UN PONT DAMUNT L’ONYAR

Arribo a Girona a quarts de set de la tarda. Al tren, he anat desgranant els ‘Dies de frontera del Vicenç Pagès Jordà. Bàsicament me l’aniré llegint en successius viatges en ferrocarril. Tractant-se d’aquesta novel·la, li escau. Deixo la bossa on dormiré: no gaire lluny del Pont de pedra. Estiro les cames. Feia molt de temps que no venia a la ciutat.

Dubto entre asseure’m a la Rambla o fer cap a la Plaça del Vi. Opto per fer una cervesa no gaire lluny de l’Ajuntament, sota les voltes. Avui hi donen els Premis Enderrock. Les terrasses són plenes. Moviment. A la taula del costat, Quico Pi de la Serra la fa petar. Després sabré que li donen un premi. Em deixo embadalir pel tràfec de càmeres i de gent amunt i avall fent glops d’Estrella.

Quan són quarts de vuit, desfaig el camí. M’esperen a la Llibreria 22. Em plau veure un enfilall d’exemplars de ‘Derelictes, a l’aparador. No sé mai com reaccionar davant d’aquestes coses. No destorbo a l’amo, el Guillem Terribas, que xerra amb un parell de nois mentre fuma, a la porta. Remeno llibres sense donar-me a conèixer. Quan he satisfet les ànsies de tereseta, em presento. Terribas m’acull amb aquella bonhomia seva. Americana i corbata. Fa 35 anys que ha fet d’aquest reducte llibresc, tot un símbol de la cultura i del país. I que duri!

No passa gaire temps quan Vicenç Pagès entra a la llibreria. Signarà uns quants exemplars de la mateixa novel·la que m’ha acompanyat nord amunt. Un retolador gruixut. Sembla que hi pinti, damunt els llibres. Pels més mitòmans, la 22 ofereix la possibilitat de comprar el llibre signat. Llàstima que he deixat el meu a l’habitació. Terribas ens presenta. Dilluns que ve, dia 17 de març (avui som dijous 13) presenta la novel·la a Barcelona. Li dic que hi aniré. Efectivament, llavors, em veuré recompensat amb una guixada artística del retolador que ara fa servir, damunt el meu exemplar.

Més gent que entra a l’establiment: Gerard Quintana i Xarim Aresté. Terribas torna a fer les presentacions, però aquest cop no cal. Fa molts anys, amb el Gerard, vam conèixer-nos en aquest acte. Se’n recorda. Li regalo els meus ‘Derelictes’, ell em retorna el present en forma de disc: ‘Tothom ho sap. Actuaran als Premis Enderrock.

L’Assumpció Cantalozella, amb la seva simpatia característica, també fa cap al carrer de les Hortes. Ella serà la que farà la presentació d’aquests meus ‘Derelictes’. Parlem una mica de tot. Ens vam conèixer al PEN Català. Tots dos formem part del Comitè d’Escriptors Perseguits. A més de ser una excel·lent novel·lista, és una activíssima membre de l’ANC que segueixo amb delit a les xarxes socials.

Esperem que toquin les vuit ben tocades i engeguem. Fetes les presentacions que calen, l’Assumpció precisament obre foc explicant l’origen de la nostra coneixença. Comenta el llibre sense petulància. Em fa notar coses en les quals jo no m’hi havia aturat. Per això m’agrada donar a llegir els meus versos, perquè me n’expliquin coses que jo desconec. Llegeix uns quants poemes. Jo faig el mateix. Aclareixo algun dubte o matiso alguna opinió d’algú del públic. Parlem d’això i d’allò amb els assistents sempre amb la literatura com a rerefons. Meravellós capvespre entre versos i poemes. Em sento honorat de poder dir que ja he presentat un llibre a la Llibreria 22. Deixem a l’atzar irreverent que fila l’esdevenidor, si podrem repetir l’ocasió. Jo, així ho espero. No tinc cap dubte que també li plauria al Guillem Terribas.

Ja amb la persiana abaixada, encara em fa quedar per repetir l’operació que fa unes hores ha demanat que exercís al Premi Sant Jordi d’enguany. Un per un, doncs, vaig signant exemplars de ‘Derelictes’. Si sou de Girona, és possible que encara pugueu adquirir-ne algun embrutat amb la meva lletra. Li agraeixo la bona disposició. Ha estat una vetllada molt i molt agradable.

