Els dies i les dones

David Figueres

EL CEL

0
Publicat el 29 d'abril de 2013
He de confessar que quan em va regalar el dibuix, vaig pensar que la franja blava era un riu o potser el mar.

Va ser ella mateixa que girant-lo em va dir: “Això és el cel, padrí!” i me la vaig mirar tot pensant que efectivament tenia tota la raó del món: això és el cel i no cap altra cosa.

Feliç quart aniversari, Montsant!

UN ACORD, UNA VINYETA, UN MOVIMENT, UN ACTE, UNA SEQÜÈNCIA, UNA ESTROFA: NORANTA ANYS DEL PEN CATALÀ

0
Publicat el 25 d'abril de 2013
La Biblioteca de Catalunya acull, entre les seves parets, moltes orquestres de mots. La nit del PEN, però, és de solistes que toca parlar. El PEN Català celebra noranta anys com a entitat. Com a dialogador nonagenari amb totes les literatures. De la parla catalana, al món. Del món, a les Illes, al Principat, al País Valencià i a Catalunya Nord; també a la Franja. Sense escarafalls de jaqués, sense escarafalls de fracs, Jaume Subirana, tornat de la Universitat d’Austin, Texas; tornat de regirar papers, ens dirà què ha estat el PEN Català en sis moments clau. Compàs de lluita en clau de solidaritat. (Segueix llegint)

Al primer acord que sona hi ha la destrossa de moltes dones, de molts homes. La Primera Guerra Mundial ha deixat perplexa molta gent. Això no es pot repetir, diuen. Això no pot tornar a passar, criden. C. A. Dawson Scott funda a Londres el 1921 el PEN Internacional. Vol fomentar el diàleg entre les literatures del món. Es convida totes les literatures a formar-ne part. ‘La literatura no coneix fronteres, i ha de mantenir-se com a element d’intercanvi entre els països per damunt dels conflictes polítics o internacionals’, diu el primer punt de la Carta Fundacional.

La segona vinyeta es dibuixa el 1922, a l’abril, a l’Hotel Ritz de Barcelona. Josep M. López-Picó, Joan Crexells, Josep M. Batista i Roca, Josep Millàs-Raurell i John Langdon-Davies funden el PEN Català. La nova lleva del noucentisme –cap dels constituents amb prou feines si passa de trenta anys– vol agafar el relleu dels grans. Fer-ho al Ritz, tot just obert, vol ser distinció de futur. Són joves enèrgics, activistes culturals. Una baula nova a la cadena trenada. Les literatures han de parlar i s’han d’escoltar. I volen que la catalana se senti i s’escolti. La carta que s’envia a Londres: ‘Us escrivim en representació de la Nació Catalana.’ En el primer congrés internacional, el maig de 1923 a Londres, a més de diversos països, hi ha dues delegacions que són registrades literalment: la de Barcelona i la de Madrid.

En tercer moviment s’obre el 1933. Un altre congrés internacional. Dubrovnik. La delegació alemanya n’és expulsada. Creus gammades. El pas de l’oca. Molts encara valoren els beneficis d’utilitzar els deixebles de Hitler. El PEN Internacional serà de les primeres organitzacions internacionals de denunciar-ne la pell de xai, de fer-ne veure, rere el musell, els ganivets esmolats. J. V. Foix hi assisteix com a delegat del PEN Català. N’arrenca el compromís d’organitzar a Barcelona un congrés internacional el 1935.

Temps convulsos. Octubre de 1934. Lerroux. Companys. L’estat català. Són empresonats Pompeu Fabra, Pi i Sunyer, Ventura Gassol, Companys… Des de Londres diuen: què, això del congrés? A Barcelona responen: què de què? Es farà. S’hi han compromès. Londres tampoc no s’arronsa. Barcelona veurà passejar Rambla amunt, Rambla avall, 165 escriptors de 25 representacions. H. G. Wells, Eduardo de Filippo, Tommasso Marinetti… Presideix Pompeu Fabra. Marià Manent entra al Comitè Internacional Executiu. Èxit total.

