AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT, AL HARLEM JAZZ CLUB

Continuem el nostre periple mostrant un grapat de poemes acompanyats d’una guitarra. Divendres passat, dia 26, actuàrem al Harlem Jazz Club de Barcelona. Tot un luxe i tot un repte.

Els incondicionals arribaren puntuals. Ocuparen les taules i es refugiaren rere les cerveses, rere el fum dels cigarrets. En un lloc com el Harlem, el pòsit de les nits del jazz i d’altres músiques, és un greix invisible que predisposa a deixar-se anar, a diluir-se en l’obscuritat sent només un grapat d’orelles àvides per commoure’s pel que calgui. D’aquí el repte. D’aquí el luxe.

Portàvem a la maleta l’escalf més educat, més distanciat, si es vol, de l’actuació del teatre el Magatzem. Sabíem que havia rutllat, les felicitacions de després ens ho demostraren, però ens calien les veus expertes dels qui no podem enganyar. I em penso que fins i tot aquests gaudiren amb nosaltres.

Fluiren les paraules, fluiren les cordes de la guitarra. No hem inventat res. Uns quants poemes que cada vegada que dic, m’afirmen més en el que sóc i en el que tinc. Poemes que acompanyem amb els dels mestres: Gabriel Ferrater i Ovidi Montllor.

Se’ls va fer curt, ens van dir. Millor quedar amb gana que no pas embafar. No ens van deixar marxer de sota les llums i aquest és el millor símptoma. El millor premi. Mai una actuació és igual que una altra, mai. Però jo estic content que persones que, com els poemes, em fan, em diguessin que sí, que endavant, que val la pena que això no pari.

De moment hi ha dos o tres actuacions més per confirmar. Estem contents i satisfets. Toquem de peus a terra, però. Gràcies, de cor, a tos els que vau recollir tot el que vam llençar-vos. I com sempre, envejar a tots els qui no vau venir. Perquè així tindrem a la reserva molts de mots per deixar-vos. Molts de mots per recollir convertits en vostres, ja.

Esperem poder tenir la pàgina web enllestida ben aviat. I si algú vol fer-nos una proposta d’actuació, per aquí ens trobareu.

PANS SENCERS

Pot passar que més enllà dels camps d’arròs, més enllà dels arbrets petits brunyits de verd amb punts de taronja que t’empasses a glops de tren, hi hagi una ciutat plena de lletres. La ciutat de les veles i els vents. La ciutat de l’aimador de Carmesina. Al país d’aquesta ciutat les coses no van bé. S’intenta extingir el català, com en temps del dictador de veu aflautada. Se signaven penes de morts, llavors. Es fan vestits a mida, ara. La voluntat d’extinció, però, és la mateixa. Perviu enquistada. Com una crosta.

Una mica per no deixar sols els companys del sud i una mica també, per fer que tot de noms que naveguen errants per la internet nostre de cada dia, poguessin materialitzar-se en cossos d’edats jovenívoles, la bona gent –que dic bona, boníssima!- de l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de Gandia, va aplegar un grapat de cadells lletraferits del 19 al 21 de novembre. Fa quatre anys s’havia fet la primera trobada.

 Ens confinaren en un hotel dels afores de la capital de la Safor, hotel que per sí sol generarà molta literatura, al tanto! (traieu-hi les “tes” que facin falta) i ens demanaren que discutíssim sobre temes tot així transcendents. Ho férem amb desigual eficàcia, però ho férem. Engrandirem la trinxera una mica, encara que als del Principat això de fer anar el pic i la pala…

Foren tres dies intensos, plens, feliços on vam fer de claca a la concessió dels premis literaris de la ciutat; on vam deixar-nos amerar per la paraula de l’Ester Formosa dient a son pare i on trepitjàrem la ciutat i el Palau Ducal dels Borja, centre del món i del Poder amb majúscula. Pesàrem, senyors, un dia pesàrem.

 I fou també la nit, com no. La nit d’enfilar-se dalt d’una taula i ser només un ritme sol acompanyant un jove poeta que una vegada no va saber com agrair un premi i ho va fer cantant. La nit de noms de poetes en castellà enfilats com un fandango. La nit de saber que cal buscar-se la vida com sigui per Dir. La nit dels que des de Londres, des de Zadar ens fan una mica menys invisibles. I tantes, tantes altres complicitats!

Ens donàrem les adreces electròniques, ens donàrem els telèfons i ara el facebook bull de lletra i de mots. Ens donàrem, durant tres dies, la facultat de ser en l’altre, mirall d’esperança per tirar endavant cadascú els seus projectes literaris, siguin quins siguin. Ens donàrem el plaer de certificar que puja saba nova, neta i ambiciosa pels conductes d’aquest arbre nostre de la Literatura Catalana que tants voldrien escapçar d’un cop de destral. Ho va dir el mestre Ovidi Montllor, “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”, doncs això, quedeu avisats.

ASSEMBLEA DE L’EIXAMPLE DECIDEIX

Des del mes de març un grup de veïns del districte barceloní de l’Eixample, estem treballant per difondre i promoure la Consulta per la Independència que a la capital del país, se celebrarà el dia 10 d’abril del 2011, a través de la coordinadora l’Eixample Decideix.

El proper dissabte dia 20 a les 11h a l’Aula Magna de la Univeristat de Barcelona, en un acte presentat pel Joel Joan, celebrarem l’Assemblea de presentació per tal d’explicar el funcionament de la coordinadora, la feina que s’ha fet i els nous reptes que ens hem proposat.

Si ets veí de l’Eixample i vols col·laborar amb nosaltres, dissabte és el dia d’apuntar-t’hi.

AFORTUNAT

Fa molts anys que volia dir els meus versos en públic. Bastir un espectacle que sense desvirtuar l’essència dels poemes, aquests volessin amb ales noves, amb una inèrcia del tot renovada.

Volia afegir-hi música, però sense desviar-me del que deia més amunt.

Vaig trobar el Nadim. Ens vam entendre des del primer moment. Em va deixar, des de les cordes de la seva guitarra, un grapat de música. Quatre repunts i els poemes hi van entrar com un guant.

Ahir, a Tarragona, ho vam ensenyar per primera vegada. Vam gaudir com dos nens amb sabates noves. Tota la feina de sastreria prèvia, ha donat el seu fruit. Les pors que teníem: aquell poema vols dir que…; aquell acord, segur que no… s’esvaïren amb l’aplaudiment final del públic. Tenim espectacle. S’ha tancat el cercle.

Avui, de depressió post-part ni parlar-ne. M’he llevat amb un somriure als llavis una mica així com d’imbecil malgrat que per culpa de l’excitació, no hagi dormit gaire. Avui em sento afortunat de poder viure coses com la d’anit. Avui em sento afortunat, sí. I vull dir-ho paladejant cada lletra: a-f-o-r-t-u-n-a-t. Gràcies a tots els que vau venir!

VATICINIS

Quarts de vuit del matí. Una mare espera l’autobús de l’escola. No gaire lluny, un parell de xiquets, els seus fills, s’empaiten i peten contra el vidre d’una fleca que serveix esmorzars. Riuen.

En sentir el so de les mans esmorteïnt l’impacte, la mare, sense mirar-los exclama: “us fareu mal i plorareu”.

I jo que passo per davant, camí del metro, trobo que és un just vaticini, aplicable a tantes circumstàncies de la vida…