Els dies i les dones

David Figueres

EL QUE LA HABITA

1
MUERTE EN EL OLVIDO

Yo sé que existo porque tú me imaginas.
Soy alto porque tú me crees
alto, y limpio porque tú me miras
con buenos ojos,
con mirada limpia.
Tu pensamiento me hace
inteligente, y en tu sencilla 
ternura, yo soy también sencillo
y bondadoso.
Pero si tú me olvidas
quedaré muerto sin que nadie
lo sepa. Verán viva
mi carne, pero será otro hombre
—oscuro, torpe, malo— el que la habita… 

                     Ángel González

Una petita joia La palabra en el aire  , la col·laboració de Pedro Guerra  i el poeta asturià Ángel González. El disc inclou poemes dits pel propi poeta sense cap acompanyament musical i les versions musicades de Guerra.

Aquí podeu escoltar el poema que us transcrit en la veu del propi González i aquí  escoltar bona part del disc.

Aquí els textos sense música.

Que el gaudiu!

MODERATS?

0
Sempre ens agafen amb el lliri a la mà. No falla. Ens pensem que les coses poden canviar. Que els de la Dreta no cauran els errors passats de deixar anar els dòbermans a les primeres de canvi. Que es comportaran. Que sabran estar a l’alçada dels esdeveniments i de les circumstàncies.

No ens enganyem: les delegacions nostrades del Club de la Crosta, de l’Equip del Dòlar, de la Banda Neoliberal, de l’Una, Gran i Lliure han de satisfer tot un ampli ventall de “socis i patizants” que sortirien al carrer armats i es carregarien tot el que tenim ara, esgrimint arguments polítics tant elaborats com pot ser tocar-se l’entrecuix desafiadors.

Mentrestant, perquè no sigui dit, s’entretenen. Moderació és la clau que obre tots els panys. Mentrestant, fan proves, surten una mica d’aquesta moderació per veure què passa, per veure com s’ho prenen. Així, es poden quedar tant tranquils dient que s’han d’acabar les subvencions a Òmnium Cultural. O poden titlllar d’enemic la canalla que ara tot just puja al carro d’una formació que aneu a saber per a què els servirà el dia de demà.

I tot plegat no pas per demanar platges sota les llambordes, no. Surten al carrer per demanar, entre altres reinvindicacions, coses tant normals com tenir calefacció a les aules.

Al País Valencià ja hem sabut de què són capaços. I és possible que allà ja hagin tancat el cicle de l’espoli desvergonyit. Com un malaurat darrer cop de cua, però, marxaran deixant el pavelló ben alt en forma de blaus i terror sembrat en nens de catorze anys, això sí, servit tot amb molta moderació.

QUE HO GUARDA TOT DE LA PLUJA

0
PISCIS

Voldria explicar-te les meves noves paraules
i estimar-te tant com aprenia a fer-ho.
Enderrocar els murs que anomena el poeta
i retrobar, un proper matí, les teves mans.

Cisellar inèdites síl·labes per ofrenar-te-les
i creure que ha estat cert però fugisser
l’encant que vas apropar-me.

                                               Sé que no han de ser els teus ulls
                                               els que em sentiran parlar i partir
                                               i m’ajudaran a crear l’estoig
                                               que ho guarda tot de la pluja.

                                               Malgrat la nit adient a les tènues imatges
                                               no vull l’arribada a recorregudes ribes.
                                               El camí no sap de retorns
                                               ni les meves síl·labes del fre melangiós
                                               del que ja reposa, sense ressurrecció,
                                               en un endomassat sepulcre.

                                                                               Marta Pessarrodona

Del llibre Setembre 30. Els llibres del les Quatre Estacions. Barcelona, 1969.

