EL CEL DELS CUCS DE SEDA

Quan arribo a casa seva, me’l trobo a la cuina, jugant a terra. Va vestit amb la samarreta de Messi, unes plomes d’indi americà de cartró i un antifaç. El seu pare prepara una truita de patates. Li diu que s’aixequi d’allí, que no enredi. Agafo una cervesa de la nevera i me l’emporto.

Anem al menjador. Damunt el sofà hi ha una carpeta marró. Hi posa el seu nom en una enganxina. Em diu que a dins hi ha les fitxes que ha fet durant tota la setmana a l’escola. “Vols que te les ensenyi?”. A la televisió ja es veuen les primeres imatges de la gent desfilant cap a Wembley. “A veure aquestes fitxes”.

N’hi ha que estan grapades. D’altres no. En totes hi ha el seu nom escrit amb lletra lligada. Una breu explicació del que s’ha de fer. “Aquí havíem de pintar el que fes número set” i compta cada renglera fins a set vegades: un-dos-tres-quatre-cinc-sis-i-set. Pilotes, telèfons, bicicletes…

“Veus, aquesta em va agradar molt de fer”. De manera circular, en petites vinyetes retallades i enganxades, hi ha tot el cicle vital dels cucs de seda. Des dels ous, als propis cucs; els capolls, les papallones… Passa el dit per tots els quadrats de paper de manera circular. Cada vegada més de pressa. A la pantalla les grades de l’estadi londinenc, van omplint-se.

Riu excitat i de cop s’atura. “El que no sé, eh?, és quan va començar tot això; perquè a veure, els ous dels cucs de seda, van baixar així en sec un dia del cel dels cucs de seda o què?”.

I jo agraeixo que son pare aparegui al menjador amb una altra cervesa. Que li digui que tal i com tenen establert, amb la tendresa habitual que comparteixen, serà demà, diumenge, que tots dos es miraran les fitxes que ha fet durant la setmana. Que ara no és el moment.

Va arribant la gent. Ens anem instal·lant. No ho sabem però intuïm que estem a punt de tocar el cel. El blau-grana i el dels cucs de seda, és clar.

 

 

 

 

 

DESNONAT

La notícia em crida l’atenció. Per això clico damunt el titular per llegir-la sencera. No cal que passi gaire temps per adonar-me que l’immoble del qual parla, és el mateix pis on el 2000 vaig anar a viure, al carrer de Sant Lluís, a Reus. El primer pis que vaig llogar després de volar del niu familiar. Em fa gràcia.

El retrocés és instantani. Em permeto mirar enrere. No és usual que ho faci com  no sigui per agafar embranzida. Un grapat de records. No tenia ni televisió ni internet. Això darrer, l’any 2000, no era cap catàstrofe. Encara no estava instal·lat en el nostre dia a dia. Sona estrany però era així.

Cometo un error, però. Busco en un calaix el quadern de notes d’aquell any. Em sorprèn que l’hagués folrat amb la mateix quadre de Rusiñol que il·lustra aquest apunt i que mostra un Erik Satie contemplantiu. No ho he tornat a fer mai més això de folrar quaderns. Continuo embrutant papers personals amb lletra atapeïda, això sí. Cal dir que el quadre és un dels meus preferits. Molts de Rusiñol no pararia mai de contemplar-los.

Segons les notes, vaig entrar-hi el 25 de gener, al pis. Cap allà al novembre ja era fora, però. Hi ha el fil d’una història personal que no recordava que s’hagúes allargat tant, sincerament, i que marca tota la peripècia existencial d’aquells dies. Hi vaig badar massa. Massa.

Constato que hi havia molta gent que tenia clau d’aquell pis. Va ser un petit refugi per parelles que tot just encetaven amors incipients -ara ja coronats amb descendència o en camí-, un refugi on començar les farres dels caps de setmana. Cap al bon temps, sovintegen les notes sobre sopars. Moltes sessions de correcció al terrat, prenent el sol (quina delícia); alguns poemes que no sabia datar i que ara sé que van ser escrits entre aquelles quatre parets.

No sé si és un exercici gaire sa això de rellegir-se en el que un ha estat. No em refio de mi i no puc posar la mà al foc que no hi hagi més literatura de la que caldria en els textos. Potser no vaig mentir, però el punt de vista, sempre és del tot subjectiu. La focalització d’allò important, d’allò que mereix deixar-ne constància, sempre és interessada, supeditada a la necessitat més que a l’objectivitat.

Sigui com sigui, també m’hi vull desnonat d’aquella part que vaig ser. Per prudència i per necessitat.

UN POEMA NO S’EXPLICA

Encara amb el regust dolcíssim de l’actuació a l’Horiginal (gràcies a tots els que vau venir), trobo una reflexió massa ajustada perquè sigui necessari afegir-hi res més.

“Un poema no s’explica; és a dir, les seves paraules no són canviables per unes altres, el seu cant no pot ésser dut més ençà de les nocions i de les imatges que comporta, perquè justament la seva comesa és dur el lector més enllà d’elles, pel camí d’una veu insubstituïble. Davant un poema, ni un crític ni l’autor mateix no sabrien sinó, des de fora, comparar els resultats presents amb els que en el curs del treball de composició han estat possibles; o en matèria més interessant, esbossar i valorar els accidents de vida exterior o profunda que precediren la concepció, que potser la determinaren”.

