ÀPATS

Va armada amb dues forquilles. Una de plàstic i una de veritat. De tota manera, li agrada més agafar el menjar amb les mans: macarrons i hamburguesa de pollastre feta a bocins; per damunt, una bona nevada de formatge ratllat.

Fermada a la cadireta, amb un macarró a la mà dreta i un bocí de tall a l’esquerra, admet que sa mare, ara, l’alimenti. Arrufa el nas, però, davant la rapidesa de l’operació que l’ha agafada amb la guàrdia baixa. Una vegada empassat el menjar, es porta el macarró, el seu, a la boca. Però la distreu alguna cosa i el macarró, cau a terra.

Beu d’una tassa de plàstic de color taronja. Gairebé s’hi capbussa tota ella i els seus ulls blavíssims a dins agafant-la amb totes dues mans. Després fa un “aaaaaaah”, com si hagués begut de la font més fresca i regalada. Riem. I ella fa veure que beu i torna a fer “aaaaaah”, esperant el nostre aplaudiment.

Em toca menjar a mi. Amb una mà tant o més rebossada de formatge que el plat, m’ofereix un tros d’hamburguesa. Em mira. Somriu. “A Padí”. I “a Padí”, agafa el tall de les seva maneta, se’l posa a la boca i mastega. Ella, sense res a la seva de boca, també fa que mastega. Empasso exagerant el gest. Ella riu i pica de mans.

M’assenyala, per tirar avall, la seva tassa plena d’aigua: “Padí, aaaaaaaah”, i se li diu que el Padrí té el seu propi got de fer “aaaaaaah”. L’omplo d’aigua. Espero que ella agafi la seva tassa. Bevem tots dos mirant-nos de reüll. A ella li cau un regalim d’aigua per la vora de la tassa. I en acabar tots dos fem “aaaaaaaaah” i riem molt, moltíssim. Riem sempre i molt.

NEW HAMPSHIRE

En comptes de tenir davant per davant una estesa de vellaners tocats de capvespre, tombat el sol ja gairebé del tot cap a ponent, en dies així de pluges intermitents i accidentals, un voldria ser en un hotelet una mica desmanegat en una badia propera a New Hampshire.

L’hotelet ha d’estar regentat per una parella d’ancians de Newark que de nit, n’ha vist de tot colors, des de domadores de pingüins addictes als flam de vainilla que han perdut el do que en un altre temps les havia fet sortir fins i tot al New Yorker, fins a alts i respectables fabricants d’elàstics que havent quedat per una aventura pueril amb una secretària qualsevol, ara es penedeixen d’haver deixat esposa i vuit fills per algú que es veu només tenia classe fent anar l’Excel.

La finestra de l’habitació ha de donar al mar. Aquest Atlàntic de bramuls constants, de bromera que fa posar els nervis de punta; d’espetecs contra les roques com un timbal de llauna metòdic. El llit ha de ser gran, desmesurat, i no hi fa res de compartir-lo amb una majorette que ho ompli tot de purpurina o amb un faquir que prefereixi el làtex a la llepada de la punxa; de tant desmesurat com ha de ser el llit, no se’ls trobareu mai entre els llençols.

Quan el xim-xim apareix, no cal ni aixecar-se. Es posen tants coixins com sigui possible a l’esquena i es demana l’esmorzar-berenar i la premsa europea de fa uns segles. Seran servides, totes dues coses per l’anciana, vestida pulcrament amb una còfia tota groga i anguniosa i amb un mostatxet simpàtic que dissiparà tota temptativa de flirteig.

Una vegada amb el ventre ple, hom es tirarà de cap a la premsa europea. Diaris de format gegant, sense fotos, potser un gravat aquí o allà, l’autoria del qual serà, sense cap mena de dubte, d’algun nebot amb veleïtats d’artista que la portera de l’escala on viu la callista de la tercera amant del director del diari, ha recomanat efusivament.

Amb aquesta lectura, la badia desdibuixant-se per les línies de la pluja, el mar que no deixarà de callar com un gos de caça que pateixi d’ostracisme perquè en comptes d’anar a recollir les perdius encara tèbies, li agradés més recollir amb el morro les floretes més oloroses del marjal, caldrà afegir-hi una senyoreta prima com un os de pernil després de Nadal que es va conèixer ahir a la nit al hall-bar de l’hotel desmanegat.

