Els dies i les dones

David Figueres

40 ANYS SENSE GABRIEL FERRATER

5
Publicat el 27 d'abril de 2012
Tal dia com avui, de fa 40 anys, moria a Sant Cugat del Vallès Gabriel Ferrater. Pels qui transiteu per aquestes pàgines digitals amb una certa assiduïtat sabeu l’admiració que li tinc.

Afortunadament no sóc l’únic. I cal dir que en els darrers anys, la figura de Gabriel Ferrater, gràcies a l’esforç de moltes persones per allunyar-lo del personatge que va ser i presentar-lo com l’intel·lectual de primer ordre que és, gaudeix del just reconeixement que algú de la seva talla mereix.

A l’encert de publicar l’edició definitiva de Les dones i els dies, el volum que recull la totalitat de la seva obra en vers, en edició de butxaca pel marmessor de la seva obra, Jordi Cornudella (n’esperem amb candeletes la publicació de la seva obra completa) i que ha permès tornar a l’actualitat, si és que mai n’havia marxat, l’obra d’uns dels poetes cabdals per entendre la poesia catalana del segle XX, cal afegir-hi altres iniciatives.

El documental Metrònom Ferrater també ha estat un acte d’amor en vers Ferrater. No m’hi estendré perquè ja vaig dir tot el que havia de dir aquí.

Fins i tot fa uns dies vaig descobrir gratament que Ferrater és present a Twitter (proposen #40senseFerrater per homenatjar-lo). Vaig posar-me en contacte amb els responsables del compte i em van confirmar que els seguidors i els retwitts són constants, una bona mostra de la vitalitat de l’obra del reusenc.

Si no fos per tot el que deia (la vitalitat d’un escriptor és que es llegeixi i es tingui present) probablement hauríem de tocar la cresta als que manen de dalt. Tret d’un homenatge que el Centre de Lectura de Reus va organitzar al mes de març, aquest aniversari del seu decés i al commemoració del seu 90è aniversari quedaran oblidats, com sempre, per l’oficialitat.

Ho deia Jaume Subirana, amb la seva lucidesa habitual, quan afirmava “que no tots els escriptors tenen la sort de tenir un fill contumaç amb columna en un mitjà de primer rengle”, per tal que els de la corbata corrin a llogar el Palau i el Sr. Ollé hagi de treure’s de la màniga un espectacle.

Per cert, no trobeu que es podria fer un espectacle teatral magnífic només amb els poemes In Memoriam i Poema inacabat de Ferrater?

Per tot plegat, us emplaço que si ve el dia d’avui pugi quedar una mica a mercè dels quatre que no oblidem i del reguitzell d’articles pornogràfics que una mort com la de Ferrater, suscità, suscita i suscitarà, sí que estaria bé que almenys el proper dia 20 de maig 90è aniversari del seu aniversari Gabriel Ferrater sigui present pertot.

Posem fil a l’agulla?

PERQUÈ HI HA MOLT

0
Publicat el 15 d'abril de 2012
ENTRE TU Y YO

Sin ningún tipo de duda,
entre tu y yo,
nunca existió nada parecido
al aburrimiento.
Enzarzados en el amor
furioso que establecimos,
no tuvimos tiempo
para nada más como
no fuera descubrirnos
piel a piel quiénes no éramos.
                                          Siempre dejamos
                                          las derivas conyugales
                                          para mucho más tarde.
                                          Para entendernos: 
                                          ni tu me acompañaste nunca
                                          a comprar unos zapatos,
                                          ni yo jamás te ayudé a escoger
                                          un regalo para tu madre.
                                          Por eso ahora, 
                                          que convivimos ya
                                          con otras personas
                                          que nos aman tanto o más
                                          y son felices los recuerdos
                                          de ese entonces,
                                          se nos aparecen
                                          con una tristeza muy triste
                                          todas esas parejas
                                          que en unos meses de ser dos,
                                          ya muestran semblantes mustios
                                          y discuten en el supermercado
                                          que tipo de lechuga deben comprar.
                                          Me gusta saber, cuando nos vemos,
                                          que todavía no hemos aprendido
                                          a despreciar aquel breve
                                          destello de luz en los ojos
                                          del otro, para tan solo
                                          sonreír y hacernos validar
                                          el amor que lleva otro nombre
                                          que ya no es el tuyo
                                          que ya no es el mío
                                          y satisfacer la verdad sincera
                                          que entre nosotros ya no hay nada
                                          porque hay mucho.

