LA NIT DE LES NITS
La nit, pels dos amants ocasionals, és més negra que mai. Ell la fa beure. Vol que recordi. Que sigui capaç d’enfrontar-se amb el seu passat. De quan ja va enamorar-se de qui no devia. De quan va enamorar-se d’un soldat enemic i la van tancar en un soterrani i li van tallar el cabell a zero.
La nit, pels dos amants ocasionals, gairebé es pot mastegar. Una densitat absurda que els nua inexorablement. Una actriu. Un arquitecte. S’han fet l’amor amb absurditat. S’han estimat amb absurditat. Tots dos són casats. Tots dos saben què estan fent.
La, nit, pels dos amants ocasionals, torna a ser la nit de la devastació. Ho saben tots dos que és això tan sols el què els quedarà. Un silenci eixordador. Precís. Com un filaberquí a les respectives memòries. Res no serà igual després d’aquesta nit.
La nit, pels dos amants ocasionals, ja comença a ser com la primera nit que tingueren els habitants de la ciutat per on ara passegen la seva desolació. La primera nit de la resta de les nits. Un estel descomunal. Un gran sol. Després la nit.
Ho explicava Alain Resnais el 1959 en la seva primera pel·lícula. El guió era de Marguerite Duras. Ell era Eiji Okada i ella Emmanuelle Riva. Meravellosa, punyent, estripada "Hiroshima mon amour".