Els dies i les dones

David Figueres

GABRIEL FERRATER TORNA AL PICARANY

2
Publicat el 25 de maig de 2010

Diumenge passat, a Reus, servidor va creure que fent el vermut amb els amics i deixant-se vernissar de purè de verdures per un nap-buf d’ulls blaus, la parcel•la de felicitat del dia ja la tenia més que comprada. Però anava errat. Calia posar-se la careta de cronista per a arribar a posar cireretes al capdamunt de tot. Posar-se la careta i arribar-se a Almoster.

Queia el sol a gavadals. Dinats, vam agafar el cotxe i vam giragonsar rotondes amunt per Castellvell. No hi calia arribar al mateix Almoster. A mà esquerra, abans d’entrar al poble, un cartell: “Picarany-Ferrater” posava la ics al mapa del tresor. Més cartells iguals i l’acumulació de cotxes va desistir d’anar més amunt. Es va aparcar sota una alzina frondosa.

El camí per arribar al nostre objectiu, flanquejat de xiprers, ens va donar la tènue aroma de la pinassa. Saludàvem coneguts. Saludàvem altres cronistes. Saludàvem i aplaudíem la benignitat de l’ombra dels pins. Als nostres peus, una postal del Camp emboirat. Érem a l’altra banda del Puig d’en Cama. Encaixonada, la casa. Els pins era com si hi volguessin entrar. La casa va ser construïda als anys vint del segle passat pels Ferraté de Reus. Pares d’un crític d’art, pares d’un poeta, pares d’un gramàtic: Gabriel Ferrater.

Paladejàvem els sabors del mite. Ens els féiem venir a la boca sense que ens veiessin. Aquestes coses, arribats a una edat, fan de mal mostrar. Però hi eren. Conteníem l’esglai. Vam donar un tomb discret per fer-nos amb l’espai, que en tota representació, sempre és necessari. I era la tarda un regal de llum i de perdre’s endins el bosc i fondre’s entre els xaragalls de les escorces dels pins altius i amenaçants.

La Isabel Olesti, artífex d’aquesta tarda conjuntament amb l’Ajuntament d’Almoster, ens va disposar en grups per anar desgranant, d’ombra en ombra, els versos que Ferrater va disposar en altres fulles sense forma d’agulla. Quatre rapsodes. Quatre músics. La veu acompanyada d’un violoncel, una viola i un parell de violins.

Constatar el melós discurs del vers de Ferrater. La sonoritat líquida. La capacitat de fer-se poema parlant d’ells, d’elles, refractari a tota afectació gratuïta. Poemes dits. Poemes esgarrapats a cop de síl•labes i a cops d’arquet. Ens els tornàvem a fer nostres. Els rellegíem, qui ho sap si no gaire lluny d’on un dia van venir a buscar al seu autor.

Després es va entrar a la casa. Encara amb la ressaca dels versos dits, vençuda la tarda, ens disposàvem a saber-ne més coses de Gabriel Ferrater. De tots els Gabriel Ferrater. De tots menys del que no compten per interessats, per esviaixats, per ridículs…

I mireu que l’he vist de vegades el genial Metrònom Ferrater de l’Enric Juste, però allí, entre la bonhomia d’algunes padrines gallinàcies que amb cada transició del documental, es feien el seu Gabriel Ferrater particular, m’emocionà de nou cada testimoni; cada persona que el va conèixer, que el va estimar. I llavors vaig desobeir Ferrater. Sí, ho vaig fer. Em van venir a buscar els seus versos:

No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.

I no em va donar la gana d’enviar cada polaroid viscuda al bagul del no-res. Cal deixar-se venir la feblesa ja sigui per partir-se amb algú més les imatges d’una família en blanc i negre, en aquests mateixos boscos, molts anys abans. Ja sigui per partir-se els fotogrames d’una família més jove, hipnotitzats per algú que, amb només dues dents, intenta menjar-se una galeta maria.

