SOBRE LES REALITATS

Quan des del Servei de Publicacions de la UAB em van demanar si volia que a la portada de Derelictes hi anés cap fotografia o il·lustració, no vaig dubtar ni un moment en fer-los arribar la imatge que hi podeu veure.

Vaig pensar que la visió d’aquesta nena, d’aquest nen, d’esquena, mirant el mar, era una bona manera de definir el contingut del recull. La innocència de la contemplació davant una desavinença momentània, puntual, i tot el futur que els queda -ens queda- per endavant; en conseqüència, trobar-se amb més esculls, amb més derelictes i saber-los afrontar degudament. Viure.

De tota manera, la fotografia, té molta més història que aquesta postal metafòrica.
Ella és la Montsant, la meva neboda i fillola. Ell és el Quim, fill d’uns bons amics. No tinc ull per a fer fotografies, com sóc incapaç de dibuixar res, però amb això dels mòbils, entre les desenes i desenes que dispares, alguna, per pura sort, pot ser que no quedi malament del tot.

De fet podria quedar-me només amb la part poètica de la imatge. La que he detallat més amunt. Però com tot, a la vida, les derivacions diguem-ne poètiques es basteixen amb la més pura realitat i és que a la fotografia, els dos nens, no es miraven l’horitzó del demà que els esperava, sinó que esguardaven al pare del Quim fent de monstre marí, mar endins.

Cal afegir a més, que amb al inclusió de la fotografia, tancava el cercle, doncs el poema que clou el llibre, “Ara que escric això”, va ser escrit en motiu del naixament de la Montsant. El podeu llegir aquí.  

Sigui com sigui, l’anècdota, em serveix per tornar al taller d’on sorgeixen els poemes, és a dir, de l’estricta observació de la realitat, la de fora i la de dins, per tal de manipular-la convenientment i fer-ne un poema. La majora de les vegades, d’un fet trivial, puntual i fins i tot divertit com és el cas, en pot sortir una imatge que, sense dir el que diu, els canals que conformem la “poetització” de la realitat la transformen i l’escombren al terreny metafísic.

Vull creure que si jo ara no expliqués això, és obvi que tractant-se d’una fotografia que figura a la portada d’un llibre de poemes, l’imaginari col·lectiu, tendiria a buscar alguna mena de transendència, una al·legoria; per molt feble que sigui o per poc que estiguem entrenats a fer aquest exercici en el nostre dia a dia, la predisposició hi és.  

A Leer poesía, escribir poesía, dues conferències que va donar Jaime Gil de Biedma el 1993, el poeta ja ens advertia que en un poema, l’important, no era la porció de realitat que s’hi pogués veure reflectida, sinó la realitat que conforma el mateix poema, és a dir, l’experiència pròpia autònoma que aquest manifesta.

En aquest mateix sentit, d’una sola fotografia, en surten dues realitats. L’estrictament real i una altra de poètica. Totes dues són vàlides perquè a totes dues els donem un sentit. 

En els poemes, passa el mateix. D’un fet anecdòtic, que no cal que sigui transcendent ni massa enlairat, existirà sempre el fet nu i la reelaboració que el poeta n’hagi fet establint la relació que vulgui amb el fet original perfent-ne una altra realitat.     

       

FERRATÉ A FAVOR DE FERRATER A FAVOR DE FERRATÉ…

La Biblioteca Mira-sol Marta Pessarrodona és dalt del mercat. Una construcció amb el formigó a la vista: tot del gris granulat. Unes escales mecàniques. Hi arribem aviat. Fumem mentre prenem la vista dels trens ferrocarrils que als nostres peus van cap a Barcelona, cap a Terrassa. Capvespre del tot fosc. Si som aquí, és per sentir parlar de dos germans. Dos germans de Reus. El Gabriel i el Joan. Dos monstres de les nostres lletres. Monstres dels que fan por per la seva intel•ligència, pel molt que han aportat a la cultura amb la seva lucidesa. Gabriel Ferrater. Joan Ferraté. Grafies diferents, saviesa compartida.

