SOMNIS D’UNA NIT D’ESTIU

Sota els til·lers la llum no hi arriba. Queda empresonada pel verd de les fulles. Pel gris dels troncs. Ja fa tres anys que passa. Tres estius, tres juliols. No hi ha cap misteri. O potser hi és tot. Representar una obra de Shakespeare en un parc de Barcelona. Concretament al de l’Estació del Nord. No s’inventen res. A l’anglosaxònia ja és usual que aquestes coses passin. Sense cap mena de suport institucional, van decidir posar-s’hi perquè sí. I nosaltres perquè sí, perquè hi xalem com a camells, perquè ja és com una petita gran tradició, els seguim la veta. Continuen, però, sense rebre ajuda oficial.

Enguany l’obra a redescobrir era El somni d’una nit d’estiu, paraules majors! Però tractant-se dels Parking Shakespeare ja ens podíem esperar que no hi serien ni gases, ni tuls, ni vaporositats. Abillaments que sempre s’han vist en muntatges d’aquesta obra i que ja cansen, sincerament. I no ens van decebre, no. Treballadors dels parcs i dels jardins. Granotes verdes. Glamur operari. Excel•lència obrera. Però és clar hi ha més coses rere les cremalleres. Això no ho direm, no. S’ha de veure i ja està.

L’obra transcorre, com sempre, amb les trapelleries de Puck desant l’amor als ulls de qui no toca. Els rei i la reina de les fades fent-la ballar als mortals i aquests, empaitant-se els uns altres: tothom enamorat i desenamorat de qui no toca. Com passa sovint a allò que en diuen la quarta paret nostra de cada dia. Joan Maria Segura, qui signa la versió i la direcció aquest cop, ha optat per la mateixa minimalitat d’altres vegades. Només que el joc dels actors, és molt més físic. A vegades feien patir tan per terra, tan arrebossats, però aquestés el ball que s’hi dóna. Ballem, doncs. I funciona. Com sempre, funciona. La farsa de la representació de la colla de Bottom és divertídissima i si ens posem ulleres per veur-hi en blanc-i-negre, s’hi entreveuen pinzellades del millor Fellini. Tendresa i somriure, tomba i tomba.

Perquè mireu que n’arriba de ser de barat fer viatjar a la gent per palaus ducals i per boscos perduts! Aquí no hi calen ni postes ni albades de sol espectaculars. Ni tossetes ni fregadís de caramelets d’eucaliptus se senten. El que no cal, no cal. I una colla d’actors s’entesten a no abandonar el fet de jugar, de divertir-se, de passar el ribot, un any més, per un text del geni anglès. I mireu que enguany, n’hi havia per plegar vist l’escàndol de Mataró.

Aneu-hi, que hi són fins aquest diumenge dia 31. Aneu-hi amb el cor disposat a deixar-se treure la pols amb la baieta del somriure –jo no conec millor medecina cardiovascular. Aneu-hi també per demostrar que els qui es disfressen i surten a explicar històries, com els qui guixen papers amb tinta, són imprescindibles. Perquè que et facin riure amb intel•ligència, va directament a incrementar la partida pressupostària d’allò més preuat que tenim: la capacitat de somiar, ja sigui una nit d’estiu o de l’hivern. Sota els til·lers o directament sota les estrelles.

POETES I ZOMBIS

Llegeixo les bases del II Premi de poesia Vila de Cambrils. Hi ha una cosa que de seguida em crida l’atenció, una clàusula del tot inèdita dins del món dels premis literaris en català i que no havia vist mai a enlloc fins avui. Diu, concretament, a l’apartat referit a la presentació de les obres: “(…) no podran presentar-se obres de persones que hagin mort abans de la convocatòria”.

 A partir d’aquest requeriment, es desprèn, per exemple, que un poeta que hagi decidit seguir el sender d’altres poetes que han abandonat abans de temps aquest món, dies abans de la convocatòria, i hagi deixat als seus familiars o a la seva amant, instruccions per presentar-se a la segona edició de premi literari de Cambrils, no podrà optar-hi? Se li farà aquest lleig quan tots sabem que els poetes, des de temps immemorials, es dediquen només a tres coses: perseguir jovenetes per convertir-les en les seves muses, emborratxar-se i plegar veles així que la joveneta entronitzada i l’alcohol engolit ja no li apaivaguen els seus pesars interiors?

