ELS FUNCIONARIS DE LA GENERALITAT COBRARAN LES NÒMINES DEL 2012 DE MANERA ALTERNA

El conseller d’Economia Andreu Mas-Colell compareixerà aquesta tarda per anunciar noves mesures econòmiques per tal de pal•liar les dificultats de tresoreria que passa la Generalitat de Catalunya.

El govern de la Generalitat anunciarà pel 2012 el pagament dels sous als seus funcionaris de manera alterna. És a dir, faria efectiva les nòmines només els mesos de gener, març, maig, juliol, setembre i novembre.

“Els funcionaris han de començar a entendre que hi ha molta gent que no té garantida la feina per sempre i per tant és legítim que se’ls exigeixi un petit esforç”, ha declarat Francesc Homs en ser preguntat per la mesura.

L’experiència de fer el pagament de manera alterna va reeixir a Islàndia durant la caiguda del govern el 2009. Segons s’ha pogut saber, diversos experts de la Generalitat, haurien viatjat al país per estudiar quina seria la millor manera d’aplicar la mesura a Catalunya.

“Estem valorant la possibilitat que durant els mesos que els funcionaris no cobrin la seva nòmina, puguin gaudir de tot un seguit d’avantatges. Per exemple, estem a punt de tancar un acord amb Port Aventura per aconseguir importants descomptes en el preu de l’entrada, pels funcionaris”, ha explicat el propi conseller Mas-Colell.

(Innocentada del 2011. Gràcies per la vostra complicitat!)

APUNTS SOBRE L’ALBADA

La llum que apunta aquest nou dia és del blau. Entre els núvols el sol és un rovell captat pel vel de clara d’ou batuda de cotó. En quedar-hi encallada, la nuvolada, s’infla de vermell i la llum sobrera s’expandeix entre altres illots de vapor d’aigua, propers. Queda al cel, llavors, un arxipèlag d’illots allargassats i acolorits. Els que queden més allunyats del que el sol violenta, s’embruten una mica del cobalt del cel, també; i per això, s’agrumollen en franges multicolors : del lapizlàtzuli al robí i segons com, al maragda i tot.

A mesura que el sol puja, tota la gradació de tonalitats canvia. Un teló lent, lentíssim. S’ha d’estar alerta per copsar-ne les tonalitats canviants; els matisos, les irisacions… Ara, el comprimit esfèric color butà queda partit per la meitat com l’ull aquell de Buñuel i Dalí i la navalla. I tot i que no s’endevina que l’aresta del núvol hagi de tallar res, la tensió de l’esfera, és tal, que sembla que d’un moment a l’altre, la llum, sigui capaç de liquar-se i explotar com un pot de pintura plàstica color carabassa i s’escampi per tota la Terra.

Però no és així. L’astre segueix pujant. El istmes, de sota, van retornant cada vegada més al gris aquell d’argent llepat de dies, cosa que fa que se’n desdibuixin els contorns, que gairebé és dilueixin.

Segons com, si un raig aconsegueix esquivar la massa blanca, dispara una resplendor brillant. Però l’esclat queda en un no-res, no s’estableix un joc de gradació, i el focus, alçant-se, va quedant ofegat pels núvols més alts, compactes, tancats, que li van esvanint la fesomia, fins a no ser res més que llum sense color que va embrutint-se, com el pot amb aiguarràs dels pinzells del pintor que hagués escrit tota aquesta postal.

VORA UNA FINESTRA

ARA

 

Ara et vull donar un poema.

Un poema que no sigui

gaire difícil d’entendre.

Si m’ajudes, l’anirem

omplint de totes les coses

que encara desconeixem.

 

Com tota la poesia,

només servirà, si ho vols,

per fer menys feixuga l’ombra

d’un matí de boira espessa,

o per fer-te companyia

quan vingui un adéu sobtat.

 

No caldrà rentar-lo a mà,

ni treure’l a passejar.

Si el tens vora una finestra,

                                                              mirarà amb tu el carrer llarg

                                                              i distingirà, segur,

                                                              la bona gent que hi camina.

 

                                                              Serà dòcil i pacient

                                                              i envellirà sense pressa.

                                                              I ell i jo estarem contents

                                                              si de tant en tant, llegint-lo,

                                                              penses en els qui t’estimes

                                                              amb un somriure sincer.

                                                                                                     David Figueres


                                                                                 Bon Nadal a tothom!

LO BONIC QUE ÉS VIURE

Torna això del Nadal. I amb el Nadal, la televisió, en comptes de recordar-nos que cal posar el porc amb sal o la gallina a la pastera, un any més ens receptarà tot de pel•lícules digestives per fer passar avall canalons i torrons i simbomba, fosca o no.

Si per Setmana Santa no pot faltar Ben-Hur, per aquestes festes glorioses de dones curioses, és imprescindible que la pantalla torni al 1946 i topem amb el bo d’en George Bailey i el bo d’en Clarence i ens deixem fer caure la llagrimeta davant les moltes adversitats que el primer ha de passar –mira que n’arriba a ser de desgraciat!- i deixar-nos pinçar una mica això de dintre, dies després, quan sentim dringar campanetes; encara que siguin les del super del barri, anunciant-nos que a la cua del peix (Vols dir, Rosita, llagostins per Cap d’Any?) ja només hi ha, davant nostre, 345 persones.

