PARAULES QUE CREMEN EL FOC

Ja es una cita obligada. Cada 15 de novembre, a tot el món, es commemora el Dia de l’Escriptor Empresonat. Un dia en què es recorden tots aquells escriptors que esperen a la presó la seva llibertat.

Però no només els que estan tancats en una presó amb murs i barrots. Les presons també poden ser amenaces, impossibilitat de publicar; haver d’estar lluny de casa per força. Aquestes presons també cal tenir-les en compte.

Enguany el PEN Català ha avançat la celebració d’aquest Dia de l’Escriptor Empresonat. Fent gala de la seva voluntat d’abastar tot el territori de parla catalana, el seu àmbit natural d’actuació, els dies 23 i 24 d’octubre hi va haver actes a Mallorca. Entre aquests actes, el lliurament del Premi Internacional Veu Lliure-PEN Català. El guardó, que enguany arriba a la seva tercera edició, va recaure en l’escriptor del Txad Koulsy Lamko.

Aquesta setmana se celebraran els actes a Barcelona. 

El dimarts dia 30 hi haurà un debat :”Escriure des de l’exili” amb el mateix Lamko i el nou escriptor acollit pel PEN Català, el palestí Basem Al-Nabris. L’escriptor Salem Zenia farà de moderador.

Dimecres 31 a l’Horiginal, tindré l’honor de presentar al Koulsy Lamko i el recital que ens oferirà: “Pois sucré, polvo de vida” (Pèsols dolços, pols de vida)

En aquest enllaç podreu tenir tota la informació dels actes.   
   

…I LES FLORS TINDRAN TEMPS PER A MI (UNA LECTURA DE DONES POETES)

En el seu llibre El fred íntim del silenci, la Montserrat Abelló escrivia el següent poema:

A UN AMIC POETA
PARAULES

Tu ets l’home
jo, la dona,
que hem buscat
la veritat oculta
al fons de les paraules
nues, sense embuts 
ni artificis.

I, de vegades tu,
des dels teus ulls
d’home, i jo des
dels meus de dona,
encara que fos, tan
sols per un instant,
hem cregut trobar-la.

Sempre he cregut que aquests versos ens interpel·laven més enllà d’aquesta “veritat oculta de les paraules”, a acceptar la dualitat de les mirades pel que fa al gènere. 

Hi ha hagut una certa tendència a tancar els poemes escrits per dones en un redol impermeable on no hi cabia cap altra interpretació, cap altra lectura, fora d’aquesta circumstància.

En el meu aprenentatge poètic són molts els noms de dones poetes que m’han marcat i que per tant formen part del meu gresol literari independentment del seu sexe.

Quan la gent de l’Ateneu Layret em van demanar de participar en el Correllengua que enguany per primera vegada vindrà als barris barcelonins de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni, vaig creure que fer una lectura de dones poetes estaria bé.

La tria dels poemes i de les autores no ve motivada per cap altra voluntat que la del plaer de passejar els uls per poemes que m’agrada llegir i rellegir i convidar-vos a descobrir i delectar-vos amb alguna veu que potser no coneixíeu. Tant de poetes catalanes, com d’altres països.

És per això que em plaurà poder compartir amb vosaltres aquestes paraules.

CORRELLENGUA 2012. ESQUERRA DE L’EIXAMPLE – SANT ANTONI

…I les flors tindran temps per a mi (Una lectura de dones poetes)
 
On?: Ateneu Layret (C. Villarroel, 49 – Barcelona)  

Quan?: Dijous, 25 d’octubre a les 19:30 h

Llegiré poemes de la Montserrat Abelló, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Maria Àngels Anglada, Wislawa Szymborska, Maria Oleart, Quima Jaume, Adrienne Rich, Margaret Atwood, May Sarton, Marta Pessarrodona, Sylvia Plath i Maria-Mercè Marçal
    

Lectura en català. Entrada gratuïta.

Esdeveniment al Facebook                                       

                        

AVALS

Fins dimecres s’ha donat de temps a les CUP per presentar les 5.000 signatures necessàries per poder concórrer a les eleccions del 25N.

Avui he signat el full pertinent. M’ha semblat que era un acte de justícia democràtica. Més que de justícia, de decència democràtica. Crec que ho hagués fet per qualsevol altre formació per qui sentís un mínim de simpatia ideològica. Penso que si està a les meves mans poder bastir encara que sigui un xicotet maó d’aquesta democràcia que tant ens va costar d’aixecar, val la pena fer el petit esforç.

Moltes vegades he sentit les queixes dels qui troben que votar cada quatre anys no és suficient per garantir una veritable sobirania del poble en les decisions que es prenen. Que s’haurien de dotar de més mecanismes perquè la gent pogués participar de manera real i efectiva en les decisions que es prenen. 

Trobo que, avui i demà, acostar-se a qualsevol punt on es recullen signatures (podeu consultar-los a #avalsCUP) i posar el nostre nom, data de naixement, població i DNI és un gest que participa plenament d’aquesta voluntat de poder formar part de l’engranatge de la llibertat. Encara que no pensem votar-los. Encara que tinguem moltes reserves per moltes de les seves iniciatives.

És de justícia, per engrandir el país, per confegir-lo amb tots els colors ideològics, que tots puguin presentar-se en igualtat de condicions. Que tots puguin mostrar les seves cartes. Que tots puguin poder mostrar qui són i què volen per tal que entre tots puguem saber qui som i què volem d’aquest país que estem, a punt a punt, de tenir de veritat.

6 ANYS SENSE ANNA POLITKOVSKAIA

Avui fa sis anys que van assassinar Anna Politkovskaia. Ben poques notícies noves podem aportar al seu cas. Una pantomima de judici als seus possibles botxins i la posterior posada en llibertat. Una cortina de fum per amagar la impossibilitat de Rússia de desprendre’s del totalitari Putin que ha fet del país el seu regne.

De Txetxènia tampoc en podem dir res de nou. També el dictador Kadírov, a semblança del seu pare polític de Moscou, se les campa pel Caucas sent amo i senyor de tot el que trepitja. Sembla que es tracti d’un mirall. Un macabre mirall de terror.

També en el cas de l’opressió hi ha imatges germanes. Mentre que a Rússia coneixem el cas de les Pussy Riot  i tot l’enrenou internacional que ha generat, de Txetxènia ens ve el testimoni de la Zara Murtazalieva empresonada durant 8 anys per uns càrrecs de dubtosa imputació. Llegir-ne el seu testimoni torna a fer-nos posar els pèls de punta.

No ens cansarem de repetir que a Rússia i a Txetxènia s’aplique mètodes que fan pensar en tot menys en la democràcia. Que rere l’aparença de la normalitat, neden per les clavegueres, avui encara, els qui es van encarregar d’eliminar l’Anna i tantes d’altres persones que han perdut la vida a Rússia i al Caucas només per intentar acostar-se a la veritat.

L’única cosa que podem fer és no callar. No oblidar la mort de l’Anna. No caure en el mateix silenci feridor de tantes víctimes que necessiten una veu que digui al món com les gasten Putin i els seus.

No t’oblidem Anna.   
   
 
       

ALONSO

Després de compartir la celebració d’un aniversari, torno amb ells cap a casa. Ni parlar-ne d’anar dreta rere el cotxet que ocupa, a la part del davant, la seva germana. Estira els braços i amb els seus ulls blaus m’ho diu tot. Me la carrego a coll. La seva mare em diu que demà em farà mal tot. Faig veure que no la sento.

Durant el trajecte va fent una llista de tots els nens i nenes amb qui fa un moment ha jugat. Passem per davant de l’edifici on viu un d’ells. Jo, assenyalant-li l’entrada, li ho dic. Ella, mirant fixament la porta, em diu que si de cas deu viure més amunt, en un pis, perquè viure aquí baix, fa molta por.

Entra a casa primer de tots. Em diu que m’assegui al sofà. Em mostra tota una biblioteca de contes. Estan posats a la seva alçada. Passa la mà oberta pels lloms. Ara assenyala la tele. Obre un calaix de sota. Tot un reguitzell de pel•lícules. “Posem el Nemo?”. Però la perla és la taula de fer plastilina.

N’agafa un pegot color de tots els colors i més, l’extén amb una mena de corró. Clava damunt la pasta una forma d’elefant. Maltracta l’animal amb tot el puny. M’esglaio. S’ha d’haver fet mal. Però riu com una beneita. Riem tots dos com dos beneits.

Son pare la crida per netejar-la una mica abans de sopar. Porta les mans i la cara brutes de pols. Ella puja al respatller del sofà i com si fos una atleta de salt d’alçada, es deixa caure d’esquena als coixins per a seure-hi. Ho repeteix dos o tres o quatre vegades. Temo l’inevitable “Ara tu, padrí” que no tarda gaire en arribar.

Com puc la imito i maldestre com sóc, reboto dels coixins a terra. Just en el moment que son pare entra al menjador i la renya i em renya. “Mira que ets alonso…”. I tots dos tornem a riure estirats a terra, panxa enlaire, despreocupats, contents, beneits. Feliços.