SHERLOCK

Fa temps que em vaig fer seguidor del detectiu Sherlock Holmes. Recordo la lectura de Study in Scarlet traduïda al català per l’Elisenda Franquesa i  amb un pròleg de Jaume Fuster. La primera aventura del detectiu assessor i el seu inseparable i elemental ajudant, el bo del Dr. Watson.

Tot i que sempre he estat partidari d’anar a les fonts de les coses, val a dir que Sherlock Holmes ha tingut una bona adaptació a la televisió. El 1984 la cadena anglesa Granada Television, va estrenar l’adaptació de quaranta-un dels seixanta relats que Arthur Conan Doyle va escriure sobre la parella.

La sèrie va durar fins el 1994 i fixà en la memòria de molts a l’actor Jeremy Brett com un més que digne Sherlock Holmes malgrat els seus excessos interpretatius. Deixava enrere, així,  les adaptacions al cinema de finals dels anys 30 del segle XX amb Basil Rathbone com a Holmes i on es prengueren unes quantes llicències començant per donar al detectiu una estètica concreta que ja no l’abandonaria. Encara avui -no fa gaire n’he fet una revisió- la sèrie és de referència tot i que a la darreres temporades, l’edat dels actors, resta una mica de veracitat a l’acció.

El passat juliol la BBC va decidir tornar a portar al detectiu a la petita pantalla. Tot i que sembla que l’episodi pilot no va entusiasmar als responsables de la programació, es va tirar endavant. L’audiència de més 7 milions d’espectadors que va tenir Sherlock [web] ha estat una raó més que suficient com perquè la sèrie tingui una segona temporada. Aquí en teniu el trailer.

Creada per Steven Moffat (responsable del Dr. Who) i Mark Gatiss, han sabut traslladar al segle XXI les aventures del detectiu sense trair-ne l’essència. De fet, l’homenatge a la sèrie dels 80 és evident. El pis que comparteixen, per exemple, al mític 221 B de Baker Street, conserva la mateixa distribució que el pis de la sèrie.

En aquesta versió, Sherlock (Benedit Cumberbatch) continua sent un arrogant i excèntric investigador superdotat que s’avorreix si no té el cap posat en algun crim per descobrir i totalment integrat en l’era digital. Només que ara, en comptes d’acudir a la morfina injectada, l’única addicció de Holmes són els pegats de nicotina.

El Dr. John Watson (Martin Freeman) ja no escriu les aventures del seu company al diari sinó que ho fa en un bloc. Veterà d’Afganistan, la paga no li arriba per pagar-se un pis, d’aquí que comparteixi amb Holmes habitatge.

Els episodis, tot i ser de 90 minuts, són tot ritme. Hi trobarem tots els secundaris habituals: Mycroft, Lestrade, Moriarty, la Sra. Hudson…

Si la sèrie dels 80 constituia una dissecció de l’època victoriana on el mal era una amenaça constant a les convencions d’una època que s’exhauria tenint com tenia el segle XX a tocar, ara, en aquesta nova adaptació, la velocitat incessant dels nostres dies, l’abassegadora presència de la tecnologia, la dissolució dels rols de gènere o la relativització de tot dogma, serveixen de coixí per donar-nos un Holmes i un Watson propers, més obscurs, amb una cuidada i original posada en escena i amb un punt d’ironia que no s’està de riure’s de tots els convencionalismes que la parella de detectius ha suscitat al llarg dels anys.

Plantant cara a la gairebé homogeneitat de la ficció televisiva americana, Sherlock és una sèrie d’una gran qualitat que mereix ser seguida i aplaudida i que torna a la BBC un merescudíssim prestigi que feia temps que no assolia.

Per xalar de debò.

TOTS TRES, SI TU ENS AJUDES

METRÒNOM FERRATER

Quan vaig conèixer Gabriel Ferrater, jo tenia catorze anys i set mesos. Acabada l’EGB, amb el cap ple de coses que ara jutjo molt poc importants, vaig començar el BUP a l’institut de batxillerat que a Reus porta el seu nom. En aquell temps l’institut ocupava l’espai que ara ocupa l’Escola Oficial d’Idiomes, més amunt de l’Institut Pere Mata. A l’entrada hi havia una fotografia de mida natural del poeta. És aquella del 1968. L’any que va publicar Les dones i els dies, el volum que aplegà els seus tres llibres de poemes. Texans, bambes i ulleres fosques. Un cigarret estisorat amb la mà esquerra.

