ENTRE VINYES I CAVA, VERSOS

Al maig, les vinyes, tenen aquell punt de verd elèctric i rutilant. Com arracades, els sarments, en van curulls de confits a trenc de rodonesa, que a mesura que els mesos vagin empassant-se fulls de calendari, aniran engrandint el seu ventre per ser collits quan toqui.

És aquesta la postal que escric des del tren, amb el sol ajocant-se i Montserrat al fons, ennegrida per l’ombra del dia que ja plega veles, immensa, esguradant els camps arrenglerats de grapes adormides folrades de pàmpols oberts i de borrissol de raïm.

La meva destinació, Sant Sadurní d’Anoia. Avui hi diem versos. Versos a les caves.

Com que l’estació queda una mica allunyada de la població, ja hem quedat amb el Santi que em passarà a recollir amb el seu cotxe. Ens vol concentrats al Vibop per sopar una mica abans del recital, que no serà fins a dos quarts de deu. Fa una colla d’anys, vaig tenir l’honor de participar en la Kinzena Poètika de Vilafranca del Penedès i que el Santi coorganitzava conjuntament amb la Sílvia Amigó i el Jordi Boldú. Llegir al costat del Pere Rovira va ser tot un plaer. En vaig escriure la crònica corresponent. En guardo un grandiós record.

Des de fa vuit anys (aviat està dit!) el Santi Borrell, poeta de vers escairat, infatigable com ell sol, organitza al seu poble el Festival de Poesia a les Caves. En aquesta edició hi tindré el goig, novament, d’arrelar aquesta terra de turons absents, amb la poesia.

Al bar, saludo els altres dos poetes que m’acompanyaran aquesta nit: la Nati Soler i el Carlos Vitale. Per vergonya meva he de dir que no els coneixia de res. I serà un grat descobriment, quan en llegeixi amb més calma els seus llibres (del Carlos em faig amb Unidad de lugar i de la Nati amb Les dents de la pluja), copsant la bella riquesa dels seus versos. Del Carlos, la capacitat de sintetitzar en versos mínims, la grandesa del silenci amb Itàlia i el mediterrani de fons. De la Nati, els versos que sorgeixen de la terra, treballats amb aixada i arpiot per acabar molt endins de nosaltres. Sopem i fem tertúlia. També hi són els amics de l’editorial Candaya.

Quan són quarts de deu, enfilem cap a les Caves Recaredo, el lloc on direm els nostres poemes. Els propietaris ens reben amb cordialitat. A dins, a les caves, entre tines gegantines, molta gent, copa plena en mà, la fa petar esperant que sigui l’hora per seure a les cadires i escoltar-nos. Acostumats a què les lectures poètiques amb quinze persones siguin un èxit aclaparador, trobar-se amb aquesta gentada, emociona i imposa.

Pujant unes escales, ens trobem a la sala on direm el que som. Encara més emoció. Les cadires encara són buides i sempre es tem que no s’omplin del tot. Però el pessimisme va decandint a mesura que es fa l’hora de començar i les localitats, salpebrades amb tauletes on s’hi pot picar alguna cosa, van omplint-se lentament. Aparaulem que farem quatre rondes i que en cada ronda, direm quatre o cinc poemes. Es fa fosc. El Santi fa les presentacions oportunes. Es fa el silenci. S’alça el teló.

Començo dient poemes més breus. Vull deixar els més llargs i narratius, per més endavant. Escolto els meus companys, tot i que no puc copsar-ne tot el sentit. Caldrà reblar, més tard, la grandesa intuïda dels versos dits, amb la lectura atenta i tranquil·la dels seus llibres.

La sala s’ha omplert fins a la bandera. Hi ha una energia especial entre el públic, com sempre que aquest és receptiu al que dius. A vegades, entremaliat, surto una mica del dir i observo les cares immòbils, expectants, atents. És un espectacle impressionant: saber-te com un director d’orquestra (ja em disculpareu la immodèstia) llençant el poema a la gent i recollint-ne l’emoció infringida. La poesia s’ha de dir i quan es fa en les millors condicions possibles, el plaer adquireix emoció i l’emoció gairebé orgasme. Quedarem astorats quan una vegada acabades les rondes, el públic es nega a marxar i ens exigeix que els oferim més poemes. El que deia, orgasme!

Després, una vegada acabats, sí que serem nosaltres els qui tastarem el cava de Can Recaredo i encara atendrem als lectors que voldran emportar-se’ns a casa en forma de llibre. Signo uns quants exemplars de Derelictes. Com sempre és la part on em sento menys a gust; noblesse oblige, que diuen.

