186 MANERES D’APRENDRE A DIR QUE NO

Diumenge vaig seguir la nit electoral de les eleccions espanyoles a l’Ateneu Francesc Layret. A camí entre els barris de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni, sempre és un plaer deixar-s’hi caure per fer una cervesa entre bona gent i seguir les activitats tant interessants que s’hi fan.

Tots els que érem allí, ho sabíem que la nit no ens donaria gaires sorpreses. L’ascens del PP era un fet més enllà de la matemàtica parlamentària. Només calia saber de quin mal hauríem de morir en nombre d’escons. Els 186 aconseguits van ser un gerro d’aigua freda. Les majories absolutes, diguin el que diguin, sempre són una temptació massa poderosa.

Vam aplaudir, en canvi, que en la propera legislatura s’hi sentirà la veu d’almenys 10 diputats obertament independentistes. Els 3 d’Erc i els 7 d’Amaiur. També que la gent de Compromís tornava a tenir representació. Érem conscients, però, que el mapa de la península ibèrica diumenge va deixar-se de dir la pell de brau per passar a ser la pell del blau. Entre el desànim, però, no em vaig voler donar a aquesta aclaparadora majoria.

El dia 13 de novembre, per exemple, a Agramunt, vaig tenir l’honor de moderar una taula rodona organitzada pel PEN Català on els guionistes de la pel•lícula Fènix 11*23, al voltant del cas de l’Eric Bertran, van voler deixar-nos constància la capacitat de la Guàrdia Civil per la literatura més repressora i malèvola. A contiunació la Nazanin Amirian ens va mostrar com les gastaven a l’Iran.

Dos dies després, també aixoplugats pel PEN Català, a Vilaweb, vam llegir poemes per recordar la barbàrie que viuen escriptors i periodistes a Mèxic. La Montserrat Abelló ens ho va deixat ben dit en el seu preciós poema Aprenc a dir que no. En podeu veure el video aquí.

És d’aquesta manera, que entre tant de blau omnipotent i arrabassador, jo pensava que malgrat tot, l’hegemonia dels que tot ho voldrien veure sota el mateix color, no era tan agredolça si podia gaudir de l’humil privilegi de formar part dels qui calladets no estem més guapos. A l’Ateneu Layret, a Vilaweb, al PEN Català, ja fa temps que no els dóna la gana de veure-ho tot amb les ulleres de la majoria.

S’alcen veus encara. S’erigeixen aparents intranscendents actes que no tenen una gran repercussió, però que en canvi, tan sols perquè hi hagi algú al darrera que aposti per fer sorgir totes aquestes realitats moltes vegades alienes a la nostra més immediata, ja es suficient victòria per tornar a tenir a les mans un retolador i marcar-hi, entre tanta blavor marejadora, uns punts de color ferms i diàfans que ens permetin dir que ja no és el temps plorar ni de lamentar-se, perquè fa temps que els plantem cara. Perquè fa temps que hem après a dir que no. I que duri.

LA PARAULA CREMA EL FOC

Demà dia 13 de novembre es dóna el tret de sortida dels actes del PEN Català per commemorar el Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat que s’escau cada 15 de novembre. Podeu consultar aquí tots els actes programats.

L’acte serà a Agramunt, a les 12h, a l’Espai Guinovart i consistirà en la taula rodona que moderaré “Quan el cinema enfoca la llibertat d’expressió”.

Comptarà amb la presència dels guionistes Hèctor Hernàndez Vicens i Albert Plans, que han escrit la pel·lícula Fènix 11*23 dirigida pel Joel Joan al voltant del cas de l’Èric Bertan. També hi intervindrà l’escriptora iraniana Nazanin Amirian que ens parlarà sobre la censura en el cinema del seu país.

Posteriorment amb l’Àngels Marzo, el Ferran Aisa, la Nazanin Amirian i jo mateíx, farem un petit recital literari.

La companyia Teatredetics farà una intervenció poeticoteatral.

Hi esteu tots convidats.

LA TERRA I LES ÀNSIES DE VOLAR

Avui fa 20 anys justos que va morir l’escriptora Montserrat Roig. A la xarxa s’ha endegat un just i necessari homenatge. Fa unes setmanes, el PEN Català, va organitzar-ne també un acte commemoratiu.

Va ser la Dolors Oller, en l’acte del PEN, que va parlar de l’article que us ajdunto més avall. Va ser el que la Montserrat va escriure amb motiu de la mort d’una altra gran dama de les nostres lletres que va morir pocs dies abans que ella: la Maria Aurèlia Capmany. Em sumo doncs, a aquest recordatori amb les paraules que la Roig va dedicar a la Capmany. Com sempre el millor homenatge, a totes dues, serà que les llegiu, que les llegiu i que les llegiu.

Ens havíem barallat tant!

