UN CENDRER, UN TELÈFON, UNA MÀQUINA D’ESCRIURE

No ho sóc massa de mirar pel retrovisor; de girar el cap enrere. D’encaterinar-me en el que ha estat. Vull creure que sóc, a cada moment, allà on vull ser. Que girant la cantonada m’atracarà un temps millor i em deixarà sense res del que tinc ara. Amb tot, no em desplau donar-m’hi quan l’ocasió s’ho val. Quan hi ha alguna circumstància que s’ho mereix.

Aquests dies, al Centre de Lectura de Reus, Àlvar Calvet, Ester Fabregat, Àngel Pomerol, Jordi Abelló i Ester Ferrando participen en l’exposició Lectures del Centre. Una relectura personal de diversos llocs o no-llocs, com se’ns avisa, del prestigiós ateneu.

Sense desmerèixer cap de les propostes dels altres artistes, la tirallonga de reflexions personals de més amunt, me les ha desbocat l’obra, o millor dit, les obres, de l’Ester Ferrando i la seva Analepsi. Tres objectes que abans podien trobar-se al Centre i que participen del passat de la casa i per extensió, del passat personal de l’artista reusenca. (Segueix llegint)

També una mica del meu i de tots aquells que vam trobar en la històrica associació, un aliat, una mica desballestat i naftalític, però útil encara per satisfer les nostres inquietuds i per aprendre de la millor manera com es pot aprendre: equivocant-te una i mil vegades.

Ara podria anar-me’n per les branques i fer-me el saberut enfilant tot de connotacions metafísiques d’alta volada al voltant del fet de recordar, d’evocar, d’emular. Me n’abstindré. Ho farem d’anar per casa. Senzillament perquè crec que l’Ester, amb el que ens ofereix, bandeja tota conceptualitat i apunta els tres objectes directament cap a una quotidianitat rescatada que somou per la seva capacitat simbòlica de fer-nos traslladar a un altre lloc sense moure’ns d’on som; o millor dit, a un altre temps, sense sortir del que ara ens marca les busques del rellotge.

De tota manera i tot i que amb l’Ester hi hem compartit un grapat de coses entre aquelles quatre parets del carrer Major, abandonar l’obra a la diòptria de l’espectador és inevitable que aquest, si té dos dits de front, en faci associacions més enllà de la voluntat de l’artista. Al cap i a la fi, si l’art no és capaç de fer-nos estirar aquesta mena de fils, ja em direu…

Així, els cendrers a la Sala Ramon Amigó, ens fan pensar en aquell temps on fumar als llocs públics era del tot normal –ara que proliferen les sèries i les pel•lícules ambientades en els anys 80, el xoc del que fa fins dos dies era usual, és ben curiós – però també que el temps de poder-te asseure tranquil•lament en aquells sillons on es deuen haver bastit els més fabulosos projectes, on es deuen haver fet les confessions més inimaginables, han passat. Han fugit. Esvaïts com el mateix fum del tabac.

El telèfon amb monedes, tot just sortint de la Sala Fortuny, adquireix connotacions més enllà del que representa, també. La litúrgia de buscar les monedes –encara pessetes!- de marcar el número de l’interessat, demanar per tal… Esperar, a vegades, una estona, per si la comunicació no havia estat possible i tornar-ho a intentar més tard. Ara en un trajecte de no més d’una hora amb tren, podem confirmar “sí, que ja arribem, eh?, audiós” fins a dotze vegades amb els nostres flamants mòbils.

La màquina d’escriure de la biblioteca és el tic-tic-tic-tac-tac de les bibliotecàries apressades teclejant les fitxes dels llibres; el rac-rac-rac de després en treure’n aquells fulls, però també com l’estri anacrònic ha estat superat per la velocitat hiperbòlica de la internet, de les xarxes socials, on el martelleig de les síl•labes és abassegador i continu. Gairebé obscè.

Em sembla que va ser Oscar Wilde el que va dir que a més de ser qui som, sempre som una mica aquells que ens agradaria haver estat. I és que ens agradi o no, hi ha escenaris, persones, objectes, que ens tornen als diferents temps que hem viscut, que hem rigut, que hem estimat, inexorablement. Un cendrer, un telèfon, una màquina d’escriure. De l’ahir cap al demà. Sempre. Sempre. Sempre.

(Fotografia: un dels cendrers a la Sala Ramon Amigó) 

ES JUTGEN LLIBRES

L’home que condueix per aquesta carretera, de nit, no deu haver dormit massa. Som a la província russa de Nizhny Nóvogorod un setze de juliol del 2009, a quatre-cents quilòmetres de Moscou. No sabem si escolta la ràdio o si ha posat música. Possiblement, el que soni dins l’automòbil, sigui més el silenci de la impotència. La ràbia per una mort més. Sent el president del Comitè Interregional contra la Tortura com és, possiblement, hi estigui fatalment familiaritzat amb aquest tipus de callar. La mort que acompanya a Igor Kalyapin sota els estels, sota la fosca, és la de l’activista de la ONG Memorial Natàlia Estemírova. Fa vint-quatre hores que han trobat el seu cos, tirotejat, al costat d’una carretera a Ingúixa. (Segueix llegint)

Però no s’hi pot aturar gaire en l’entotsolament. De sobte fan aturar el seu cotxe. No sabem si és un control o potser el seu vehicle és interceptat per un altre. El que sí que sabem és que les persones que registren el cotxe saben molt bé el que busquen. La recerca dóna els seus fruits. Armes? Drogues? No, el que busquen és una cosa més perillosa: un llibre. I no en troben només un exemplar, no. A Igor Kalyapin n’hi confisquen fins a un total de 12. El llibre en qüestió té un títol llarg. Tribunal Internacional per a Txetxènia: perspectives per a dur davant la Justícia a individus sospitosos de crims de guerra i de crims contra la humanitat durant el conflicte armat en la República txetxena. Ahir va ser presentat al Centre de Premsa Independent de Moscou. Natàlia Estemírova, n’ha estat una de les col•laboradores més tenaces. La seva mort ha estat la resposta dels que no volen que aquest llibre es difongui? Les persones que confisquen els llibres a Kalyapin són funcionaris del centre “E” de Nizhniy Nóvgorod del Ministeri de l’Interior de la Federació Russa.

Pel títol, no cal explicar massa de què va la publicació. Es tracta d’un extens informe dividit en dues parts: en la primera s’emmarca la tragèdia de Txetxènia dins el Dret Internacional. En la segona, hi ha un llistat de noms i cognoms dels botxins que han participat directament en tortures, assassinats i vexacions de tot tipus així com nombrosa informació addicional. Ha estat una feina feixuga. Molts dels col•laboradors hi han deixat de vida.

El clima d’impunitat que amara tot el que fa referència a aquest tipus d’atrocitats fa que els qui hi han participat, amb uns vodkes de més, no puguin estar-se de fer el fatxenda i declarar la seva autoria d’un crim o altre. El “Krasnaya Zvezda”, mitjà de comunicació de l’exèrcit rus, en va ple d’aquestes confessions. Només cal lligar caps. Només cal llistar-ho. Assenyalar.

La majoria dels informes sobre Drets Humans se centren en les víctimes. Es canvia d’estratègia, aquesta vegada. Un nou enfocament: es donen noms i cognoms. Consten com a autors, el dissident Stas Dmitrivsky, la defensora dels Drets Humans Oksana Txelixeva i Usam Baysaev, membre de la ONG Memorial. Ha estat publicat per l’editorial Sputnik de Finlàndia, propietat del director de cinema Aki Kaurismaki. No cal ni dir que tots tres han estat amenaçats repetidament de mort.

Tornem als nostres dies. La ciutat de Dzerjinsk, a la mateixa província de Nizhny Nóvogorod, fins no fa gaire, era famosa per dues coses: per les seves indústries químiques (durant molt de temps centre de producció d’armes de la mateixa mena) i per deure al seu nom a Felix Dzerzhinsky, fundador de la Cheka, la precussora del temible KGB. Però això era fins avui, perquè el fiscal de la ciutat, l’honorable Babushkin, decidint presentar càrrecs contra els autors del llibre més amunt mencionat i contra el mateix Kalyapin, ha aconseguit una nova fita per apuntar a la població. Jutjar un llibre! Segons les autoritats russes, extremista. Paradoxalment (a Rússia tot n’és una mica de paradoxal) el 27 de juliol del 2012 un informe de l’ajudant del fiscal de la mateixa població declarava que el llibre sotmès a judici no apareixia en el llistat de llibres extremistes elaborada pel Ministeri d’Interior.

El setmanari rus, Novaya Gazeta, tot i que ha intentant presentar-se com a part interessada en el procés (a la seva web es pot descarregar els dos volums de l’informe-llibre) no se li ha concedit. Al llibre hi apareixen com a documentació, molts articles de la seva col•laboradora, la periodista Anna Politkòvskaia assassinada el 2006.

I és que Dzerjinsk , el 2006, es on es va iniciar la investigació sobre la possible aplicació dels principis de jurisdicció universal als crims comesos durant el conflicte armat a Txetxènia. El principi d’universalitat que permet a un estat pugui jutjar-ne un altre d’acord amb la legislació establerta per aquest tipus de circumstàncies i crims si l’estat implicat no vol o no pot fer-ho.

Des que el 2 d’abril del 2003 la Resolució de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa recomanava la creació d’un Tribunal Internacional per a Txetxènia, la repressió contra els dissidents txetxens i contra tots els qui miren d’esclarir la veritat, ha estat una constant. No pas pels repressors de l’altra banda.

A més de les reiterades advertències a la Federació Russa per part d’Europa sobre la necessitat de reformar, de manera legislativa i judicial, tot el que fa referència a la investigació i instrucció d’aquesta mena de denúncies, el Tribunal d’Estrasburg ha condemnat directament, en més de 200 casos, a la Federació Russa com a responsable directe de diferents crims, cosa que ha fet que Rússia hagi de pagar indemnitzacions als demandants.

A l’acció dels Tribunals Internacionals (actuant, com ja us podeu imaginar, gràcies a la feina que es fa i que s’ha fet des de diverses ONG pels drets humans, no pas per informació facilitada pel govern rus) cal afegir-hi, no fa gaire, una petita escletxa de llum enmig de la tètrica foscor que envolta la dissort txetxena.

El 14 de desembre de l’any passat, el President dels Estats Units, Barack Obama, va signar la llei Magnitsky que restringeix l’entrada als Estats Units i impedeix que es puguin fer servir els seus bancs a una seixantena de persones presumptament implicades en la mort de l’advocat rus Serguei Magnitsky. La llei va tenir un ampli suport tant a la Cambra de Representats com al Senat.

El cas de Serguei Magnitsky mereixeria un altre article, però és una mostra més que al règim de Putin (sempre Putin!) se li comença a perdre la por i encara que l’administració Obama hagi promulgat la llei com una nova manera de relacionar-se comercialment amb Rússia, marca un precedent per exercir amb tot el pes de la llei els comportaments criminals que des de fa tant esquitxen a les esferes governamentals de la Federació Russa.

Malauradament, parlar de Txetxènia, encara avui i per molt de temps encara, és sinònim de parlar d’horror i de crims. El passat dia 23, Dia Internacional d’aquest país del Caucas, torna a commemorar-se no des de la riquesa del seu folklore o des de la bellesa dels seus paisatges. No, aquesta celebració, de nou, un any més, ha de fonamentar-se en la denúncia per un altre cas d’intent de fer callar als qui porten ja molts anys explicant i apuntant als culpables de tanta barbàrie sense resoldre. Dels qui aturen cotxes de nit per segrestar llibres i no deixen plorar com caldria, a aquells per qui no hi haurà mai prou llàgrimes per esbalçar.

(Podeu ampliar la informació sobre Txetxènia a www.txetxenia.org)

Article publicat a Vilaweb el 9/03/2013 

XINA, CAP ON VAS?

Plou a Barcelona. Llevantada, diuen, els qui entenen. I com que d’alguna manera hem de començar aquest apunt, hi farem una giragonsa. Parlarem de l’altra banda. Allà on el sol s’apaga. L’Orient. Concretament de la Xina. 

 El 2008 durant els Jocs Olímpics que es van celebrar al país, vaig participar activament en la campanya que explicava les coses que hi passaven i que els estaments oficials, com és natural, volien amagar sota l’estora.

Des de llavors, he procurat no perdre la pista a aquest país gegantí i mantindre’m informat del que hi passa.

El passat dia dijous 28 de febrer Casa Àsia, aprofitant la publicació del llibre de Xulio Ríos, director de l’Observatorio de la Política China China pide paso. De Hu Jintao a Xi Jinping, va aplegar a la seu barcelonina, a més del seu autor, la Dolors Folch i el Manel Ollé, experts sinòlegs. (Segueix llegint)

Parlar de la Xina sempre és tenir present haver de tractar amb un gegant colossal molt difícil d’entendre des d’una concepció de propòsits absoluts. Són els mil matisos que hi podem trobar que ens ajudaran a entendre el seus mecanismes. S’ha d’entendre Xina des de la seva història i des de la seva cultura mil·lenària. Segona economia mundial. Més de 1.300 milions d’habitants.

Xulio Ríos comença fent un resum de les tesis que apareixen al seu llibre. La regeneració política, per dir-ne d’alguna manera, soferta amb el canvi de líders, suposa una voluntat de fer avançar el país d’acord amb les demandes que la classe mitjana, cada vegada més conscient de les moltes barrabassades que s’han comès, demana.

