Els dies i les dones

David Figueres

INTERROGATORIS

2
He arribat massa aviat a una reunió. Faig temps fumant assegut en un banc de fusta. Just davant l’edifici on se m’ha convocat.

Ella passa pel meu davant i em mira una, dues vegades. Passa de llarg. Després torna sobre el seus passos i se’m planta al davant.

Deu tenir una quarantena llarga d’anys. Grosses perles als lòbuls de les orelles. Una carpeta al pit, com les universitàries de les pel·lícules. El coll de la jaqueta de pell de guepard o lleopard (o de conill, aneu a saber!) Clapat, per entendre’s.

Treu un paper de la carpeta i dispara. “Has begut whisky durant el darrer mes?”. No introdueix la pregunta amb un “perdona” o un “bona tarda”, no. Directe al moll de l’os. 

Faig un repàs mental a la ingesta alcohòlica del lapse de temps referit. No hi trobo el whisky. Cervesa i vi, tan sols. En un altre temps…

Ella somriu. “És per a una enquesta”. No! Jo que em pensava que em convidaria a fer passar el fred al bar del davant davant un blended malt de 12 anys!

Torna el full de paper a la carpeta. “Quants anys tens?”. Contesto. “Tens cotxe?” Li dic que no. Tot això preguntat amb espanyol.

La següent pregunta em descol·loca. Per la mena de pregunta i perquè me la fa amb català.

“Coneixes algú que tingui un Porche 911?” Torno a fer un llistat i no hi trobo, entre el meus amics, coneguts i saludats ningú que tingui un cotxe així.

“Vaja… En fi, aquesta és la meva feina”, desa el full a la carpeta i se’n va carrer avall.            

              

       

RULLS DE L’OR MÉS INFINIT

1

DIGA’LS QUE VÉNS

Diga’ls que véns, Joan, de terra eixuta:
mestral que canta amb bramuls la cançó.
Hi batega, viu, s’endinsa i fa ruta
bastint el món que es dreça sense por.

Diga’ls que véns, Joan, d’un país pobre
en amics que l’han volgut saber lliure
però que aquests jous, que ara ja fan riure,
s’esquerden tesats al futur que s’obre.

Diga’ls que véns, Joan, d’una contrada
on homes i dones trenquen la nit
i vessen d’amor per l’enamorada.

Diga’ls que véns, Joan, d’un lloc petit
que es gran perquè encara és el teu, per ara.
Cant pels teus rulls de l’or més infinit. 

                                                  David Figueres

(Aquest sonet, que és l’apunt que fa 1.200 en aquest bloc, és pel meu nebot Joan que d’aquí no res ens tocarà enyorar una mica més.)