De lletra tocats

Tocats Blog

Deia Gabriel Ferrater que de nit, en un cafè, es podia tenir pare. De nit, en una ciutat, Manresa, que no coneixes i on arribes amb el temps una mica just, ni la urgent paternitat demanada al google maps perquè et faci de guia i que no acaba de rutllar del tot, et deslliura d’exercir l’ofici més vell del món: preguntar. Afortunadament, els manresans, són poc donats a l’antipatia i menen aquest que us escriu fins al lloc on se l’espera.

Aquesta història comença al Canonge, minuts després de les nou del vespre. Diré poemes dels meus Derelictes dins el Cercatasques que cada any es celebra dins el Festival Literari Tocats de Lletra a la capital del Bages. No seré sol. Llistat de còmplices: Gemma Arimany, Míriam Cano, David Caño, David Castillo, Joan Duran, Xavier Giol, Núria Martínez-Vérnis, Maria Antònia Massanet i Jordi Valls. Amb alguns ja havíem perpetrat altres delictes poètics, amb d’altres encetarem tot just la coneixença aquesta mateixa nit.

Ens criden a entaular-nos. A la taula del davant, ara ens imiten altres poetes que han participat en el recital de cloenda del Festival. Quin goig que fan totes dues esteses de versaires! Alguns establerts, d’altres més cadells. Aquella dolça olor de sinalefa acabada de tallar, d’hemistiqui que encara belluga… Sopem a base de bé. Corre la vianda i el vi. No ens podem encantar, però. Toca la campaneta del primer round.

Encetarem a La Gramola aquesta ofrena de versos la Gemma Arimany, el Jordi Valls i servidor. L’espai sembla fet expressament. La llum hi és avara. Els parroquians amb el got ple. Les amigues de la llibreria Papasseit, ens faran els honors de presentar-nos. Disposem els nostres poemes en tres rondes. Els hulahops de la Gemma, la poesia porcina i bigarrada del Jordi… Quins cracs!

La propera parada la fem al Cercle Artístic de Manresa. Ara és la corporeïtat dels versos de la Maria Antònia dits amb el seu illenc accent la que ens indaga, les converses de la Míriam amb el seu estimat T. S. Eliot les que ens commouen. El Joan parlant amb Klee de tu a tu, el que ens dibuixa al rostre una boca de pam. Quin gust!

Encara no hem exhaurit la nit. A la mateixa llibreria Papasseit som convocats. El David Caño, llença contra el públic, sagetes de poemes enverinats: versos que fan riure pel com, no pas pel que, que fan forat endins. La Núria es deixondeix en l’habitual mostrari de fer la poesia una Festa del Verb. Les majúscules són totes seves. El Xavi diu ara que no s’hi veu i s’apropa a un llum de peu i ens la passa a nosaltres tota la lluminositat dels seus poemes que són vius i lliures. El David Castillo, davant un faristol, s’indigna poèticament parlant, i nosaltres amb ell. Grandiosos!

Al Trasteret, Albert Palomar, posarà la cirereta al pastís a cop de guitarra elèctrica. Som amics de la nit. Som amics dels poemes que s’han dit d’onze maneres diferents. Cadascú amb la seva veu. Cadascú amb la seva cadència. Quanta riquesa! Quanta riquesa!, en això de reviure, en rengles curts, tota la misèria i la grandesa de l’experiència passada pel sedàs del mot.

Pel que queda de nit, molts, no cal dir, decidim fer honor a la mala fama que precedeix el nostre ofici i donem oportunitat a les males llengües: ens la beurem a galet. Encara que aquesta crònica no hi entri en el relat, no és pas per callar res fora de mida, que a quarts de dotze del matí, amb el cap a quarts de quinze, això sí, seiem diligents esmorzant al bar. Encara s’esperaven més coses de nosaltres.

Així, mentre una vegada més els incansables somriures de la gent de la Papasseit paraven a la Plana de l’Om tot el seu repertori d’armes carregades de futur, acompanyant els amics de la Terrícola, encara ens tocava dir més poemes al Joan i a mi, acompanyats d’altres poetes. Complim davant un auditori reduït però suficient.

I ara sí, amb tot Manresa dinant, toca dir adéu, toca agafar el tren i reconstruir el vitrall de tants bons moments passats a glops de paisatge interromput per les capcinades que s’imposen. No pas perquè estiguem fatigats de dir o d’escoltar poemes, d’això mai, sinó perquè com al poeta del meu poble, el cap sempre ens ha d’anar ben ple d’una altra cosa que per sempre més, per sempre més, per moltes coses que ens passin, sempre jutjarem més important.

(Foto: Genís Sàez)

Derelictes a Manresa

tocats

El proper divendres dia 24 d’octubre, dins del Festival Literari Tocats de Lletra de Manresa, participaré al costat dels poetes Gemma Arimany, Míriam Cano, David Caño, David Castillo, Joan Duran, Núria Martínez-Vérnis, Maria Antònia Massanet i Jordi Valls, en el tradicional Cercatasques que començarà a les 22:30.

