DERELICTES

Dijous passat no era un bon dia per a celebracions. A l’Aragó es treien de la màniga una llengua nova i el Tribunal Constitucional deia que la Declaració de Sobirania no era “d’eixe món”, o almenys el món que ells consideren. Vaig llegir en una piulada que aviat fins i tot es posarien amb el pa amb tomaca. Temps al temps.

Sigui com sigui, aquest que ara us escriu, ho estava de celebració. I és que a Cerdanyola, vag tenir el gust i l’honor de rebre el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol instituït per l’Ajuntament de Cerdanyola i la Universitat Autònoma de Barcelona, que encara que hi vaig fer un pas una mica fugaç, estudiant Humanitats, és i serà la meva universitat.

A la satisfacció de rebre el guardó i la seva dotació econòmica -gens desdenyable- saber que a finals d’any correrà per les llibreries el recull premiat “Derelictes” editat per la mateixa UAB. En definitiva, la millor recompensa que pot obtenir tot lletraferit.

Aquests dies he rellegit els poemes. El més nou, va ser escrit fa quatre anys. El més antic calculo que deu ser de finals dels anys noranta del segle passat. Sóc un escriptor lent. Em meravella i m’admira els poetes que són capaços de treure un llibre cada any.

Fruit d’una crisi personal -que es d’on surten els millors poemes- vaig encaterinar-me en la imatge d’aquests bucs que queden ancorats davant de la costa. D’aquestes naus que no poden ni avançar ni enfonsar-se. Això és un derelicte. Tots ens hi hem trobat en situacions així. Només s’ha deixar que passi el temps damunt de nosaltres. 

A partir d’aquesta imatge vaig anar desgranant els poemes que formen part del nucli del recull. Però quedava un aplec curt, així que vaig desar aquells poemes en un calaix i vaig anar engrandint-lo pels seus flancs. Vaig fer un exercici de provar d’explicar-me a partir de poemes que partien de situacions anteriors a la caiguda i d’altres que la superaven.

D’aquesta manera va quedar un àlbum de paisatges extingits, de persones que ja no són amb mi: algunes perquè han marxat, altres perquè ha canviat la relació que hi tenia i d’altres perquè s’han mort. En contrapartida, però, versos que parlen de vida. De molta vida. I del fet d’escriure. I del fet de no escriure. La meva adolescència i joventut.

Revisitant-los, veig clarament que el recull és un compendi d’algú molt llunyà de qui sóc ara. Com un testament d’instantànies. Poema a poema, reconec aquell que era, ara, sublimat vers a vers.

Afortunadament, però, tot el que dic, haurà de quedar en un no-res quan a finals d’any tingueu a les vostres mans el llibre i us el feu vostre (se’m va escapar una llagrimeta quan vaig saber que la col·lecció porta el nom de Gabriel Ferrater), si és que he fet bé la meva feina, sense tenir en compte les paraules de més amunt que una vegada els mots quedin impresos, només serà una opinió més de les moltes, que espero, susciti.

Al cap i a la fi, ja ho va dir Jean Cocteau: “Els poetes són uns mentiders que sempre diuen la veritat de les coses”.