El quart acte és el de la solidaritat. El 1936 tot s’escola aigüera avall. El PEN Internacional no para d’enviar menjar a Catalunya. Hi ha els telegrames, les cartes que s’envien a Londres. Pompeu Fabra ara és un bust, una universitat, l’ordenador de la nostra llengua, però el 1938 era un home més que sofria la guerra i entre bomba i bomba, amb mànigues de camisa, agraïa la llet condensada, les llaunes de carn. Tocava allò. L’honorabilitat i el renom, més tard. En el futur. Llavors funest, tètric, desesperançat. Mercè Rodoreda i Francesc Trabal (també assistiran al congrés de Praga del mateix any) van a Londres a demanar paper per a poder editar la Revista de Catalunya el 1938, quan ja és gestionada per la Institució de les Lletres Catalanes. Doncs sí que va ser el PEN Internacional que va fer possible la impressió.

Tot un Carles Riba també viatja amb Clementina Arderiu a Londres. Escriu a un joveníssim Joan Vinyoli: ‘Fem d’una mena d’ambaixadors intel·lectuals de Catalunya i de la seva fe republicana i de la seva voluntat de permanència com a valor espiritual en el món. No crec que sigui excessiu de dir que no és ineficaç, la nostra acció.’ Riba protesta pel paperot de la Gran Bretanya, de França. Com s’ha abandonat la causa republicana. No s’oblidarà mai la solidaritat rebuda. Si Catalunya s’ha obert a qui ho ha necessitat, després, és perquè abans van ajudar-nos a no caure del tot. Oblidar això és oblidar bona part d’allò que som.

El novembre del 1938 es perd la batalla de l’Ebre. Les tropes feixistes entren per la Diagonal a final de gener del 1939. Poc abans, cal fer paquets i tocar el dos. Un dels dos bibliobusos de la Institució servirà per a encabir el fons del PEN. Ja a recer de la repressió, a Tolosa de Llenguadoc, Armand Obiols elabora una llista d’escriptors que formen part del PEN Català en aquell moment. Subirana ha trobat la llista a Austin. La recita. Els qui han marxat tenen una creu al costat del seu nom. Són la majoria. Els qui no en tenen són els qui s’han quedat. Emociona de veure que el gruix de la intel·lectualitat catalana del moment forma part de l’entitat. La llista, acompanyada d’un petit currículum, servirà per a poder distribuir-se amb vista a poder cercar feina als exiliats.

La cinquena seqüència ja és després de tot. El 1978 es vol connectar amb el passat. La calamitat del franquisme ha estat un trist parèntesi. Nosaltres sempre hem estat. Cal continuar essent, doncs. Res més. Mario Vargas Llosas presideix el PEN Internacional. No s’aconsegueix un congrés internacional però sí que s’aconsegueix que Catalunya aculli una conferència internacional. El 1973, en un autobús també (Barcelona – l’Espluga de Francolí), s’ha reconstituït el PEN Català. La conferència és presidida per J. V. Foix, que no s’havia exiliat, i Vargas Llosas. El PEN espanyol demana l’ingrés al PEN Internacional. Madrid, Barcelona, el 1923, ho recordeu?

La sisena estrofa és el 1992. El PEN Català, ara sí, organitza el 57è congrés internacional. ‘L’escriptor i els llenguatges literaris en el llindar del tercer mil·lenni’ i ‘L’escriptor i la nova Europa’. De nou a l’avantguarda. Mirar cap a Europa, cap al món. Aquest segon títol serà el preludi perquè el 1996 s’aconsegueixi d’aprovar la Declaració Universal dels Drets Lingüístics. Una fita més al servei dels drets de la llibertat d’expressió.

Són sis els moments que Subirana ha destacat, però podrien ser molts, molts més. El PEN Català ha estat i està al servei d’aquest país d’ençà que fou fundat. La vigència d’un dels punts fundacionals sembla que s’hagués escrit expressament per als temps que corren i no fa gairebé una centúria. ‘El PEN creu que l’avenç necessari del món cap a una forma millor d’organització política i cap a un nou ordre econòmic més just fa imprescindible la llibertat per a exercir la crítica dels governs, les administracions i les institucions’. Projectes com el de l’Escriptor Acollit, esdevenir un dels referents de la Xarxa de Ciutats Refugi, la magnífica revista digital VISAT dedicada a la traducció, la denúncia davant els estaments internacionals arran de l’intent de genocidi cultural per part del Partit Popular de la llengua i cultura catalana, són només uns quants exemples de la vigència, la necessitat i l’empenta del PEN Català com a referent de la defensa de la llibertat d’expressió des d’aquí cap al món.

Compromís que, com s’ha pogut veure, no ha estat un caprici d’intrigants de saló. Tots els intel·lectuals i escriptors de més prestigi i renom de les nostres lletres han reivindicat el PEN Català, s’hi han implicat i l’han engrandit. La fermesa dels seus principis per a denunciar, per a ser la pedra a la sabata dels dictadors –explícits o implícits– existeixen tan sols en la mesura que la nostra causa és la causa de tots, com la causa de tots és la nostra. No hi ha llibertats d’expressió. Hi ha la llibertat d’expressió.

Caldria que els historiadors s’arromanguessin per començar a ordenar aquest material, estudiar-lo, fer-ne tesis. La importància de la cultura d’un país està en les institucions i aquesta feina cal que es difongui, aquest llegat històric importantíssim que parla de penúries però també del compromís ferri per a no deixar-se vèncer per les constants dissorts infligides com a país, com a cultura, per avançar cap al futur bo i compartint, denunciant, les dissorts, els abusos, els crims, que es cometen a tot el món.

(Article publicat a Vilaweb el 16/04/13) 

ABEURAR-NOS LA PELL

1
Publicat el 23 d'abril de 2013

 

ESPECTRE

Aquest poema d’ara l’escric mentre et vesteixes.
Tu seràs lluny, molt lluny, quan ja l’hagi acabat.
Perquè ara no ho sabem, però és veu, que tu i jo,
mai més no tornarem a veure’ns nus els cossos
ni a abeurar-nos la pell ni a besar-nos la vida.
No et preocupis per mi. L’he escrit altres vegades.
Ara em toca enyorar-te. Recordar-te ben viva
en els milions d’escenes que em queden per muntar:
el dia que ens amàrem, per primer cop, desig
 maldestre i confortable i llevar-nos la roba
i ofrenar-nos l’amor a batzegades sordes,
com si tinguéssim por que algú ens pogués sentir;
o aquelles lentes tardes, ja del tot despullats
de vergonyes imbècils, estirats, reposant,
sols per agafar forces i tornar a dibuixar-te
ara el coll, ara un pit. Tota tu la bellesa.
I és estrany -ara et poses de nou les arracades-
que jo no faci res per impedir que marxis,
que fugis ja per sempre del temps que hem compartit.
És per això que em quedo mirant-te des del llit
com tu busques la bossa, t’amolles els cabells
i t’acostes a mi, ja del tot feta rosa,
per deixar-me un petó, cast, petit, a la galta,
per agafar l’abric i aturar-te un moment
i mirar-te de nou, just davant del mirall,
com s’esvaeix l’espectre d’aquell que vaig ser jo.

                                                       David Figueres

Bon dia de Sant Jordi a tothom!  

RECICLANT

0
Publicat el 17 d'abril de 2013
Com que ja és temps d’obrir balcons i finestres i jo acostumo a fumar al balcó, a casa em diuen coses perquè a vegades fins i tot el vent es gira en la meva contra i deixo el menjador del pis ben empudegat. És per això que em toca baixar a satisfer el meu vici, al carrer.

Ell porta una carpeta i una mena d’identificació clavada al seu pit esquerre. S’està dret davant els tres contenidors que hi ha. Penso que potser sigui un d’aquells enquestadors que van a preu fet. Com que el banc on m’acostumo a seure és davant seu, temo que hauré de passar pel tràngol de deixar-me assetjar per les seves preguntes. M’apiado del brivall, però, perquè servidor, quan era més jove, també s’hi va dedicar a això de l’enquesta; i a coses molt pitjors.

M’assec i encenc el puret. Ni cas. Penso que potser no sóc el perfil de persona que busca. Però passen dues o tres persones -dones, homes, grassos, prims, un amb una samarreta de Nirvana- i no reacciona. Ara escriu al mòbil. Em comença a intrigar. No és fins que arriba una dona vestida amb una bata de fer dissabte i amb un d’aquells carrets d’anar a comprar i es queda palplantada davant el contenidor blau, que ell passa a l’acció. 

La dona se’l mira desmenjada. Ell se li atansa. Plego les paraules “informació” i “triar”. Des d’on sóc no els puc sentir correctament. L’acció, però, em serveix per desmentir que es tracti d’un enquestador. La samarreta de color verd -d’un verd apagat per unes quantes rentades- hauria d’haver estat el primer a delatar-lo: “Barcelona amb el medi ambient”. M’havia fet a la idea de contestar absurditats i me n’hauré d’estar.

El noi, esmerlit, deu tenir una vintena d’anys a tot estirar i mentre parla amb la dona, aquesta, diligent, ha començat a treure llibres del carret. Torno a connectar l’antena. La tarda no està del tot perduda. Els llibres són tots iguals, luxosament enquadernats. Una mena d’enciclopèdia, però els volums no són tant gruixuts. Intento descobrir de què es desfà la dona, que va atenent al xiquet concentrada en la feina de fer desaparèixer part de la seva biblioteca. 

En un moment donat, un dels volums, queda de cara a mi i puc veure perfectament unes lletres grosses de la portada. M’esglaio. S’hi pot llegir “Franco”. Tots els exemplars, iguals, van sent engolits per la capsa de plàstic. El noi va fent-li comentaris com si res i la dona va desfent-se del seu passat, del nostre, del de tots; dins del contenidor, perquè aquell paper es recicli.

El noi aprovarà que la dona hagi triat el contenidor correcte per desfer-se dels llibres, i jo en pujar a casa i donar un tomb digital per les declaracions d’altres dones fetes aquests dies, dones dedicades a la política, voldré que la dona dels llibres, aquesta tarda, no hagués actuat amb tant de civisme i que aquell paper s’hagués destruit directament, sense que se’n pogués aprofitar res.

Perquè encara que els sospitosos d’haver recollit tot aquest bolic de pasta de paper ens facin creure que potser sí però que en tot cas el resultat és toooooooooota una aaaaaaaaaaaaltra cosa que no té res a veure amb l’ahir, tots ho sabem perfectament d’on venim i de quin material s’han nodrit les nostres idees. Tots sense excepció. Fins i tos ells. 

(Com comprendreu, no m’he sabut estar de furgar dins el contenidor i quedar-me un dels volums, encara que sigui de record. Aquesta és la “selecta” col·lecció de la qual es desfeia la dona)   

 
 
   
 

        
  

      

CARRASCO I FORMIGUERA

0
Publicat el 9 d'abril de 2013
El 9 d’abril del 1938, el polític Manuel Carraco i Formiguera era afusellat a la presó de Burgos. D’aquell assassinat, doncs, avui en fa 75 anys.

Diumenge passat, tal i com informava Vilaweb, se’l va homenatjar a la mateixa presó on fou ajusticiat. Entre els actes organitzats, un grup de familiars, va llegir algunes de les cartes que Carrasco havia escrit des de la presó, als seus.

El 2008 el PEN Català va publicar un recull d’escrits de diversos escriptors d’arreu del món que reunien una mateixa particularitat: que havien estat escrits quan aquests escriptors havien estat empresonats.

Per tal de complementar aquesta publicació, el PEN Català, ens va demanar a l’Eva Roig i a mi, si podíem preparar una petita lectura dramatitzada amb alguns d’aquests textos. Vam acceptar l’encàrrec i vam fer diverses actuacions. Va ser tota una experiència de la qual en guardo un gran record.

Ho vaig escriure en un apunt, llavors.  

Un dels textos que vam incloure en aquesta tria va ser precisament una de les cartes que Carrasco havia escrit a la seva família. La carta, que us adjunto més avall, està datada el 28 de març del 1938, és a dir, només 12 dies abans de l’afusellament.

En el repartiment dels textos, em va tocar a mi llegir-la. Recordo que en els primers assajos, més d’una vegada, se’m va trencar la veu i havíem de parar. Ara que escric això i he tornat a llegir la carta, m’he tornat a emocionar.

La carta no és pas cap testament polític de gran volada, només són les paraules d’algú que intenta donar ànims als seus i a ell mateix malgrat saber, tots plegats, potser, que la sentència ja era ferma. La carta d’algú que potser ingènuament o potser aferrant-se a una certa frivolitat per fer més suportable l’angoixa i el captiveri, encara tenia esperances que tot s’arreglés d’una manera o altre.

Avui, setanta-cinc anys després, el partit polític continuador de moltes de les idees i capteniments d’aquells que van matar al polític, mana a l’estat espanyol. Un estat que, com a tal, viu agònicament els seus darrers anys. I és de d’aquesta agonia, des d’aquesta ferma voluntat de saber que els dies que estarem dins d’això que en diuen Espanya estan comptats, que el nostre homenatge ha de ser més sentit.

Senzillament perquè amb l’assoliment del nostre estat, del nostre país, demostrarem que la seva mort va servir per alguna cosa: per no fer-nos defallir en la recerca de la nostra llibertat. La de fer-nos ablamar la memòria per saber d’on venim, l’única manera que tenen el pobles de saber cap on volen anar. (Segueix llegint)
   

   

         
  

Presó de Burgos, 28 de març de 1938

Estimadíssima Dolça meva,

Vaig rebre el divendres dia 25 la teva sentida i molt afectuosa carta del 17, però fins ara no ha arribat la que m’anunciaves que et proposaves d’escriure. Voldria dir-te, abans de res, que estic orgullós de tu, ara més que mai, i que el em dóna més ànim és veure’t tant serena, encara que també em torba bastant el fet que puguis sentir-te confiada erròniament. I com que em demanes que no t’amagui els meus pensaments, no puc amagar-te que cada dia que passa sense que la meva situció experimenti cap variació no pot ser causa de confiança, ans ben el contrari.

En passar el que ha passat, vosaltres ja ho vèieu clar, mentre jo opinava d’una manera diferent, però, després de la lliço que ens ha donat la realitat, tan sols hem de valorar la situació oficial, i la meva és la mateixa que tenien els meus companys molt poques hores abans de la seva fi. Això és incontrovertible. I, a mesura que passen els dies, cada cop tinc més l’evidència que feu i desfeu tot el possible i l’impossible, que toqueu tots els ressorts sense aconseguir el que ens interessa.

La lògica i l’evidència posen de manifest que si es manté una pena és per a que sigui acomplerta en qualsevol moment. No creguis, però, que em trobi en la inquietud angoixosa en la qual lògicament i humana m’hauria de trobar. Et ben asseguro que no és així.

Comprovo que s’està repetint dintre meu, d’una manera ininterrompuda, un miracle constant que em consola i m’aguanta amb la seva realització, malgrat que des d’altres punts de vista em meravella i, de vegades, em fa por, perquè és possible, humanament pensant, que arribi el moment en què el miracle no es realitzi i, llavors, què seria de mi?, de la meva salut?, del meu seny?, de nosaltres? No vull ni tan sols pensar-ho.

