JOAN REBULL. DIBUIXOS, PINTURES I GRAVATS

Fins al 16 de setembre es pot veure a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, l’exposició Joan rebull. Dibuixos, pintures i gravats. Una mostra de la dedicació de l’escultor reusenc nat el 1899, a aquestes activitats artístiques. És la primera gran exposició que es dedica a l’artista d’aquesta temàtica. La mostra la integren 43 obres entre dibuixos, pintures i gravats i 10 escultures. Moltes de les quals s’exposen per primera vegada. (Segueix llegint l’article)

Tot i que la faceta de Rebull com a dibuixant, pintor o gravador és menor dins la totalitat de la seva obra, majoritàriament escultòrica, l’exposició té el valor de complementar l’obra de l’artista doncs moltes vegades, aquests dibuixos, són estudis preparatoris d’obres posteriors. De tota manera, molts dels dibuixos exposats, tenen valor per si mateixos. I cal considerar-los obres acabades i autònomes, tal i com ens diu Albert Mercadé, comissari de l’exposició, al catàleg.

El gruix d’obres que s’hi exposen són del període que va del 1927 al 1929 durant la segona estada que Rebull va fer a París. Una de les etapes més fecundes dins la seva vida artística. Des de la seva residència de Deuil-la-Barre, als suburbis de París, i sense més models que la seva primera dona Anna i el seu fill Jordi, els dibuixos són una síntesi de les influències que Rebull va rebre del París efervescent dels anys vint.

En aquestes dibuixos hi són evidents les influències de Picasso, que va conèixer el 1927, la relació amb el qual donaria per un altre article, i de Matisse. Només cal veure l’edició que va fer Ambroise Vollard del relat de Balzac Le chef d’oeuvre inconnu el 1931 amb il·lustracions de Picasso, per percebre’n el mimetisme. Dels anys 30 també són significatius uns dibuixos amb blanquet damunt paper Canson on la depuració de la línia s’acosten encara més a Picasso.

D’aquest període sorprenen tres dibuixos abstractes que ens remeten directament a Henry Moore. Coincidint amb Mercadé, és una llàstima que aquests dibuixos no tinguessin una plasmació en obra escultòrica. Rebull preferí sempre l’opció figurativa, fet que potser va estroncar un camí escultòric que hauria obert una porta important a nivell internacional. Amb tot, també cal entendre que per Rebull, emprendre aquest camí, volia dir renunciar, en certa manera, als seus plantejaments escultòrics més íntims, lligats a una terra i a una comunitat.

Tot i així Rebull fa més temptatives avantguardistes influenciades per l’influx del París del moment. La més destacada i sabuda, la perfomance que fa al Teatre Bartrina de Reus el maig del 1929 amb un fonògraf i un bloc on exposa diferents sentències mentre fa dibuixos. Sembla que relació que va tenir amb André Cayatte, extravagant personatge parisenc, que al costat de René Char va fundar al revista Méridiens però que no va aconseguir entrar dins el cercle de Breton, tal i com ens ens diu també Albert Mercadé en el catàleg raonat de l’obra de Rebull i publicat el 2011, va inspirar la boutade.

Cal dir que els dibuixos realitzats a París, no van gaudir dels favors de la crítica una vegada exposats a Barcelona. Després d’una exposició a Madrid l’estiu del 1929 a La Galería, màxim exponent de l’avantguarda espanyola, Joan Merli, promotor artístic, va voler repetir l’experiència a Barcelona l’hivern del 1930. Merli havia fundat l’Organització Joan Merli, una associació on els seus socis podien triar semestralment una obra de diversos autors que Merli tenia en nòmina. Entre ells Joan Rebull.

Com ja hem dit, tret del prestigiós crític Sebastià Gasch, els comentaris no foren gaire elogiosos. No sabem si aquest fet va fer desistir a Rebull de continuar amb el dibuix com una disciplina independent. Sí que és veritat, que el juny del 1931 és elegit diputat per Vilanova i la Geltrú per la Diputació Provincial de la Generalitat de Catalunya per Esquerra Republicana de Catalunya i que participa en la redacció de l’Estatut de Núria alhora que emprèn la posada en marxa de el Taller-Escola de Pintura i Escultura de Tarrgona, el 1934, una entitat pedagògica que volia renovar l’ensenyament artístic i que la Guerra Civil va impossibilitar que reeixís. De tota manera, aquest compromís, no suposa una disminució ni el la quantitat ni en la qualitat de l’obra de Rebull.

Sigui com sigui, no trobem després dels anys trenta, dibuixos significatius. Dins l’òrbita del compromís catalanista de l’escultor, també hi podem veure, a l’exposició, el dibuix que Rebull va fer del president Lluís Companys el 1934. Cal dir que Rebull va arribar a fer la màscara mortuòria del president Macià, de la qual se’n conserva una fotografia del mateix artista treballant-hi, avui malauradament desapareguda pels avatars de la mateixa Guerra que va obligar a Rebull i a tants d’altres a exiliar-se.

En el camp de la pintura, també s’hi poden veure els dos únics quadres que es coneixen de Rebull, tots dos del 1930. El primer és un retrat de la seva primera dona Anna i el segon és la que porta per títol Al·legoria. S’hi poden veure tres nens nuus, abraçats. Després de la mort de Rebull, el conjunt, seria conegut com Els tres gitanets. Una versió del 1934 transformat en escultura, mostra el mateix Rebull, al centre, abraçat als seus amics d’infantesa Joaquim Santassusagna, prestigiós geògraf i intel·lectual reusenc, i Aleix Saludes. Tots tres eren veïns, de xiquets, al carrer de Sant Tomàs de Reus, conegut popularment com el carrer dels gitanos.

L’any 1976 Rebull en faria una altra versió en bronze d’aquesta mateixa obra que quedaria just damunt de la seva tomba al cementiri de la ciutat que el va veure néixer i que constitueix un bellíssim monument funerari. Un exemplar d’aquesta tríada d’infants es pot veure també a l’ajuntament de Barcelona donada amb posterioritat per la seva segona muller, Conxa Farré.

De tornada de l’exili, van ser moltes les obres que Reus va encarregar a Joan Rebull. D’entre les més importants, sens dubte, La Pastoreta, ubicada a la plaça del mateix nom i que va ser inaugurada el 1954. D’aquesta obra hi podem contemplar un dels dibuixos preparatoris del 1951. Prenent com a model la seva segona dona, l’aquarel·la i guaix sobre paper, participa d’aquesta voluntat que el dibuix sigui significatiu per ell mateix més enllà que servís com a model per l’obra escultòrica esmentada. Hi ha en la mirada de la noia, aquella sensació que tenen moltes obres de Rebull d’habitar un no temps i un no espai (per dir-ho en paraules de José Corredor-Mateos) que les fan transcendir del moment en què són observades amb la nostra sensibilitat.

Una primera versió de l’obra definitiva que avui es pot veure instal·lada, va ser feta en guix guanyant el Gran Premi de l’Escultura de la I Biennal Hispanoamericana d’Art celebrada a Madrid aquell mateix any. A partir d’aquesta obra, lleugerament modificada, es va fer la versió dels anys cinquanta, lleugerament diferent, fent-se’n el 1975 algunes modificacions més fetes pel propi escultor.

El fet que aquesta exposició s’hagi presentat a la Fundació Palau no és cap trivialitat. Tal i com recull Joan Abelló directament de l’escriptor Josep Palau i Fabre al catàleg de l’exposició que es va poder veure al Museo Nacional de Arte Reina Sofia el 2003 i dedicada a l’obra dels anys 20 i 30 del segle XX, Palau va conèixer personalment a Rebull durant l’exili a París, el 1946.