                                                                                       Alejandro R. Zemeckis

UNA PEDRA DE RIU

4
Publicat el 10 d'abril de 2012
No hi tinc massa tirada a allò que en diuen els records. Parlo d’aquells objectes que et fan venir a la memòria un lloc, un moment, una persona.

De vegades aquests llocs, moments o persones et sobrepassen tant, que és molt difícil, després, quan del viscut només en queden les brases vives del record que aniran fent-se cendra, poder tenir alguna cosa que amb una llambregada et transporti de manera instantània cap a allò que representen.

Avui fa un any, la ciutat de Barcelona, vivia un dia històric. La ciutat de Barcelona decidia. Repartides per tota la ciutat, milers d’urnes s’omplien amb el parer dels barcelonins quan se’ls preguntava:

Està d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? 

Van ser molts mesos de feina. Una feina feixuga i a vegades ingrata, que va mobilitzar a la bona gent que aquesta país té i que no li fa mai peresa d’arromangar-se tantes vegades com faci falta.

No m’hi extendré, perquè ja en vaig fer la crònica quan tocava i tot el que hi deia ho mantinc.

Una de les claus de l’èxit de la consulta va ser al recollida del vot anticipat. Recordo que es va activar al desembre i no va ser precisament aquell hivern, un hivern benigne com el d’enguany.

A més del fred, a les taules de vot anticipat, s’havia de lluitar contra el vent. És per això que en el kit que els voluntaris tornaven a les diferents seus, l’ús de pedres i d’altres materials per posar damunt les butlletes i els sobres, es feren indispensables.

Ara que escric això, entre el ratolí i el pot amb bolígrafs difunts, hi tinc una d’aquestes pedres. És una senzilla pedra de riu. Seria molt fàcil ara mateix empescar-me una metàfora que parlés de rius, de pedres, de destins i de mars. Me n’abstindré.

Posaré la pedra a prop i hi passaré els dits. No pensaré en demàs. El que sigui, serà. Sí que en canvi, n’estic segur que em vindrà al cap l’aroma invisible, indescriptible, d’aquells dies. L’aroma que es fet de coses que no es poden explicar, que són personals i que tots els que hi vam ser en aquell vaixell, tenim.

Potser un dia, quan siguem lliures de veritat, quan puguem mirar-nos als ulls i dir que tenim un país com cal, caldrà anar al mar amb la pedra a la butxaca i llençar-la ben endins perquè les onades se l’empassin.

Ara com ara, però, de moment m’hauré de conformar en resseguir les vetes verdoses que la recorren i faré una cosa més petita com és somriure sabent que avui, un grapat de somriures s’uniran al meu.

QUE EM QUEDEN PER PERDRE

0
Publicat el 2 d'abril de 2012
MIEDO

Tengo miedo de haberme enamorado
del amor y no de ti.
De haber sido otra vez esclavo
de ese latir desbocado del cuerpo
buscando la primera sonrisa,
los primeros ojos,
las primeras piernas
por los que volver a poner
cara de imbécil y dejar
de dormir por las noches.
                                           Te quise como nadie nunca lo hará.
                                           Eso lo sabes y lo sabrás siempre.
                                           Pero me aguarda nerviosa
                                           una duda honda y pesada
                                           cuando ahora, que vuelvo a amar,
                                           la misma cara de imbécil
                                           y tus labios y los de ella,
                                           se confunden y se estorban
                                           en ese enorme recuerdo de todos
                                           los amores que no he ganado
                                           y de tantos que me quedan por perder.

                                                                                    Alejandro R. Zemeckis