LES LLETRES QUE CAUEN

No és el temps però cauen coses. Dels arbres no ho sé. Dels títols, ja més. I no de títols normals i corrents, no. Cauen coses dels títols importants. Dels Títols. Una gosadia? Potser sí. Una impertinència? Sense cap mena de dubte. Benvingudes siguin, però, totes les gosadies i totes les impertinències si s’emmotllen a la forma de la genialitat escènica.

El títol és Hamlet. Una caiguda. La caiguda. I és un buf de mestral que n’esborra la primera lletra del drama. Així, amb l’alè del vent, ens trobem davant d’aquesta escapçada en un espai nu. Només un micro de peu. Res més. Ja n’hi ha prou. Podem empassar-nos tota aquest introducció i anar a barraca, si us plau? Sí. El títol és Hamlet. Una caiguda. La caiguda. I si ho oficialitzem som davant La caiguda d’Amlet. Un text de Jordi Oriol que ell mateix interpreta. Un text de Jordi Oriol que ell mateix interpreta i que Xavier Albertí dirigeix. Albert Llanas hi posa la sonoritat.

Qui és Hamlet? D’acord, anem forts amb la pregunta. Però qui és? Per Oriol, per Albertí, és algú que se la fot. Ja ho hem dit això? Algú que cau des de molt amunt o des de molt avall. No se sap. El que se sap és que se la fot. A partir d’aquí, totes les metàfores suades serien escaients. No ho féu. Tots caiem. Tots ens aixequem. Bé, no tots. El text d’Oriol és una centrifugada trallada de la peripècia del príncep danès amb texans i samarreta de tirants. Hi és tot. Tot menys leotardos. Tot.

La destil•lació del mite, de l’home, del caigut, es fa a molts nivells. Primer en el text. Hip-hop poètic? Passi. Sofisticada stand-up comedy? Passi. Una serp sonora on les repeticions, les cacofonies, les rimes s’ajeuen al costat nostre i volen que les acaronem, però atreviu-vos-hi a acostar massa la mà: la mossada serà dolorosa. Però ja passa. Cal que passi. Oriol es queda només amb les línies més generals, talla les cordes als putxinel•lis shakespeariosos i se les cus totes damunt d’ell. Se’n va. S’eleva i s’eleva, per molt que estiguem parlant d’una davallada.

El segon nivell és l’acurada direcció d’Albertí. Les cordes que parlàvem abans són mogudes amb una sofisticació que esglaia. No hi ha posats ni afectacions. Del text al gest. Del text al gest. Un joc net d’impureses. A la sinuositat escairada del text, ple de replecs plegats i replegats; desplegats, li correspon una posada en escena virtuosa. Bellíssima. Al servei d’aquest Lenny Bruce que menja galetes de mantega amb una calavera entre mans. La producció sonora de Llanas, juga les seves cartes amb efectivitat. Hi ha la gradació justa. Es vigila que tot plegat infli l’espectacle, no que sigui un abús com moltes vegades passa en aquestes coses. Com un guant, vaja.

Piquem de mans fins a sortir-nos llagues perquè el renovat Antic Teatre i la seva programació de poesia dels dimarts dirigida per l’Eduard Escoffet –pocs espectacles podran estar a l’alçada d’aquesta ensulsiada, però- hagi recuperat aquest espectacle que es va estrenar al Temporada Alta del 2007 i que després va fer estada a la Beckett i que és una d’aquelles perles escèniques que no es poden deixar passar de cap manera.

(Foto: Jordi Oriol en un moment de l’espectacle)