L’endemà, dissabte dia 25, a les 13:30h presentaré els meus “Derelicites” a la Plana de l’Om amb l’Aina Torres i el Carles Morell.

Aquí podeu consultar el programa.

Us hi espero!

Esdeveniment a Facebook

 

Pas curt, vista llarga

L’any 2011 vaig tenir el privilegi de participar en l’organització de la Consulta per la Independència que es va fer a Barcelona el dia 10 d’abril d’aquell mateix any. Concretament al districte de l’Eixample. Les primeres assemblees per tal d’anar formant els diferents equips de treball van començar un any abans. Va ser un procés ple d’intensitat i d’il·lusió. Cada districte, cada barri, a partir de trobades setmanals, va anar confegint, d’acord amb les directrius que anaven arribant, els seus grups per cobrir totes les necessitats que havia de tenir la consulta.

La situació social i política del moment no era ni de bon tros favorable al Dret a Decidir. Molt menys a la Independència. Costa d’entendre, perquè encara no han passat ni cinc anys d’allò, però la realitat era aquesta. A l’Ajuntament del Cap i Casal encara cuejava un Jordi Hereu que es negava a deixar que pengéssim banderoles als “seus” fanals, monsenyor Martínez Sistach escrivia cartes a les parròquies demanant que no es col·laborés amb el 10A i els balcons, ni de bon tros, eren plens d’estelades com ara.

Si aquell gloriós dia 10 d’abril m’haguessin dit que només tres anys després estaríem on som ara, haguera titllat al missatger de foll en amunt. Malgrat tot, aquella experiència em va demostrar una cosa: que si els catalans ens organitzàvem i lluitàvem per un objectiu comú i concret, érem imparables. Aquella immensa marea humana que va treballar sense descans era la manifestació palmària que molta de la gent que fins llavors s’ho mirava tot des de la barrera, havia decidit arromengar-se i participar activament. Treure’s la son de les orelles.

Va ser per això que vaig titular, la crònica d’aquell dia històric, Avui comença tot, perquè estava convençut, i encara ho estic ara, que el tsunami humà desplegat actuaria com un immens despertador de consciències en el sentit de fer baixar molta, moltíssima més gent al carrer.

L’aparició de l’ANC i la seva magnífica tasca al costat d’Òmnium Cultural no hauria estat possible sense la voluntat de tots aquells que van creure que s’havia guanyat la batalla de la consulta popular però que calia continuar lluitant: primer, per una consulta organitzada pel govern, després, sempre com a objectiu final, per tenir el nostre propi estat i poder començar de nou.

Tots els que vam participar en aquella ingent tasca, sabíem que senzillament recollíem el testimoni de tants altres que abans havien fet el mateix amb la mateixa energia, humilitat i compromís. Som un país de gent valenta que per circumstàncies de la història, moltes vegades, ha hagut de sacrificar alguna cosa personal per guanyar-ne alguna de col·lectiva. És així que s’aconsegueixen les coses. És així com hem aconseguit les coses.

Immersos de ple com estem en el procés que ens portarà cap a la llibertat del nostre país –no em puc imaginar que això no passi, ara no; com, ja és una altra història- no podem desanimar-nos ni començar a etzibar a tord i a dret després de tot el que ha passat.

Vençuda la necessitat perenne de catarsi col·lectiva que sembla que tots necessitàvem experimentar amb el 9N, seria un error pensar que perquè CiU finalment hagi decidit seguir el fil del tactisme, el procès hagi sucumbit. Ni de bon tros. És molt difícil que es tornin a donar les circumstàncies favorables que hi ha ara per reeixir, finalment, en un nou intent. Ara o mai. Ara o mai. Ni els que venien abans de nosaltres, ni els que vindran després de nosaltres, no ens ho perdonarien.

Sí, és veritat, molts anirem a votar el 9N (en cas que s’arribi a votar) amb el cor una mica compungit, sabent que fins a cert punt, servirem d’anunci electoral de CiU. Però si veritablement estem compromesos amb el procés, si veritablement sabem què és el millor per aconseguir allò que tenim a tocar, hi hem de participar. Ha de ser una demostració de democràcia absoluta. Esclatant. Apoteòsica. Hem de fer veure al món quina és la nostra voluntat. La voluntat democràtica. La voluntat de no tornar a perdre.

Fa uns anys, en una conferència d’Alfons López Tena, quan tot just el Tribunal Constitucional havia impugnat el nou Estatut, vaig sentir dir-li que els catalans havíem de fer-nos nostra aquella divisa de la Guàrdia Civil que diu: “Pas curt, vista llarga i molta mala llet”.

Sapiguem, doncs, mirar més enllà del moment actual, mostrem-nos ferms -ara més que mai- en el nostre determini de saber que vivim un moment històric el desenllaç del qual no pot ser altre que tenir un estat propi i que ho aconseguirem transformant la mala bava que gasten a Madrid, en un poderosíssim exercici de democràcia participativa. Ara és el que tenim. Demà seguirem avançant.