SOBRE LLOROS I COLORS

A mi, l’esport aquest dels vint-i-dos amb calça curta que van rere una pilota, sempre m’ha avorrit mortalment. Si he de dir que sóc d’algun equip, dic que sóc del Barça, més per una qüestió identitària, que no pas real. I amb tot, la majoria de les reaccions que aquesta Santa Casa desperta, la majoria de les vegades, les trobo d’una banalitat absoluta.

Sí, és cert, el Barça és més que un club, ara bé, aquesta mania d’identificar el país amb l’equip, cada vegada més em sembla un aparellament que va més en contra del país, que no pas a favor.

Que en temps de penúries democràtiques la possibilitat que oferia el futbol d’afirmar una identitat i de donar-la a conèixer eren vitals per mantenir encesa la flama, ho accepto; ara, que avui en dia, algú em digui que ell és el més catalanista del món perquè cada diumenge s’enrosca la bufanda blau-grana al coll, em sembla poc més que curiós. Molt més quan els seus representants, els que en teoria a més del club, han de representar el nostre país, es mosten, en públic, no pas gaire més diferent que els seguidors més mal educats.

En Saül Gordillo, en parlava ahir al seu bloc, en referència al comportament del senyor Laporta a la llotja de l’Espanyol durant el derby català [comunicat Mossos d’Esquadra]. A mi, el senyor Laporta, també em va fer llàstima. Potser sí que dilapidar la possibilitat que Laporta pugui aspirar, en el futur, a una carrera política, és un pèl arriscat -personatges pitjors ocupen càrrecs- ara bé, no podem deixar passar que algú que ha fet tant pel Barcelona, es posi en evidència, no ja davant els seus socis i simpatitzants, sinó davant del país sencer. Se li entenia tot a Laporta, dissabte passat. Tot.

Per damunt de la sang blaugrana que pugui córrer per les venes de Laporta, abans de res, es deu al seu càrrec. I el càrrec implica responsabilitats. Entenc que en segons quines condicions, aquestes responsabilitats, poden ser difícils de mantenir, ara, rendir-se al nerviosisme i tirar per la via fàcil de la pataleta i de l’enfadament xulesc, posa de manifest massa coses, i totes elles, juguen en contra de Laporta, en contra del Barcelona i en contra de Catalunya.

M’imagino un Laporta hipotètic President de la Generalitat, tornant els insults i les xiulades durant la celebració de la Diada i m’esborrono.

2 pensaments a “SOBRE LLOROS I COLORS

  1. Doncs a mi el que m’esborrona és la falta de sang de la gent. Sang no vol dir violència. El dia que els catalans ens deixem endur per la sang, començarem a guanyar.

    El meu suport total al Sr. Laporta al qual li deien des de la llotja “Asesino!!”, ell que ha estat amenaçat de mort per anar en contra d’aquells assassins…

    Quan deixarem els catalans d’agafar-nos-la amb paper de fumar?

  2. Vés per on…A mi em fa pànic gent com tu…Que de amb un hipotètic discurs ‘bonista’ s’equivoca de tret i de camí. Em fa por la gent bòrnia i ‘intel.lectualment capada’ com tu, que és capaç de tirar fems als seus propis companys de viatge i posar-se a fer el joc a l’enemic. I encara més, quan en Laporta respòn (COM TOTS HAURIEM FET!!!! CAL DIR-HO BEN ALT!!!) quan et titllen d’ASSASSIÍ QUAN TENS LA FAMÍLIA AMENAÇADA DE MORT!!!!!

    Res, que m’indigna quan us escudeu en la ‘politesse’ quen en el fons no sou més que uns mesquins cobards!!!

    Ets mediocre…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *