AHIR VAIG DEIXAR DE SER UNA DONA

La veritat és que no havia notat res d’estrany. Vull dir, que jo pensava que tenia els atributs propis del meu sexe. Però resulta que no. Resulta que fins ahir, jo, aquest blocaire que us escriu, havia estat una dona. I no parlo a la lleugera. El fet que el meu sexe fos el femení i no el masculí, estava avalat per institucions governamentals del tot oficials.

De sempre m’he relacionat millor amb les dones que no pas amb els homes. He quedat al marge de jocs violents, esports o qualsevol acte on la força quedés supeditada a l’enginy. Presumeixo, això ja és subjectiu, de certa sensibilitat. No sóc impulsiu ni exhibicionista. Procuro no fer valer la raó a crits i baixo la tapa del vàter així que he acabat de fer les meves necessitats.

Ahir a la tarda, però, vaig saber que aquest seguit de circumstàncies que jo pensava que compartia amb molts altres homes, no eren virtuts extraordinaris de trobar en els meus companys de gènere. El que passava, és que havia viscut trenta-quatre anys de la meva vida enganyat, pequè com ja us he dit, fins ahir a la tarda, jo era un dona sense saber-ho.

La bena me la va fer caure dels ulls un metge públic. En una visita per la frontissa de la cama que no va a l’hora, el facultatiu, remenant al seu ordinador, va dir que li era impossible deixar constància de la visita a l’arxiu de l’ordinador. Jo veia que l’home patia, que no m’ho deia tot. Temia amputacions immediates. Hi havia alguna cosa que superava el bloqueig informàtic i que no s’atrevia a plantejar.

Compungit, lleugerament ruboritzat, va girar la pantalla cap a mi i assenyalant un rectangulet a la part dreta del monitor, vaig poder llegir: “Sexe: Dona”. La meva sorpresa va ser màxima. La d’ell no tant, perquè intuïa, de la meva reacció, que tenia davant seu allò que en aparença semblava, estalviant-se així, de preguntar, si malgrat el meu aspecte, amagava una identitat que no era.

Eixorivit, alleujat per haver-se tret del damunt aquella responsabilitat, va preguntar-me si era la primera vegada que algú em feia notar una cosa així . Vaig dir que sí. Un calfred em va recòrrer l’esquena. Cap dels grandiosos professionals del Seguru, s’havia adonat ixò? I sí ells no ho havien fet, cabia la possibilitat que la resta del món vivís pensant que no no sóc qui sóc, en realitat?

Per tal de certificar-se en el seu temor, el senyor metge m’indicà, que a la codificació de la targeta de la Seguretat Social, ja era evident, segons el ball de números, que jo era considerat, a tots els efectes, segons la Salut Pública, com una femella. Vaig agrair-li la seva grandiosa generositat i professionalitat i vaig fer les gestions indicades per recuperar la meva personalitat sexual.

 El fet que després quedés encaterinat davant un aparador de llenceria, va fer aflorar tot de dubtes identificatius. Però no era afany d’emprovar sinó més aviat de desemprovar, en un reguitzell de cossos que em passaren per la memòria, allò que em va fer adonar de qui era jo. Vaig respirar tranquil, desangoixat del tot, plenament mascle.

Un pensament a “AHIR VAIG DEIXAR DE SER UNA DONA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *