Tian Riba Bloc

Diari Públic 22 d’agost 2011:

Pere el Gran es
tenyia. De Ros. Igual que la seva nora, Blanca d’Anjou, que tenia un galindó.
Són les conclusions que més han cridat l’atenció d’una investigació que ha
omplert pàgines de diaris i minuts de televisió i que han situat a l’arqueòloga
Marina Miquel com la nova Indiana Jones catalana.

Pere El Gran,
III d’Aragó, I de Sicília, I de València i II de Barcelona (València
1240-Vilafranca del Penedès 1285), fill del totpoderós rei i mascle Jaume I, va
morir als 45 anys i va ser enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Santes
Creus i la seva tomba és la única d’un sobirà de la Corona d’Aragó que no ha
estat mai profanada.  Per aquest motiu ha
estat la joia de la investigació a càrrec del Museu d’Història de Catalunya de
les tombes del panteó reial del monestir de Santes Creus amb motiu del 850
aniversari de la seva fundació i que ha presentat aquest curs les seves
conclusions.

Gràcies a la
seva conquesta militar de Sicília es va fer famosa la frase de l’almirall Roger
de Lluria que afirmava que cap peix no gosaria alçar-se sobre el mar
mediterrani si no portava a la cua un escut o senyal del Rei d’Aragó. Per això
no deixa de ser una mostra de la insuportable levitat de l’esser que uns segles
més tard, aquest homenot de metre vuitanta es recordi perquè es tenyia la barba
amb ginesta. Bé, perquè es tenyia la barba amb ginesta i perquè les vertebres i
les costelles demostren que feia un esforç amb les regnes del cavall, d’altra
banda, un fet ben normal per l’època perquè Henry Ford no havia nascut, ni els
Estats Units s’havien fundat i ni tan sols s’havia descobert Amèrica. Pere El
Gran, per cert, va morir, segurament, de tuberculosi.

També es tenyia
de ros la seva nora, i dona de Jaume II el Just, Blanca d’Anjou, o Blanca de
Nàpols, una joveneta d’entre 25 i 30 anys que no passava del metre i mig d’alçada
i que va morir de complicacions del seu… desè part! Efectivament, s’ha
descobert que, quan va morir, la princesa tenia llet al pit. La princesa de
Nàpols era petita, però presumida, perquè en la investigació li han trobat
restes de maquillatge… i tenia un galindó. Ja aleshores, doncs, les dones de
l’alta societat portaven sabates no precisament còmodes… Abans morta de
senzilla.

La responsable
de tot plegat ha estat l’arqueòloga Marina Miquel, la nova Indiana Jones catalana
amb permís d’Eudald Carbonell, dit sigui ara que es compleixen 30 anys de
l’inici de la saga cinematogràfica d’Steven Spielberg i que el Museu
d’Arqueologia de Catalunya en fa una exposició. Miquel ha tornat a posar de
moda la feina d’arqueòleg, a la que, segurament, molts s’hi ha dedicat per
Harrison Ford. Però no ha estat la única professió que ha sortit de l’anonimat.
Mirin, sinó. Els esclats de volcans islandesos han  fet aparèixer als mitjans a vulcanòlegs com
Llorens Planagumà, fins aleshores concentrat a la Garrotxa. El terratrèmol de
Japó ha fet cèlebre al sismòleg Xavier Goula, director de Sismologia de
l’Institut Geològic de Catalunya. I la crisi del cogombre ens ha recordat
l’existència d’una ciència que es diu bromatologia i que té en Abel Mariné a la
seva més gran institució, el gran bromatòleg.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!