Faig un entrepà i passejo per la ciutat. A la Plaça de la Independència, fins i tot hi ha taules parades a fora. No fa fred. Camino. M’aturo a contemplar l’Onyar il·luminat per una lluna que no hi és. L’esmerilat de les aigües m’ajuda a compactar tantes emocions disperses. Alguns estudiants que avui, dijous, compliran el ritual de sortir fins a les petites.

Estic cansat. Dormo com un soc. L’endemà encara pujaré a la Catedral. Passejaré pel Call. Tot i ser prou d’hora, els turistes ja ho envaeixen tot. N’hi ha una colla que s’estossinen a cops d’ampolla de plàstic buida. Dia gris. Tenia previst quedar-me a dinar, però no ho faig. Agafo un tren al migdia. Una altra dosi de dies fronterers. El regust a la boca d’un capvespre entranyable entre bona gent, entre bons llibres. Entre bons poemes, espero. Un plaer.

 

 

 

EL SO DE LA GALERNA

Quan vaig escriure el meu recull de poemes titulat Derelictes, jo no sabia que, l’any 1981, en el seu llibre A hores petites, Joan Vinyoli hi havia publicat un poema titulat precisament Derelicte.

Després de saber-ho, l’he rellegit moltes vegades i crec, sincerament, que s’entendrien amb la resta de poemes del recull.

Avui, Dia de la poesia catalana a internet, el vull compartir amb tots vosaltres.

DERELICTE

No temo ser capdavanter del son
entre els desperts. Prou he jugat a vida
i ja no és temps de fer una altra partida.
Miro el gran riu passar dessota el pont.

Sóc quasi vell, el peu a l’esglaó
primer que porta al fons de la caverna,
però m’atrau el so de la galerna
que va creixent i la nocturna olor.

No vull guiar-me per estels o far,
que ja s’ha proclamat el veredicte
i em toca ser només un derelicte:
m’enfonso, doncs, a poc a poc al mar.

 

                                                   Joan Vinyoli (A hores petites, 1981)

 

I SERÀS UNA DONA

Agafa el cronòmetre. Engega’l. Espera que passi un minut. Atura’l. En aquests 60 segons, a tot el món, a 100.000 dones se’ls han mutilat els genitals d’una manera o altra. Se’ls ha privat la possibilitat de sentir, d’obtenir plaer en les seves relacions sexuals. Se les ha condemnat a què el sexe, portar fills al món, sigui una cosa dolorosa. O si més no, més dolorosa del que hauria de ser normal.

La mutilació genital femenina és una pràctica estesa sobretot a l’Àfrica i també a zones d’Àsia. Arriba un moment, en la vida de tota dona, en què és cridada per les seves famílies i obligada a deixar de ser una nena per passar a ser una dona.

Són moltes les maneres de fer aquest pas. En totes, però, la cerimònia és considerada com quelcom consubstancial al fet de ser dona. Neixes, et mutilen, et cases i mores. Aquesta és la sort de la majoria de dones de l’Àfrica de les zones més humils; igual com van fer les seves mares, les seves àvies…

Tot i que els homes també són cridats a la mateixa sort, és evident que no és el mateix. Mentre que per ells es tracta d’una circumcisió, que d’altra banda també es practica en altres cultures, per la dona és una mutilació en tota regla.

A ells, tret dels problemes de salut que pot comportar que l’acte es faci en condicions higièniques més que dubtoses –la majoria dels casos- no els resultarà cap impediment per continuar gaudint de la seva vida sexual amb total normalitat.

A elles, se les condemna a no saber mai què és el plaer sexual, i el que és més pervers, se’ls negarà de la impossibilitat de reclamar experimentar aquest gaudi. Per què, com es pot exigir res que mai no s’ha sentit? Per sempre més, cada vegada que la dona sigui penetrada, tindrà dolor. I ja no parlem de l’hora de tenir fills.

Hi ha tres tipus de mutilació, depenent de la zona i la tribu o ètnia a la qual pertanyis. La més comuna és la clitoridectomia o el que comunament s’anomena ablació, en la qual es retalla una part del clítoris. En el segon tipus de mutilació, a més de l’extirpació total del clítoris, se suprimeixen els llavis menors. En la infubilació o com de manera més comuna es coneix, faraònica (la més extrema), s’extirpen clítoris, llavis majors i menors deixant a la dona només un petit orifici perquè just pugui menstruar.

