LA SAMARRETA

Ovidi Montllor cantava que a ell li van fer una samarreta d’una cortina vella. Vermella. La cançó encara es fa escoltar. Ha esdevingut un clàssic. En moltes gravacions en directe, quan anomena “el martell i la corbella” (la falç més cap al sud de la nostra nació), se senten aplaudiments. Eren uns altres temps. Calia camuflar els missatges. Calia esquivar la censura dels feixistes.

Diumenge passat, a Palma, les samarretes tornaren a ser protagonistes. Aquesta vegada va ser el verd. Només 18 dies abans, al Principat, havia estat el groc. Els colors són el de menys. L’important és que hi hagi samarretes i més important encara, que hi hagi gent disposada a lluir-les i a dir prou tantes vegades com faci falta.

Les revolucions, al llarg de la història, han estat el pa de cada dia. Governs, reis i emperadors, han caigut perquè la gent n’estava farta de la seva gestió. Senzillament han sortit al carrer i han dit, per aquí no hi passo. Senzillament s’ha pujat un graó més en l’escala d’un poble. És llei de vida que els que no ho fan bé, els qui van contra el poble, tard o d’hora, caiguin.

La vaga indefinida dels mestres de les Illes és una de les tantes mostres d’insubmissió que arreu dels Països Catalans fa temps que ha començat contra la bestial política de menyspreu i d’intent de genocidi cultural i lingüístic contra tot allò que sigui català per part del Partit Popular. Poca broma plantar cara sabent que a final de mes el teu sou no serà res de l’altre món. Acostumats a que la heroïcitat de les revolucions ens vingui embolicada amb èpiques polsoses, la veritable revolució són aquests mestres que s’hi juguen el pa. Clar i net.

No hi ha cap mena de dubte, per molts pals a la roda que ens posin, que Catalunya aconseguirà el seu estat; això és un procès irreversible i cal que fer pinya per si els nostres governants, a darrera hora, no estan a alçada de les circumstàncies; ara bé, el motor de la nostra revolució s’ha de greixar i s’ha d’alimentar amb combustible.

El combustible de les més de 60.00 persones (els números són el de menys) que diumenge a Palma van dir prou, fins aquí hem arribat. Un clam unànime contra aquells que mai han condemnat el feixisme de Franco. Un clam unànime contra tants de pixats disfressats de pluja. 

De samarretes esperem de veure’n moltes més, de tants colors com sigui necessari, només preguem, com feia l’Ovidi, que no se’ns faça vella perquè ara com ara, abrigue totes les consciències que creuen que hi ha un futur de llibertat per a tots els Països Catalans i que el tenim a tocar.

AVANT I AVANT!

Des d’aquí dalt el cel són nuvolades esfilagarsades de qualsevol manera. Com molles de pa llençades dins una d’aquelles sopes denses d’hivern. Som al terrat. El vent bufa. Plantem la bandera del nostre país. Ajudo l’Àlex i el Joan. La fermarem a la fumera. Onegen de seguida les quatre barres. Albirem els camps de mandariners, de tarongers. La catifa de còdols fa que l’aigua no s’hi estigui gaire fent el ronsa i corri a buscar les arrels de seguida. Fines mànegues com capil·lars de baquelita recorren les rengleres dels arbrets amb els fruits arrapats a les branques. Galàxies senceres de pilotes verdes; d’aquell verd gos com fuig, d’aquell verd de la plastilina dels xiquets que acaba essent de tots els colors i de cap. Ara ens puja una bafarada de gessamí.

Hi ha aquella calma expectant dels dies que cal subratllar d’alguna manera. Encara que això, ara mateix, només ho podem intuir. Davant la casa, sota el rafal, les cadires buides es perfumen de l’aroma intensa de la terra mullada. Algú que aquest matí, en omplir la bassa, s’ha distret i l’ha fet sobreeixir. Tot és domini de la calma, aliè al soroll de la N-340, que no passa gaire lluny; aliè una mica al món precipitat i nerviós de ciutat. El Prat és un petit paradís.