Ríos avisa, però, que ningú no esperi ruptures. La capacitat de la Xina per adaptar-se als nous reptes econòmics sense modificar la manera de governar-se és i ha estat una constant. Amb tot, els moviments de maquillatge polític, comencen a ser inoperants perquè en darrera instància, les demandes de democràcia xoquen directament amb la negativa que el Partit Comunista pugui desaparèixer o que minvi el seu poder hegemònic. Per ara, del que es tracta, és de canviar l’embolcall sense modificar el contingut.

Segons Ríos, l’economia basada en una mà d’obra barata, la inversió exterior i l’exportació com a principals eixos, ha deixat de ser un model sostenible. Si bé és cert que hi ha una obertura a una economia de mercat, en darrera instància, els principals sectors estratègics encara són gestionats pel Partit Comunista. Només una progressiva privatització d’aquests sectors, podria donar ales a una nova manera d’entendre l’economia a la Xina.

El fet que en quatre o cinc anys el país pugui esdevenir la primera economia mundial, passant al davant dels Estats Units, actualment la primera potència, no pot obviar que a nivell de Drets Humans i de Medi Ambient, s’hagin de canviar moltes coses. Hi ha una agenda social pendent en la qual s’han fet molts pocs avenços i que minen directament qualsevol avenç en el camp econòmic. Per entendre’ns, diu Ríos, cada vegada que un monjo tibetà s’auotimmola, suposa per la Xina un cop important que no sap contestar.

De la bona relació amb Taiwan des del 2010 on s’han deixat de banda la tramesa de míssils per l’enviament de vols o la capacitat de no intervenir a Hong Kong sense que el pas de sobirania britànica a xinesa hagi canviat en essència gaires coses (la vista posada a les eleccions del 2017) el conflicte latent amb els Estats Units a la Mar de la Xina.

Dolors Folch està convençuda que la capacitat de la Xina farà que sàpiguen superar totes aquestes dificultats. “El que no sé és com ho s’ho faran”, rebla amb sornegueria. Posa en entredit que el model econòmic estigui caducat. De sempre, diu la directora de l’Escola d’Estudis de l’Àsia Oriental de la Pompeu Fabra, han estat una economia d’exportació. Des de fa 2000 anys són capaços de treballar en cadena, aquí rau la principal força de la seva economia.

Posa com a exemples el fet que hagin vestit a l’Àfrica i han proporcionat mòbils a l’Amèrica del sud. Una economia que ja als segles XV i XVI era capaç de preveure les tendències i inundar el mercat. Potser amb una qualitat que deixa molt que desitjar però amb la capacitat de produir-ne quantitats astronòmiques. Amb tot, la Xina avui no està preparada tecnològicament. En destaca un declivi des del segles XVII que li ha fet perdre competitivitat en aquest camp. Són necessaris, en els propers 3 o 4 anys més de 250 avions comercials i la Xina, actualment, tot i que s’han fet proves per fabricar-los, no en són capaços. Els haurà d’importar. “Abans anirà a la lluna que no pas fabricarà un model d’avió que pugui funcionar”, comenta la professora.

La Xina no caurà com la URSS. Deixant de banda que els models econòmics estiguin desfasats, es tendeix a un funcionariat eficient i a una excel•lència universitària que poden fer decantar la balança. Amb tot, l’intervencionisme del Partit Comunista amb les restriccions que es posen, per exemple, a l’accés a internet, posen les coses molt difícils per un avenç real de la situació social. Amb tot, les generacions anteriors saben que a diferència que a Occident, les seus fills viuran millor que no pas ells.

Manel Ollé, professor en història i cultura de la Xina moderna i contempòranea, també a la Pompeu Fabra, destaca que hi ha una societat molt preparada que va per davant del govern autòcrata. Una societat que està informada i que lluita perquè les coses canviïn. Una societat que veu com a problemes que s’han de solucionar la violació dels Drets Humans i la greu degradació dels Medi Ambient (un 58% dels rius xinesos estan contaminats) així com el fet que s’hagi imposat una barrera a internet que no permet que s’hi pugui accedir des de fora ni que des de la Xina, es pugui contactar amb l’exterior.

Esperançat per aquestes noves generacions de joves, augura que hi haurà sorpreses perquè la situació és insostenible i calen reformes molt més eficaces dins el Partit Comunista tot i que es percep que cada vegada més que la figura d’un líder carismàtic va perdent força en favor d’una presa de decisions més col•legiada que permetin les obertures democràtiques que la societat demana.

Continua plovent a Barcelona, “es baden les flors / hi ha pluja i vent pertot”. Ens ho deia Yu Wuling entre els segles VII i X. I avui trobem que s’hi adiu recordar-ho. La traducció és del Manel Ollé.