LA NIT DE LES NITS

Els temps estan canviant. Això ho cantava Bob Dylan. Demà la vida continua. Les coses no han sortit com potser molts es pensaven. Però no podem defallir. Hi ha una majoria sobiranista al Parlament. I encara som. Sempre som. Sempre hem estat.

Navarro i la seva pissarra no han acabat punxant. Convergència i el poble i els braços oberts han sabut convéncer al personal però no prou. Esquerra aconsegueix ser la segona força amb seguretat. El PP guanya un escó. Els 9 de Ciutadans veurem per on surten. Iniciativa també guanya. Les CUP entren a l’Olimp de l’hemicicle amb 3 representants. Solidaritat surt de mapa superat en nombre de vots per Plataforma per Catalunya…

Una legió de militants del PP vinguts de tot Espanya han intentat sabotejar les eleccions de manera barroera. Ho torno a escriure. Una legió de militants del PP vinguts de tot Espanya han intentat sabotejar les eleccions de manera barroera  

Ens havíem acostumat a les riuades de gent. A les il·lusions il·lusionadores. Ara o mai. Caixa o faixa. Frenem. Les esquerres guanyen a Catalunya. Frenem. La centralitat de la Consulta per a ésser és abassegadora. Els dies són curts o llargs segons les estacions, no pas degut a la nostra voluntat. Això sempre ha estat així. Hi ha futur i hi ha esperança. Clar que sí. Tirem endavant. Aquest vídeo és lúcid i il·lustratiu.

Ha estat una nit divertida. Uns quants companys blocaires hem pogut saber com les gasten a Vilaweb. N’hem vist les entranyes. El dedins. I això ja ho tenim. La Casa Gran. Hem menjat pizza. Hem begut cervesa.

Demà serà demà. Ja ho he dit. I només podem tirar endavant. Només això. Com a país. Com la gent que ens mereixem tenir el que desitgem. Els temps estan canviant. Per a millor, segur. La resta, ja es veurà. 
  

NIT ELECTORAL A VILAWEB

Fa 8 anys vaig obrir aquest bloc. Hores d’ara encara no sé perquè. Ha plogut molt des d’aquell setembre del 2004. Un sempre és el mateix. Un no és mai el mateix. He anat desenredant una crònica dels dies. De les hores que han anat fuetejant-me. Tot des de la subjectivitat. Tot des de la meva pupil·la. Ni pitjor, ni millor que les altres. La meva.

Hi ha hagut moltes coses que han passat. Hi ha hagut moltes coses que m’han passat. Algunes les he consignat. Altres me les he quedat per a mi i pels qui m’estimo. Aquest és joc. Aquest el passatemps. Escriure no és cap altra cosa. Jugar. Jugar-te-la. La majoria de les vegades per perdre-hi.

No hi crec en el periodisme. No hi he cregut mai. Disculpeu-me. Senzillament perquè abans que es conformessín les regles de com cal explicar, de què cal explicar, hi va haver molts homenots i donasses que es cremaren les celles i les gemmes dels dits per explicar-se i explicar-nos. Escriure. Tot es redueix a això. I d’això se’n sap o no se’n sap. I prou.

A casa sempre n’he sentit a dir “fer el xafarot”. El xafarder. Posar el nas a tot arreu. Treure el cap. Anar als llocs a veure què passa. Provocar les coses perquè les coses no et provoquin a tu. Des d’aquesta curiositat infinita és d’on he bastit aquesta lleterada de lletra. Des d’aquesta impossibilitat de restar quiet assegut a la cadira. Des d’aquesta voluntat d’anar a l’ull de l’huracà i explicar-m’ho per explicar-ho.

Diumenge toca votar. Tothom sap que no seran unes eleccions com les altres. Probablement siguin les darreres que ens pronunciem com a Comunitat Autònoma. Haurien de ser les darreres. No sé què ens donarà la nit. No sé per on aniran els trets. Encara no tinc clar el meu vot. Això ara no compta.

Tornem a allò de posar-me davant les tecles. Perquè he recollit la invitació de la gent de Vilaweb per ser, aquella nit, a la seu del carrer Ferlandina a veure què. Als blocaires que deixem anar exabruptes de diferent mida i densitat se’ns hi ha convidat. Per què no? Armats amb els nostres portàtils, formarem part de la moca de la casa. Armats amb els nostres pianets de treure vocals i sintagmes, anirem veient les coses que passen al costat dels professionals del ram.

I les explicarem. Les direm. Les comentarem. No només les estrictament polítiques. Farem el xafarot. Faré el xafarot. Ja us ho sentireu a dir. Seguiu-nos. O no. No és obligatori. No escriurem la història. Escriurem el que veiem. Només mentirem quan sigui estrictament necessari. O sigui, sempre.

              

   

    

NA BABALUSA VEUREU QUE HI TORNA

El proper dimarts dia 20 de novembre, a l’Ateneu Barcelonès, a les 19:30, tindré l’honor de presentar, juntament amb la Carme Arenas, la Maria Barbal i el Marc Cerdó, la novel·la pòstuma de la Xesca Ensenyat Una altra vida.

Davant dos noms de les nostres lletres com aquests, ben poc podré afegir-hi. Molt més quan van conèixer personalment a l’autora i hi van fer amistat personal. Tanmateix, el Marc, fidel a la seva caparruderia de voler-m’hi, em farà confiança. I jo que li ho agraeixo.

Ara fa uns mesos, un grapat de blocaires, vam viure una experiència d’aquelles que sempre s’hi pot tornar quan les nuvolades s’endinsen massa dins el meteosat de cadascú. Vam conèixer els escenaris de la Xesca, de na Laida, i la vam fer un poc menys absent. Més present en els nostres cors. Ja vaig dir tot el que havia de dir aquí.

Una altra vida és un d’aquells llibres que et fa viatjar. Que sap construir un canemàs de sentits d’una densitat literària que es pot tocar, escoltar, olorar, degustar… Una obra ambiciosa que no dóna concessions al lector, però que un cop dins, et deixa baldat a base de Literatura amb majúscula.

El Marc ha fet una feina a conscìència amb el text. I l’ha fet amb amor. Em plaurà enormement afegir-me a aquesta festassa de la millor de les literatures -correu a comprar-la, correu a llegir-la- no pas com un acte d’amistat i d’admiració envers una escriptora que cal reivindicar, que també, sinó perquè Una altra vida és una novel·la com una casa de pagès, d’aquelles que no te les acabes i mereix posar-la al lloc que es mereix.

Esdeveniment a Facebook 

No hi falteu!     

(foto: Tomeu Bosch)              

TU CREURÀS LA ROSADA

Quarts de vuit de la tarda. Un dimecres de Barcelona. Al fons del bar Horiginal preparen l’escenari fidels a la cita setmanal amb la poesia. Demà serà Tots Sants. Avui toquen els panellets, les castanyes, el vi ranci… Recordar-nos dels qui no hi són. Dels nostres morts.

Tot i així, el tràfec és l’usual. La barra està preparada per atendre als assedegats. Les taules, les cadires, disposades perquè els espectadors puguin escoltar confortablement. Proves de so. Els focus. Els faristols. La disposició d’una petita escenografia: un cubell amb aigua.

No és un dia com els altres, no. No és un dimecres com els altres. Just al costat de l’escenari, un parell de cartells del PEN Català. L’organització dedicada a ser ambaixadora de la cultura, de les lletres catalanes, al món. I no fa pas quatre dies. Enguany celebren els 90 anys de compromís amb la llibertat i amb la solidaritat.

Va arribant la gent. Alguns se saluden. Demanen a la barra. S’asseuen a les taules esperant que hi passi alguna cosa a l’escenari. Com cada dimecres, vaja.

Tú conocerás la noche, abrázala por mi

Es presenta l’acte. Se’ns diu que l’actuació que estem a punt de presenciar, forma part de la commemoració del Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat. Se celebra anualment a tot el món el 15 de novembre en record de tants escriptors que encara pateixen presó per motius polítics.

S’abaixa la llum. A l’escenari hi ha un parell de violoncels. Unes projeccions. L’home que surt i que es planta davant el micròfon, desgrana el seu dolor. No forma part de la nostra cultura. Sap que avui, nosaltres, ens recordem dels morts. Dels nostres difunts. Dalt de l’escenari, en espanyol, en mbai i en francès, els poemes són dits amb la vehemència de qui es va tancar, després d’una pèrdua punyent, a escriure’ls per fugir, potser, del dolor. Per exorcitzar-lo.

Dalt l’escenari sentim Bach i El cant dels ocells. No forma part de l’espectacle original. S’han fet algunes adaptacions per tal d’encabir-lo a aquesta actuació d’avui.

La persona amb qui el rapsoda es retroba amb la seva veu, la podem veure a les projeccions. Hi veiem una òpera filmada. Es titula Du Sahel. Va tenir molt d’èxit a Holanda, a França i a diversos països africans. Qui ens diu, qui ens parla, n’és el seu autor. La protagonista, una bonica noia de pell bruna i de cabells encucats. N’és l’objecte del seu dolor, dels versos que a nosaltres en llega.

Tú conocerás las estrellas, salúdalas por mi

La noia es diu Djeneba Koné. A la pantalla només té setze anys. Després participarà en diverses pel•lícules. Tots diuen que té una gran veu. Un gran futur. Malauradament les esperances queden truncades massa aviat. Un fatídic accident de cotxe. No va arribar a fer els vint-i-cinc. Qui diu els versos l’havia adoptada. Era la seva filla.

Com fulles d’aquesta tardor encetada, els fulls que el poeta, novel•lista, narrador, actor i ballarí declama, van caient a terra. Fins que els seus seus peus queden coberts de la dissort compartida en forma d’elegia per la Djeneba. Hi ha una pausa. Després només diu “gràcies” i la gent sap que ha d’aplaudir per desprendre’s d’alguns dels mots que ens ha dit Kously Lamko aquesta nit i que s’han escolat, probablement, en algun recinte amagat del que som. En algun recinte on tenim les palanques que accionen la memòria d’aquells que nosaltres també trobem a faltar. 

Kously Lamko va néixer al Txad el 1959. Va haver de fugir a Burkina Faso degut a la guerra civil del seu país. Allí es va formar. Home de teatre, va viatjar per diversos països fins que va descobrir, el 2003, Mèxic. En una entrevista ens dirà que va trobar en la gent d’aquell país la bonhomia de la seva gent africana. Des del 2009 dirigeix la Casa Hankili Africa, un espai per a la llibertat que ell mateix va fundar.

L’espectacle que hem pogut veure es diu Pois Sucré, Polvo de vida i va sorgir després de la mort de la seva afillada. Va presentar-se a principis de mes a Mèxic dins els Festival Voz Alta. Palmira Telésfora n’és la directora artística. N’hem vist una versió reduïda adaptada a les condicions de l’Horiginal. Han acompanyat al Kously amb els seus arquets, la Clara Vallès i el Marc Sendra.

Tú cruzaràs el fuego, acarícialo por mi

En Kously és un home compromès amb la llibertat. No concep la seva obra sinó té un sentit social. Abomina els intel•lectuals i escriptors que no s’impliquen en el que fan, que reben premis des de l’alçada de la seva torre d’ivori. En Kously seguint la tradició oral del seu país en la qual existeix una figura que quan parla no pot ser interromput o censurat ni pel govern, s’erigeix com el poeta que ara ens canta el dolor per la pèrdua. El temps que fuig i passa.