M’ho acaben de dir. I no vull cometre la impudícia de fer-los participar de la meva perplexitat. Del meu dolor. Però ho han de saber. Perquè ella ja no hi és i, aquesta idea, la idea que ja no enraonarem per telèfon, no ens barallarem i, sobretot, no riurem plegades, fa mal. No els vull transmetre la claredat de l’absència, però ho han de saber. No vull remenar cap paper, no vull anar a l’arxivador i buscar les seves cartes ni, tampoc, basar-me en les entrevistes i retrats que d’ella vaig fer. Al capdavall, això darrer no és sinó treball mercenari. Ella, la Maria Aurèlia, s’hi avenia. Xerrava pels colzes, em foradava amb la mirada, em feia sentir un neguit imprecís. Era massa per a mi. La vaig conèixer als quinze anys, jo encara duia trenes, i sortia d’un món de llegendes i de Maries Goretti. La vaig conèixer als quinze anys com a deixebla seva a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i vam ser tota la vida amigues. I vam riure molt. Ella em va ensenyar l’alegria de viure. Com? No ho sé… Em vaig trobar, tot d’una, amb un model de dona diferent. A casa, hi havia la mare i l’àvia que xiuxiuejaven el plaer del món de les coses. Però no el podien fer públic. Pagaven el preu de la derrota. La postguerra havia gelat els cors. Només a dins, a les cases, les dones reien. Però ella, la Maria Aurèlia, ho feia a fora. Amb els seus collarets d’ivori, amb els seus puros, com una dea hindú de galifardeus assedegats de viure, d’aprendre, de saber; de riure d’una altra manera. Ella podia enraonar-me de la Simone de Beauvoir en un llarg viatge que vam fer, damunt unes lliteres incomodíssimes, cap a París. No m’interessava la francesa educada a la Normale, amb els seus turbants i les seves mentides de femme salvante. La Maria Aurèlia Capmany era del meus, la filla dels cistellers, d’una mare valenta i menestrala i d’un pare que sabia totes les rondalles del món. I néta de l’avia Farnés, que sabia tant com l’Amades. Ella va ser per mi la terra i les ànsies de volar alhora. Discutíem, ella sempre volia tenir raó. I a fe que la majoria de les vegades la tenia. La Maria Aurèlia havia vingut al món per ser feliç. I les tamborinades no la’n van privar. Va escriure, va fer teatre, va cantar, va estimar. De tot en va fer molt. No va ser mesquina a res. Ni en l’amor per en Jaume Vidal i Alcover, ni en l’amistat, ni en el seu arrelament als murs d’aquesta ciutat que ella va estimar tant i tant ha ajudat perquè es transformés. Per això ha donat el seu cos, aquest cos on la carn era l’ànima que li bategava. Mai no li va faltar l’alè. Perquè tenia memòria, no es deprimia. La tristesa l’envaïa a gotes comptades. Tot seguit li donava la volta. Era com aquesta ciutat acollidora, no gens hipòcrita. Ens havíem barallat tant i amb ella vaig ser tan feliç! Per això no sé si m’entendran; aquesta absència que sento, no la puc compartir. (4-10-1991)

ABANDONAR

Paul Valéry va dir, molt encertadament, que els poemes no s’acaben mai, si de cas s’abandonen.

La frase es pot aplicar, de fet, a tot el que un escriu. Encara que tinguis tot el temps del món, encara que no t’apreti cap data de lliurament, encara que sàpigues que els únics terminis te’ls marques tu, sempre arriba aquell moment en què t’adones que en l’enèsima correcció, ja només has canviat de lloc una coma. I que si tornes a mirar-te el text, al cap d’uns dies, aquella mateixa coma, tornarà al lloc original.

És en aquest moment quan has de tenir la sang freda de dir-te a tu mateix que ja no hi pots fer res. Que necessites altres ulls perquè agafin el material i hi donin una ullada. Perquè et diguin si aquell text amb el qual has conviscut un grapat de mesos, té vida o no més enllà de la teva endogàmia crítica, sempre subjectiva per molt que t’esforcis a no ser complaent amb tu mateix.

Aquests dies he arribat a aquest punt. És el més ambiciós que he escrit fins a la data. Un dimoni que s’assembla a mi, pujat a la meva espatlla dreta, em diu que no em cal l’opinió dels altres, que al capdavall, ells què en saben dels perquès d’escriire això o allò d’aquella o d’aquesta manera.

Un àngel, també amb la meva fesomia, a l’espatlla esquerra, m’ha indicat el contrari. Saps que per molt que tu creguis que el text no té fisures, és bo saber el parer de gent amb un cert criteri o senzillament persones que consideres lectors hàbils. Un text, per molta ambició que hi posis, ha de ser, abans que res, divertit, en l’entrada semàntica més àmplia. No hi ha volta de full.

De tots dos he fet cas a l’ésser de les ales. Així que aquests dies, al correu, començo a rebre les primeres observacions, els primers comentaris. Les primeres clatellades. 

