Els dies i les dones

David Figueres

SÍLVIA MARTÍNEZ EN EL RECORD

1
M’ha arribat la notícia gràcies a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Ho he hagut de llegir dues vegades: la Sílvia Martínez ens havia deixat.

La darrera vegada que ens havíem vist havia estat la nit del 10 d’abril del 2011. Em va sorprendre gratament trobar-me-la a la seu de CIEMEN. Amb  els companys de l’Eixample Decideix havíem designat el local del carrer Rocafort com a base d’operacions per poder seguir i celebrar després, els resultats de la Consulta per la Independència que aquell dia se celebrava a Barcelona.

La nostra relació havia començat de manera virtual. Tots dos ens llegíem als respectius blocs. Els comentaris a un i a l’altre (jo més gasiu que no pas la Sílvia) sovintejaven. La Sílvia escribia amb passió, sense mossegar-se la llengua. Vull creure que va viure de la mateixa manera.

Recordo que potser la primera vegada que ens vam veure cara a cara, va ser durant una actuació que vam fer a Girona. Hi dèiem textos d’escriptors que havien estat empresonats. La gelor de la sala i el fet que no vingués gaire gent, va fer que l’escalf de la Sílvia fos doblement d’agrair.

Haver-la pogut conèixer més enllà del teclat és una de les coses que més valoro. D’aquesta manera vaig poder copsar que tota l’energia, que tota la marxa que la Sílvia portava, no era perquè sí. Malgrat el seu posat tímid, de cop i volta hi notaves un espurneig misteriós en els seu ulls. “Que sí, David. Que ho hem de fer” i somreia i sabies que hi posaria els cinc sentits en aquella empresa.

No sé quines han estat les circumstàncies de la teva mort, Sílvia. Sigui com sigui entre els molts motius que tenim per fer d’aquesta terra nostra un país de veritat, ara en tenim un altre. I és que tu haguessis volgut veure’l ben lliure. Només per això ja val la pena de no defallir. De continuar.

Una abraçada molt forta a tots els que la van estimar! Estic trist. No t’oblidarem. 

   

LA VIDA NO ÉS POESIA

0
La vida no és poesía y además ésta tiene sus limitaciones; date cuenta de que el número de experiencias que rescata la poesía es muy escaso y, en todo caso, no hay razón para pensar que no fueron mejores las no contadas… Se trata de dar al poema una realidad objetiva que no está en función de lo que en él se dice, sino de lo que en él está ocurriendo. Yo creo incluso que cuando el poeta pretende hablar en tanto que él mismo, está hablando de sí según se imagina, no según es. La voz que habla en el poema no tiene otra realidad que la que puede tener la de un personaje de una novela, aunque se parezca mucho, mucho a la del propio poeta.

                                                                                         Jaime Gil de Biedma

J. V. FOIX: TOT MUDA I TOT ROMAN

2
Avui fa 25 anys que va morir el poeta J. V. Foix.
 
Recordo que per casa corria el volum de Can 62 amb la seva obra en vers. Desconec com hi va fer cap. Només sé que va ser una de les lectures més importants que he fet al llarg de la meva vida lectora. No devia tenir més de setze o disset anys. No vaig entendre res de res. Amb tot, vaig quedar atrapat per aquella musicalitat. Per aquell devessall de versos que discorrien bevent directament d’estructures pòetiques arcaiques però que parlaven de l’Ara més immediat.

Que parlaven de l’Ara, ho he sabut més tard. I és que als setze anys, jo era incapaç de poder copsar plenament la proposta poètica de Foix. Després, rellegint damunt aquella lectura primigènia, he anat desgranant significats i ambicions. I com és normal, en qualsevol autor important, els matisos han anat conferint a aquella primera lectura, la riquesa implícita de l’art magnífic de Foix.

Val a dir que la segona lectura important que vaig fer de Foix, va ser com a conseqüència de descobrir la tasca com a crític de Gabriel Ferrater. Llegir el Ferrater crític, pels qui no tenim una formació acadèmica com déu mana, és molt enriquidor perquè igual com la seva poesia, Ferrater parla a peu de carrer, sempre defugint el refistolament. Explica les coses tal i com ragen fent-se entenedor.