Llavors m’abraço a tu, al teu amor, i em sento capaç de tot, fins i tot de suportar aquesta indefinició que en realitat és insuportable. I confio en Déu i en tu. I no parlem dels altres, ja que pots suposar que penso contínuament, aquests dies, amb en Quim, la Maria, en Jordi, els meus germans i en la teva família… És clar que passem moments, dies o nits terribles, però, per mitjà d’una espècies de gimnàstica de l’esperit, es multiplica per cent l’elasticitat dels mecanismes de reacció.

Amb una evocació teva, amb una jaculatòria fervorosa als meus protectors, amb una distracció oportuna del meu bon amic i company Lluís, es vencen amb una facilitat increïble les crisis més greus, i em vaig acostant a l’ideal d’un abandonament perfecte i d’una plenitud de confiança en la misericòrdia infinita…

Afigura’t que hem empenyt en realitzar obres de teatre en col•laboració, i llavors resulta que, els dies en què seria més explicable una angoixa important, ens arriba el toc de silenci mentre estem combinant escenes d’una comèdia policíaca…

ELS GATS QUE VENIEN SOTA LA FINESTRA

1
Publicat el 2 d'abril de 2013
Francesc Parcerisas seu al caire d’un terrat amb les cames penjant. Sembla que és a un poble de la Provença. El primordial, ara però, és que truqui a Picasso el més aviat possible: una coneguda seva vol fer una exposició d’uns plats grans del mateix artista. Com se sol fer en aquests casos, Parcerisas agafa una mànega de regar i parla amb el pintor malagueny. Vol connectar la coneguda amb Picasso. Ho fa. Parlen. No hi ha sort. El genial pintor no pot autoritzar de cap de les maneres l’exposició que se li proposa. Després, Francesc Parcerisas, es lleva tot d’una del llit i apunta el que acaba de somniar. És a Pequín. Escriu el seus somnis. (Segueix llegint )

Aquests i d’altres quedaran registrats en un llibre. La primavera a Pequín. Un dietari. Com el seu nom indica, a dins, a més dels somnis, la crònica d’una estada a la capital de la Xina el maig del 2011 com a professor convidat. Un recorregut per diversos indrets d’aquesta colossal ciutat de més de set milions d’habitants.

Fa uns dies, el llibre va ser presentat a l’Ateneu Barcelonès que és l’entitat on si vas amb bambes o amb roba informal no et deixen entrar. Si vas amb sabates correctes i abillament a joc, tampoc. Senyors de l’Ateneu, s’ho faran mirar? Gràcies.

El professor Anton Maria Espadaler acompanya Parcerisas aquest vespre al cinquè pis del carrer de la Canuda. Acte concorregut. Parcerisas hi fa de professor de poesia a l’Escola d’Escriptura. Juga a casa. Comença el professor de literatura medieval citant André Gide i el seu Viatge al Congo. Es veu que van preguntar al francès: “Vostè què hi va a fer a allà baix?”. Gide va contestar molt correcte: “Ho sabré quan hi arribi”.

Segons Espadaler, cal anar als llocs desconeguts amb una mirada en blanc. No voler projectar una idea preconcebuda del que anem a veure o experimentar. Viatjar per deixar-se sorprendre per tot el que el lloc desconegut pot oferir-nos. En aquesta sentit, el text de Parcerisas, fa bona aquesta tesi: la seva mirada és la d’un badoc que no espera res més que deixar constància del que veu.

Partint d’informació literària, no socio-política, Parcerisas, diu Espadaler, s’endinsa a la Xina sense caure en els plantejaments tòpics. No es tracta d’un llibre de viatges, és un dietari i com tot dietari, ha d’obrir un diàleg. Qui l’escriu no pot ser un fanfarró, no pot ser algú que tingui la veritat absoluta de les coses i es posi per damunt del lector.

