MOLT SOROLL PER RES

Els qui tenim amics dedicats a la faràndula, n’estem farts d’anar a estrenes de projectes teatrals que no passen d’una o dues representacions i es queden aquí. Els motius, les causes, solen ser variades: falta de recursos econòmics, falta d’una infraestructura de producció… Dedicar-se a qualsevol activitat artística, vol dir acceptar una dosi molt alta de fracàs. I creieu-me, si voleu dedicar-se a això i no teniu l’espatlla prou ampla per acceptar que caureu, no una vegada, sinó moltes, dediqueu-vos a una altra cosa.

Ara fa sis anys, se’m congregà al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona per presenciar un d’aquests acudits: representar Shakespeare a l’aire lliure, tal com es fa al món de parla anglesa. L’empresa era doblement arriscada: per tractar-se del bard dels bards i per on es volia fer. Hi vaig anar, com altres vegades, amb la curiositat amb el fre de mà posat, no fos cas que l’invent se n’anés a can Pistraus. No va ser així. Vaig sortir entusiasmat. El temps m’ha donat la raó que valia la pena promocionar-ho i pregonar-ho als quatre vents.

Sense pressa, fent camí, els amics de Parking Shakespeare, han sabut fer-se un lloc dins el panorama teatral de l’estiu barceloní. Cada any es repeteix la recepta. Cada any, però, és diferent. Si he començat aquest escrit fent una mica el mestre-tites, és perquè després de sis anys, veig que el periodisme cultural d’aquesta ciutat que moltes vegades viu d’esquena a taaantes coses, comença a prendre en consideració la seva feina. I nosaltres que ens n’alegrem. Val més tard que mai. Sí, senyor!

A més, enguany, hem vist espectadors professionals que han decidit abillar els seus acabaments d’esquena amb coixins o directament amb cadires de platja. Senyal que al seu calendari, a finals de juliol, ja hi figuren uns quants dies guixats amb vermell que vol dir que al Fort Pienc s’hi pot veure teatre i del bo. Deixant de banda el fet teatral en sí, això vol dir que l’assumpte ha arrelat. Ja no val anar-hi a les sis (comencen a les set) per agafar lloc. Em consta que a les sis, les millors localitats ja estaven venudes, i això que l’espectacle és gratuït; això sí, passen la gorra encabat d’actuar.

Molt soroll per res, ha estat l’obra escollida. El director, Israel Solà. El plantejament escenogràfic, mínim. Vestits de revetlla per a elles. Camises florejades per a ells. La resta, un any més, cercles concèntrics de til·lers que participen tant o més en l’afaiçonament de l’espectacle, que els mateixos actors. La mestria de Shakespeare –que Salvador Oliva rebla amb la seva traducció- dóna la mesura de totes les coses. I mira que a vegades hi anem amb l’altivesa aquella dels qui de tant en tant rellegim l’anglès i ens posem estupendus parlant-ne; però no, Shakespeare és prou gran com per no admetre rigideses de mirar per damunt de l’espatlla. Shakespeare és fer riure i fer plorar i fer sentir odi pels dolents i sobretot, delectar-se les orelles amb els mil girs de la seva parla, de la seva poesia. Fa sis anys que ens ho demostren de manera exquisida.

D’aquesta manera, quan el planter d’actors està al servei del text i de la direcció, et sents com un nen petit, xalant amb els punyals textuals que es llencen Beatriu i Benedicte; sentint llàstima per la dissort d’Hero; insultant l’altivesa de Claudio. Rient a cor que vols amb Cirereta i Margarida o arraulint-te una mica perquè la maldat de Don Juan no t’esquitxi massa. S’aplaudeix quan els amants, finalment es besen. Es riu quan els acudits són els millors. S’encogeix de cor quan els dolents aconsegueixen els que es proposaven. Però sempre, sempre, així que cau el teló que no hi és mai, d’entre l’ombra de les fulles dels arbres, el repic del picar de mans és autèntic, merescut i totalment sincer.

Correu que encara hi són fins al dia 3 d’agost. Correu a deixar-vos donar un bany del teatre del més pur. Sense pretensions. Rigorós. Modern. Divertidíssim. Correu i atreviu-vos, després, a dir-me que no tenia raó.