Joan Ferraté l’any 1987 va recollir en un llibret Foix i el seu temps, les conferències que Ferrater va donar a la Universitat de Barcelona entre 1965 i 1967 sobre Foix. La relació entre tots dos va ser molt intensa durant els seixanta. Ferrater va copsar-ne la importància de la seva obra i va decidir tornar-la al lloc que es mereixia. Com a testimoni, els versos que el reusenc li dedica en el seu Poema Inacabat:

Vós, mestre Foix, Josep Vicenç
de qui em separa el Cap de Creus
(puix que sou al Port de la Selva)
comptant per mar (així faig veure
que jo també em dic mariner),
vós que trobeu per aquells quers
pedres tarades d’or orínic,
a vós que heu fet català el líric
vers de Bernat de Ventadorn (…)

Algunes d’aquestes conferènceis van ser enregistrades, d’altres van ser publicades a partir d’apunts. Sigui com sigui, el llibre sobre Foix, és encara del tot vigent i més enllà de les consideracions crítiques, importants i crec jo que canòniques, és un material valuós també per la contextualització històrica que Ferrater en fa comparant l’autor de Sarrià amb autors com Josep Carner i Carles Riba. Tant pel que fa a la seva poesia com a la consideració desigual que tots tres poetes van tenir per l’stablishment literari i polític del moment.

Conjuntament amb la biografia que en va fer Manel Guerrero J. V. Foix, investigador en poesia, crec que aquests dos llibres són una bona manera d’entrar en l’obra de Foix. De deixar-se endur pel corrent del seus versos, de veure’l no com un recuperador buit de mètriques antigues, sinó que algú que es va servir d’aquestes estructures per parlar del seu temps.

I és que de Foix hi ha una cosa que no he entès mai com és que no s’ha corregit: la repetida vinculació de molta de la seva obra al corrent surrealista. I és que si hi ha un mot que ha patit una degradació semàntica més espectacular en els darrers temps, ha estat el mot “surrealista”. Ara diem surrealista a qualsevol cosa que no entenem.

Més que surrealista, Foix era un hiperrealista. Bevia directament del que veia per fer-ne una recreació que anava més enllà del naturalisme. Un exercici que li permetia, així, de distanciar-se d’aquesta realitat refent-la en artefactes lírics eficaços i contundents.

No puc estar-me de copiar més avall, el poema que J. V. Foix va escriure en motiu de la mort de Gabriel Ferrater, sempre l’he trobat un poema colpidor. 

Per molts anys mestre Foix de Sarrià.

TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA

A Gabriel Ferrater

Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala
quan la sal i la sang de la marea
embruixen el sorral. Deies —no ho deies tot!—
que aquella nit amb tremolor d’espiga
i navilis antics amb veles esquinçades
era una torre amb remolins de gralles,
un clam de ganivets damunt la gola nua,
el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,
una mà que es marceix amb cendra i carbonissa
o la porta enreixada que dóna al pati mort.

No ho deies tot! I hi érem tots tibats,
pujant i davallant en immòbils esperes,
ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.
Si l’un feia el granger en làcties cingleres,
o escodrinyava el Nom en llibres corsecats
d’epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,
l’altre i els seus, amb febre de tenebres,
feixaven la rabassa de la pluja
o ventaven el foc de llurs sofrences,
frèvols com els amants quan l’aurora es deixonda.

Cercàvem palpejant la porta de les noies
en carrers somniats amb silenci de gruta,
i en resseguíem les cambres nocturnes
com qui s’amaga a l’espessor dels blats.
Elles no hi eren, i ho endevinàvem.
Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra
i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.
Els reixats de la porta de l’escala
passen clarors que projecten esferes
amb pins de sol, damunt la calç calenta.