Serà l’ancià, d’ulls envidreïts i que porta un perrucot talment un hàmster o un ós rentador mort al cap, rera la barra, que haurà propiciat l’encontre. Ja es tard i vol plegar veles i només queden dos hostes got ple en mà que ja es veu que no s’enretiraran ni que se’ls regali tot el bourbon de l’univers.

De la senyoreta, no se n’entedrà ni un borrall de la llengua que parla. Però ja es veu que no fa dos dies que ha sortit de l’ou. Pot beure alguna cosa que no se sap si és anticongelant o líquid per a embalsamar. Però serà fàcil fer-se dir, des de la imprudència que tota nit lluny del que un és, propicia, que seria una llàstima haver de fer servir dues habitacions quan amb una n’hi ha de sobres.

La senyoreta, doncs, que tindrà els peus freds però amb qui haurem intimat malgrat la gelor, malgrat la majorette, malgrat el faquir, s’avorrirà aviat amb la premsa europea antiga. D’aquí que amb el cap una mica més clar que ahir, ens tornarà a fer sentir lluny del que un és mentre a fora els dos ancians escolten rera la porta, l’Atlàntic no ens deixa de petja i la majorette i el faquir, es prometen amor etern, absolut i perpetu.

PARAULA DE BLAI

Hi ha novel·les i Novel·les. Com hi ha poemes i Poemes. I toca parlar-ne. O potser no, en aquesta setmana d’aranyes que es maten, de roses que es relloguen, de llibres que es compren per decorar prestatges, alguns; per decorar una mica allò de dins i fer-lo créixer, altres. Jo sóc dels de la segona circumstància, què voleu que us digui. Raret? Segur.

Toca recomanar. O toca dir, almenys, un llibre que voldries que tothom llegís. Que el comprés també, però si a més s’hi passeja pupil·les i parpelles, molt i molt millor.

El mar. Blai Bonet. No caldria dir res més. Però s’ha de dir. Publicada el 1958, possiblement sigui amb La plaça del Diamant i Incerta glòria, la tercera pota per entendre o sentir damunt la lletra, què va ser, moralment, tot allò del desori aquell de la Guerra Civil. I tot que el tema estigui una mica massa remenat, són tres monuments literaris que cal fer-se teus deixant de banda quan transcorren.

Em podria fer el gallet i deixar aquesta afirmació de més amunt, com a meva. Però no és així. Ho va dir Xavier Lloveras l’altre dia a l’Horiginal. I ho va dir molt bé. Jo també trobo que llegint tots tres llibres, hom pot arribar a ser sacsejat de debò per la desfeta des de tres ullades diferents. Però sense falsedats. De tu a tu. Literatura: bescanvi de vida per bellesa, all the rest…

Després en Pau Vadell i en Jaume C. Pons i Alorda, ens van donar els mots de Blai. Ens els van donar amb aquell accent seu illenc, just i mesurat i vital i encomanadís i savi, que oferia tota la vivesa de la llengua de Blai.

El mar
, com la poesia de Blai, no és altra cosa que un corrent de mots enllustrats des de la inconformitat de ser, des de la inconformitat de la barreja de massa coses en tant poc temps; la inconformitat perquè tot passi en un escenari moral tant menyspreable, i malgrat tot, malgrat el vaivé de sal i de mots i de mort a voltes sòrdid, a voltes inquietant, sempre poesia, poesia, poesia…

Caldrà doncs, que correu a les llibreries i us feu amb la novel·la que tot just Club editor ha repescat. I no ho feu com un acte de benevolença militant, no. També ho vadir, al mateix escenari que us he mencionat, la seva editora, la Maria Bohigas. Club Editor vol ser una empresa amb ànim de lucre, simple i contundent.

Només que pensa fer-se rica, no pas en zeros de compte corrent, sinó precisament amb els decoradors d’interiors que us deia, que es fan seus els llibres, que els viuen i que els fan vius. Com ha de ser.

I perquè no sigui dit, si voleu comprar aquest de llibre, doncs no em fareu més ric, però sí més content.

AQUEST SOL D’ARA

Aquest sol d’ara, el diré sense ulleres ni re. A pèl. Serà un sol de primària. Un pegot de cera groga fent giravoltar el tint, moltes i moltes vegades. Cal que els dits et quedin grocs, i el paper, en agafar-lo, pesi per la part on hi ha el botó d’or novell.

