Els dies i les dones

David Figueres

UNGLES DE NIT

1

Fa anys que penso que la poesia ha de sortir dels llibres i volar.

La poesia, si està ben escrita, s’ha de llegir o te l’han de llegir en veu alta.

No falla, un poema és poema si llegint-te’l, llegint-lo als altres, funciona i emociona i sap encendre els ulls dels neòfits i dels que ja en saben de navegar entre estrofes i cesures.

És per això que vaig enredar al Nadim Majure, guitarrista que un dia em tornà convertits en precioses cançons un grapat de poemes meus, per acompanyar-me en una nova aventura poètica.

Es tracta d’un petit espectacle que em titulat Amb les ungles enceses de la nit i que és deutor d’un seguit de poemes que vaig gravar fa uns anys amb música d’altri.

El proper dijous dia 4 de novembre a les 20:00h al teatre El Magatzem (C. Reding, 14) de Tarragona, dins de la Tardor Literària de la ciutat, començarem a ensenyar-ho.

Pels qui Tarragona els quedi massa lluny, tindran una nova oportunitat el divendres dia 26 de novembre a les 20:30 al Harlem Jazz Club (C. Comtessa de Sobradiel, 8) de Barcelona.

Ens plauria tant poder comptar amb la vostra presència…!

IMATGERIA

0

A casa el pare, trobo vidres amb fotografies estereoscòpiques. L’avi Joan hi tenia afició. Tota una col·lecció que abraça indrets i persones dels anys vint i trenta del segle XX al Camp de Tarragona. Excursions, bàsicament, i retrats familiars. Hi reconec l’avi, en algunes. I el pare m’ajuda a reconèixer les seves germanes. La Lola, l’única que es va casar, i les altres tres: Conxita, Tresina i Mundeta, que tenien nom de personatge de novel·la costumista i que es quedaren per vestir sants. 

Alguns indrets són difícils de distingir, d’altres però, malgrat els anys, encara conserven una fesomia que més o menys s’ha mantingut fins avui. Així, posant cada vidre en un aparell rudimentari amb dos lents, anem sovintejant llocs i gent que ja no hi són, en tres dimensions. Ens aturem en una on precisament hi surt l’avi Joan i les seves germanes. El lloc és fàcil de recòneixer: la bassa de la Mussara

Hi surten els quatre germans Figueras amb un posat una mica eixut. Van tapats i no semblen massa disposats a esforçar-se per quedar immortalitzats amb una mica de dignitat. Es desprèn que fa fred i potser vent i que és millor que l’encarregat de fer anar la màquina no  tardi masa en prémer el clic. Dins la caixa on es guarda el vidre, hi posa 1931.

Dissabte la meva germana m’ensenyava les primeres imatges del “terrible” infant que porta a dins. Un catxap on se li poden veure els braços i el cap i una cosa llarga que ja s’ha descartat que sigui el cordó umbilical. Enmig la nebulosa de l’ecografia, el bombeig rítmic del cor i aquell bellugueix que orgullosos mostren els pares però que, pels neòfits, és una mica difícil d’entreveure. Potser tampoc a ell li agradava, bé com hi estava al ventre de sa mare, d’exposar-se a les primeres instantànies de la seva vida.

Entre un Joan i l’altre, han passat gairebé 80 anys. I no penso que hagi estat per atzar que tots dos, s’amaguin o s’incomodin davant algú que vol fixar el moment per al record. En un lloc o altre, a recer de la intromissió mèdica, del vent, del fred, els veig passejant despreocupats fins al xalet de les Airasses potser, guaitant el paissatge que tots dos coneixen, l’un com un record immortalitzat, l’altre perquè seran aquestes muntanyes qui l’acompanyaran en els seus primers anys.

 

LIU XIABO PREMI NOBEL DE LA PAU

0

Quina alegria ens ha donat l’acadèmia sueca avui! L’escriptor empresonat xinès Liu Xiabo, ha estat guardonat amb el Premi Nobel de la pau.

El cas de Liu Xiabo, apadrinat pel PEN Internacional, és un immillorable exemple dels temps que estem vivint.

No hi ha cap mena de dubte que el gegant econòmic que és la Xina avança a tot ritme per les aigües del capitalisme. Amb tot, cal deixar clar quina és la base sobre la qual se sustenta aquesta evolució.

A la gairebé esclavització dels treballadors amb sous irrisoris i condicions de vida infrahumanes, afegir-hi la nul·la llibertat democràtica amb censures de tota mena i duríssims càstigs per tots aquells que posin en dubte el règim xinès.

En aquest sentit, com a membre que sóc del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Català estic content que malgrat les amenaces de la Xina cap als responsables d’atorgar el premi, hagi prevalgut la valentia per donar a conèixer una realitat que durant els Jocs Olímpics de Pekín molts ja vam denunciar.

Adjunto diversos apunts sobre la repressió a la Xina publicats en aquest bloc així com un article aparegut a L’Avenç de Manel Ollé sobre l’escriptor:

Tècnics de llum

Un poema arriba a Pequín

Silenci dit

La censura ciebernètica a la Xina


FENT CLICK AQUÍ
PODEU DEMANAR LA LLIBERTAT DE LIU XIABO

JOAN TRIADÚ

0

Després de la desfeta de la Guerra Civil hi va haver moltes persones que lluny d’acotar el cap al cabdill vencedor, van decidir arromengar-se i començar a fer feina. D’aquesta gent, al nostre país, sempre n’hi ha hagut. Persones que sacrifiquen una parcel·la de la seva vida per dedicar-la íntegrament a la cosa més desagraïda del món.

Quan es reconeix, a més, que aquest compromís és clar, ferm, decidit i que la inversió de temps i de tantes altres coses, compromet una ment lúcida, un esperit crític, una carrera literària, l’homenatge és doble. 

Joan Triadú responia a tot això i més. El seu contracte amb el país, amb la llengua, el portà a ser una pedra a la sabata per a molts, a ser un tossut, a no descansar fins que un repte es tornava una realitat. I així de repte en repte, va saber bastir, amb l’ajuda de molts altres, un bon bocí d’aquest país quan els impediments i els riscos eren massa desmesurats com perquè nosaltres, el que hem vingut després, puguem fer-nos-en una idea aproximada.

No ens l’acabaríem el llistat d’històries on Triadú va estar ficat i que ara ens semblen les coses més normals del món. No ens en cansarem mai de llegir els seus llibres no sempre digerits amb facilitat per la capella literària del moment, ni les seves crítiques que sempre sabien esperonar la lectura amb l’elegància d’una prosa diàfana i enriquidora.

El seu testimoni, sempre valent, sempre contundent, ens emplaça a recollir el seu mestratge i exemple per fer-nos-el nostre i no renunciar ni al país ni a l’excel·lència que ell predicava. Ni ell ho acceptaria, ni nosaltres ho podem permetre.