Totes les reixes tenen llur parany
i temem que llur ombra ens faci presoners.
Cada graó ens acosta al Llibre de l’Exili
i amb ull llanós veiem ço que és ofert.
No hi ha pas caça per al qui no fita;
ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.
No és llibert ni franc qui no s’oblida
o es mira a l’aigua, amb clac i faldons llargs.
No són unicolors els esquemes dels atlas:
el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.

No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!
T’hauríem ensenyat els miralls de la clota
passada la contrada on qui es té dret, l’escapcen.
No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici
de maniquins embuatats i rígids
amb una cuca al front, d’antena llarga,
i aparencen aquells que potser som:
pròdigs o retinents, servents o mestrejants,
atàvics augurals, gallejants de la història.
—Som molts, murmura l’eco, i la borda és de pobres.

A l’hora del crepuscle hauríem vist
els capells florejants de dames florentines
que el sol s’emporta amb grogors de panotxa
lilàs amunt; i els cors com s’assosseguen…
I quan el primer estel espurna al pic més rost
hauríem escoltat, on els còdols floregen,
la passada dels vents amb brogit de tenora
i el clam esperançat de les formes captives.
La ment capta l’etern en l’ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.

Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.

Gener de 1973

J.V. FOIX

NARCÍS COMADIRA: 70 ANYS ENARBORANT VERSOS

0

M’afegeixo amb goig en la celebració del 70è aniversari del poeta Narcís Comadira.

Per molts anys, mestre!

PONENTADA GRAN

S’ha entaulat el ponent,
el vent desficiós
que, impacient, sacseja
els pins i els tamarells,
que s’endú l’alegria.
El vent calent que eixuga
les conques salineres,
el vent constant que esquinça
la pell del mar: els gossos,
inquiets, lladruquegen,
les criatures frisen,
d’aquí d’allà, insubmises;
els grills foradaran
tota la nit amb queixes.
M’assalten vells records:
foc de remordiments
pels dies no viscuts,
pels pecats no comesos.
¿T’he de dir adéu per sempre,
gregal, vent dels déus joves?
Sota aquest cel ardent,
color de cor de síndria
-després sang i caliu-,
entre sentits opostos
em ballen les paraules.
Per retrobar la calma,
vaig vora mar, passejo,
i penso en el meu Déu
i en el fill que no he fet.

                                 Narcís Comadira

Del llibre de poemes «Usdefruit», Ed. Empúries, Barcelona, 1995.

MANOLO

0
Permet-me que et tutegi, Manolo. Normalment en adreçar-me a una persona més gran que jo, utilitzaria la tercera persona, per respecte més que res, però saps què Manolo?, en vista del respecte que vau tenir tu i els teus per Espanya i per Catalunya durant els més de quaranta anys que vau remenar les cireres de manera il•legal, deixaré l’educació per un altre dia.

En un país més o menys normal tu t’haguessis mort a la presó. En els països més o menys normals, una vegada restituïda la democràcia, es castiga a aquells que en un moment donat van aixecar-se en armes contra els governs constituïts de manera legítima a les urnes. També els qui hi van col•laborar.

Però tots ho sabem que no hi vivim en un país normal. Que tot està per fer, que deia el poeta, i així, durant molt de temps, hem hagut de suportar que algú que signava sentències de mort amb aquella alegria, s’assegués al costat d’aquells que van patir de manera col•lateral o directament, tot el que comportaven aquestes sentències. La grandesa de la democràcia? Més aviat la hipocresia de la democràcia.

No pateixis. Ha passat el temps. Tot s’oblida. Aquests dies et veurem desfilar jove i ufanós. Et veurem en blanc i negre banyant-te a Palomares. Et veurem amb aquell posat teu enèrgic i decidit, a col•laborar en el redreçament d’aquella Espanya ja neta de rojos i separatistes, disfressat amb el vestit del més demòcrata i constitucional de tots.

Els polítics, seguint el guió del que toca, diran que sense tu no hi hauria hagut Transició. Que sense tu, les coses haurien pogut anar molt pitjor del que van anar. Ja ho veus, Manolo, al final acabaran posant-te al sac dels bons quan tots ho sabem que tu eres del dolents, dels molt dolents.