Parcerisas, en la seva intervenció, donarà la raó al seu presentador. Deixa clar que es tracta d’un llibre de creació, no pas una guia sobre la Xina. Tan sols m’he limitat a deixar constància del que he vist per la finestra, diu el poeta. Només he mirat. Detesto les opinions aferrissades. Cal ser indulgents amb tot allò que és nou.

Durant aquest cap de setmana, aquest cronista amateur, s’ha deixat venir aquesta primavera no pas de Pequín però sí de Barcelona. Ha estat un plaer deixar-se ensenyar la ciutat, Pequín, no Barcelona, amb la precisió d’una llengua que Parcerisas no deixa mai que se li escapi de les mans. Res d’esllanguiments ni de piruetes estilístiques. Les descripcions són acurades, sempre al servei de la mirada. Els personatges que hi surten, a penes esbossats. El que veu, torne’m-hi, és l’important. Ni tan sols el que hi sent. Només la mirada, subjectiva –no pot ser d’altra manera- i subjugada a la constant badoqueria que li provoca trobar-se en un entorn tan allunyat del seu. El contrast amb la Barcelona del cada dia, evident. Una pàtina de nostàlgia a penes mussitada. Necessària per tenir una mesura de comparança. Cap entotsolament en el Jo carrincló. Un passeig per les grans avingudes, pel metro. Però també per les tines d’aigua bullent que hi ha pertot, pels pals de fregar que només escampen aigua. Les mil infusions de tots els colors i aromes…

Potser perquè només amb les anotacions del que veu quedaria un llibre massa eixut, Parcerisas, complementa la seva visió, amb la transcripció d’alguns dels somnis que té. El contrapunt és curiós. Serveix com a frontissa per deixar constància de la sensació onírica que pot apoderar-se de tu en un país tan diferent del teu. La mateixa precisió estilística anivella les lectures i les fa jugar a ballmanetes.

A tot això, cal afegir les versions que Parcerisas fa de diversos poemes xinesos. Com a bon coneixedor de l’anglès i bon poeta que és, fa les traduccions al català des d’aquesta llengua. En comptem gairebé una seixantena. Tot i que els poemes a vegades complementen algunes de les entrades, una vegada enllestit el llibre, ho recomano, val la pena fer una lectura només dels poemes. Un altre viatge se’ns bada. Per complementar aquestes versions la imprescindible Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica de Manel Ollé.

Alguna dia s’hauria d’escriure llarg sobre els poetes i el dietarisme. Seguint l’estela de la curiositat pel món xinès, Marià Manent i el seu Vel de Maia (el contrast entre l’exuberància de la natura del seu exili a Viladrau i les notícies sobre la Guerra Civil, període que descriu el dietari) I més cap aquí, també havent-se interessat pel món xinès, els imprescindibles llibres de notes de Jaume Subirana.

Sense tenir una relació amb el món xinès, Enric Sòria o Feliu Formosa, també serien una bona mostra d’aquesta relació entre poetes i dietaris que potser entre els nostres narradors no s’ha donat tant o potser s’ha donat d’una altra manera.

I és que el llibre també és un tractat sobre el llenguatge. Citant precisament Sòria quan al seu llibre Mentre parlem diu: “El llenguatge ens condemna a la trivialitat. O al silenci”. Parcerisas escriu: “El llenguatge que descriu el món que anomenem “obejctiu” malda, en els seus millors moments, per defugir aquesta trivialitat, però el llenguatge que descriu el fum que ens surt del cap i que ens sol semblar tan important malda, cosa encara més preocupant, per donar respostes al silenci”.

Haurem d’arribar al fina del llibre, i al final del viatge, és clar, per trobar-nos amb la mateixa modèstia, gens falsa, quan Parcerisas clou: “Mentrestant he anat anotant les coses que em sorprenien, que cridaven la meva atenció i he procurat fer-ne una descripció subjectiva però acurada. M’hauria agradat saber-ne moltes coses més, però he fet com els gats que venien sota la finestra: observar gandulejant”.

(Article publicat a Núvol el 17/3/13)