Foto: quadre original de Gabriel Ferrater probablement pintat al Mas Picarany.

(Per veure més quadres de Ferrater que s’exposen a Reus, podeu visitar el bloc del Sani Girona)

TOT ÉS ARA I RES

5
Publicat el 14 de maig de 2010

Ahir es va donar el tret de sortida de Barcelona Poesia. Una nova edició per gaudir, a la ciutat, dels versos repartits per carrers, places i avingudes. Una nova oportunitat per resseguir els racons de Barcelona, de la mà del poemes, de la mà dels poetes.

Una proposta que enguany ormeja l’Eduard Escoffet i que esperem que sàpiga aportar-hi la mateixa sensibilitat que gasta normalment en tot el que fa.

Per la meva banda, enguany, la meva aportació a aquesta setmana llarga d’activitat poètica, consistirà en acompanyar, aquesta nit a les 22:00 h a Gràcia a la Casa dels Contes (Ramon y Cajal, 35) [comprar entrades], a la gent de Sal de Mar que ha convertit alguns dels meus poemes, en cançons.

Llegiré alguns dels poemes que el Nadim i la Carol van musicar i a més, acompanyat per la guitarra del Nadim, llegiré alguns poemes més que formen part del recull que he aplegat per fer-ne un recital i que està a punt, a punt, de poder-se ensenyar.

Llenço alguns d’aquests poemes allà on sigui que va amerar l’Hidroavió apagafocs de Na Xesca.

(H)INDIGNATS

0
Publicat el 12 de maig de 2010

Al barri del Raval de Barcelona hi ha un local. En aquest local, cada dimecres, durant nou anys, s’hi han fet recitals i trobades literàries. Mai no s’ha demanat cap subvenció ni a les administracions ni a ningú. Mai s’ha cobrat entrada. Cap artista ha percebut ni un cèntim per les seves actuacions. Mai s’ha rebut cap denúncia per sorolls o aldarulls ni a dins ni a fora del local.

La paraula, la veu, sempre hi ha planat en aquest local. Dalt del petit escenari, ens hi hem trobat des d’autèntics llunàtics fins a deliciosos homenatges. Hi entraves. Feies una cervesa. Xerraves amb un, amb l’altre…

Fa un temps, a aquest local, li van obrir un expedient administratiu impedint, així, tota actuació. Quedaven enrere més de 300 actes. Quasi res.

Tot i el tancament del local, o millor dit, la part del local on es feien aquest tipus d’activitats, els recitals, les trobades, s’han traslladat a un bar proper. Continua, doncs, la tasca de donar llibertat a les paraules, als mots, empresonats ja sigui a les pàgines o als magins dels recitants. Però no és el mateix.

Aquest local és l’Horiginal. I si sou lletraferits o senzillament teniu un mínim d’inquietud cultural, segur que sabeu on és.

Fins avui dia 12/5/10, 523 persones han expressat el seu rebuig a que les coses estiguin com estan adherint-se a aquest manifest.

Per ampliar informació, avui a les 20:00 al mateix Horiginal(C. Ferlandina, 29) hi haurà una assemblea informativa per explicar com està el cas i les accions futures que s’emprendran.

Si també trobes que tot plegat és motiu d'(h)indignació, adhereix-te al manifest i dóna a conèixer la situació.

NOVES FICCIONS

0
Publicat el 6 de maig de 2010

La sèrie de televisió, en sí, no és res de l’altre món: un grup de superagents que es dediquen a fer el bé arreu del món on se’ls necessita. El seu departament té un radar que detecta les injustícies, els desajusts. Així que s’encenen els llums vermells, l’equip localitza el lloc i actua amb contundència. Una vegada el rescat s’ha efectuat, tothom els aplaudeix. Hem vist, en més d’un episodi, com una velleta simpàtica els agraïa l’acció amb llàgrimes als ulls. Com una nena, regalava a un dels membres, unes flors arrancades del seu jardí.

