Els dies i les dones

David Figueres

VEUS BAIXES A BARCELONA

0
Publicat el 19 de juny de 2012
Una de les aportacions més importants en aquest 90è aniversari del naixement de Gabriel Ferrater ha estat el número 0 de la revista digital Veus Baixes amb el seu Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater.

Miquel Àngel Llauger, Joan Manuel Pérez i Pinya, Jeroni Salom i Gabriel de la S.T. Sampol i Enric Blanes, han sabut contactar amb aquells que tenien alguna cosa a dir sobre l’intel·lectual reusenc.

Les aportacions són d’un altíssim nivell i aporten un material valuosíssim per entendre i admirar encara més Ferrater. Rigorositat i entusiasme lector.

Aquest dijous dia 21, a les 19:00h, a la Biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona, Miquel Àngel Llauger, Enric Blanes, de la pròpia revista i Dolors Oller i Narcís Comadira, en faran la presentació.

En acabat tindré el plaer de poder llegir un grapat de poemes de l’homenatjat.

Ferraterians, us hi esperem!

MATERIAL D’ORFEBRERIA

0
Publicat el 14 de juny de 2012
Hi ha una cuina grisa. Llepada d’anys i de ronya. El temps aturat. Una taula. Unes cadires. Una nevera. Una màquina elèctrica de fer cafè. Ginebra barata que té gust de colònia. Quatre perdedors. El primer en sortir de l’ombra –o d’entrar-hi- un barber. Té por que la seva dona el deixi. El perquè, ja el sabrem més endavant. L’actor. De càsting en càsting sempre dient-li que no s’adiu amb l’actor o actriu principal. L’excita robar als supermercats. Un enterramorts. Es folla una prostituta ucraïnesa. Crida molt però només s’esbrava. És un covard. Un professor universitari de matemàtiques. Cada dia es desperta a la cambra del seu pare mort.

Queden periòdicament per jugar a cartes. Pòquer. Queden periòdicament per sentir-se part d’alguna cosa. D’algun lloc. Ho han perdut tot –si és que mai van tenir res- i busquen en el joc, en el risc de perdre o guanyar, una espurna que encengui alguna cosa en les seves vides miserables. La cuina plena de dies i de merda, els reté. Un dia el professor els demana un favor. Això els posarà en circulació cap a un joc perillós que saben d’avançada que no els salvarà de res. És la primera vegada que potser fan alguna cosa plegats que no sigui jugar a cartes. La resta…

A grans trets aquest és el plantejament. Els jugadors la nova proposta escènica de Pau Miró. Veritable Home de Teatre, signa l’obra i la dirigeix. I cal dir que hi excel•leix en tots dos casos. El text és un d’aquells artefactes dramàtics poderosos que et prenen des de la primera rèplica. Com sempre, marca de la casa, allò que es diu és tant o més important com el que no s’explica. Entre mot i mot, entre lletra i lletra, Miró omple de silencis, de mirades, de complicitats, un entramat sublim. Material d’orfebreria dramàtica de gran volada.

Treballar damunt un canemàs tant ben trenat, permet a Miró passar d’allò oníric a allò realista. D’allò dramàtic a allò còmic. Tot pel mateix carril: el de la precisió escènica on els personatges canvien i evolucionen sense que la variació de registres quedin forçats o siguin gratuïts. L’univers d’aquests quatre homes madurs, una vegada bastit, assentat, permet totes les piruetes que Miró s’empesca. Demiürg trapella, se’n surt de totes i amb nota alta.

Per fer-ho, compta amb un quartet de luxe: Boris Ruiz és el barber. Només cal veure com recull el cigarret que l’enterramorts llença a terra només en aparèixer en escena. Un exercici de contenció on cada gest, mil•limètricament traçat, confereix al personatge tot un reguitzell de petites accions corrents fins arribar al seu moment de glòria amb l’anunci que fa, traient-se de la butxaca de la camisa, el guió que pot portar-los, a tots quatre, a tocar el cel. Mesurat. Gran. Molt gran.

Jordi Bosch, l’enterramorts, ratlla sempre l’histrionisme, però se sap domat i contingut malgrat sempre estar a punt de caure en el desvari absolut. Se’l veu pres d’una soledat íntima que el tenalla i on ni tan sols el desfogament usual amb la prostituta eslava aconsegueix apaivagar.

Jordi Boixaderas sap gestionar el patetisme d’aquest actor que no aconsegueix cap paper. Arrogant. Cínic. De tornada de tot. Troba sortida en l’excitació que el provoca que l’enxampin quan roba als supermercats. Al cap i a la fi, un succedani del que representa la descàrrega d’adrenalina subjacent dalt d’un escenari quan s’actua. Com els altres, amb els seus racons i les seves mancances. No sap que està a punt d’interpretar el paper de la seva vida.

Andreu Benito rivalitza en grandesa amb Ruiz. Oposats en la manera d’atacar els seus personatges, la seva presència esdevé gairebé shakesperiana. Un patriarca que Miró defuig de situar en un pla més enlairat que els altres personatges malgrat ser una mica qui aporta els elements argumentals que fan avançar l’acció. A aquest professor, com als altres, també li veiem les dissorts, les pors. Les contradiccions a flor de pell.

Benito és un Lear que ha superat la seva necessitat de saber l’amor que li professen les seves filles, en aquest cas, els seus fills. La seva preeminència només és una excusa dramàtica. Per entendre’ns, Miró no proposa el joc de saber si Cordèlia talla cabells, dóna sepultura a persones o fa escalfaments de veu. Res del que els pot oferir aquest Lear els interessa als seus fills. Tots van a la mateixa barca. Tots plegats fa molt de temps que perden plegats. I amb tot, cada gest de Benito, té una significació especial. Pesa.

La direcció de Miró sap matisar i acaba d’enlairar tot el que diem més amunt. Malgrat l’escenografia realista, no s’encaterina en tancar als personatges en aquesta espai –com potser faria Mamet i que és un referent que sura i hi és palpable-, no. Miró sap obrir l’escenari, aquesta plataforma damunt un fràgil entarimat que de seguida il•lumina per sota mostrant-nos que tot, gairebé sempre, se sosté damunt ben poca cosa.

En tindria prou marcant a cada personatge i ja hauria fet la seva feina, però és ambiciós i juga sàviament a desencaixar el pla sempre que pot. Com dèiem, pot ser només mostrar el que hi ha a sota de tot. Pot ser deixar veure un treballador del Lliure ajudant a un dels actors a posar-se una jaqueta. Són aquestes petites coses el que donen singularitat i alta volada a l’espectacle i l’impregnen d’una certa inquietud que la fan deutora de no entendre el teatre com una cosa morta i estàtica reduïda al text i als actors, sinó com un joc viu i poderosament transgressor fugint de l’adotzenament realista. Vida passada pel sedàs de les acotacions.

Més que personatges de casino luxós, aquests quatre jugadors, els podríem emmarcar més en una d’aquelles sòrdides vetllades de bingo a la recerca de la sort que malgrat que finalment els arriba, no en saben fer res. Perquè perdre o guanyar no importa. Qui cantem bingo som nosaltres, a la butaca, per haver assistit a una lliçó magistral de teatre. Ells, dalt l’escenari, només esperen la propera temptativa. Altrament només juguen i juguen i juguen i juguen… Els jugadors.

Fotografia: Ros Ribas

DE QUAN PLOVIEN BOMBES A BARCELONA

0
Publicat el 11 de juny de 2012
Podia passar en el moment menys esperat. Mentre es dinava. Mentre es portaven els xiquets a escola. Mentre es passejava tranquil•lament pel carrer. Si un era a casa, la ràdio ho avisava. Encara avui, trobaríem, segur, persones grans de Barcelona que ens sabrien acabar la frase: “Atenció catalans, hi ha perill de bombardeig…”. La veu de Teodor Garriga des de Ràdio Associació de Catalunya posava als barcelonins en alerta. “…Aneu als vostres refugis en calma i serenitat. La Generalitat vetlla per vosaltres”.

Mussolini ha fet instal•lar el seu Comando Aviazione Legionaria delle Balearia a Mallorca. Serà des d’aquesta illa des d’on s’enlairaran els avions que una vegada i una altra, deixaran anar bombes damunt la ciutat. Primer, la població no hi està avesada. Veure volar un avió encara és una cosa extraordinària. Aviat, aquesta circumstància, deixarà de ser un esdeveniment curiós per esdevenir un senyal d’alerta i de mort. Els motors dels avions, primer. Tot seguit, el xiulet esfereïdor de les bombes caient.

Les primers víctimes aniran comptabilitzant-se. Moltes vegades, els atacs italians, ni tan sols vénen ordenats pels militars espanyols sublevats. És la primera vegada en la història que en una guerra es castiga a la població civil. L’apel•latiu “Guerra Total” farà que Barcelona sigui la primera ciutat condemnada a experimentar aquesta nova cruel manera de fer la guerra. Ja no es tracta de combatre al front. Cal desmoralitzar i crear el terror a la rereguarda. Es planifica i s’estructura la millor manera de destruir la ciutat. Res d’objectius militars. La destrucció per la destrucció. Barcelona patirà durant la guerra 384 bombardejos. 

Malgrat que són moltes les protestes internacionals denunciant aquesta massacre que no s’havia vist mai, no serviran de res. Barcelona serà bombardejada progressivament fins arribar al març del 1938 al zenit del sadisme. Del 17 al 19 de març de 1938 disset incursions –també hi intervingueren avions alemanys- deixen el centre la ciutat gairebé destruïda. Gairebé un miler de morts i nombrosíssims ferits.

 Els bombardejos damunt la ciutat, seran un entrenament. Mussolini primer, però també Hitler amb la seva Legió Cóndor, faran servir la capital i després altres ciutats catalanes i espanyoles com a macabre banc de proves per tal perfeccionar els seus instruments d’aniquiliació de cara a la Segona Guerra Mundial que s’està gestant. Els homes són al front. A la ciutat queden les dones, els nens i els adolescents. Alguna cosa s’ha de fer per tal de parar el degotall de morts.

A Barcelona el 1937 es crea la Junta de Defensa Passiva. S’utilitzen el metro i totes els llocs que poden servir com a potencials refugis contra les bombes. De seguida, però, es fa necessari la construcció de refugis per tal de protegir les persones de les bombes. A Barcelona es construeixen més de 1400 refugis. Un d’ells, el 307, al barri de Poble-Sec, excavat a la falda de la muntanya de Montjuïc, pot visitar-se. El Museu d’Història de Barcelona en té cura. 

L’altre dissabte hi vaig anar. Era una visita que tenia pendent. La informació que introdueix aquest apunt, a grans trets, és la que es dóna als visitants abans d’entrar pròpiament al refugi. Ho trobo un gran encert. La contextualització és necessària. Cal explicar a la gent on es posarà. La barbàrie que s’instal·la a Barcelona. El perquè, el com i el quan.

Una vegada a dins, els gairebé 400 metres de galeries posen de manifest amb quina tenacitat els veïns de Poble-Sec es donaren a possibilitar un refugi segur davant la pluja de bombes. En algunes roques, encara s’hi poden veure les esgarrinxades dels pics i de les pales. La dinamita és al front. Cal avançar lentament amb la força dels braços.

Cal treure la terra a fora. Instal·lar un mínim de confort que vol dir letrines i una petita infermeria. Bancs perquè la gent pugui seure. Preveure les mínimes contingències com els atacs de pànic o els plors per tal que no s’escampin. Demanar a la gent que no parli de política. De religió. En definitiva, mitigar qualsevol espurna que pugui convertir l’estada, que no se sap mai de quan serà, en un infern semblant al que hi ha instal·lat a fora. 

L’enfocament didàctic, fent pal·lesa que es tractaven de persones del carrer que van haver-se d’espavilar per procurar-se un lloc segur per sobreviure, és del tot encertat. La bestialitat del terror instrumentalitzat contrasta amb la solidaritat no només de la gent del Poble-Sec sinó les d’arreu de la ciutat, del país i d’Espanya que van haver-se d’espavilar com van poder.

Churchill, l’any 1940, en un discurs adreçat a la població londinenca, també sota les bombes, en donava testimoni:  “No vull subvalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona”.

Una visita molt recomanable que dura uns 45 minuts (obre els dissabtes i diumenges al matí) explicada amb professionalitat i rigor i que sap fer-te viatjar a un període de la nostra història que no s’hauria d’oblidar mai. Una gran experiència.

