UN MATI, UNA TARDA, UN VESPRE

El dia abans, el responsable de la taula, s’haurà coordinat amb el del dia anterior perquè li deixi tot el material en ordre. Ho comprovarà i quedarà amb algun voluntari que l’ajudi a transportar-lo fins al lloc acordat.

La posaran en una cruïlla de carrers, com més concorregut millor. En una plaça. Davant uns grans magatzems. A la reunió setmanal de barri s’hauran disposat totes les taules de la setmana. “Cap dia sense recaptació de vot!”, és la consigna.

Els voluntaris aniran arribant a la parada. La coordinadora, que pot ombrejar-se els ulls o no, els haurà enviat un mail amb un doodle on s’especifiquen els responsables de taula, els llocs i els horaris de recollida perquè tothom que pugui s’hi apunti.

Es pararà la taula, es pararà l’urna. Una pancarta farà de faldilla. Es posaran les butlletes del “Sí” i del “No”, els sobres petits. Els sobres grans. També les xapes promocionals de la consulta i el merxandatge que tinguin. Banderoles per penjar al balcó. Als fulls de registre el responsable posarà el seu nom i l’hora d’obertura.

Els altres, amb un peto groc, papallonejaran al voltant amb un fulletó convidant als transeünts a emetre el seu vot o senzillament informant-los que el dia 10 d’abril estan cridats a participar en una consulta per decidir si volen que Catalunya, esdevingui un estat de ple dret dins de la Unió Europea.

 “Però això que no era el dia 10?”, pregunten. “Estem recollint vot anticipat, així el dia 10 ja ho tindrà fet”. “Mira que bé, t’he d’ensenyar el DNI, oi?”. “Exacte”. I una vegada comprovat que es viu a la ciutat, s’apuntarà el DNI al sobre gran, a dins, el vot de la persona en un sobre més petit. Es tancarà el sobre gran i se’l farà signar a la solapa. “Caram, quanta professionalitat. Molt bé!”.

Hi haurà de tot. La senyora que crida que amb Franco serien tots a la presó (i que gràcies a aquest fet, tres persones voten de cop). El nét que rep astorat la primera lliçó de democràcia per part del seu avi. El nouvingut que els diu que al seu país, això no ho podria fer mai…

La jornada transcorrerà amb un ritme desigual de votants. Dependrà del temps. Dependrà del lloc. Dependrà de tantes coses. Uns els diran que ja han votat. A d’altres no els interessarà. Uns guiris els miraran arrufant el nas i demanant-los, plànol en mà, the Sagrada Família please?

S’hi estaran tres o quatre hores. No gaire més. Encabat el responsable contabilitzarà els vots registrats. Apuntarà el material que s’hagi venut. Els diners que s’hagin pogut recollir.

Plegaran veles. El responsable haurà quedat amb el de l’endemà per passar-li el material. Potser faran una cervesa per comentar la jugada. Serà eufòrica si el dia ha anat bé. Serà revitalitzant si la jornada ha estat fluixa. Quatre acudits mal explicats. Un grapat de somriures per ventilar. El just per espolsar-se el fred, la mica de cansament.

Ells no ha saben però en aquell moment centenars de voluntaris de Sant Martí, Gràcia, l’Eixample, Les Corts, Horta-Guinardó, Sarrià-San Gervasi, Sant Andreu, Nou Barris o Ciutat Vella, estaran fent el mateix.

Hauran decidit fer decidir a la gent. Hauran decidit fer decidir una ciutat. Hauran decidit fer decidir Barcelona sense esperar res més que la satisfacció per saber que ho han fet el millor que han pogut i han sabut un matí, una tarda o un vespre.