“En aquest segle XX que he viscut gairebé de cap a cap, Catalunya ha patit molt, ha estat derrotada i materialment esclafada, i per una revolució derivada en guerra civil entre catalans, ha estat envilida ha vessat la seva sang en una guerra espanyola imposada i perduda. Però no ha estat vençuda. El segle XX ha estat, malgrat tot, el segle de la recuperació de Catalunya, el seu segle d’or, procés essencial que mai no ha cessat, ni en els pitjors moments. Ha significat el retrobament d’una pàtria i, amb ella, el de la dignitat d’una llengua pròpia, tant en l’ordre individual com en el col·lectiu. En canvi, poc abans d’entrar al segle, calgué presentar batalla, davant una audiència culta, nostrada i hostil, al lliure ús en tribuna acadèmica del català i fer-ne la lloança reivindicativa. Al cap de cent anys, la validesa total i la independència de la llengua catalana són indiscutibles i, per això mateix, atien l’hostilitat i la indignada sorpresa, sovint hipòcrita, dels seus adversaris multiseculars, tant d’Espanya com de França.”
Joan Triadú. Memòries d’un segle d’or
Malauradament el segle XXI enlloc de segle d’or per Catalunya serà un segle, com a molt, de llauna o directament de compost…