OMPLINT DE SAL LES PETJADES

0
Publicat el 6 de juny de 2012

EN TI

 

En la sombra de tu nombre

es donde yo me encuentro mejor.

Escondido entre tu pelo,

resguardado entre tus manos.

A salvo cerca de tu sonrisa.

Si levanto la cabeza

solamente es para ver el mar

y sus lamentos lejanos

llevando a otras islas

el rumor de nuestro amor abierto.

No quiero irme nunca de ti

ni que tu de mi te alejes,

aunque sepa que es ley de vida

                                                                                               que el amor perezca

                                                                                               y llegue hasta la playa

                                                                                               solo la espuma de los días buenos,

                                                                                               llenando de sal las pisadas,

                                                                                               de nuestro caminar desnudo y lento.


                                                                                              Alejandro R. Zemeckis

MANIFEST DE GIRONA

0
Publicat el 5 de juny de 2012
El 1996, el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional va fer pública a Barcelona, impulsada pel PEN Català, la Declaració Universal de Drets Lingüístics.

Commemorant el 15è aniversari de la Declaració, el passat maig del 2011, es va acordar a Girona, també impulsat pel PEN Català, el Manifest de Girona, un decàleg que resumeix la Declaració.

Tenint en compte la persecució que pateix la llengua catalana a València i especialment a les Illes Balears, aquest acte, constitueix un crit en favor dels drets legítims de tots els parlants d’una llengua per proclamar el seu dret per utilitzar-la amb plena llibertat. La diversitat lingüística és quelcom que s’ha de preservar. No hi ha llengües minoritàries, hi ha posicionaments polítics minoritaris ancorats en el passat que veuen amenaces on no n’hi ha.

El PEN Català, des de fa 90 anys, compleix el seu deure fundacional de denunciar aquestes realitats abogant per la defensa de la llibertat de les parles i dels escriptors amb la tenacitat combativa que el caractariza.

El president de la Generalitat, Artur Mas, presidirà avui, dimarts dia 5 de juny, la presentació d’aquest Manifest. L’acte tindrà lloc al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, a les 19.30 hores.

L’acte començarà amb els parlaments de la presidenta del PEN Català, Carme Arenas, i del president del comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, Josep M. Terricabras. Seguidament, es donarà pas a la conferència “Llengua i llibertat” (la podeu llegir aquí) a càrrec del professor Johannes Kabatek, de la Universitat de Tübingen. Per acabar, hi haurà parlaments del president del PEN Internacional, John Ralston Saul, i del president Artur Mas, que clourà l’acte.

MANIFEST DE GIRONA 

1. La diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit.

2. El respecte per totes les llengües i cultures és fonamental en el procés de construcció i manteniment del diàleg i de la pau en el món.

3. Cada persona aprèn a parlar en el si d’una comunitat que li dóna la vida, la llengua, la cultura i la identitat.

4. Les diverses llengües i els diversos parlars no són només mitjans de comunicació; també són el medi en què els humans creixen i les cultures es construeixen.

5. Tota comunitat lingüística té dret que la seva llengua sigui utilitzada com a oficial en el seu territori.

6. L’ensenyament escolar ha de contribuir a prestigiar la llengua parlada per la comunitat lingüística del territori.

7. El coneixement generalitzat de diverses llengües per part dels ciutadans és un objectiu desitjable, perquè afavoreix l’empatia i l’obertura intel•lectual, alhora que contribueix a un coneixement més profund de la llengua pròpia.

8. La traducció de textos –particularment dels grans textos de les diverses cultures– representa un element molt important en el necessari procés de més coneixement i respecte entre els humans.

9. Els mitjans de comunicació són altaveus privilegiats a l’hora de fer efectiva la diversitat lingüística i de prestigiar-la amb competència i rigor.

10. El dret a l’ús i protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides com un dels drets humans fonamentals.

Girona, 13 de maig de 2012

Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional

Durant tota la setmana el PEN Català (@pencatala) ha anat piulant aquest manifest amb l’etiqueta #ManifestdeGirona.

Us convido a afegir-vos a difondre aquest manifest!