MUDAR
El pis que el meu pare deixa havia estat abans d’una tia seva. Vivia amb una germana. Havien deixat Alforja per instal·lar-se en un mas als afores de Reus. Després van comprar aquest pis, al passeig. La tia era modista. Havia fet diners vestint cognoms reconeguts de la ciutat. La germana, el pare la recorda sempre dormint amb les gallines quan estaven malaltes, transportant un sac de pinso al quadre d’una bicicleta.
En recordo alguna visita protocolària amb els meus germans i la mare. Damunt un moble -que dos sudamericans forçuts han transportat mentre el capataç, del país, es dedicava a l’arriscada feina d’accionar la grua- hi havia dos objectes que sempre em van cridar l’atenció: un nen Jesús amb un barret de cow-boy i una mena d’arengada lluent i articulada. L’escàndol que un dia proferí al meu germà la tia un dia que va treure el capell al Redemptor, encara avui em fa posar els pèls de punta.
Hi hem passat tota la vida en aquest pis, que en realitat n’eren dos reformats. De mica en mica el temps l’ha anat convertint en un derelicte estrany. Les nostres habitacions convertides en quartos de planxa o en magatzems improvisats. Els banys que cridaven agònics un lífting urgent. La meva germana que li ha tocat la feina bruta de fer-ne un lloc habitable.
Ara, ja sense mobles, l’espai és tan sols la constatació física d’un caramull d’absències. En nego a la nostàlgia perquè crec fermament que els canvis sempre són bons. Mudem, indefectiblement. Ho deia Feliu Formosa al seu "Cançoner" fent referència a una altra mena de no ser-hi:
Si no veus mudar les coses
a través dels meus ulls cecs,
és perquè visc dins el somni
que t’ha dut on ara ets.
I saber, que amb tot, ara és millor tocar de peus a terra i seguir el camí de llambordes grogues, malgrat ens ho digui un merescudíssim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.