DOS EN UN
Parlava del seu nóvio com una mena de Superman. Cada dos frases el seu nom sortia a relluir. En cantava les excel·lències, les capacitats, les aptituds… Hom esmorzava, dinava i berenava amb aquell nom al cap. Se l’odiava no pas perquè hagués fet res de dolent, el pobre, sinó per l’ús abusiu que en feia la seva parella.
La noia no es cansava mai de portar-lo sempre a la boca, d’escupir-nos-lo a tord i dret. Sempre hi era, només fluctuava la intensitat de l’aparició, mai desapareixia del tot. Hi va haver moments crítics, com l’anunci d’una possible boda o una oferta laboral envejable que ell no podia defugir.
L’arribada d’un amant, un lio en deia ella, va ser rebut com un parèntesi necessari. Però lluny de quedar en l’anonimat discret que tot adulteri comporta, la noia escampà als quatre vents, amb la mateixa insistència amb què ho feia del seu home oficial, les meravelloses virtuts de l’arribat.
El de les banyes, passà a un segon pla. Però no va minvar la invasió sistemàtica del nostre espai privat. Ara, de la mà del nou vingut, la parella s’establí i la nostra torturà fou, doncs, doble. El cornut passà a ser un angelical ésser capacitat per la més melindroses i ensucrades proeses i l’altre, l’amant, esdevingué una màquina sexual absoluta.
No cal dir que triar entre afalacs i detalls cursis o la descripció detallada d’un estol de postures i endinsaments en racons amagats del cos de la noia, que no és que fos massa atractiva, tot s’ha de dir, nosaltres fórem partidaris de seguir l’avenç d’aquell que havia habitat els nostres malsons, que havia estat un model de conducta per a ella.
De mica en mica, l’interès de la noia per tota l’oferta sexual que se li desvetllà amb la nova coneixença, anà minvant. Valorà cada vegada més la tendresa del primer. El redescobrí. Ens el redescobrí. Vam celebrar amb cava la notícia que la noia havia tallat l’aventura. La felicitat va durar poc. Ubèrrima de nous coneixements de llit, s’erigí com instructora al vencedor de la contesa.
Vam tornar a trobar-lo fins a la sopa, en cada racó, a cada moment, entronitzat, canonitzat a una perfecció que gràcies a les lliçons d’ella, semblava que no tenia límit. Fou una llàstima aquella mort sobtada. Avui encara ningú no s’explica com aquell carregament de miralls, es desplomà damunt el poble infeliç.