L’èxit de propostes com aquesta desmenteix tot allò que no són bons temps per a la lírica (si és que mai hi hagut temps propicis) simplement cal una proposta senzilla, la implicació de tots els agents cridats a col·laborar-hi, tenir cura dels detalls i procurar que el Festival arreli de manera natural en el dia a dia d’una comunitat. La recepta és senzilla, superar tots els milers d’entrebancs imprevistos, no tant. No és el cas del Festival de Poesia a les Caves. Gratament reeixit. Felicitats, Santi!

El Carlos i la seva muller tindran la gentilesa d’acompanyar-me cap a casa. Ells també van cap a Barcelona. Una lluna gegantina ens guiarà durant tot el trajecte. Veurem, sense veure’ls, les fileres de ceps tocats d’argent. No dormiré gens aquella nit. Me la passaré, portadora a l’esquena, veremant fins a l’èxtasi, gotims d’immensa felicitat.

 

 

TOTES LES PEDRES DE BÀSSEM AN-NABRÍS

En tot exili imposat, les paraules des del qual s’intenta explicar, sentir, foragitar, adquireixen aquella textura imprecisa i relliscosa en què, volent acontentar tots tres verbs, no en fa feliç cap. Les paraules no es volen casar amb un senzill relat dels fets, ni dels sentiments; tampoc amb una nau per fugir de tota la malura que ser fora del que ets, comporta.

Si aquestes paraules, a més, participen de l’aventura del vers, el sentit de cada mot queda tocat pel virtuosisme del poeta, que no podent escapar a la seva realitat, nova o no, no vol renunciar a bastir el poema com si res del que li succeeix fos real. Escriure des de l’ara. Des de l’apreciació d’un moment, però, que sempre s’escapa perquè no és complet. Perquè hi falten els teus. Perquè hi falta la casa. Perquè hi falta la nit dels petons, l’estimada. Perquè hi falten els amics. Hi falten.

Bàssem an-Nabrís (Franja de Gaza, 1960) va arribar a Barcelona el 2012 gràcies al PEN Català i al seu programa Escriptor Acollit que pretén acollir, durant un període màxim de dos anys, un escriptor amenaçat, perseguit o amb risc de ser empresonat com a conseqüència del que ha escrit.

Membre de la generació literària posterior a la guerra del 1967, an-Nabrís, va passar quatre anys i mig en presons israelianes com a conseqüència dels seus articles. El 2007, després que Hamàs arribés al poder, va patir un atemptat per part d’una milícia d’aquest partit.

Autor de set llibres de poemes i de dos dietaris de guerra, on relata l’ocupació per part d’Israel, del seu país, Palestina, el passat mes d’abril va publicar-se de la mà de l’editorial mallorquina AdiA Edicions amb la col·laboració del mateix PEN Català, Totes les pedres, el primer poemari del poeta aparegut fora de Palestina. El llibre ha estat publicat de manera bilingüe, en català i en àrab. D’aquesta manera es vol acostar el recull a totes dues comunitats de lectors. La traducció al català l’ha feta la Valèria Macías. La traducció a l’àrab és cosa del Kamiran Ham Mahmud.

Totes les pedres està format per 25 poemes dividits en 4 seccions: “Sofrença” (9 poemes), “Bellesa” (5 poemes), “Amor” (8 poemes) i “Camí” (3 poemes). Possiblement aquesta darrera secció sigui la més colpidora. Tres poemes en prosa que condensen la impossibilitat de deslliurar-se de la situació del seu país. Tres poemes crus, no pas perquè siguin explícits, sinó perquè l’alquímia poètica precisament la defuig i narra què queda rere la cortina. De fet, tota la poesia d’an-Nabrís serà una lluita constant: del lirisme més exquisit, utilitzat gairebé com un escut, a la impossibilitat de no deixar constància poètica de la situació que pateix el seu país.

A la primera secció, “Sofrença” ja hi trobem tot un joc de paraules com riu, casa o nit, que combinades, designaran sempre un flux, una impossibilitat d’arrelament o ancoratge. El poeta sembla estar sempre en trànsit. Serà una constant al llarg del llibre.

Així al poema “Alegria”, trobem:

Alguna nit dormo prop de la flor de l’esbarzer
i alguna altra al costat del riu.

O llegim a “Casa”:

Al camí tinc una casa on passen els viatgers cada dia.

O a “Prevenció”:

(…) opto per veure’t, pàtria meva,
veure’t de nit.

I és que per a an-Nabrís, com també ho era pel poeta Joan Vinyoli, la nit és aquell “domini màgic” on passen totes les coses. Obre, així, un bell poema en prosa amb:

Els que escriuen després de les dues cada nit…

Sintetitza tot això que dèiem, el poema precisament titulat “Nit”, que comença amb aquests quatre versos:

Plàcida és la nit de Gaza.
L’obscuritat cau com l’aigua damunt les cases.
L’obscuritat que és feta de lluita
i de silenci.