He de reconéixer que estic en un estat de nerviosisme important, com si aquest xiquet de paraules i mots, que he tingut tancat a l’ordinador a pany i clau, hagués aconseguit, finalment, que el deixés anar a jugar al parc i tothom li digués coses i me’l toquessin i me’l repentinessin i jo patint com un pare? mare? novella.

Esperem que de tot plegat se’n senti a parlar. I si no, doncs tampoc no passarà res, que la vida ho són més coses que les paraules i els accents i les ínfules lletraferides, o almenys això és el que diuen.

VISITA AL MAS PICARANY

El proper diumenge dia 6 de novembre a les 12:30h tots els que estigueu interessats en l’obra de Gabriel Ferrater, teniu una cita obligada al Mas Picarany d’Almoster.

Al mas, que va ser propietat de la família Ferrater i que seria un dels paisatges emblemàtics del poeta reusenc, s’hi tornaran a sentir els poemes del Gabriel de la mà d’un acte coordinat per la Isabel Olesti i organitzat per l’Ajuntament d’Almoster.

Aquesta vegada, a més, comptarà amb la presència de Ramon Gomis, autor de lllibre El Gabriel Ferrater de Reus.

Val a dir que el petit espectacle ja va poder-se veure fa uns mesos. Llegiu aquí la crònica que en vaig fer llavors.

Val molt la pena!

D’EDREDONS I BIGOTIS

Porto un edredó a rentar. L’he olorat i fa massa olor de vida. De molta vida. Si no fos perquè ho dissimula molt bé, diria que de fet hi podria anar tot sol a rentar-se. Que perfectament li podrien sortir unes cametes així com d’edredó i ti-ti-ti-ti podria creuar el carrer i demanar a la tintoreria, que el dutxessin ben dutxat per encarar l’hivern plegats, un any més. Ell damunt i jo a sota. Som una parella convencional, què voleu que hi fem.

Malauradament, però, la tintoreria de davant de casa és tancada. Ja em direu què hi fa tancada una tintoreria un dissabte al matí. Deuen anar farts. La primera pregunta que em faig és aquesta: per què totes les tintoreries es diuen alguna cosa seguit del vocable Sec? Insondable misteri.

Ben enrotllat sota l’aixella, l’edredó, el meu edredó, ja veig que es neguiteja i s’angunieja. Pel qui no ha tractat amb edredons, puc dir que són reaccions típiques i tòpiques. No els agrada la mobilitat. Ells són més de moviments sincopats i estàtics. Al matí enretirar-se una mica. A la nit, tornar-se a colgar. Valor, amic; que li dic jo. Busquem una altra establiment.

I el trobem. És regentat per un senyor amb un bigotet tot simpàtic. El bigotet, no el senyor. No se li veu la boca. Porta unes ulleres d’a prop i escolta alguna mena de música ètnica en un transistoret amb la tapa de les piles agafada amb una goma d’aquelles que abans nuaven les potes dels pollastres. El meu edredó és feliç, feliç, amb la troballa.

El deixo damunt el taulell. Veig que ell, l’edredó, el meu edredó, no fa cap marranada. Em sorprèn tanta maduresa. El senyor, o millor dit, el bigoti, apunta un numeret al capdamunt d’un formulari. Escriu fort. Escriu edredón. Escriu la data d’avui. Veu com m’admira la seva energia en prémer el boli Bic damunt el formulari. Es que si no aprieto, no calca, ves? I efectivament, la llenca pilosa de sota el nas, m’extén una còpia del que acaba d’escriure amb una lletra ennegrida, una mica difuminada.

Agafa l’edredó i el porta cap a la rebotiga. L’edredó, el meu edredó, ni s’immuta. El munt de pelets atapeïts damunt el llavi, em demana un número de telèfon. Jo ho trobo escaient. Vull estar informat si l’edredó, el meu edredó, passa una mala nit o no li agrada el menjar que li donen. Ho és molt de muntar numerets. Però se l’apunta al seu, de paper, sense deixar-me a mi, cap còpia en carbó del meu propi número de telèfon. Ho trobo un gest molt avar per part seva. Tanta il·lusió que em feia.

Lo pagará ahora o cuando lo venga a recoger? Li dic que ara i em trec la targeta. Em mira per damunt les ulleres el grumoll de pèl ocre tabac ros amb tocs de neu. No tengo chisme de tarjetas, em fulmina. Doncs ja li pagaré quan torni a recollir l’edredó, el meu edredó, trinco-trinco, perquè m’he deixat el rotllet de bitllets de cinc-cents euros -que faig servir per a les propines- als altres pantalons. Això no li ho dic. Només fa bien, el mostatxo. Dóna uns copets al transistor. Puja sobtadament el volum de la música ètnica. Sense mirar-me em diu Dios, jo dic Déu i encimbellats en aquest Olimp compartit, me’n vaig.