Sant Cugat, aquests dies, com tots els novembres del món, celebrà la tretzena edició del seu Festival de Poesia. Se’n recorden molt del Gabriel a Sant Cugat. Hi va perdre la vida el 1972. Contrasta amb la poca memòria que se’n té on va néixer. Tret de l’heroïcitat dels amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp i el Premi literari per a joves escriptors des de fa 34 anys, el desert més escandalós.

En el marc d’aquest festival, doncs, la biblioteca ha demanat a Jordi Cornudella, editor, poeta i marmessor de l’obra de Gabriel Ferrater, posaria la mà al foc que també del Joan, que ens il•lustri sobre aquest parell. Cornudella comença pel canvi del cognom. Sense donar una explicació exacta, resalta com Gabriel no va normalitzar del tot el seu cognom (Ferreter hauria estat el correcte) potser per no ser confós amb Joan Puig i Ferreter.

Cornudella fa notar l’excentricitat, beneïda excentricitat, dels Ferraté-Soler, pares dels literats. Una casa plena de llibres. La llibertat per llegir el que sigui. Els dos anys que es portaven un germà de l’altre –Gabriel era el gran- i que marcà, tant en experiència com en lectures, a tots dos. La fascinació compartida per Carles Riba. El poeta d’adolescència de Gabriel i al qual Joan arriba més tard. La confluència, però, en tots dos, d’adaptar els conceptes analítics de l’autor de les Elegies de Bierville a l’hora d’exercir la crítica, del que fos.

La poesia marcarà a tos dos germans. Tots dos n’escriuran. Una altra coincidència: la brevetat d’ambdues produccions. Més dilatada la de Joan, que mai es considerarà un poeta amb totes les lletres, sinó un senzill imitador, un profund lector; més concentrada la de Gabriel executada del 1958 al 1963. La irrupció el 1960 del primer llibre de Gabriel Da nuces pueris en el panorama literari del moment, no té una recepció crítica adient. Arthur Terry, crític anglès interessat per la literatura catalana, llavors, en fa notar la seva clara influència dels poetes anglosaxons, especialment la de Philip Larkin (Hi afegim nosaltres: tot i la influència clara que s’hi veu, és curiós com Larkin no apareix en els papers privats de Ferrater; per exemple, en les anotacions que es poden consultar –Imprescindible Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida- en un exemplar de Les dones i els dies on Ferrater anota les influències que detecta en els seus poemes). No serà fins al 1968, amb la publicació de Les dones i els dies, recopilació dels seus tres llibres, que no li arribarà la consideració que es mereix.

Mentre que la carrera de Joan es desenvoluparà dins del món estrictament de les lletres, lectures adolescents de filosofia, especialment de Plató, portarà al Joan a estudiar Clàssiques i a no moure’s d’aquesta disciplina fent aportacions dins el món de la crítica literària d’un altíssim nivell. Farà de professor universitari a Cuba i al Canadà. Devem a ell, per posar un parell d’exemples, fer-nos conèixer Cavafis i “rentar” la cara a la poesia d’Ausiàs March.

Aquesta línia serà discontínua en Gabriel. De la febrada inicial de l’interès per l’àlgebra –arribarà a matricular-se a Ciències Exactes sense acabar mai la carrera- Ferrater anirà col•leccionant aquestes rauxes. Una visita al Prado, el 1947, el farà interessar per la pintura. Començarà a publicar-ne crítiques a “Laye” on farà amistat amb el nucli de poetes de l’anomenada “Escuela de Barcelona” (Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral i José Luis Goytisolo, més tangencialment) i amb Jaime Salinas, fill del poeta Pedro Salinas, que li obrirà el món de l’alta cultura.

En el camp de la crítica, profusament tractada per tots dos germans, Cornudella fa notar la bel•ligerància de tots dos contra el que ells consideraven que calia carregar. Més acadèmica la del Joan, més col•loquial la del Gabriel, però tots dos, fent ús d’un discurs inapel•lable, brillant, sabent en tot moment, com seduir a les intel•ligències i sempre batent-se contra els grans, mai caient en contestar les impertinències intel•lectuals de la morralla lletraferida.

Acabada la seva etapa poètica, a partir del 1964, Gabriel s’interessa per la gramàtica. La lectura de la gramàtica catalana de Badia i Margarit, el porta a posar-se les mans al cap i llençar-se al seu estudi. Tot i que Gabriel tindrà a Sapir, Meillet o Benveniste com a miralls, la lectura de Chomsky i la seva gramàtica generativa, farà que Gabriel comenci la difusió d’aquests estudis renovant totalment la gramàtica a Catalunya i a Espanya. La lectura de Chomsky, a més, fou també un moment de convergència intel•lectual de tots dos germans; tots dos somoguts per la modernitat dels plantejaments de l’americà.

Tot i la brillant carrera universitària de Joan, és curiós com a Catalunya, Gabriel aconsegueix una gran reputació com a docent, sobretot quan comença a donar classes a la recentment creada Universitat Autònoma. Els aires de renovació general que porta el maig francès del 1968 –Ferrater vestia texans des del 1963, però, aclareix Cornudella- troben en Gabriel, iconoclasta, poc donat al servilisme acadèmic, el personatge perfecte per ser idolatrat per una joventut que necessitava trencar amb la grisor imperant. Segons Cornudella, és en aquesta etapa, que el mite de Gabriel, comença a trenar-se. Joan Ferraté, en jubilar-se, no rebrà cap invitació de cap Universitat Catalana per a fer-hi alguna conferència o classe. Res de res.

Preguntem a Jordi Cornudella per l’estat de l’obra completa de Gabriel Ferrater. Cornudella fa un llarg silenci. Ens diu que hi ha un contracte signat, des de fa 3 anys, però que no hi ha diners. Tampoc un interès real dels responsables editorials per publicar una obra important però amb poca tirada comercial. Resignació. Sembla que la burgesia actual, lluny de seguir la tradició de la seva generació precedent d’invertir en cultura, prefereixen invertir en altres coses. Ens estem de comentar que la biografia de Salvador Espriu (magníficament escrita per Agustí Pons) va rebre l’ajut de la Caixa. Els mateixos que donen opció, a la seva web, d’usar el valencià com a llengua; els mateixos que regalen subscripcions al Mundo als seus clients. Una de freda i una de calenta.

Joan Ferraté va suïcidar-se el 12 de gener del 2003 al seu pis de Barcelona. Com el seu pare. Com el seu germà. Potser, com la seva mare. Les raons poc importen. El seu llegat és ric. Viu. D’una intel•ligència diàfana. Clara. Un diàleg, els dels germans Ferraté, Ferrater, que va ser sempre a favor d’aquella felicitat que un dels grans amics de tots dos germans, el poeta Jaime Gil de Biedma, preconitzava. Felicitat, la nostra, per poder passar aquesta nit de Sant Cugat, amb un dels màxims coneixedors del que s’empescaren el Joan, el Gabriel. Dos germans de Reus. Dos monstres de les nostres lletres. Grafies diferents, saviesa compartida.

(Article publicat a Núvol el 23/10/13)  

7 ANYS SENSE ANNA POLITKÒVSKAIA

El passat dia 7 d’octubre va fer set anys que l’activista i periodista russa Anna Politkòvskaia moria assassinada a Moscou. Tot i el temps transcorregut encara no se sap qui va donar l’ordre directa del crim. El passat mes de juny va començar un nou judici contra cinc persones: Rustam Majmudov, l’home que presumptament hauria premut el gallet contra Politkòvskaia amb el suport dels seus dos germans (Dzhabrail i Igragim) i el seu oncle Lom-Ali Gaitvkayev, i l’ex oficial del Ministeri de l’interior Serguei Jadzhikurbanov, que hauria estat l’enllaç entre el “cervell” de l’assassinat i els seus executors.

El 2009 en un judici contra Dzhabrail i Igragim Majmudov i Lom-Ali Gaitvkayev ja es va posar de manifest amb quina desídia les autoritats havien instruït la investigació. Llavors, un jurat va absoldre els acusats afirmant que no quedava demostrada la seva culpabilitat d’acord amb les proves obtingudes durant la investigació. Anna Stavitskaia, advocada de l’acusació particular formada pels dos fills de la periodista, en aquella ocasió, va lamentar que la fiscalia no hagués presentat proves més definitives.

La contundència de la defensa dels acusats va poder esquivar un veredicte de culpabilitat. Karinna Moskalenko, advocada del mateix equip de l’acusació particular va manifestar que l’Anna odiava la impunitat i l’absència de legalitat i que no li hagués agradat gens veure com algú que havia comès un greu delicte quedava en llibertat, però que tampoc li hauria agradat veure que condemnaven a algú per un delicte que no havia comès. El Tribunal Superior malgrat que no va rebre cap pressió per part de l’acusació particular, va decidir revocar la sentència i reobrir el cas.

El 2011 va saltar la notícia de la detenció, a Txetxènia del que, segons el CIR (Comitè d’Instrucció de Rússia) seria l’autor material de l’execució de la periodista: Rustam Majmudov. Tot i que l’any 2009 fonts de la investigació ja havien apuntat Rustam com el pressumpte autor dels trets, no havia pogut ser detingut i estava en recerca i captura per les autoritats russes.

Per ara l’únic condemnat per l’assassinat de Politkòvskaia és l’ex policia Dmitri Pavliuchenkov que va ser condemnat el 2012 a la ridícula pena d’11 anys. Un acord amb la fiscalia perquè es declarés culpable dels càrrecs que se li imputaven, va ser el causant d’aquesta vergonyant pena. En el judici contra Pavliuchenkov va quedar demostrat que havia ordenat als seus subordinats de vigilar a la periodista per tal d’establir els seus patrons diaris de moviments. També va quedar demostrat que va ser ell el que va comprar l’arma amb què es va cometre el crim.

El passat 18 de setembre Pavliuchénkov, en una vista d’aquest nou judici, va ratificar que el seu paper era el d’organitzar el seguiment, el de Lom-Ali Gaitukayev i de Serguei Jadzhikurbanov d’organitzar l’assassinat i el de Rustam Majmudov de prémer el gallet. L’esposa de Pavliuchenkov va declarar que Jadzhikurbanov hauria lliurat al seu marit 137.000 dòlars per seguir Politkòvskaia.

Totes les persones que a Rússia volen que s’esclareixi la veritat sobre l’assassinat de Politkòvskaia sempre han manifestat que malgrat que es pugui demostrar que els acusats van ser els inductors de la mort de la periodista, l’important és saber-ne l’autor “intel•lectual” del crim.

Anna Politkòvskaia va ser un assot pel Kremlin. Els seus articles per a Novaya Gazeta denunciant les atrocitats que s’havien comès a Txetxènia de seguida van tenir un ressò internacional que no va agradar gens a l’administració de Putin. Sabedora que la seva vida corria perill –havia rebut diverses amenaces de mort- no va llençar mai la tovallola i es va posar sempre del cantó de les víctimes. Macabres coincidències van voler que el seu assassinat fos el mateix dia que Vladimir Putin fa anys.

Els seus companys del diari Novaya Gazeta, diari on va treballar, van descobrir un monument a la façana de l’edifici que ocupa la publicació per homenatjar aquest setè aniversari [fotos] [vídeo].   

La repressió contra tota dissidència que posi en dubte la Rússia totalitària que Putin ha aconseguit instaurar, sigui de la mena que sigui, és absoluta. Una oligarquia maquillada de falsa democràcia controla Rússia amb mà de ferro. No hi val cap qüestionament. No cal gratar gaire per trobar titulars escandalosos que probablement haurien suscitat l’interès de l’Anna per escriure’n alguna cosa.

Potser parlaria de la vaga de fam que va portar, Nadezhda Tolokonnikova, membre de les Pussy Riot, fins el passat dia 1 d’octubre per denunciar la seva situació a la presó IK-47 de Mordòvia, on compleix pena per haver escenificat el 2012 una pregària punk al principal temple ortodox de Moscou. Amenaces de mort per part de les seves companyes, preses comunes, jornades de treballs forçats que a vegades arriben a les dotze hores, van fer que Tolokonnikova prengués aquesta decisió en el que és un dels casos més flagrants de privació de la llibertat d’expressió del món.

Potser donaria veu a Artem Gorodilov, jove activista homosexual, que va ser segrestat per un grup extremista, portat fins a la tomba d’un noi, també homosexual, que s’havia suïcidat per un incident similar amb els mateixos descerebrats, veure’s protagonista d’una paròdia vexatòria contra la seva condició sexual i suportar que se li llancés per damunt un got ple d’orina. Les imatges van ser penjades a internet. “Moviments civils que lluiten contra els pecats de la societat”, s’autoanomen els delinqüents que es dediquen a cometre aquestes barbaritats i que gaudeixen de total impunitat.

Potser escriuria sobre Tatiana Titova, directora del museu del Poder de Sant Petersburg, que va ser detinguda el setembre passat després que el museu, a l’agost, presentés una exposició del pintor Konstantin Altunin amb quadres com “Transvestits” on es podia veure Putin i Medmedev vestits amb roba interior femenina. No cal dir que els quadres van ser requisats i que Altunin està refugiat a França a l’espera que se li atorgui asil polític. Tem per la seva vida.

Amb la vista posada als propers Jocs Olímpics que se celebraran el proper més de febrer del 2014 a Sochi i que costaran uns 37.500 milions d’euros, cinc vegades més del que en un principi havien de costar, a Rússia no li interessa tenir causes pendents com la de Politkòvskaia. És de preveure que abans de la celebració d’aquests Jocs faraònics (que no oblidem que se celebraran en una zona del Càucas del tot inestable i que ha suposat el desplegament de tropes més important després de l’era soviètica per tal de garantir la seva seguretat) es vulgui esbandir l’afer Politkvòskaia condemnant els actuals encausats en una operació de maquillatge de cara a la galeria internacional pressionant a l’opinió pública perquè el relat del fatal assassinat, es resolgui amb l’empresonament d’aquestes persones tancant qualsevol porta a una investigació més exhaustiva que permeti descobrir qui va donar les ordres perquè es fes callar per sempre Anna Politkòvskaia.

En el marc dels Jocs Olímpics de Sochi, Reporters sense fronteres, aprofitant que la flama olímpica, el dia 7 era a Moscou, va iniciar una campanya de denúncia de la vulneració de la llibertat d’expressió a Rússia començant per la commemoració del setè aniversari d’aquest atroç crim.

Des de la convicció que les veus que s’alcen valentes contra l’opressió, siguin de la mena que siguin, sempre ressonaran malgrat que se les silenciï amb mètodes criminals, cal retre homenatge a la valentia de l’Anna, que va tenir amb el nostre país una relació de cordial amistat amb molta gent, sobretot del PEN Català, que enguany commemora el seus 90 anys d’esdevenir l’ambaixada cultural de Catalunya al món i portal de denúncia sistemàtica contra totes les mostres de censura contra la llibertat d’expressió.

Des de la desesperació d’haver vist com han hagut de transcórrer set anys perquè un deix de justícia il•luminés el cas de l’Anna, atiem des d’aquests papers el compromís per les veus valentes silenciades, siguin d’allà on siguin, que arreu del món s’alcen contra el totalitarisme. Ni oblit ni silenci per a Anna Polikòvskaia; ni ara, ni mai.

(Aquest article va ser parcialment publicat a Vilaweb el 7/10/13. Setè aniversari de l’assassinat de la periodista) 

UN XIUXIUEIG BASTA

 


UN DE SOL

 

Hi ha les tardes xardoroses.                               

L’horitzó saturat de cigales.        

Els camps de blat rapats al zero.

El sol penjat molt amunt per un brivall.

Hi ha els teus pits diminuts        

dibuixats dins el vestit estampat.

Floretes verdes. Olor de vainilla.

El teu somriure quan t’acotxes.

El teu somriure quan els torno a descobrir

en aquella festa universitària.    

Fa moltes tardes d’això.

Els xiquets són a nedar a l’estany.

T’acostes per darrere i em mires.

Escric a la cuina perquè no fa tanta calda.

Fa olor de cafè tot just fet.

No és necessari que diguem res.

T’aixeques la faldilla.

Torno a creure en les teves cuixes.

Jo sempre he cregut en les teves cuixes.  

Crec en la teva cintura.

Crec en els teus llavis.

I un xiuxiueig basta.

Un xiuxiueig per trobar el punt exacte

on anit vam tornar a l’amor

que no vam fer per peresa

o perquè estàvem massa cansats.

Un xiuxiueig basta.

Un xiuxiueig.

Un de sol.

Basta.

 

 
 
Alejandro R. Zemeckis (Versió de David Figueres del castellà)

foto