La condició també impossibilita el fet que al premi s’hi pugin presentar zombis.

Imagineu-vos que un dia es dóna, com a la sèrie Walking Dead, una epidèmia d’una estranya malaltia on la gent es transforma en zombi i els infectats ataquen als sans per cruspir-se’ls. Imagineu-vos que un dia, al metro, un d’aquesta morts-vius clava una queixalada a un poeta (ells sempre a la lluna!).

Malgrat que en el poeta de seguida se li intueixi aquell color característic de ciri trencat i se li endevini la fam de carn fresca, com a bon zombi que ara és, l’exercici de la poesia no és quelcom que es pugui abandonar així com així quan ets pres de les seves xarxes. D’aquesta manera, encara que el poeta ja formi part del regne dels difunts, el poeta zombi, a més de buscar aliment, no podrà abstenir-se d’escriure poemes i és clar, tindrà tot el dret legítim de presentar-los a premis literaris ja sigui a Mollerussa, Picamoixons o a la mateixa Cambrils.

Començo a sospitar que aquesta condició, però, es va incloure per prevenir precisament aquest tipus de situacions. Entenc que en cas que el poeta zombi resulti guanyador, tenir a la sala de plens una persona que es va descomponent voltat per un núvol de mosques i que no para de voler mossegar al públic i als regidors –encara que siguin de l’oposició- no queda gaire lluït. A més, pels familiars, també ha de ser una molèstia triar un restaurant on celebrar el guardó, després. Algú sap si a Cal Gatell, per exemple, s’hi admeten zombis?

Normalment en aquest tipus de casos sempre hi ha una tieta soltera i romàntica que apel•la, ni que sigui per allò que en diuen el dret a la pataleta, a les paraules de Shylock a El mercader de Venècia per rescabalar al seu nebot de la injustícia que suposa una discriminació així amb allò del “Si ens punxen, ¿no sagnem? ¿No riem, quan ens feu pessigolles? Si ens doneu verí, ¿no ens morim?”, paraules que, en aquest cas, tractant-se d’un zombi, no tenen cap mena de valor, perquè la resposta, invariablement a totes aquestes qüestions, tractant-se d’un zombi –tieta, deixi-ho córrer- és No.

D’OÏDA

El taulell de la farmàcia és al final de tot. Per arribar-hi ha de traspassar tota la botiga: medecines i productes cosmètics el flanquegen.

En arribar davant la dependenta -bata blanca, cua de cavall, arracades grosses, ulls foscos- li dóna un Bon dia i deixa anar:

-Taps de suro de silicona per a les orelles, sisplau?

Ella esclafeix una riallada, es tapa la boca amb la mà. “Ai, perdoni”. Entra dins la rebotiga, remena un calaix i apareix amb una aproximació del que ell ha demanat. No se li ha esvaït el somrís de la cara.

-Aquests li aniran bé. De silicona m’ha dit, oi?

Ell, enriolat, fa que sí; dóna la targeta. Ella la passa pel lector de la màquina. No pot reprimir un altre esclafit. “Ai, perdoni”. Ell recull la targeta. També riu. Riuen.

CADA FULLA INCERTA

CREPUSCLE

És precisa la llum que lenta encén
les capçades dels pins i les alzines.

Aquest capvespre em pertany des de sempre:
una ombra d’extinció sembrant la nit.

No penso en el dia que se m’esmuny
entre els meus altres dies traspassats.

Penso que sóc lliure per estimar,
d’aquest reducte ataronjat fonent-se,
cada matís i cada fulla incerta.

Aplego amb totes dues mans el gest
de la tarda perseguint els poemes
que hauré d’aprendre a escriure de bell nou.

Mentre visqui sabent com es marceixen
les hores enredades en un bosc,
cap altre espectacle em commourà tant.

                                                     David Figueres