FINS ARA

0
Dissabte a la tarda. Línia verda del metro. S’està repenjat just al costat d’una de les portes d’entrada al vagó. Abric i bambes. Bigoti. Ulleres de pasta. Mòbil esmartíssim. Se’l treu de la butxaca. Hi deixa patinar les gemmes dels dits. Se’l posa a l’orella. “Laura?”. Silenci. Es posa bé les ulleres. “Que qui sóc?”. Pausa. “El Xavi”. Silenci. “No, l’altre; l’amic de l’Albert”. Silenci. “No, trucava per veure si ja havies arribat”. Silenci. “Jo estic a tres parades”. Es rasca el bigoti. “Amb qui vinc més?”. Aquí empassa saliva. “Només jo”. Pausa. “No, només jo; al final ells no…”. Pausa. “Molt bé Laura, doncs fins ara”.

SOTRAGADES TÀPIES

0
Són curiosos els mecanismes que activen els records. L’any 2000 jo patia del cor. No el que és l’aparell en sí. Sinó més aviat el que l’envolta. Patia del cor, sí. I per aclarir-me una mica les idees, vaig decidir fer una escapada a Madrid.

Sabia que al Reina Sofía, per homenatjar el 75è aniversari del pintor (per dir-ne d’una manera que probablement queda coixa) se li preparava una exposició antològica. Una excusa com una altra per evadir-se uns dies i deixar-se abassegar per una realitat que no tenia res a veure amb el teu dia a dia i que em permetria aparcar una mica els mals d’aquí dintre.

Va ser la primera vegada que vaig comparèixer davant Antoni Tàpies. Va ser tota una experiència. Suposo que la meva sensibilitat aquells dies estava una mica exaltada. Però vull creure que l’art de Tàpies les té aquestes coses. No pots restar igual, ni durant, ni després d’haver-te plantat davant d’alguna de les seves obres.

Des d’aquell dia, trobar-me davant alguna de les seves creacions, sempre m’ha ofert una porta, una finestra, on entrar a una interrogació profunda, exaltada, meravellosa. Un convit a arrenglerar les quatre coses essencials que ets i tens i centrifugar-les molt endins per acordar una experiència difícil de descriure només amb paraules.

Ahir va morir l’artífex de tot plegat. Tot el seu llegat (aquí hi hauria d’anar un adjectiu que no trobo i que potser no vull trobar) seguirà desenredant la trena de les partícules més elementals dels nostre ésser. Ens posarà a prova a molts nivells. Sotragades a l’essencial. Sacsejades a les veracitats més absolutes.

Sempre cal tornar a Tàpies. El març del 2010 va ser la darrera vegada que ens vam retrobar. Impossible pensar que la pols de marbre, que els grumolls de terra, se n’aniran o patiran cap mena de modificació només perquè l’home que ho va fer possible ha deixat el món terrenal. Seguiran intactes els senders a recórrer. Seguiran intactes els camins a descobrir. Amb el cor baldat o amb el cor sencer, seguiran. A reveure mestre. Benvingut, mestre.

(Il·lustració: Cartell que Tàpies va fer pel PEN Català amb motiu del Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat el 2003)

DESMUNTANT TXÈKHOV

0
Hi hauria d’haver una aplicació per aquests mòbils tant intel•ligents que tenim tots, que ens avisés quan en una sala o altra, es pogués veure alguna cosa de José Sanchis Sinisterra.

D’aquesta manera als qui cada vegada més ens consta trobar propostes teatrals on s’hagi de fer alguna cosa més que ocupar el nostre acabament d’esquena en la butaca o cadira per avorrir-nos supinament al cap de cinc minuts, seríem una mica més feliços i no perdríem ni el nostre temps ni els nostres diners.

Fins el dia 26 de febrer a la Sala Atrium de Barcelona, Sanchis torna a fer de les seves. En aquest cas no es tracta d’un text original. Es tracta de veure-se-les amb un clàssic com és Les tres germanes de Txèkhov. Es tracta d’agafar les dissorts, anhels i esperances d’aquestes tres dones i llençar-nos-les contra el que som.