Darrerament la sèrie ha girat cap un dramatisme una mica perillós. Els patrocinadors temen que el gir, resti audiència a les desventures dels nostres herois. Els productors, però, ho han justificat argumentant que si bé la sèrie va vent en popa, afegir aquest tipus de fets, dóna més volada als arguments usuals. Tanmateix, que la darrera operació de l’equip acabés amb 3 morts (col•laterals, que no s’espanti ningú que no hi ha cap superprotagonista a l’altre barri), no tothom ho va trobar bé del tot.

L’episodi, de fet, fa temps que s’anava gestant. Setmanes enrere hi havia diversos escenaris possibles que sortien així amb petits flashos. Ara la torre de Pisa, ara el Partenó. Fins i tot el toro d’Osborne va treure el cap! Però els fans no acabàvem de saber on es desenvoluparia l’acció d’un capítol que s’augurava que seria especial. La manipulació narrativa va fer molt bé la feina. Va saber crear el clima propici perquè tothom esperés alguna cosa grossa.

I no es van quedar curts. Els bons, però, tot i els morts, van tornar a triomfar i una altra vegada riuades de gent han sortit al carrer amb pancartes i crits, per agrair al superequip que hagi triat el seu país per protagonitzar una aventura. A més, el capítol, ens va brindar una escena que tot i que ens va fer esborronar, va tenir el seu què.

A la pantalla vam veure una casa decorada amb gust de nou ric on un home amb unes celles estranyes i una dona eixuta i seca enfundada dins un vestit vistós d’Adolfo Domínguez, administraven els pocs diners que tenien amb gasiveria i amb evident desconeixement dels quatre conceptes bàsics d’economia.

Però tot i que les alarmes habituals estaven enceses, tot era un miratge. Un truc. Al final només era un membre del supergrup que havia tingut un empatx de mussaka que li havia fet veure aquelles visions.

La decepció va ser majúscula. A casa tots estàvem enganxat a la pantalla esperant que d’un moment a l’altre, tal i com havíem vist en tants d’altres episodis, de cop i volta, sense que les dues persones no sabessin d’on, la casa estigues voltada pel superequip a punt per intervenir.

Com ens agrada tota aquella munió de musculats homes i dones amb les armilles on s’hi pot llegir a l’esquena, les tres lletres que defineixen el seu departament. La gana de justícia. La set d’ajust. Però res, allò tan bonic del Cap que truca a la porta bramant: “FMI quedin-se on són i ningú resultarà ferit” no va poder ser. Una altra vegada serà?

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

FINS A MITJA PORTA

1
Publicat el 3 de maig de 2010

Fa setmanes que mandrejo en aquestes pàgines. I no acabo de veure clar quin és el motiu. Massa activitat? Possiblement. També que amb el facebook i el twitter, una part important del perquè vaig obrir aquest bloc, és a dir, com un tauler d’anuncis d’activitats que sovint no se’n parla, ho tinc cobert.

Desaparèixer? Potser sí. Al capdavall són ja cinc anys intensos. Però m’hi resisteixo. Sóc un sentimental i ajuntar una paraula amb una altra, mai estat un sacrifici feixuc, ans al contrari. Però ha desaparegut la fal·lera. Això és evident.

Caldrà, com tot en aquesta vida, reinventar-se. Tornar a començar. Trobar la manera d’enamorar-me de nou d’això de d’anar desgranant bocins d’un. Però tampoc no passarà res si no me’n surto. Amb el temps un s’adona que de lletra escrita, en sobra. La gent es llença a publicar les seves “estupefaccions”, per dir-ho en termes ferraterians, amb una total manca de vergonya.

Si més no, em complau veure que les visites no minven. Que malgrat l’atur, algun despistat deu fer cap al meu caramull de lletres. Potser sí que només per aquest motiu val la pena no llençar la tovallola.

De moment abaixem la persiana fins a mitja porta.