Després s’hi afegiran els rajos que seran ratlles també greixoses i llargues i ho ompliran tot: les gavines que es barallen i després reposen dalt un dels fanals muts. Una cotorra que amb el bec s’emporta una branca. L’avió el motor del qual, deixa com una pol·lució de blanc esvanint-se lentíssima cel blau ferit fins que en quedi un rastre imperceptible.

També aquest plàtan del davant. Ubèrrim de verd. Clorofíl·lic. Que es pot mastegar. I la senyora que passa en vermell i un taxi que la fa sobresaltar ratllant el cobriment amb un meeeeeec d’esgarrifança. I l’ambulància que porta a dins un poema malalt per indigestió de poetes deplorables. I la terrassa del bar plena de parroquians fent-se passar la tarda a glops de trifàsic i aixecament d’acta d’acabaments d’esquena formosos. Les cambreres del bar de cambreres que surten a fer un cigarret i una, amb una sandàlia de cocodril, dóna puntades de peus a una roda del bicing.

I està bé, tot just amb els clivells de la migdiada al front, deixar-se fer un puret sense pensar en altres coses que aquestes i deixar-se emmorenir desprenent-te de l’abric gris i feixuc d’obrer deslocalitzat amb fred de quarts de set que ara et toca véncer, floret de desesperança en mà.

I està bé, tot just amb la fal·lera encetada, bellament encetada, de les tecles i les plomes i els llapis a les mans, concertar una cita amb tot i cadascuna de les mostres de bellesa que tanta bonior et presenta i ser només un saltimbanqui d’aquests papers intranscendents d’ara, per tot just calmar la set de paraula, de mot i arraulir-se un poc cap endins, després, ja més tard, a la recerca de papers més seriosos, amb més voluntat -no gaire- de pervivència, de commoció més perenne. Igualment vulgars. Igualment fugaços.

QUE SÍ, QUE POT SER

Que sí, que pot ser, que semblava que no, però sí.

Que sí, que pot ser, que te’n vagis a comprar l’últim d’Antònia Font, que tornis a casa, que miris la pantalla del trastet que ja t’has acostumat a portar a la butxaca sempre i que només hi parpellegi l’hora.

Que tornis cap a la pantalla del traste gran, que el remenis una mica amb la rata, i que la bústia d’entrada estigui morta de fàstic. Com si ningú no la regués de fa temps.

Que sí, que pot ser, que t’estiris al llit, que t’enxufis a la vena Olivers i Debons, que flipis lamparetes, que deixis de tenir por de Clint Eastwood, que et sobrin paraules, que recordis les vegades que tu has estat una glacera, que et calcis uns patins i facis giragonses en una pista de gel, fins i tot que pugis a pintar un glop de llum en un far o altre.

I tot i així, que la cosa aquella plana amb numerets i lletres segueixi mut i sord. Que el llistat dels correus del tzar electrònics continuïi reclamant acció, marxa de la guarra.

Que sí, que pot ser, que semblava que no, però sí. Que sí.

AVUI COMENÇA TOT

Arribo a les 8h al CIEMEN. Com a responsable de Comunicació de l’Eixample, coordinaré amb els companys de cada barri, la informació que la jornada vagi generant. Pel carrer, hi ha cartells enganxats amb els col•legis del districte. Alguns estan arrancats. Ha estat la tònica sempre que hem fet encartellades.

Al CIEMEN uns companys decoren una furgoneta amb tot de banderoles demanant el vot pel 10A. Serà la furgoneta que donarà suport al barri de l’Esquerra de l’Eixample. Els responsables de voluntaris, cadascú el seu territori, corren amb bicicleta amunt i avall donant suport als seus col•legis. Fa un dia de juny.

Connecto l’ordinador. La senyal de l’USB és feble però en tindré prou. Faig les quatre lectures en diagonal de la premsa. La pàgina de Barcelona Decideix. Al mateix CIEMEN, un estol d’observadors internacionals, reben quatre indicacions. Molts porten els seus vestits folklòrics. Després marxen a fer la seva feina: donar fe que tot es faci com s’ha de fer.

Tots els col•legis de l’Eixample obren sense cap contratemps. Faig un primera ronda de trucades a les 10h amb els coordinadors de cada barri. Dreta de l’Eixample, Sant Antoni, Esquerra de l’Eixample, Sagrada Família i Fort Pienc.