Tot i que el llibre inclou sis poemes escrits durant la seva estada a Barcelona, paradoxalment, aquesta secció, malgrat titular-se “Sofrença”, no n’inclou cap. Cal dir que d’aquests sis poemes, només un està escrit en vers.

A la segona secció, “Bellesa”, trobarem poemes molt minimalistes, on la natura i la contemplació hi tenen un paper important. En aquesta secció sí que ja hi trobarem dos poemes dels escrits a Barcelona. Tots dos escrits en prosa i sense títol. Els que comencen: “Al voltant de l’arbre” i “Un senyor amb barret”.

 Tots dos poemes podrien servir per explicar què significa la bellesa per an-Nabrís. Si el primer és un poema contemplatiu, el segon, on apareix escrita la paraula “Barcelona” per primera vegada, ens dóna una visió de com se sent el poeta en aquesta nova tessitura. Són reveladors els darrers versos del poema:

i l’anima torna al seu estat:
polsegosa,
al prestatge de l’armari.

Si abans parlàvem de diversos mots que ens donaven una connotació de pas, de moviment, ara la immobilitat és absoluta. Vida aturada, plena de pols i desada a l’armari.

És curiós que la següent secció “Amor” sigui on apareixen la majoria dels poemes escrits a la capital catalana. Tornem a copsar aquesta voluntat de trànsit al poema “Amor” i que acaba amb un vers que dóna títol al llibre:

perquè pugui estimar totes les pedres i totes les persones del meu camí.

Dos d’aquests poemes parlen de manera bellíssima del que suposa per l’autor la poesia, com “Murmuris” o el que comença “Noia…” adreçada a una xiqueta que observa i que diu que moderi el seu encant perquè:

A l’altra banda hi ha un degustador de bellesa.

Però la beutat també amaga els fatals orígens de tot plegat. Així novament un poema escrit a la Ciutat Comtal i on novament apareix el nom de la ciutat, torna a fer-nos baixar als inferns. Una preciosa confrontació entre Eros i Tànatos. El copio sencer.

Suor als pits,
el cos descobert menys la poncella.
Ai Barcelona, a la vora del mar,
no vagis lleugera,
que jo he vingut a tu d’unes exèquies.

El mot “Barcelona”, doncs, acompanyarà sempre al poeta quan ha de descriure de manera més crua, la seva situació d’exiliat.

Ho dèiem al principi, la secció més colpidora és “Camí”. El formen tres poemes en prosa que probablement són un salt qualitatiu en la poesia d’an-Nabrís. De fet, dins de la poesia contemporània àrab, ell ha estat un dels introductors més destacats dels poemes escrits en prosa. Cap dels tres porta títol.

Al primer, quasi amb tints surrealistes, el poeta s’interroga per un quadre que algú ha pintat mentre dormia i que ell descobreix en pic es desperta. És fàcil endevinar-hi un desconcert per la realitat actual que viu el poeta:

Qui l’ha guixat al lavabo, al racó de la dreta? I qui, amb vermell arseni, al mirall, l’ha signat?

El segon és una bellíssima declaració d’intencions que comença així:

Sóc el Bàssem an-Nabrís. Caço l’ombra quan cau la nit. Caço la ranera de cada so.

El tercer poema que podria ser una continuació lògica de l’anterior, ens parla de la memòria.

Oh pare… se’n van anar els núvols i jo em vaig quedar per a recordar-los.

Totes les pedres és un llibre molt bell. Bell per la precisió poètica d’an-Nabrís i que la Valèria Macías ha sabut traduir de manera magnífica imprimint a cada vers el ritme que li esqueia. Bell perquè Pau Vadell, l’editor, té cura dels seus llibres amb una exquisidesa absoluta. Tal com podem llegir a la darrera pàgina, sota la xapeta, emblema de l’editorial, aquest llibre és un intent per propagar la poesia, la llibertat i la llum. I amb Totes les pedres, s’aconsegueixen, a bastament, totes tres coses.

(Article publicat a Núvol el 10/05/14)

Podeu veure el vídeo de la presentació del llibre feta a Barcelona el passat dia 7 d’abril, aquí 

DERELICTES AL FESTIVAL DE POESIA A LES CAVES DE SANT SADURNÍ D’ANOIA

El proper divendres 16 de maig a les 22:30h, a les Caves Recaredo (C. Tamarit, 10) de Sant Sadurní d’Anoia, en el marc del Festival de poesia a les caves que se celebra anualment a la població penedesenca, diré poemes de Derelictes.

M’ha acompanyaran, en aquesta vetllada poètica, la Nati Soler i el Carlos Vitale.

Us hi espero!

Esdeveniment a Facebook 

Podeu llegir la crònica de l’acte, aquí.