(Carles Riba a la segona edició de les Elegies de Bierville. Barcelona, 1949)

COM UN SEGLE DE GLACERES

Em regalaren l’entrada pel meu aniversari. Ha estat més d’un mes penjada a la cartellera. Ben visible perquè no la perdi. I avui que és divendres, ha arribat el dia. I el dia és un capvespre a Poblenou. Una canyeta per obrir la gana. Després un d’aquells frankfurts regalimant ketchup i mostassa i impaciència de sentir guitarres i veus; davant el Casino de l’Aliança. La gent ja s’hi aplega. No cal patir perquè les entrades estan numerades. Serem a dalt, al galliner. Antònia Font. Lamparetes. Feia dos anys que no tocaven en directe. Cinc del darrer disc de cançons originals. Se’ls tenia ganes. Hi seran fins dissabte. Van començar el dijous dia 28 d’abril. Grans moments que ens han fet passar: aquí.

Els mallorquins tocaran voltats de tot de llums de tauleta de nit. Lamparetes. Fàcil. El teatret és ple a reventar. Hi ha aquell caliu d’humanitat barrejat amb l’olor de la fusta. A vegades de vellut. Comencen puntuals. El quintet desgrana el disc nou amb precisió concisa. Una d’aquells regals per l’oïda. Els periodistes curts d’espai als papers diran allò del món oníric de N’Oliver. Allò de l’univers particularíssim. Senzillament una manera d’entendre la música, com una altra, amb lletres que reblen el clau poètic des d’on sorgeixen sense massa escarafalls. Complicadíssim per tant d’orgànic com resulta.

No s’hi encanten amb la posada de llarg. Els mallorquins ataquen aquestes noves llumenetes sense massa canvis del disc original. Dos moments: el preciós solo de flauta de Clint Eastwood al disc per la Catalina Roig, aquí és N’Oliver qui el grata a la seva guitarra. L’altra moment, el final de Es far de ses salines, molt més esborronador en directe que no pas gravat. Per la resta, els Font saben que el que toca ara és donar a conèixer el nounat i compleix amb professioanlitat i anant per feina. Sona bé. Flueix. No em cansaria mai de Els canons de Navarone

Venint el que ve després, però, s’entén que les noves cançons les hagin deixat rodolar, només. Antònia Font és un grup de directe. I cal que això consti en totes les actes. Tampoc no entenc aquesta mania de fer concerts als teatres sense canviar-ne el format. Vesteix més? Potser sí. Però això d’aixecar-se de les butaques per fer una mica de ballaruga queda artificial de totes, totes. No no ens hi entrentindrem que fer de mestre-tites no ens escau. Queda dit, però.

Ho tornem a dir. Antònia Font s’ha de veure una nit d’estiu amb una birra a la mà. Una d’aquelles birres mal tirades, que et transita per les entranyes com un lluert desensinistrat i t’ho desgavella tot. Gaudir de la nit embolicada amb la seva particular sensibilitat, deixar-s’hi abduir, no escoltar, entrar-hi i barrejar-s’hi. Amb el so una mica embrutit per allò d’estar sota els estels. En bona companyia. Comentant la jugada. Ser-hi per escoltar. No inventen res. Teclats, bateria, baix, guitarra i veu. Més vell que l’anar a peu. Això i una llengua que es veu que fa segles que se’ns mor, però com dóna de sí, la punyetera.

No ho diuen però nosaltres ho sabem. Ara comença el concert. Si fa un moment han sonat reflexes damunt tots els vidres d’un edifici, ara ja sonen les cançons que tens i sents: amb els tímpans i amb amb la maquinària cardíaca. Que és com es fa això de l’exercici d’escoltador professional. Ara sí, la gent vol entrar-hi. Amb el xiquet nou, per allò dels ossets de vidre, per allò dels ditets de grans d’arròs, s’escolta assegut, ara però, la vida compta per cantar, per esgargamellar-se, per participar-hi. I és clar, hi ha aquells silencis damunt l’escenari perquè a baix, la sala demana guerra.

 I no res, que es revela que hi tornen, que hi són. Que han tornat. Això i que s’Astronauta rimador és encara un espectacle de llum i de color catàrtic i total. Jo l’enyor com segles de glaceres solitàries. Potser no tant, però sí, se’ls enyorava, senyors. I així que el darrer esclafit de mans posa el punt final, dos hores llargues d’arquejar els llavis i bramar, buf!, ja busquem on poder tornar-hi. I jo què sé.

ENCENDRE’NS LES UNGLES

L’aturada ha anat bé. Convé, de tant en tant, prendre distància amb les coses per veure si en tornar-hi, continuen senceres, amb la importància i presència que un dia els vam donar.

Desembalar poemes i músiques ha estat senzill. Una fina capa de pols de molts dies. Passar el plomall. Anar trobant el to, el ritme, les pauses, mentre la guitarra va retallant el silenci amb notes sabudes. Redescobertes, però.

Dir-te’ls, els poemes. Dir-los, els poemes. I com sempre, tancar el cicle amb la recepció de la feina feta.

Amb les ungles enceses de la nit, continua la seva marxa. A més estem d’estrena: per tal de poder reunir en un sol lloc tota la informació referent a l’espectacle, hem estrenat un bloc per tenir-ho tot endreçat.

Us animo a fer-vos-el vostre.

MAIG

La llum tamisada. Capvespres llargs d’hores de sol. D’aquí no res, afloraran braços i tirants. L’asfalt virolat de xancletes. Nuesa colrada.

Mentre no arriba, però, encara amb el refresc del preludi de nit a l’esquena –finestra tancada- delectar-se amb la ràtzia que has fet a la biblioteca: Coetzee, Sontag, Yeats, Nerval, Tabuchi i Benet i Jornet, perquè no sigui dit. 

Gaudir amb els darrers refilets del sol, or brut escolant-se entre els rectangles de la persiana mig aclucada, petant contre els fulls. Versos, frases, ennuegant-se d’aquesta tarda acabada amb una claror tèbia, zenital, que es resisteix a deixar-se engrapar pels edificis de l’altra banda de l’avinguda.