Esperem reforços. Alguns ja fa un mes sencer que batallen amb mapes, cartells, fites i voluntaris. Hem dinat a les Cases: uns magnífics musclos i una senyora fideuà davant la mar. Cap al tard, la postal bucòlica va esborrant-se per a ser dibuixada amb uns altres tints. Vénen de Barcelona. Important contingent de l’Ateneu Layret. Quatre anys gestionant un espai de llibertat entre els barris de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni. Picapedrers importants. Res, que tampoc no s’ho volien deixar escapar. Hi ha motxilles. Hi ha sacs de dormir. Hi ha màrfegues. Hi ha tendes. Hi ha fraternitat. Farem Via a Alcanar.

Gestionarem els trams del 13 al 24. No ha costat gaire que l’Eli ens ensarronés a tots. Els amics de l’ANC Alcanar – les Cases li van demanar gent i ella, bona una! Des de la consulta del 10 d’abril de 2011 a Barcelona, no ens podem estar de posar-nos al servei del seu somriure i d’aquest país que des de sempre s’ha fet més amb gent arromangada, com serem nosaltres demà i sempre, que no pas amb americanes i corbates.

Una vegada tothom sap on dormirà i ha deixat els trastos, ens entaulem. Som una trentena. Fa dies que a cop de mail anem fent i desfent. Amb tot, com que juguem fora de casa, el reconeixement de la zona d’actuació serà clau per a acabar de saber amb què ens enfrontem. S’habilitarà la carretera vella, ran de platja, per fer pujar la gent per diversos camins. Confirmem els aparcaments de cada tram i els dels autobusos. Cada tram tindrà dos coordinadors. Rebem una armilla verda, un mapa i un xiulet. Les credencials.

Sopem i riem amb aquella mica d’histerisme de saber que demà la cosa serà grossa. Com a fi de festa, rom cremat. Atrafegats guants de flames ara del blau, ara del groc, on abocar els pocs fantasmes que demà alguna cosa pugui anar malament. Hi ha una guitarra i un ukelele que aniran empenyent la nit. Ens diuen que demà, a les vuit, tothom a esmorzar. Però ens besen, a la majoria, les hores petites, menudes.

L’endemà, ja desenlleganyats, amb el cafè amb llet ballant la lambada a l’estómac, el contingent canareu d’adopció es posa en funcionament a quarts de nou. Què voleu? Abans de prendre contacte amb cada tram, cal bastir tot l’operatiu del dinar. Es pensa donar arròs per a un parell de milers de persones. Muntem taules i cadires. Aquesta nit, algú, les ha pintades amb esprai. Minúcies. No ens hi atabalem. Cadascú al seu lloc.

Amb l’Eulàlia, coordinarem el tram 15. Comença sota el pont on s’ha penjat una pancarta, just abans de la cimentera. ‘Alcanar fa Via’. Va ser despenjada per uns desconeguts no fa gaire. Fa una setmana que voluntaris vigilen dia i nit que no torni a passar. Prenem el relleu. Els agraïm i ens agraeixen la feina. Cal trobar el punt de trobada del tram que coincideix amb el seu inici. De bon matí s’han col·locat senyals.

De seguida som assaltats per tot de cotxes personalitzats amb motius independentistes. Tot són estels i grocs i blaus i vermells. Molts s’han apuntat a l’arrossada. Alguns altres tenen taula a Sant Carles, les Cases, Vinaròs… ‘És a les tres que tanquen la carretera?’ Anem informant tothom. Ja no ens en mourem fins a quarts de dues, que, rellevats, podrem anar a tastar l’arròs. Deliciosa. Un cafè. Tornem a la nostra posició.

De mica en mica la carretera va omplint-se amb tot de supermans estelats. N’hi ha que porten cadires de platja. ‘Escolti, és que jo no he trobat la samarreta, m’hi puc posar igualment, no?’ S’ha tancat la circulació i la carretera és envaïda per la il·lusió, pels somriures. Per la festa de voler ser més lliures. ‘Ai xiquets, fins allà baix em fareu anar?’

A les quatre recorrem el tram per veure com està disposada la gent. Veiem que a tocar del tram 16 la cosa és una mica esclarissada. No cal amoïnar-s’hi. Hi ha moltes més persones que les cinc-centes necessàries per tram. De tota manera donem indicacions perquè la gent vagi prenent posicions. Veiem clarament que no queden buits. Que tot rutllarà a la perfecció. A cop de Whatsapp confirmem que estem preparats per a fer història.

Recórrer la filera de gent és una d’aquelles experiències que no oblidarem mai. Des dels qui s’ofereixen a anar a un altre tram als qui pregunten quin és el programa; dels qui t’ofereixen una cervesa fresqueta, al qui vol que els fem una fotografia. L’ambient, clarament festiu, ens fa relaxar una mica. Ens ho hem guanyat. Ara ens vénen a cercar els dos fotògrafs assignats al tram. Ells faran la gigafotografia. Saben perfectament què han de fer.

I llavors passa que la vida s’atura una mica i fa un salt. Quan faltava un minut perquè fos un quart de sis de la tarda de l’11 de setembre de 2013 va passar això mateix: amb una sola veu, més d’un milió de persones, van donar-se les mans per dibuixar una columna vertebral de llum damunt la foscor de l’asfalt; una columna que s’endinsava en la terra dels somnis per començar a fondre’ls amb una rella sargida de realitats abastables; esquivant els còdols, s’infiltrava fins a l’arrel del que fa molt de temps que som: un poble que, com es diu a Alcanar, sempre va avant i avant aconseguint tot el que es proposa.

(Article publicat a Vilaweb el 17/9/13. Foto: Dani Morell)  

POSTALS HOLANDESES (V)

Avui anem cap a Amsterdam. Al cotxe sona Bob Marley. No, no crec que ho haguem fet expressament. En un altre temps, ells, jo, sí que haguéssim associat la gran ciutat a un únic atractiu: els coffee shops. Però ara com ara, passats els fulls del calendari, aquesta banda sonora és merament una coincidència. 

Des de Veldhoven hi ha una hora llarga. El cel s’ha embrutat de gris. Només faltaria. Però les temperatures han pujat. Tenim previst deixar el cotxe a l’Amsterdam Arena, el camp de futbol de l’Ajax. Ens ho han aconsellat. Des d’allí agafarem el metro fins a l’estació central. Construït al 1996, el complexe, a més del camp de futbol, alberga un centre comercial i una sala de concerts. 

A Amsterdam, la nostra primera parada, serà el Rijksmuseum. Des de l’estació, al nord de la ciutat, s’hi pot arribar fàcilment amb un dels nombrosos tramvies que hi baixen. Dins el tramvia, a més del conductor, hi ha un venedor/a de bitllets. Com que portem una tarjeta que ens permetrà accedir al transport públics durant tot el dia, no cal amoïnar-nos.

Deu fer cosa d’una quinzena llarga d’anys servidor va fer el peregrinatge obligatori a la ciutat. Fins i tot m’hi vaig enamorar. Ens vam conèixer a París, vam fer el ruc a Brussel·les i després de fumar-nos plegats la ciutat dels canals i de les casetes hirsutes, ella va fer alguna cosa com “Ha estat molt bé, però m’espera algú. Oi que ho entens?”. No, no ho vaig entendre llavors, ni ara, ni mai.

Donada la baluerna que és el museu, cal seleccionar. Vermeer i Rembrandt. Arribem a Amsterdam a mig matí i som dissabte, el repte és prou agosarat. La segona planta, dedicada a la pintura del 1600 al 1650, és on fem cap primer. El quadre estrella de la sala, i del museu, l’impressionant Ronda de nit ens colpeja els sentits. Efectivament hi ha molta gent. De tota manera, en un dels laterals, trobem el mestre de Delft.

Feia molt de temps que volia admirar Vermeer de tu a tu. Què se’n sap del pintor? Ben poca cosa. No va pintar més que una trentena de quadres. Amb tot, la delicadesa excelsa que desprèn cada pinzellada, el tractament de la llum, actuen com un bàlsam per apaivagar qualsevol rastre de soroll moral, del que sigui. Només hi ha el silenci d’aquestes dones que llegeixen una carta, que ho diuen tot i no ens diuen res. Des de molts segles enrera, ens conviden a deixar-nos embadalir davant la majestuosa bellesa humil d’aquestes escenes que fan plorar per dins, davant les quals no te’n voldries anar mai; probablement perquè l’art ha de fer descarrilar els trens que tenim apamats, sinó, no és art ni és res. Hi torno moltes vegades aprofitant que el flux d’espectadors és desigual (quina ximpleria fer-ne fotografies!).

Consternats, decidim donar un tomb per la resta de casa. Descobrim Van Gogh a la primera planta. També ens hi aturarem. També serem titelles davant la seva genialitat. Ens reca el fet que no tindrem temps d’anar al museu que a la ciutat porta el seu nom. Dos museus en un dia seria massa. Com que hi ha gana, decidim anar a dinar al centre, a la plaça del Dam.

Jo ho he dit, som dissabte i la ciutat, amb una temperatura agradable, és presa per la gent. Contra els turistes, més o menys uniformats, la insolència despreocupada dels autòctons que fan valer el codi indesxifrable de la mateixa llibertat que es troba a Londres, Nova York o Berlin. L’espectacle de la urbanitat. Mengem una pizza en un lloc prou agradable. Després passegem.

La ciutat plena de cicatrius de ferro per on trepitgen els tramvies, els homes, les dones, les bicicletes, és un cafarnaüm considerable. Acostumats a placidesa de la verdor rutilant del nostre sud d’adopció, la ciutat s’imposa atrafegada, nerviosa, impertinent. Cal sortir de les grans avingudes i buscar el recer dels carrers que segueixen els canals. Aquí, tot i que el ring-ring dels grills que porten al manillar totes les bicis et fan estar a alerta per no abocar-te a l’aigua bruta de verd i marrons, Amsterdam, apartada del brogit, ofereix mil milions de racons i raconets. 

Les cases, premudes les unes contra les altres, proveeixen al badoc, de la sensació que aquell bé de déu de rajoles i ocres i blancs i teulades i façanes, són posades allà precisament per deixar-se admirar, sense que en cap cas, hom tingui la sensació que a més, a l’altra banda de les parets, hi pugui viure gent. Deixar-se passejar per la completa anarquia de les construccions, dretes, tesades com aquells boscos frondosos que s’aixequen de terra altius buscant el sol, la llum, que no els arriba.

I som conscients que això només haurà estat un tast, un petit aperitiu del molt que et pot donar Amsterdam. Però no teníem cap altra pretensió. Amb les ciutats un s’hi pot avenir de moltes maneres, com de la mateixa manera, s’hi pot discutir per centenars de raons. Les ciutats són el que tu ets. Murs contra els quals tu pots pintar consignes per si et perds, saber que almenys hi ha un lloc a la terra on podràs reconèixer la teva lletra.

A quarts de vuit de la tarda enfilem el camí de tornada. Demà ja serà el darrer dia de ser holandès. A les cinc, que és quan marxa el meu vol, em convertiré en una carabassa catalana i enyoradissa. Encara tindrem temps d’arribar-nos als boscos dels afores de Veldhoven per veure si hi ha cap boletot. Res de res. Encara tindrem temps de veure com ens esguarda aquest noguer, de com el vent fa giravoltar les fulles caigudes dins la grisalla de la tarda que neda cap a la nit i com aquest brivall d’ulls de mel que és ben feliç només amb un pal, em torna a demanar que fem trens i ponts i torres “glosses”.

Postals holandeses (I)

Postals holandeses (II)

Postals holandeses (III)
  
Postals holandeses (IV)

 

POSTALS HOLANDESES (IV)

No me’n podia anar d’Holanda sense saber el que era passejar amb bicicleta. Així que tot i que el cel no presagiava cap treva al temps habitual d’aquests dies, m’he armat de valor i he demanat als de casa si em podien deixar una d’aquestes màquines per moure’m.

D’avançada diré que el meu sentit de la orientació sempre ha estat pèssim. I si tenim en compte que tot i prendre el mòbil, de ben poc em servirà, l’aventura pot acabar molt malament. Però sense esperit d’aventura, què seria de nosaltres? Així que començo a pedalar cap al no-res.

Cal dir que no penso fer una sortida gaire llarga. No sortiré de Veldhoven. Només un tomb per potser descobrir racons que no he vist i per acabar d’enamorar-me d’una manera de viure que a mesura que et va impregnant, deixes que faci sense oposar resistència per allò de no saber si la teva urbanitat, que creus establerta, no és res més que una màscara més.

Aprofitaré per buscar una bústia. Enviaré una postal. Nómés una. Els destinataris, en les seves sortides arreu del món, sempre s’han recordat de mi i per una vegada que surto a fora, valdrà la pena de correspondre el seu capteniment de fer-m’hi incloure, encara que sigui com a corresponsal, en els seus viatges.

De seguida que agafo el ritme, els diferents tràvelings per on viatjo, em mostren una nova interpretació d’aquesta Holanda que he vist amb cotxe i a peu. Les pedalades, compassades per l’ombra de grans roures o alzines, són una bona manera de deixar-te entrar una mica més el país dins del que ets.

Aquí la paraula sostenibilitat no és un concepte, és una realitat. La natura, els jardins, els arbres, entren a casa. Conviuen amb la disposició dels nuclis urbans sense fer-se nosa els uns als altres. La convivència constitueix un festival de colors encesos, vius, nus, que la tardor a punt d’esberlar-se, daurarà amb aquella convicció dels guisats fets a poc a poc per cuinar un paisatge que s’anirà tornant d’aram de mica en mica. L’hivern serà el color de la neu, no gaire cosa més.

A quarts d’onze, que és quan començo la meva travessa, no trobo gaire gent pel carrer. Tampoc gaires cotxes. La mateixa convivència de la qual abans parlava, aquí també es dóna entre bicis i cotxes. De fet, el paisatge, l’entorn, és tan rotund que els automòbils no poden fer-hi front. Es respecten els ciclistes perquè s’entèn que la calçada és cosa de tothom.

Com ja he dit, el tomb que faig, no és gaire exagerat. Agafant els caminois que aquests dies he caminat, puc endinsar-me en els carrers i en la seva munió de casetes i més casetes. De tant en tant m’aturo per admirar-ne alguna. La deformació professional em fa projectar tot de situacions que ara mateix s’hi deuen viure a dins. Unes botes al costat de la porta. Un paraigües en l’ampit d’una finestra. Un joguet oblidat en un jardí. Hams per estirar fils. Amb ben poca cosa en tinc prou.

Un dels carrers més agradables de Veldhover és la Nieuwe Kerkstraat. El segueixo fins arribar davant de l’església de Sint-Jan de Doperkerk on hi ha una petita plaça amb un parell de cafeteries. Com sempre, els darrers dies és quan descobreixes llocs com aquest. La dispersió de les cases, sense un centre municipal, per entrendre’ns, fa que trobar una terrassa amb cadires i gent es faci estrany.

No m’hi aturo. Traçant una lògica circumval·lació al meu itinerari, hauria d’arribar a casa. Però em faig el gallet i així que entro als nuclis urbans, hipotèticament per escurçar el camí, em perdo irremeiablement. No m’hi encaparro. Descanso. Desfaig el camí i no tinc cap més entrebanc per tornar al meu punt d’origen.    

Tot plegat serveix per fer-me adonar que potser sí que el batec somort que hi ha en les arrels d’aquesta terra és tan senzill com el de dues bieles que empenyen una cadena de mica en mica, sense assolir grans velocitats. A poc a poc.

Demà, Amsterdam!   

Postals holandeses (I)

Postals holandeses (II)

Postals holandeses (III)     

Postals holandeses (V)

    
        

POSTALS HOLANDESES (III)

La placidesa de la vida holandesa, jo m’estic a un poblet residencial però dubto que a les ciutats les coses siguin diferents, fa que dormis com un soc. Normalment em fa de despertador una xiscladissa de moixons. Podria prendre’m alguna llicència i referir-me a una mena d’ocells que no tinguessin agregats cap simbolisme peculiar. Però no, els alats éssers que obren els meus dies neerlandesos són corbs. No cal esglaiar-se: el cel hi és solcat per aquests animalons que encara que vulguis, aquí, no presagien res de dolent.

El matí avui se me n’ha anat badant i estirant les cames per un parc proper. Jo en dic parc però és una simple zona enjardinada. Qui mana és el verd. Roures amb tot de glans als seus peus que crepiten quan els badocs com jo els trepitgen. La mateixa sensació de relax total. Aquí l’estrès no deu existir. Només dues bicicletes han estat a punt d’atropellar-me.

Després de dinar, frugal, aquí s’esmorza com a senyors i es fa l’àpat fort cap a quarts de vuit com a molt tard, m’he de trobar amb un dels catalans que va fer el un cop de cap i va decidir venir a treballar a aquest país. Enginyer de professió i de cap, el passat mes de febrer va deixar Catalunya per instal·lar-se amb dona i fill a aquest país.

Cada dia va amb bicicleta a la feina. Tarda una vintena llarga de minuts. L’única pega, quan plou. I plou poc a Holanda, es veu. Tot i la flexibilitat horària de la qual gaudeix, intenta fer de les vuit a les quatre. Aquí el que compta és el rendiment. Fa temps que un familiar seu s’hi va instal·lar; probablement aquest fet, va precipitar el trasllat. Als seu trenta anys llargs, veu la vida amb optimisme. Té una feina que li agrada, se sent respectat i motivat pels seus caps i troba que a Holanda s’hi viu molt bé.

Després de residir uns mesos a Eindhoven, des del juliol que viuen també a Veldhoven. Ell i la seva dona tenien molt clar que no volien viure en una ciutat, tot i que Eindhoven i en general les ciutats holandeses, disten molt d’assemblar-se al que entenem per una ciutat més cap al sud.

Abans d’entrar a explicar-me quina mena de feina fa, em fa cinc cèntims d’on som. Una ciutat que no arriba a les tres-centes mil persones, ben comunicada -a prop de França i Alemanya- amb un nivell d’innovació tecnològic potentíssim que ha sabut en tot moment, viure del flux de riquesa que la implantació de la Philips a finals del segle XX va aportar.

Ha plogut molt d’ençà que els germans Philips van obrir la seva fàbrica de bombetes. El creixement de la firma fins a ser la multinacional que és ara, ha sabut aixoplugar tot un munt d’indústria que sense perdre de vista l’electrònica, ha constituït un Sillicon Valley europeu líder en recerca i desenvolupament.
 
Ara com ara, Philips, ha venut bona part de la producció dels seus productes i es concentra en la investigació. Dos productes d’on la Philips treu, en aquests moments, una gran rendibilitat: el material tecnològic mèdic i les màquines elèctriques d’afaitar. Ara com ara, Philips és capdavantera en el desenvolupament de la connexió de productes a la xarxa digital així com a mòbils. Només estan a la seva alçada Facebook i Google.

L’aparició del High Tech Campus d’Eindhoven, també auspiciat per la Philips, ha acabat de reblar el clau de la recerca. El cinquanta per cent de les patens que es fan a Holanda, surten d’aquest Campus. Tot i que no hi podrem entrar físicament, sí que hi podem entrar amb el seu cotxe per donar-hi un tomb: vol que ho vegi almenys per fora. Són quarts de set de la tarda i tothom ja ha plegat. Capses arrenglerades.

El nostre enginyer treballa a l’empresa ASLM, proveïdor líder mundial de sistemes de litografia per a la indústria dels semiconductors, fabricació de màquines complexes que són essencials per a la producció de circuits integrats o xips. És a dir, dissenya les màquines que fan aquella mena de petits escarabats que fan que moltes coses rutllin.

La precisió de les màquines ha de ser absoluta. Hem de pensar que per cada xip, fa falta que la màquina faci un promig d’una trentena de passades per tal de gravar a la superfície tot el necessari. I estem parlant de mides molt i molt petites. Es treballa a nivell d’agafar un mil·límetre i fer-ne un milió de parts. Em perdo amb tot de noms que em va facilitant i que pel fet de ser de lletres, no acabo de retenir. Però se’l veu entusiasmat amb el que fa. L’encomana aquest entusiasme.

Mentre anem parlant passem per Aalst i Waalre, municipis que toquen a Eindhoven on ja es veu, per la mena de construccions que hi ha, que el nivell crematístic dels seus propietaris és lleugerament més alt. Sense fugir de la casa de dues plantes, aquí el matís de les teulades, de la façanes, dels jardins, ja denota que formen part d’un altre món. 

El nostre enginyer ens diu que els van ensenyar una casa a Waalre, però que era massa per a ells. Veldhover, em diu, és un poble normalet, però ja voldríem tenir aquest nivell de vida a Catalunya. De moment a seva muller no treballa i té cura del xiquet. Tot i així, amb el sou que ell cobra, en tenen més que suficient; el pressupost destinat al pagament del lloguer, que no és barat, és infinitament inferior al trenta per cent que es recomana en els manuals d’economia domèstica.

Li agraeixo les explicacions i li desitjo tota la sort del món.       
 
Postals holandeses (I)
          
Postals holandeses (II)

Postals holandeses (IV)  

Postals holandeses (V)

   

   

            

POSTALS HOLANDESES (II)

Avui ens hem despertat de color gris. El cel, no nosaltres. Toca visitar Eindhoven, encara que la ciutat, la més important de la zona del Noord Brabant, al sud del país, no ofereix gaires possibilitats turístiques, per no dir cap.

Abans de sortir de casa, però, toca treure un dels dels tres contenidors al carrer perquè el buidin. Avui toca el de plàstics i envasos. Cadascú, al seu garatge, guarda tres contenidors: un pel paper, un altre per les restes orgàniques i un tercer pel plàstic. El dia que toqui, els holandesos, deixen el contenidor corresponent davant de casa perquè el passin a buidar. 

Anar a Eindhoven des de Veldhoven són deu minuts de cotxe i tal i com ja vaig dir, els dos municipis estan tocant. Aparquem el nostre vehicle i anem a peu cap al centre. No cal dir que aquí hi ha lloc per aparcar de sobres. Les zones blaves són inexistents. Avís per a navegants: en creuar un carrer no n’hi ha prou amb mirar que els cotxes no t’atropellin, aquí el carril bici no és una broma com a ciutats com Barcelona. Holandeses i holandesos llampen per aquests caminets perfectament delimitats amb les seves bicicletes; i ara, amb els mòbils, molts pedalen sense mans mirant la pantalleta del seu aparell.

Són quarts de nou del matí i tot està tancat. La ciutat començarà a activar-se tocades les deu. Tornem a les casetes de dues plantes. Aquí, com és normal, molt més juntes les unes de les altres. Hi ha carrers on les casetes fan més goig que en altres. Donant una ullada als objectes que es posen a les repises dels finestrals, rere les cortines, podrem treure unes quantes conclusions sociològiques. Molts dels objectes detectats podrien decorar, d’una manera immillorable, el llom d’aquells nostres televisors de corbes generoses, molt abans que l’anorèxia s’imposés també als tubs catòdics.

El Markt és el centre de la ciutat. Tot de carrers sense accés als cotxes hi menen. Llambordes color de salsitxa de Frankfurt brunyides per la pluja de la nit. Botigues, majoritàriament de roba i calçat, flanquegen els accesos. Al mateix Markt, dues estàtues: la de Frits Philips, fill del fundador de l’empresa del mateix nom i la de Jan van Hoof.

Els dos personatges, o almenys les seves immortalitzacions en forma d’estàtua, han rebut desigual sort. El senyor Philips rep els visitants amb el seu somriure de conill sense cap obstacle. El senyor van Hoof, està cobert de tendals de la omnipresent marca de cervesa Bavaria.

De fet Eindhoven es podria dir Philips perfectament. Tota la ciutat i la zona deu molt a l’empenta industrial de la firma que va començar fent bombetes i que ara com ara és una de les potències tecnològiques més importants conjuntament amb d’altres empreses que a remolc de la riquesa generada per la Philips, han creat una xarxa de disseny i fabricació de maquinària d’alta tecnologia importantíssima, així com un dels grans centres de recerca, del món. 

Malauradament, però, tota aquesta riquesa, no ha revertit en l’afaiçonament d’una ciutat que vagi més enllà de la pura funcionalitat. Una llàstima.   

Postals holandeses (I)   

Postals holandeses (III)

Postals holandeses (IV)

Postals holandeses (V)       
                              

POSTALS HOLANDESES (I)

Quan escric això, a quarts de cinc de la tarda, el cel d’Holanda encara no s’ha posat a ploure. Ho farà molt més tard. Ja haurem sopat. Aprofito l’hora de la migdiada. Jo amb vint minuts n’he tingut prou. M’he preparat un te. Cosa rara en mi. No em desagrada la beguda, però davant un bon ristretto

He cregut que la mica de litúrgia que comporta la ingesta d’aquest beuratge, casaria amb el moment. Aquí l’estiu ja és una cosa ben llunyana (i es veu que enguany fins i tot n’han tingut). Fa fred. No un fred inclement però jo abans d’ahir, a Reus, encara suava. La tardor s’ha avançat.

Rere el vidre, o millor dit, el doble vidre, puc veure l’empostissat, la mica de jardí, el noguer. També el bastó amb el qual hem jugat amb el Joan tot el matí. Ha servit per desfer bombolles de sabó, cridar als peixets de l’estanyol perquè sortissin i després per fer-lo passar pel forat de la taula de plàstic que hi ha per posar-hi un para-sol, una vegada i una altra. Mare i xiquet ara dormen.

Aquí les cases estan preparades pel fred. Són blocs compactes, amables per fora i per dins, però sense cap mena de permissibilitat per les escletxes on la fredor s’hi pugui escolar. Bona part de l’èxit d’una climatologia domèstica exitosa rau en que tot tanqui bé, més que no pas en la potència de calefaccions o d’aires acondicionats.

La vida a Veldhoven, on m’estic, deu ser tranquil·la. El municipi, al sud del país, no arriba a les cinquanta mil ànimes. Serveix d’escapatòria pels que fugen de l’urbanitat -que encara no he pogut saber de quina mena és- d’Eindhoven, el municipi important, tot just a tocar.

Un esquitx de parc que he descobert dos carrers més enllà és d’una verdor enlluernadora. D’una bellesa franca, oberta, rotunda. Amb la gespa ben tallada, senderols amables i uns quants holandesos passejant amb bicicleta o fent que el seu gos s’esbargeixi. I dic esquitx perquè em diuen que si m’ha meravellat això, és que no he vist res.

No es veuen edificis. Tot són casetes de dues plantes. De les construccions més racionals a les que desprenen un caliu de llar més intens. Cap però, descuidada. Amb perfecte harmonia les unes amb les altres. De la mateixa manera que per Nadal nosaltres fem aquells concursos una mica ridículs dels pessebres als aparadors dels comerços, aquí se’n podria fer un amb les quatre coses que els holandesos deixen entreveure rere els seus finestrals.

L’estança de baix, normalment, no té massa embans ni parets. S’entén perquè aquí la llum del sol hi és avara i convé no posar-hi més impediments del compte. Hi ha tota una representació d’objectes entre les cortines, obertes amb una discreció màxima, que donen al finestral de davant la casa. 

A vegades poden ser flors, a vegades gerros de tonalitats a joc amb la façana o amb les teules, a vegades figuretes com de fang o de terra. Sempre es defuig el figuratiu o el recargolament -en definitiva el mal gust- i sembla com si la decoració, per molt que es trobi dins les cases, hagi estat aprovada per una llei còsmica que disposa llars, carrers, arbres, jardins i persones en un equilibri sublim i gairebé perfecte.

La cadència del paisatge pot comparar-se amb una d’aquelles maquetes de tren on tot el que hi veiem hi és disposat per fer bonic. No ens enganyem, el batec de la civilització, teixit entre aquesta bonhomia que hom té por de ferir si es crida massa o potser si va una mica despentinat, batega precisament embolicada per un respecte íntim i pregon per totes i cadascuna de les coses que la componen, o almenys així m’ho sembla.

Acostumats a creure que el màxim exponent de la civilització és la ciutat, Holanda sorprèn, d’entrada, per aquesta rara conjunció on tot té el seu lloc, on tot deu tenir la seva funció, sense l’adotzenament i l’amuntegament bèstia de les masses grises, de les manifestacions desproporcionades de carrers i de persones amuntegades de qualsevol manera.

Postals holandeses (II)   

Postals holandeses (III)

Postals holandeses (IV)

Postals honadeses (V)