L’amistat de la família Palau amb Rebull, però, venia d’abans. Concretament del seu pare Josep Palau i Oller que el 1933, va adquirir un baix-relleu a Rebull. Palau i Oller era soci de l’associació que havia creat Joan Merli. Aquell relleu seria instal·lat al domicili familiar dels Palau i traslladat a la Fundació on avui es pot contemplar.

Palau i Fabre també va adquirir dos dibuixos més a la vídua de Salvat-Papasseit que va publicar a la revista clandestina Poesia que va publicar-se entre 1944 i 1945. Seguint l’herència noucentista del seu pare, Palau i Fabre admirava de Rebull, deixant de banda la seva vàlua artística, el seu compromís amb el seu país i amb el seu temps, tal i com van tenir molts artistes de l’època. A l’exposició s’hi pot veure un original mecanografiat del mateix Palau amb algunes màximes al voltant de l’obra de Rebull i que recorda l’actuació de l’escultor el 1929 a Reus i de la qual hem parlat.

El 2007 vaig tenir l’immens plaer de conèixer Palau i Fabre al pis que tenia tot just dalt de la Fundació. Hi vaig anar amb uns companys del PEN català tot just abans de participar en l’edició del festival de poesia que cada any s’hi organitza. Deixant de banda de l’emoció de poder saludar a tot un símbol de la nostra cultura, em va sorprendre gratament que just a tocar on seia, hi havia una reproducció en bronze d’una de les millors obres de Rebull: Cap de càntir (que il·lustra aquest apunt), originalment feta amb pedra calcària d’Ulldecona el 1934 i que el 1970 se’n va fer una versió en bronze. El testimoni impassible de la relació fraternal entre Palau i Rebull.

En els darrers anys, l’obra de Rebull s’ha rescabalat de l’oblit. A aquesta exposició, que recupera moltes de les obres disseminades en diverses col·leccions particulars, cal afegir-hi la publicació, el 2011, del catàleg raonat de l’obra de l’escultor. Al llibre publicat per Corredor-Mateos el 1991 i que ja constituïa una obra de referència, cal ampliar-lo amb aquest nou volum que sota la supervisió del mateix crític d’art i poeta, ha portat a terme amb la mateixa sensibilitat Albert Mercadé també comissari de l’exposició que ressenyem. Cal destacar que el catàleg va ser guardant enguany amb el premi a la millor publicació sobre art del 2011 atorgat per l’Associació Catalana de Crítics d’Art.

(Publicat a Reus Digital el dia 13/7/12)

TREBALLS D’AMOR PERDUTS

Us diran que un rei de Navarra amb dos dels seus cortesans, decideixen deixar de tenir tracte amb les dones i amb l’alimentació. Us diran que el seu objectiu, peti qui peti, serà dedicar-se només a l’estudi. Us diran que, malgrat el jurament, se’ls creuran pel mig tres formoses gavatxes dames que els faran abjurar dels seus convenciments. Us diran que hi ha lletres que els enamorats envien a les enamorades. Us diran que les cartes es confondran i aniran a parar a mans de qui no toca. Us diran que hi ha criats babaus i senyors astuts. Us diran que hi ha versos que s’encallen aquí el dedins. Us diran que hi ha bromes dignes dels berenars aquells que perboca Telecinco cada tarda. Us diran moltes coses. Coses que quedaran molt lluny del que veureu.

I és que la bona gent dels Parking Shakespeare hi tornen. De la gosadia n’han fet tradició. Del risc n’han fet litúrgia. De la valentia n’han fet cita ineludible. Seran ja quatre els anys que estiu rere estiu, tornen a William Shakespeare al lloc on va néixer. Al carrer. Senzill? Complicat? Tampoc no us donarem tota la feina feta. Que alguna cosa hi haureu de posar de la vostra part.

A poc a poc i bona lletra. Enguany s’han atrevit amb Treballs d’amor perdut. Obra primerenca. Ho hem llegit no sé on. De les primeres amb què Sir William es va batre amb el vers. I tot i que pel que resumim línies més amunt pot semblar una rucada immensa, fins i tot una rucada com aquesta, passada el sedàs de la ploma de l’anglès, funciona, emociona i sobretot, diverteix. És el que té Txècspirt.

És sabut que cada any es canvia el director. I així, els que ja tenim el carnet d’espectadors residents, podem anar fent de padrina permanentada i dir després davant una xocolateta o un geladet: ai, l’any passat va estar millor o ai, enguany aquell o aquella no ha acabat de… i enfilar batalles estèrils de comparacions encara més inútils, per passar l’estona. Què voleu? Les tardes de juliol és fan llaaaaaaaaaaargues…

Enguany tocava enfrontar-se a la nostra saviesa acumulada a la Marilia Samper. Vès que hi anem. Ha primat, aquest cop i per damunt de tot, l’humor. La Samper ens dóna un Shakespeare on els tres incauts que volien deixar de tastar dona són modernus amb ulleres de pasta i bigoti de Gràcia. De fet tots porten ulleres, ara que ho pensem. Seran per veure-hi millor?, que es deia al conte aquell dels tres porquets? Probablement deuen ser per veure degotar amb més nitidesa la nostra bava espectadora d’agradar-nos el que fan.

A ells ja els tenim. I elles? Ai, elles! Elles riuen, canten i llueixen modelet. Ben mirat tampoc no ens queixarem. Una bella tríada de pin-up girls somrient sempre a càmera, fent anar els malucs i refilant Madonna amb veu de xiclet maduixa àcida, si cal. D’entre elles, la que mana, la Princesa. A mode de mirall amb la tríada de modernus que deuen saber-se més de 45 marques diferents de ginebra on qui mana és el rei, com gairebé sempre.

Com a contrapunt a Ells i a Elles, els criats, veritables txonis, ens donen ja tot una singular diapositiva social digne d’admirar i que malgrat la presumpta astracanada, el fet que no es carreguin les tintes en aquesta direcció s’agraeix. Més que res perquè el xoc que suposa veure tota aquesta colla abillada d’aquesta manera dient el text passat per la brillantor escandidora de versos de Salvador Oliva ja és prou espectacle. El text està ple d’una musicalitat alada que encara el fa més divertit pel què dèiem. Tot i la xocant vestimenta, s’ha respectat el text. El ritme és l’escaient. No ens deixem impressionar pel vernís. 

Potser en altres muntatges, aquí entren les padrines, s’advertia una voluntat d’unitat més gran. Bastida la decoració moral de la qual parlàvem, s’ha fet brillar personatges que porten més pes individual en detriment de la globalitat. La Princesa, Navarra i sobretot Don Armando que s’ha perfilat molt (un autèntic caballero español sobreeixit de gramàtica Radio Teletaxi) Una opció com una altra. No us podeu perdre la filigrana de mossèn Holofernes!

Hi són fins el dia 31 de juliol i estaria bé que hi anéssiu encara que fos per carregar-vos tot el que en aquest humil paperet deixem dit. Ah, i encara que es digui que l’espectacle és gratuït, porteu un bitllet de cinc o de deu per deixar a la gorra que després passen. Que entre cosines arriscades, intervencions i rescats, aquesta trepa de còmics, juliol a juliol, ens fan riure i plorar i tornar a fer riure per no re. I això val tot l’or del món fills meus, paraula de padrina.

REIVINDIQUEM SALVADOR IBORRA

El passat dia 9 de juliol el poeta Salvador Iborra hauria fet 34 anys. Els seus amics no ho van voler passar per alt. Per això s’empescaren un premi de poesia que porta el seu nom. Per això, dissabte passat, a l’Ateneu Layret, van decidir tornar a recordar la seva veu. Fer-li un regal d’aniversari.