La pel•lícula, si encara no l’heu encertada, és It’s a wonderfull live, en català Que bello es vivir. Frank Capra, tallant i empegant la Cançó de Nadal de Dickens, va donar a James Stewart un dels seus papers més memorables: aquest George Bailey que just el dia que ha d’emprendre la volta al món amb la seva dona després de casar-s’hi, bellíssima Donna Reed!, ha de tornar tot d’una al banc on treballa per fer front a una fallida. Bailey decideix suïcidar-se en vista de l’èxit, però quan just està a punt de llençar-se des d’un pont, passa alguna cosa.

No continuarem perquè tot i l’aire foteta que gastem, la pel•lícula és un clàssic i és preciosa i s’ha de veure.

Hi ha una escena, precisament quan tots els clients del banc van a l’oficina a veure què poden arreplegar, que fins fa molt pocs dies, ens semblava material de fició. Però resulta que no, que això que hi hagi un banc que d’un dia per l’altre no pugui donar el mínim indispensable perquè una dona pugui anar al dentista o l’amo d’una granja de pollastres pugui fer front als pagaments pendents (no m’ho invento, ha sortit a les notícies), és real. I no ha passat als uessei, no. Ha passat a l’Aldea.

D’acord que la Generalitat ha actuat amb rapidesa i abans que la pilota se’ls fes grossa (ara, el que toca, és acollonir a Madrid com aquell anunci de la gasosa, si no hi ha Concert Econòmic, fotem el camp) s’han plantat al Baix Ebre i han dit a la gent que abans de Nadal tothom tindrà els seus diners.

Però això no és això. Mentre veiem com els senyors que manen molt del banc aquell de l’estel de Miró surten tots amb el seu cotxe i el seu xofer del pàrquing, després de les reunions de manar molt, a l’Ebre hi ha hagut gent que potser ha tingut temptacions de seguir el mateix camí de George Bailey. No ens podem permetre que passin aquestes coses. Que una cosa és menjar iogurts grecs o incrementar la ingesta de raviolis per ser solidaris amb els països intervinguts i una altra de molt diferent que vagis al caixer, posis la targeta, i a la pantalla hi surti un paio extenent la mà davant el seu nas i et faci “Tururú”.

No sé a quin canal de televisió passaran enguany la peli de Capra, però si els audímetres permeten discriminar l’audiència i s’adonen que prop de l’Ebre, el film no té massa èxit, no ho atribuieixin a la falta de cinefília dels ebrencs; malauradament allò que la realitat supera totes les ficcions, fatalment, haurà tornat a ser i encara que es perdin una obra mestra del cinema, a la bona gent de l’Aldea, els ho perdonarem.

I és que en el fons sempre ens queda el fet que el títol de Capra, almenys, ens dóna esperances. Volem ser benevolents i no creure que en veritat, el que ha passat a l’Aldea, com ha passat a moooooooooooooolts altres llocs, se li podria posar un altre títol del mateix director. Qui no recorda aquella altra obra mestra titulada Un gàngster per a un miracle

TRUCADES D’AMAGAT

El meu amic em diu que ha conegut algú. M’ho diu com ho fem els homes: després d’haver engolit dues o tres o quatre cerveses, no fos cas que corrés la brama que ell és un d’aquells que diuen aquestes coses sobris, dels que expressen els seus sentiments sense donar voltes a mil temes trivials abans de parlar del que veritablement ens ha fet trobar en aquest bar.

Em diu que està angoixat. De la primera cita, que va anar molt bé, ja n’ha passat una setmana i no en sap res de res d’aquesta persona.

El meu amic comença a fer la llista de les carabasses. No l’ha trucat al telèfon fixe de casa ni al mòbil. No li ha enviat cap sms. Res tampoc al What’s app. No li ha escrit cap mail a cap dels cinc comptes que té oberts. Tot i que s’han fet amics al Facebook, no se li ha dignat a marcar un trist “M’agrada” a cap dels seus comentaris al perfil. Cap missatge, tampoc, en aquesta xarxa social.

També se segueixen al Twitter. Però tampoc no li ha arribat cap missatge directe. Ni parlar-ne de retwitejar alguna de les seves piulades. Al bloc que actualitza de tant en tant, tampoc no li ha deixat cap comentari, tot i que consta com a seguidora del que ell s’empesca digitalment. Als xats, tant el de Facebook, com el de Google, malgrat connectar-s’hi dia sí, dia també, tampoc hi ha tingut sort.

Torno a aquella època una mica idiota de la adolescència. La meva adolescència. En aquell temps en què només hi havia un telèfon per comunicar-se amb l’aimada. Això, o escriure cartes. Hi ha algú que encara escrigui cartes? I d’amor? He de confessar que n’he escrit unes quantes al llarg de la meva vida. Fa molt de temps d’això. Molt. On deuen ser?

Faig un glop de cervesa i penso que sí, que ara tenim mil sistemes de comunicar-nos els uns amb els altres, però també íntimament lligades a aquest allau de maneres de relacionar-nos, l’ansietat inherent que provoca quan no rebem resposta, multiplicada.

Em ve al cap una vella cançó d’Els Pets, aquella que diu “Si ja quasi no recordes l’ansietat d’esperar aquella trucada d’amagat…” I xoques l’ampolla color de tardor amb la de l’amic dient-li que sí home sí, que ja ho veuràs com tot anirà bé i després parlem del Barça, no fos cas…