Cap incident remarcable. Un beneit que a Fort Pienc ha robat paperetes del No. No val la pena de destacar-ho. Començo a twittejar i penjar estats al Facebook. Excitació màxima. Voldria ser al carrer, prement el pols a la gent. Però algú ha de fer aquesta feina. Em vénen a veure companys. Quanta lluïssor als seus ulls!
La notícia més matinera que passo és la votació de Quim Monzó a les 9h al barri de Sant Antoni. Consulto a la web de Bcn Decideix i veig que la foto els ha arribat correcte. Tot rutlla.

Tothom em diu que hi ha cues per votar. El ritme de vots és desigual però constant. A les 11h comencen els concerts al jardins Montserrat. Ajudo a traginar cadires i taules. El matí resulta calmat. No hi ha cap incidència.

Ara, al passatge Pellicer, vota Joaquim Maria Puyal. Es deixa fotografiar però demana que no es publiqui. Se li respecta. També ho farà la vicepresidenta Joana Ortega. També n’informo.

A mig matí, dono a fer un vol. El dia és espectacular. El sol bada les pedres i les urnes. Hi ha com una pàtina d’optimisme estiuenc que s’encomana. Es vota. Es fa democràcia. De manera tranquil•la. Un diumenge com qualsevol altre; tot i que sabem que aquest no en té ni en tindrà res de corrent. A les 12h ja s’anuncia que hem aconseguit el 8’27 de participació.

Les cames ens comencen a tremolar. Quedo per dinar al Passatge Pellicer. Els amics de l’Associació de Veïns han preparat una paella gegant. Fem salat i ens toca menjar la part cremada. Afortunadament tinc l’estómac tancat pel nerviosisme del dia. Em demanen que confirmi si el conseller Mas Colell ha votat a la Fundació Catdem. No tinc internet al mòbil. Hauria de tornar al CIEMEN.

Un company amb Iphone aconesegueix donar-me el telèfon de la fundació. Hi truco, confirmo la votació i la passo a Ciutat. Dinem i fem una mica de sobretaula comentant com està anant el dia. No m’hi quedo massa. A quarts de sis es donaran noves xifres de participació. En arribar al meu centre d’operacions el 15’21% que l’organització publica, ens fa més que contents. L’eufòria de les coses ben fetes. La recompensa a tant d’esforç.

La tarda passa sense novetats. Toquem amb els dits aquest cel blavíssim que se’ns va colgant amb les urnes plenes de felicitat sobre a sobre, vot a vot. Passarem el 20% ?

Als jardins Montserrat en Titot i en Casellas batallen a cop de garrotín. És el moment per entotsolar-se. De pensar que al febrer de 2010 vas assistir a la primera assemblea. Que has viscut dia a dia, des de llavors, el privilegi de conèixer persones que com tu, deixaven un bocí de la seva vida a recer de fer una mica més de país. Tants somriures que se t’han posat per tot arreu. Que heu treballat de valent. Que heu perdut caps de setmana. Que heu guanyat complicitats entre cerveses en nombrosos memorables apèndixs de reunions més feixugues del normal…

 Ja tot està donat. Només cal esperar quin grau d’història hem aconseguit. A les 20:30h els resultats encara es cuinen als forns de la incertesa. I ens hem fet grans, gegants, assaborint xifres que rodolaran d’ànima en ànima. I cauen els números, davallen, en aquests més de 257. 000 vots aconseguits. Oficialment hem arribat al 18%. Segons el cens, fem un 21’37%. Ens fem eterns.

Al mateix CIEMEN el cava ja corre. Van arribant les furgonetes amb els presidents de cada col•legi. I tot és del color de la festa. I tot és del color de les primeres parades on no votava ni déu. De les vegades que vas dir que ho deixaves córrer. De la gent que no els feia res invertir els dies i les tardes en bastir aquest somni que ara degustem satisfets amb els ulls cansats de veure tant de civisme junt.

I la festa pot continuar en qualsevol lloc. Fem cap al centre. Gegants. Ufanosos, trepitgem la Rambla ungida de guiris i l’asfalt que davant el Zúrich, aquesta nit memorable, posen de nou. La cervesa corre. I la vida que demà tornarem a encalçar. Hi ha les roses que es van collir a temps però que es marciren de cop. Però això ara no és l’important.

La vida continua i jo he estat feliç de conèixer el valor de l’esforç més pur, de la solidaritat més completa. He estat feliç. I això farà arquejar un somriure a dins, en la sala de màquines del ser, que no caurà. Que no caurà. Que serà un tatuatge. Per molt de temps encara. Sí. Perquè proclamo que avui comença tot.