Amb l’excusa d’atorgar els premis vam poder tornar a sentir els seus poemes. Els seus versos. Les seves paraules. Al mateix lloc on va presentar el seu darrer llibre Els cossos oblidats mesos enrere.

Va ser també a través dels amics de l’Ateneu que jo vaig entrar a la poesia del Salvador. Xerrant de manera casual van ser ells els qui em van donar a llegir el seu darrer recull de poemes. Jo no sabia que l’havia presentat en aquell casal de llibertat i de bona gent.

Recordo que aquella nit vaig anar-me’n a dormir molt tard llegint-lo. Molt més sabent que aquell grapat de poemes serien els darrers que el Salvador ens llegaria. Maleint que els altres dos llibres anteriors, no puguin ja trobar-se. Commocionat per haver trobat una veu tant poderosa i tant vilment assassinada.

 Els cossos oblidats és un llibre important. Sovint els joves poetes, per fer-se sentir, s’auto-exigeixen trencar amb tot. Etzibar piruetes poètiques que la majoria de vegades cauen en el ridícul més espantós. A vegades fruit de la pròpia immaduresa de no dominar encara l’ofici; a vegades perquè ignoren que en camp de les arts del 1900 al 1930 es va fer gairebé tot.

Sigui com sigui, cal agrair al Salvador que no gastés ni una cosa ni l’altra. La seva poesia no és innovadora. S’hi poden veure els rastres d’Estellés, de Ferrater. Un trobador modern, com l’ ha anomenat el seu amic Sebastià Benassar.

Malgrat això, la seva poesia participa d’una intel•ligència poètica innegable. Es percep rere cada poema, rera cada vers. El lirisme desimbolt, lluminós, no és mai gratuït. Sap fer de l’excés, forma. Entre el canemàs de versos s’hi escolta una veu que domina sempre per no caure mai en el fet gratuït de fer pornografia de la vivència malgrat que en aparença l’ús del vers lliure o d’instal•lar-se a vegades com el protagonista de l’acció, defugint tota subjectivitat, puguin fer arronsar el nasset dels puristes.

Salvador Iborra ens ve a dir allò que ja sabíem, que en poesia només hi ha dos grans temes: l’amor i el pas del temps. I una vegada assumit això, opta per deixar lliscar els seus versos bastint-los directament a través de la veu d’aquest trobador malaguanyat que s’empesca i que ens importa poc si correspon amb el de veritat.

 A través d’artefactes purament poètics ens fa ser solidaris amb el seu desànim, amb la seva contemplació patètica de la vida, amb el desamor que sempre sura en la seva poesia. Però torno a repetir. Allò que enlaira els seus versos és precisament el domini d’aquests artefactes per bastir un lirisme arrauxat, d’imatges potents, sempre extremes, on cada temptació de sentimentalitat barata és esborrada del mapa.

No ens hi estendrem perquè aquests papers no volen ser res més que un just i necessari prec perquè alguna editorial amb sentit crític aplegui els tres llibres i molta altra gent pugui dir-hi la seva i deixar-se emocionar pels seus versos.

Per damunt de tot reivindicar el poeta sense caure en falses condescendències. Hi ha molta gent que se l’estimava al Salvador i són aquestes persones els qui tenen el dret de continuar-ho fent.

Als altres, als qui l’hem conegut després, a través dels seus poemes, ens toca dir que sí, que el Salvador Iborra, més enllà de la seva tràgica mort, és un gran poeta i des d’aquesta immortalitat, donar-lo a llegir perquè val la pena.

Fotografia: Acte de lliurament del Premi de Poesia Salvador Iborra a l’Ateneu Layret.

BORDALLS MENUTS

Estim els meus i escric amb l’esperança
de no esperar res pus del que hem patit.
Tothom té dret a un tros de paper escrit;
tothom té dret a podrir-se en la terra.

Els arbres vells treuen bordalls menuts.

                                         Damià Huguet. Del llibre De traus badats (1979)

Fotografia: La Roca Foradada. Prades (Baix Camp)