Si sabem com les gasta el dramaturg, el fet que hagi prescindit de tots els personatges per focalitzar tota la densitat dramatúrgica en les tres germanes, no ens hauria de fer res. De fet ni es nota aquesta llicència. Tots els homes i dones absents parlen per boca d’aquesta Olga (Matilda Espluga) que seria capaç de casar-se amb algú encara que no se l’estimés. D’questa Maixa (Patricia Mendoza) que malgrat tenir espòs i fill, confessa haver trobat l’amor fora de tot això. D’aquesta Irina (Mireia Trias) que un dia la vida li dóna quatre bufetades de què et penses que és això de viure, nena? i engoleix i sacrifica acabant enfonsant-se igual que les seves altres dues germanes.

La idea de Sanchis és que en el teatre hi han de passar coses. Que no pot ser que les tossetes apareguin. Que les celofanes del cony de caramelets facin acte de presència. No s’ha de donar treva a l’espectador. Vinguin, passin per aquí. Nosaltres fa mesos que assajem però res no s’acaba fins que vostè ens doni el repic de mans preceptiu. I això, aquesta nit, ho farem plegats. D’acord?

Si se signa aquest contracte, el resultat és un Txèkhov on el pas del temps –la sala plena de rellotges- aclapara aquesta província lluny de Moscou on les tres noies destil•len tota l’angoixa pròpia de la conjugació del verb “viure”. El temps extingit de les nenes malcriades que no es lleven fins a mig matí. El temps caient dels amors de serpentina i foc d’artifici. El temps ofegat del matrimoni que ens ha de realitzar, del fill que ens ha de realitzar. El temps acabat de ser veritablement allò que volem ser.

Sanchis condensa en cada gest, en cada rèplica, tot el joc de la hipocresia burgesa en elles. Olga s’erigeix com a puntal, actuant Maixa i Irina, com a contrapesos. No sé si és una decisió de Sanchis i del director, Raimon Molins. O potser és que Matilda Espluga s’ho menja tot (quina presència!), no ho sabem, el cas és que aquest pes, volgut o no, hi és.

Cal dir que la proposta de Sanchis i Molins compleix totes les expectatives si anem al teatre a fer-nos preguntes i no ha cercar respostes. Anem pujant i baixant escales d’un edifici bastit amb silencis, no gaires, amb rèpliques fora d’escena (gran aprofitament de l’espai, orgànica la inclosió del públic en tot el tinglado que se’ns presenta) i d’estar presenciant la decadència d’un món físic que té la seva contrapartida, a l’altra banda del mirall, en el mateix esberlament del món moral.

És allò tant Txèkhov de “Sembla que sigui ahir i ja ha passat un any”, dit amb veu dolça, però on tu ja comences a tancar els ulls i a enretirar-te una mica perquè saps que tard o d’hora, petaran. I com sempre, l’amanit becketià marca de la casa, dels Què?, Com?, Qui?, trencant, incomodant. L’entremaliadura d’integrar les acotacions en el muntatge.

La joguina de Sanchis és un d’aquells caramels que et fan sentir vius. Una bomba de rellotgeria escènica on t’emociones, rius, sents fàstic i a vegades dius aixòjaesveiavenir, en fracció de segons, però tot i treure’s el barret per l’ocasió i d’haver-nos-hi divertit, hi falta un punt de sal, un punt de pebre, que faci que tot plegat pugui menjar-se com un espectacle reeixit del tot i no com un exercici.

En aquest sentit, el matís hi és, però potser caldria acotar més la direcció per tal que a la proposta dramatúrgica no se li veiessin tant les vores, voler fer tantes coses alhora a vegades ofega la proposta i tot i que som una mica perapunyetes i fem trampes perquè sabíem a què anàvem, direm que hi falta una mica de cuina, sí, una mica de res, que potser el pas de les funcions sabran acabar de fer xup-xup.

Fotografia: Cristina Sánchez (copyright)