 Al cel dels franquistes, un Arias Navarro s’haurà dirigit als qui encara se l’escolten: “Españoles, Fraga ha muerto” i ho farà amb aquell dramatisme ranci de bigotet fi damunt del llavi, amb aquell paternalisme execrable.

I seran molts, sobretot a Vitòria, que potser sense dir-ho, diran que tant de bo et sigui privat de pujar-hi a presentar-te davant de Sant Pere i que passis l’eternitat condemnat a reflexionar per tanta gent com vas fer desaparèixer del mig. I tindran temptacions d’obrir cava, potser. O d’abraçar-se amb els amics per la pèrdua d’un gos carnisser que va saber canviar la jaqueta a temps.

Però saps què, Manolo? La bona gent no les fa aquestes coses. Amb els ulls espurnejants de dolor, serrant les dents de nou de ràbia i d’impotència, continuaran amb el cada dia i pensaran que potser també hi va haver algú al teu costat que et va estimar i que es doldrà de la teva pèrdua.

I ells els tindran enveja perquè els va tocar acomiadar-se del seus éssers estimats massa d’hora, quan no tocava, i t’envejaran que hagis mort al llit, voltat dels teus, això sí, esperant que hagis sentit, just abans que la de la Dalla se t’emportés, un estrèpit eixordador de campanes tocant només per a tu, Manolo. Només per a tu.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

RENOU

0
Al pis només hi queden els quatre mobles pelats. La carcassa d’un bocí de vida. S’hi pot percebre encara la llepada dels dies. Somriures que han quedat atrapats a la paret, incerteses dins un armari, projectes sota el sofà… Un receptacle d’instants ja desfets. Extingits. Els records subjectes a la falsedat de la remembrança, esperant ser arxivats en forma de memòria tergiversada. De literatura. D’ahir reviscut.

Hi he estat feliç entre aquestes quatre parets. Intensitat. El barri m’adoptà sense reserves. Sóc i seré de l’Esquerra de l’Eixample. De res, però, no serveix la geografia dels carrers, de les places, dels edificis, si no pots associar-hi un grapat de somriures. A tot cos li fa falta una ànima. I jo tinc molt clares les fesomies dels rostres amb què omplir l’aparent fredor de les quadrícules de Cerdà.

Podria dir que es tanca un cicle. Però prefereixo pensar que se n’obre un altre. A l’epíleg viscut a la frontera amb el nou barri que ara m’acollirà, la vida viscuda al costat de l’O. i vull que em permeteu la gosadia sentimental, perquè potser aquest lletraferit hauria tornat amb la cua entre les cames a les primeres de canvi si no hagués topat amb tanta generositat. Sense parlar de les copes de vi engolides, d’haver suportat plegats una desfilada de personatges amb qui hem compartit sostre i que algun dia explicaré amb pèls i senyals. Dels viatges, dels concerts, de les nits, dels matins, dels amors frustrats, els amors correspostos, dels gintònics, de la vida…

Ara ell també comença una nova aventura amb la dona que s’estima més de totes. I sembla que faci milions d’anys d’aquella noia amb qui compartia vagó de tren i no sé, no sé… Inserida entre el nosaltres, amb llicència per escriure postals a la família Bates, experta en fundes per a butaques. Reina i Senyora de Vallvidrera. Se’n van lluny però se’n van a prop. A un cop d’Skype. No re.

Tot gira perquè tot és viu. I som planetes en translació. I som planetes en rotació. I entre tanta giragonsa, moure conscientment una peça comporta moure’n sense voler un miler. Arraulir-se, retreure’s; una mica de res. Veure-les venir. Entomar-les amb el cap alt de plantar cara als temps encara més dolents que, diuen, han de venir. De moment, però, acabar els dies amb una tisana calenta. Una taula rodona on abocar el resum del dia. El teu espai fet illa de tornar a començar un poc. Sense pressa. Amb calma. Renou de bons presagis. Renou.