 Haurien de passar uns quants anys abans jo no topés amb els seus poemes. Una vegada descoberts, però, em vaig convertir al seu Art de manera absoluta. De la febrada inicial de fer-me amb tot el que havia escrit Ferrater i tot el que s’havia escrit sobre Ferrater, la majoria subministrats per la Maria Pallach i l’Isidre Fonts de la llibreria Gaudí de Reus, vaig passar a una mena de letargia a l’espera de nous punts de vista, de nous estudis. Arribaren, però tots eren molt saberuts, acadèmics. Me’ls empassava, sí, però amb cada lectura, em quedava amb les ganes de tenir una visió més personal de Ferrater. Evitava, tanmateix, el retrat simple de poeta maleït que se’m donava amb tanta prosa de menuts com ha provocat la mort de Ferrater. Faltava que es donés veu a les persones que l’havien conegut de veritat i no a les que havien caçat al vol les quatre peces necessàries per confegir pornografia barata.

Ha tardat uns anys, però aquest retrat honest, desmitificador, sense afectacions, s’ha donat en forma de documental. El seu autor, l’Enric Juste. El títol Metrònom Ferrater. El documental que es va presentar a l’Arts Santa Mònica de Barcelona el passat dia 28 de gener i al Centre de Lectura de Reus el 13 d’abril, és una d’aquelles peces que a tots els ferraterians, si em permeteu l’expressió, necessitàvem i esperàvem. La franquesa i elegància del plantejament i la riquesa de les diferents intervencions que se succeeixen, donen la visió d’un intel•lectual polièdric de primer nivell on l’adjectiu intel•ligent es posat una vegada i una altra en boca de tots els que hi intervenen. A Barcelona, l’Emili Manzano, productor de la criatura, va dir que Juste sap fer escoltar la càmera. És del tot cert.

Qui ens introdueix en aquest viatge per la figura de Ferrater és la seva germana Amàlia. El lloc no podia ser cap altre que el Mas Picarany. El llarg estiu passat durant la Guerra Civil. Hi ha una nostàlgia tel•lúrica en les seves paraules. A recer dels pins, del mas, l’Amàlia Ferraté i Soler, transita per la finca recuperant la veu perduda. La seva, la de la seva família. La dels seus germans Gabriel i Joan dels quals diu que era un plaer escoltar-los parlar de qualsevol cosa per la claredat dels seus arguments. Un apunt sentimental. Gràcies al documental, l’Amàlia, morta el 2008, podrà veure acomplert el seu darrer desig: que les seves cendres reposin al Picarany. “El Picarany era la nostra personalitat”, ens diu la germana. El documental li és dedicat.

 Juste és murri. No predisposa a l’espectador en cap moment. Tots els testimonis són tractats de la mateixa manera. Escoltant, escoltant, escoltant… Som nosaltres els qui hem de saber el què i el qui. La Isabel Rocha ens parla de com el Gabriel, quan li feia la cort, fins i tot l’havia acompanyat algun diumenge a missa! Llegeix alguna carta que Ferrater l’hi havia enviat. Paraules en castellà on hi podem intuir alguna imatge retrobada en els seus poemes. “No són mots d’un faldiller”, diu la Isabel, cosina de Carlos Barral; la que va fer suscitar Da Nuces Pueris (1960), l’estrena oficial de Ferrater en la poesia i que enguany ha fet 50 anys. Algú ho ha recordat?

Hi ha més dones que parlen de Ferrater al documental. Jill Jarrell, la que va ser la seva muller, fa posar els pels de punta per la franquesa de les seves paraules, per l’amor que s’intueix que li professà. No hi ha retrets, només elogis. La vida difícil al seu costat. L’intent de redreçar-lo, de posar-lo damunt els rails d’una normalitat que potser no anava amb ell. Aquella impossibilitat per saber-se defensar en la vida del cada dia, ens diu Mario Vargas Llosa. Jill Jarrell, a Londres, amb alguns dels llibres de Ferrater, en destaca la seva capacitat de fascinar, de seduir, sense ser exhibicionista; el record de viure al seu costat una lúcida conversa inacabable. Tot el que hi va aprendre. El seu testimoni, serè, commovedor. Mots “Para sus catalanes…”, ens diu al final. Li ho agraïm.

Carmen Balcells, Josep Maria Castellet, Rosa Regàs, Xavier Amorós, Jaime Salinas, Núria Perpinyà, Jordi Cornudella, Beth Galí, Narcís Comadira, Dolors Oller, Laureano Bonet, Joaquim Molas, Joaquim Horta i els que em deixo, ens tornen un Gabriel Ferrater brillant, pur, molt allunyat del mite tronat; afaiçonat com algú que va viure la circumstància poètica més com una manera de “fotre al personal” (Jordi Cornudella dixit) que no pas amb la voluntat de posar botiga de poeta i exercir-ne. El personatge públic superava i de molt al poeta, rebla Francisco Rico, professor contemporani de Ferrater a la Universitat Autònoma de Barcelona a finals dels anys seixanta del segle passat. Fet que corrobora Júlia Samaranch, destinatària del darrer poema que va escriure Ferrater: “Quan falten dotze dies perquè facis, / Júlia, dinou anys…”. Preciós.

No sé si la ciutat que va veure néixer Gabriel Ferrater l’ha sabut tractar amb la consideració i importància que es mereix. Hi ha unes quantes preguntes que podem fer i que em plauria que tinguessin resposta.

¿Per què l’Ajuntament de Reus no va subvencionar una obra d’aquesta importànica? ¿Per què la magnífica exposició que Jordi Cornudella va comissionar el 2006 a Sant Cugat del Vallès encara no s’ha pogut veure a Reus? ¿Per què l’única referència cultural del Gabriel Ferrater escriptor a Reus, està associat a l’heroica tasca que fan els amics de l’Òmnium Cultural del Baix Camp i del seu prestigiós premi literari juvenil? ¿Tant difícil seria posar-se d’acord, per exemple, amb l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i compartir el magnífic festival de poesia que anualment s’hi fa en memòria seva? ¿Els senyors del Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER) saben la potència que tindria un espectacle basat amb textos i poemes de Ferrater o fins i tot ordir un muntatge amb textos de Gil de Biedma i tot, donada l’amistat que es professaren i la quantitat de bon material que hi ha?

Queda lluny el xiquet que cada matí un autobús escopia just davant la imatge del crític d’art, del poeta, del lingüista. Queda, però, la fascinació per algú que, com tants altres, va equivocar-se de país al néixer i per això ha d’esperar de la benevolència de la bona gent perquè, de tant en tant, algú l’enllustri i ens el mostri tal i com molts creuen i creiem que va ser. Mentrestant les institucions xiulen i miren el cel. No els ho tinguem en compte. Enric Juste ha fet un acte d’amor ferraterià. Tots tres, si tu ens ajudes, guardarem el secret. Que ningú més no vegi allò que hem vist tu i jo.

David Figueres

(Article publicat a la Revista del Centre de Lectura de Reus.  Vuitena època. Número 2. Juliol-Agost-Setembre 2010)

PROPORCIONS

És curiós això de viure o haver viscut, en una comunitat geogràfica més o menys petita. Allò del “aquí ens coneixeme tots”.

Pot passar que l’anunci públic d’una desgràcia a algú que vivia en aquesta comunitat, primer només et cridi l’atenció pel fet que, aquesta persona, residís en un lloc que tu has visitat, que forma o va formar part, del teu territori usual.

Poden passar els dies i oblidar l’afer i de sobte, en un sopar, algú pot recuperar aquell desastre i dir-te que hi ha algú que coneixes que indirectament hi tenia alguna relació amb aquella persona.

Llavors, la solidaritat geogràfica, la fredor de només unir-te una pinzellada paisatgística, queda enrera, t’assola un altre pesar, una sensació més inquietant malgrat la distància de tot plegat,  prenent com pren, la mala notícia, proporcions humanes, properes.

AGOST, UNA POSTAL

Més d’un dia ens hem aixecat amb l’asfalt més brunyit que mai. Ha plogut. En fer pujar la persiana, tot aquell munt d’horitzons diminuts, no ens han colpejat amb un cop de baf calent. Hi ha la frescor de la nit feta llum, difusa, repartida a petits glops pel verd del fullam dels plàtans.

S’han conjurat els Déus per ser benèvols amb els qui a l’agost no ho invertim tot en platja i crema i galvana? Amb els qui comprovem que enguany, el metro, va igual de ple que en altres mesos?

Pot ser que siguin miratges. Agafadors que se’ns permeten als qui tenim la jornada laboral tota per nosaltres. Una espurna mofeta que se’ns escapa en comprovar que als guiris i als no-guiris, se’ls han embrutat les xancletes de fang; s’han hagut d’embolicar amb tovalloles, camises de màniga llarga, i que molts només veuran la platja des de la seva habitació amb vistes a la porta del darrera del restaurant xinès de la cantonada.

Nosaltres hem entrat a l’imperi de l’airecondicionat. I mirem a través dels vidres, fresquets, sense coll, amb la rebequeta a les espatlles, el sol deixondit. Algú ha premut al comandament a distància el signe + que hi ha al costat del dibuixet de l’astre més gros. Llavors la processó de carns vermelles, blanques, taronges, embotides, retallades, fusionades, en virolats abillaments, avança com un exèrcit de zombis de temporada.

I mai no sabem si és millor treure de la màquina un consomè ben calent i beure’ns-el a la seva salut o voler ser la perla de suor que els llepa i morirà en la tebior de la sorra, damunt una tovallola, arrebossada tota.