BARCELONA MAR ENDINS
En teoria havien de començar a les nou en punt, però es retarda a dos quarts. La Barceloneta. Ja he fet la canya preceptiva i trobo idiota tornar al bar, on es despenja Miles Davis a esbufecs esllanguits, com dient “… mitja hora més de pati?”. S’imposa anar a escoltar el mar. La sorra és il·luminada per una llum que la fa d’un ocre diluït. En la fosca, el mar, és només un remolí de bromera, una randa blanca que apareix del no-res, com en un quadre de Caravaggio.
Passejant amunt i avall del Passeig, la nit és lenta. El bramul de l’aigua acompanya. Barcelona, des d’aquí, no és tan ferèstega. Un apunt líric en aquesta mastodòntica i desnaturaltizda urbs que el senyor Hereu i els seus sicaris, estan desfent a bocins petits, com les esglésies romàniques aquelles que els americans compraven per refer-les, pedra per pedra, a casa seva. Sort d’aquesta mar oberta.
Hi ha la cosa aquella de les Rambles i el torrent llastant de tanta gent fotografiant la seva pròpia misèria. Ciutat Vella que és un urinari públic on es desacredita la llegenda aquella que diu que els homes no podem fer dues coses a la vegada. No fa gaire, mentre feia cua esperant entrar a la Biblioteca de Catalunya, per una representació teatral, un senyor era capaç de sostenir-se la titola per orinar alhora que es bevia una llauna de cervesa.
Fa feredat com es buiden les cases per dins, deixant-ne la façana, per construir hotels i més hotels per hostatjar més orinadors. Com hi ha cases que cauen al costat d’apartamens il·legals per a més turistes pixadors. Aneu pel carrer Hospital de les Rambles fins al Paral·lel. Por? Més aviat llàstima. Decrepitud. I més amunt el Passeig de Gràcia, aliè a tot, amb les seves dependentes i cambreres que ni tan sols se t’adrecen en castellà, que ho fa ja en anglès. Si ho saben a la Villa, encara ens en donaran les culpes!!!
Barcelona va a la seva. Ara toca fer caixa. Vendre. Un domini propi endegat només perquè els cools i els guais puguin reblar les seves direccions electròniques amb el .bcn? Endavant! Quin mania de fer les coses al mig de la plaça de Catalunya o, i a més, coses de llibres. Sabeu què? Que s’ho quedin a Sant Cugat, que és a quatre parades de Ferrocarril i enllestits.
I el mar que no menteix mai, es revolta, remuga i s’apaga damunt la platja. Indecorós, llepant-la, s’entornan cap endins, cap a la fosca, esperant, si ningú no hi posa remei aviat, que la ciutat sencera el segueixi.