En Kously demà ha d’agafar un vol molt d’hora. No se’n va amb les mans buides, però. Han estat uns dies on l’escriptor, convidat pel PEN Català, ha participat en taules rodones i xerrades a Mallorca i a Barcelona i on a més, ha estat guardonat amb el III Premi Internacioanal Veu Lliure instituït pel mateix PEN Català i que vol reconèixer la tasca dels escriptors que lluiten per la llibertat.

De tota manera, tot i el guardó, tot i els actes, sabem pel somriure que llueix en Kously després de baixar de l’escenari, que són els nostres aplaudiments, per a ell i per a la seva Djenebá, allò que veritablement s’emportarà amb més satisfacció al seu Mèxic adoptiu i que guardarà com el millor trofeu. No farà tornar la Djeneba, però almenys, durant més o menys una hora, l’ha feta menys absent escampada en milers de gotes de rosada damunt les nostres ànimes.

Tú cruzaràs el rocío, dile de mi amor

(Publicat a Núvol el 5/11/2012) 

(Foto: Víctor P. de Óbanos) 

CAUEN ELS MURS

Per construir entre tots el país que volem, el que necessitem, avui comencen les eleccions més decisives de la nostra història. 

Pel present del que som, pel futur del que serem, pel passat que ja hem estat, ara cal pensar sense por que som invencibles i que tot ho podem!

Fem caure tots els murs!   

       

   

LA FARINA QUE ADMETA

Aquest proper dijous dia 8 de novembre a les 20h dins el Novembre Literari d’Òmnium Cultural Baix Camp seré a Reus per presentar el recull de poemes de l’Alba Camarasa La farina que admeta.

Alba Camarasa (Guadassuar, 1987) Va créixer a Guadassuar, entre tarongers i refranys, fins que es va convertir en nòmada circumstancial. Ara viu a Reus, on intenta mantindre l’excercici poètic malgrat l’ofici d’educadora social. S’autodefineix com a poeta d’anar per casa. Ha estat guardonada amb el Premi Bancaixa-Universitat de València de Poesia 2008 amb la plaquette Dreceres i Naufragis (Publicacions de la Universitat de València, 2008), i el Premi Jordi de Sant Jordi de Poesia de la Vall d’Uixó, també el 2008, amb la publicació d’Apologia dels dies (Brosquil, 2009). Podeu seguir-la per Twitter: @albacamarasa Us hi espero! 

Podeu llegir-ne un comentari del llibre aquí  

L’ESPAI MALLORCA NO ES TANCA

Em sembla que som legió els qui, una vegada o altra, hem passat una bona estona a l’Espai Mallorca.

Al cor de Barcelona, entrar-hi, és nedar per l’univers illenc.

Hi pots remenar llibres, hi pots degustar presentacions i xerrades i col·loquis. Cultura a dojo. 

Tot sempre amb aquella sensació d’estar en un espai de llibertat plena i acollidora.

La gent del Partido Popular a les Ïlles (ja sigui des del Govern, ja sigui des del Consell Insular), en el seu intent de genocidi contra tot el que sigui suspecte de ser associat als Països Catalans o a la llengua catalana, ha retirat el suport al manteniment d’aquesta casa.

No és un fet aïllat. Moltes institucions del principat que rebien algun tipus d’ajut de les Illes, van rebre una telefonada dient que s’oblidessin dels doblers.

Afortunadament a grans mals, grans remeis.

Malgrat la deixadesa dels de dalt, s’ha optat per la autogestió. Podeu seguir com han anat les coses en aquest enllaç.

Així el proper dilluns dia 5 de novembre l’Espai Mallorca començarà una nova etapa i per això es farà un acte que començarà a les 18:00h i que comptarà amb un grapat de convidats del món de la cultura, illencs i no.

Podeu consultar-ne tots els detalls en aquest esdeveniment al Facebook

Per poc que pugui, hi faré cap!    

Endavant amb la cultura, endavant amb els Països Catalans!