Els dies i les dones

Quan es calla tot es mor una mica. Sobretot quan el silenci, no és conreu del respecte, de la contemplació, i s’alia amb la repressió, amb l’ordre, amb la imposició. Som, per tant, Diem. I aquest Dir, ens fa paraula i ens fa silenci també. Però silenci quan ho volem, no pas quan ho volen. Silenci quan ens cal, no pas quan els cal. Pels qui hi treballem amb les paraules, ho sabem què costa fer-les sorgir i llençar-les perquè es facin de tots. Però i quan ni tan sols se’ns permet de fer-les néixer aquestes paraules? Quan algú ens fa callar abans i tot, de dir res, d’escriure res?

Llavors, s’ha d’actuar. Des d’Amnistia Internacional, des del PEN Català, des de Reporters Sense Fronteres, s’ha d’actuar. Aquest silenci que mortifica, que amaga moltes coses, s’ha de denunciar, s’ha de fer audible. Què millor que els poemes, les cançons, per omplir aquest callar imposat?

Ahir, al Teatre Romea de Barcelona, vam ser uns quants els qui vam decidir que s’havia de fer alguna cosa. Que no podia ser que d’aquí menys de quinze dies, a Pequín, se celebrin uns Jocs Olímpics que són pur maquillatge. Que no pot ser que encara avui l’assassí de José Couso no tingui cara. Que tampoc el tingui el de l’Anna Politkòvskaia. Que a l’Irac cada setmana hi mori un periodista. Que a Algèria es persegueixi l’amazig. Que… El regne del silenci imposat és tant extens que no acabaríem mai.

Enrique Badosa, Jesús Lizano, Joaquín Marco, Marta Pessarrodona, Jaime Siles, Álex Susanna, Jordi Virallonga, David Castillo, Enric Cassasses, Reinaldo Aparicio Viera, Joan Vinuesa, Ana Aguilar Amat, Josep Pedrals, Gerard Quintana, Lídia Pujol, Paco Ibáñez, Roger Mas, Quico Pi de la Serra i jo mateix Fórem els qui vam esverlar aquest callar, aquest no dir, aquesta porció de no-res. Quin gran espectacle que va coordinar la Carme Portacelli! Quin honor, quin plaer participari-hi.

Diem i per això Som. Som i per això diem, pels qui no poden, ara com ara, des de cada silenci imposat, ni dir, ni ser.