L’apel·lació a aquestes pràctiques, sempre acostuma a ser la mateixa: la tradició. Una tradició religiosa?, cultural?, tribal? L’origen es perd en el temps. En cap cas, però, s’apel·la a l’acció castradora d’una societat patriarcal que actua contra les dones, paradoxalment motor econòmic de la majoria d’aquestes comunitats, per tal de reduir-la a ser un instrument reproductor i laboral dins de la configuració de la família.

Els processos migratoris que la globalització ha comportat fa que aquesta realitat que podríem considerar allunyada del nostre dia a dia, no ho sigui tant. A Catalunya, per exemple, hi ha 200.000 senegalesos, la majoria dels quals, aproven i practiquen la Mutilació Genital Femenina (MGF). Caldria matisar, ja que l’ètnia Wolof, per exemple, no practica la MGF.

Qui ens fa obrir els ulls a aquesta circumstància és la Bombo N’Dir, senegalesa, mediadora cultural, i membre de l’Associació de Dones Immigrants Subsaharianes (ADIS) de Granollers. Som al Servei Civil Internacional de Catalunya, al Raval de Barcelona.

Catalunya ha estat l’única comunitat autònoma de l’estat espanyol que ha activat un protocol d’actuació contra la MGF, malgrat això, el dia a dia de la Bombo és la lluita per desfer l’assumpció que una dona no pot ser considerada com a tal si no està mutilada.

En aquest sentit la pedagogia és un element clau per fer canviar les consciències però mai sense oblidar que la MGF és un atemptat contra els drets humans més bàsics. Allà on no arriben les paraules cal que arribi la justícia per tal de protegir aquelles dones que no volen que se’ls practiqui tal aberració.

Per un africà el sentit de comunitat és molt important. Una dona que hagi decidit per ella mateixa que no vol ser mutilada serà considerada sempre com una pària. Afortunadament a Catalunya, el fet que la dona pugui accedir a una feina i per tant, pugui assolir una certa independència respecte al marit, és clau per poder defensar la sort de les seves filles.

A tot això cal afegir l’escolarització de les nenes i els nens i la progressiva adopció d’un seguit de valors diferents dels que la comunitat en la qual viuen els imposen. Hi ha estudis que demostren que com més estudis es tenen, més creix l’oposició a la MGF.

Amb tot, la por al rebuig, al que diran, i a la implacable decisió del pare que veurà en aquesta postura una desacreditació a la seva autoritat, fan que en molts casos, per tal de defugir la justícia, moltes nenes siguin enviades als seus països d’origen familiar per ser mutilades. A Catalunya és l’àvia paterna la que practica la MGF.

Hi ha diverses iniciatives que es dediquen a tractar el problema a la mateixa Àfrica. Per exemple a Kènia, a la regió de Kuria, al sud del país, existeix la Kiburanga women self help group, una associació dedicada, entre altres coses, a la conscienciació entre les dones de tot el que comporta la MGF. Tenim la sort que el seu director el Mike Deo Ngrasi sigui també aquesta tarda a Barcelona i ens parli de la seva experiència, que a grans trets, no difereix del que ens explica la Bombo.

Tot i que a Kenia i també a Tanzània, la MGF està prohibida de manera oficial, la realitat és que la mutilació de nois i noies constitueix un veritable acte social de la màxima importància. Fins a 5 vaques són sacrificades per cada noia que celebra la festa.

S’ha de tenir en compte que una vegada mutilada, la noia, ja preparada per casar-se, deixarà l’escola i per tant qualsevol instrucció per perpetuar la mateixa dissortada existència que les seves predecessores amb el macabre afegit que ignoraran del tot que pugui existir cap altra opció. No passar per aquest ritus significa passar a ser una msagane, algú fora de la societat. Repudiada pels homes.

Per fer-nos una idea de la bestialitat de l’acte, si una noia, durant la mutilació mor dessagnada (passa molt sovint), no pot ser enterrada vora els seus. Sovint el seu cadàver és abandonat al bosc o directament llençada al riu.

La MGF no ha de ser tractat com un ritu cultural respectable, perquè els problemes que en les dones origina (podríem parlar que cada vegada que la dona és penetrada és, de fet, mutilada) són lloses que hauran d’arrossegar durant tota la seva vida.

Afortunadament cada vegada més la pressió social per eliminar aquesta pràctica i la conscienciació de les dones i també dels homes, és clau per arraconar-la i fer-la desaparèixer del tot.

Torna a agafar el cronòmetre. Engega’l. Deixa que passi un minut, dos, tres… La realitat no ha canviat, només que, després de llegir això, ja no pots dir que no ho sabies.