Yes or Yes

D’aquí a unes quantes hores els escocesos elegiran el seu futur com a nació. Ho faran de manera democràtica. La gent anirà als col·legis electorals habilitats per a l’ocasió amb una butlleta. Hi haurà gent que votarà que vol seguir formant part del Regne Unit. Hi haurà gent que votarà que vol que Escòcia sigui un nou país.

Hi haurà hagut la possibilitat de fer campanya per ambdues opcions. Cada bàndol haurà tingut totes les facilitats per explicar perquè creu que la seva posició és la que més convé a Escòcia. Tot s’haurà fet en un clima de cordialitat i d’entesa; de diàleg. Dues possibilitats. D’igual a igual.

Estaré molt content si guanya el “sí”, però el resultat no és tan important. El missatge que es llençarà al món és que als països civilitzats, la gent que considera que vol un nou marc legal per fer la seva, el primer que ha de fer, és dipositar el seu parer en un paperet i tot seguit ficar-lo dins d’una d’urna. Aquesta serà la veritable lliçó. Les urnes. La democràcia. Sigui quin sigui el resultat.

A Espanya tremolen. Quan es pensaven que tenien el “problema basc” solucionat coartant la llibertat de partits i engarjolant a persones que han treballat fermament per la pau, ara el “problema català” en dos o tres anys, se’ls ha escapat definitivament de les mans. No poden fer altra cosa que esgrimir els vergonyosos articles d’una Constitució que no ha sabut vertebrar des de la seva entrada en vigor, ni una sola iniciativa a favor de la presumpta pluralitat de pobles i de nacions que predica.

Enrocats en la bel·ligerància més rància i autoritària, no saben fer res més que ablamar una idiosincràsia de país que beu directament de la caricatura i de l’estirabot donant-los rang de normalitat total i absoluta. I el que és més greu, ignorant i passant-se per un lloc lleig de dir, qualsevol intent de racionalitzar no un problema, sinó una realitat establerta, forta i decidida d’una comunitat, els catalans, que no volem caure en la trampa d’actuar com ells ho fan, a cop de decret i de gònada, sinó que volem preguntar als nostres ciutadans, si volen o no volen seguir formant d’Espanya.

Aquesta i no una altra, és la veritable perversitat de la situació on ens trobem: el fet que l’Estat Espanyol no accepti com a opció possible la nostra voluntat de fer un país nou a través d’un procès netament democràtic. El menyspreu mateix per la democràcia.

Davant un Estat que es posiciona d’aquesta manera i que fa servir la Constitució com si fossin les taules de Moisès, imprimint-los una categoria molt per damunt del principi democràtic del qual emanen totes les constitucions del món, no hi pot haver un acatament seriós de cap òrgan jurídic que emeti un veredicte, senzillament perquè la falta de respecte per aquest principi bàsic n’invalida cap decisió o declaració, sigui en la direcció que sigui.

Demà votaran els escocesos. El dia 9 de novembre ho hem de fer nosaltres. Sí o sí. Yes or Yes.

(Foto: e-notícies)

 

Montserrat Abelló, un adéu

Avui a les sis de la tarda he llegit poemes. No eren poemes meus. Eren poemes d’escriptors que estaven lluny de casa. Exiliats. L’acte, dins de la Setmana del Llibre en Català, era organitzat pel PEN Català. Hi participaven el Bàssem an-Nabrís, el Juan-Tomás Ávila i el Salem Zenia.

Ha estat minuts abans de començar que he sabut que havia mort la Montserrat Abelló. Li hem volgut dedicar l’acte a tall d’homenatge. Amb discreció. Encara no s’havia fet oficial.

La notícia m’ha entristit. Com moltes altres persones l’he admirada doblement. Primer en els seus versos i en les seves meravelloses traduccions. Gràcies a ella vam saber de la Sylvia Plath o de la Anne Sexton. Després en la seva persona. Crec que un dels més grans privilegis que he tingut en aquesta vida, ha estat haver pogut constatar que, la bellesa de la seva obra, estava a l’altura de qui era ella: una persona extremadament generosa, d’un cor enorme; inquieta, irreductible, incansable, lluitadora.

El primer record que en tinc és a l’habitacioneta que feia servir d’estudi a casa seva, al carrer Calvet. Queda lluny aquell xiquet que s’apropava a la trentena i que havia deixat el seu Reus natal per endinsar-se en la selva barcelonina. Col•laborava en una revista. Vaig contactar amb ella per a escriure’n un article. Em va obrir les portes de casa seva i de la seva amistat.

Fa uns mesos vaig tornar a aquella habitacioneta del carrer Calvet. Li vaig voler portar el meu llibre de poemes “Derelictes”. Com sempre, vam parlar d’això i d’allò. Com sempre, va voler que li llegís algun poema amb veu alta. Vam quedar que vindria a la presentació que en vaig fer a Vilaweb. Finalment no va poder ser.

Afortunadament la Montserrat deixa aquest món amb una obra valorada per la crítica i amb tot el respecte institucional que se li pot atorgar a una poeta (res de poetessa!), malgrat que li recava moltíssim que s’hagués donat a tan poques escriptores el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La seva obra poètica es pot trobar a les llibreries. Ha anat publicant incansablement i ha gaudit del favor d’un públic lector que l’ha valorada i agombolada. No caldrà, doncs, que es tregui la pols a medalles de quedar bé per ser penjades a destemps o que editors amb dos dits de front reivindiquin la necessitat de compilar la seva obra. Afortunadament no caldrà.

Ironies del destí han volgut que sabés de la seva mort en un acte del PEN Català. Somric. No podia ser de cap altra manera. El nostre estimat PEN Català. Probablement, si hagués estat bé de salut, s’hi haguera apropat a treure el cap. L’haguérem fet petar, com hem fet després de nombroses reunions, lectures, xerrades i conferències d’aquesta entitat. Agafar una cadira, asseure’m al seu costat i escoltar-la. Res més. Si n’he après de coses d’aquesta manera!

Em fa recança saber que això ja no serà possible mai més. Descansa en pau Montserrat Abelló. Nosaltres seguirem esperant meravelles a cada cantonada.

(Foto: Quique García)