Els dies i les dones

David Figueres

METRÒNOM FERRATER

1

La dona de cabells llargs i de fum passeja entre els arbres. Feia molts anys que no ho feia. Recorda els estius que hi va passar amb la família. Estius llargs. Llarguíssims. Parla dels seus dos germans tota tendresa i admiració amb un curiós accent: meitat anglès, meitat de Reus.

Ella és el fil conductor del relat. Un relat que ens parla, concretament, del seu germà Gabriel. De com no va anar a col•legi fins als deu anys, tot i que ja havia llegit uns quants llibres. De com feia el gamberro amb aquell “gup dels quatre”. De la marxa de la família a Bordeus durant la guerra…

No serà l’única dona que explicarà coses d’aquell xiquet espigat que després de fer la mili a Barbastre, mort el seu pare, se n’anirà amb la mare a Barcelona i es refugiarà rere unes ulleres i un bigoti i un abric tronat i tothom el trobarà un intel•ligent marcià vingut de no se sap molt bé d’on.

Primera parada: la pintura. Una visita al Prado. Des de la revista Laye, en farà de crític. No en fa articles des de la distància. S’hi capbussa en la pintura. Hi parla des de dins. Sap el tacte suau del pinzell damunt la tela. Els pins que ara torna a trepitjar la seva germana, en seran el model. Amàlia Ferrater morirà el 2008.

Però el marcià sabrà seduir a tothom. Carlos Barral, Gil de Biedma, Josep Maria Castellet… i algunes dones, és clar. Brillant, enèrgic, imbatible en el diàleg. S’obre camí en el món de la lletraferidura com a traductor i redactor de divertits informes de lectura. La nit, també. I el gin.

Segona parada: els poemes, la poesia. Potser només com una distracció, demostrar que ell també era capaç de fer-ne i no només d’enfilar versos, sinó de trencar amb tot. Inserir entre sinal•lefes, tot el que ha llegit dels anglesos i tot el que li passa per dins. “La descripció, passant de moment, de la vida, de la vida moral d’un home ordinari”. Insuperable. Poemes sensuals, tallats amb la rel de la caducitat inextingible.

Ara la dona que veiem, té els cabells curts. Som a Londres. També el va estimar. D’una altra manera. Fins i tot i va arribar a casar-s’hi. No va funcionar. Parla d’ell, també amb admiració. Un deute. Una conversa interminable. Una lucidesa descomunal, era ell. Passeja per la ciutat amb els seus llibres. No va aconseguir que posés seny. No hi ha recança. Només admiració. Jill Jarrell.

Tercer parada: Sant Cugat. La docència. Un estol d’alumnes per corrompre amb les seves arts oratòries. Riba, Carner i Foix. Triumvirat invencible. També la gramàtica. Aquells arbres derivatius de cames primes pulcament escrits en agendes pulcres…

 Tot això ha capturat amb una càmara, amb intel·ligència i amor l’Enric Juste al documental Metrònom Ferrater i que demà dia 28 es podrà veure a lArts Santa Mònica a les 19:30 i que divendres dia 29 es podrà veure a les 23:45 al Canal 33. Per qui el vulgui tenir per a ell aquí el podreu trobar. In Memoriam Gabriel Ferrater.

ELS MALVATS AGAIN

0

Ho anunciàvem fa uns dies. Viuda de Iguana e hijos torna a la càrrega. Si l’any passat, per aquestes mateixes dates, una colla de tarats segrestaven la mòmia de Lenin i se n’anaven a l’Àfrica a rescatar una marquesa a ritme de monges gipis, científics degenerats, exploradors sortits, bledes solellades i l’homenatge més pertorbador que s’hagi pogut fer mai a Charles Chaplin –tot això i més passava a El Projecte Alfa-, ara la companyia, ha decidit tirar per l’homenatge a les pelis d’espies dels cinquanta amb Els malvats.

Biel Perelló torna a signar un text sense fissures: compacte i rodó com un ou. Jordi Frades –aquesta vegada amb el mateix Perelló- torna a donar la direcció que cal i l’Èlia Corral, l’Ester Cort, l’Óscar Garcia, el Santi Monreal, el Pep Muñoz, la Mireia Piferrer (la nit que la vaig veure va ser substituïda per la Laia Martí) i el Miquel Àngel Ripeu es disposen a llegir la partitura amb el talent interpretatiu que els caracteritza.

De fet l’originalitat de l’argument no és tanta. És la típica història del típic esquiador olímpic americà vidu que perd el seu amic assassinat conjuntament amb dues persones més i un mim a Europa, li segresten la filla i es penja d’una dona perillosa, més dolenta que la llana de gos, que l’utilitza per passar un microfilm que segueixen els del KGB, l’FBI, i no sabem si la TIA, a l’altra banda del taló d’acer on mentalistes, jueus que ara humilien alemanys, oficials britànics que no es poden estar de fer gala del seu complex humor i un repertori variat de vilatans alemanys obtusos com ells sols, fan avançar o entorpeixen l’avenç de la història, no ho sabem, entre genials persecucions automobilístiques i d’esquiadors, fins a culminar en… No, això ho haureu de descobrir vosaltres.

La recepta es repeteix i funciona. Aquesta vegada, la trama, com és normal, es complica un xic. Perelló beu de Hitchcock, de Graham Greene, d’Orson Welles… I ho fa amb l’art habitual de bastir un text des de sota, donant tanta importància a crear un univers creïble, delirant però creïble, com a posar l’acudit, el gag, en el moment adequat. S’ha passat el ribot per damunt de l’estripada gratuïta, aquest cop, potser la sal grossa no és tant evident en aquests Els malvats, però igualment, es riu, es riu amb la complicitat d’estar sent espectador d’una proposta d’una gran intel•ligència teatral, i que ningú no se m’espanti, he dit intel•ligència teatral, ebenisteria de nivell; amb els Iguanos, l’únic que es necessita és estar predisposat a passar una bona estona i prou.

Els malvats prorroguen la seva estada al Versus Teatre [atrápalo]. I és que el fet d’haver penjat el cartell d’entrades exhaurides més d’un dia i més de dos té el seu reconeixement. Sense subvencions públiques han demostrat que tot i no rebre el favor dels de dalt, si que reben el favor dels repics de mans i ens n’alegrem. Aquest nou esglaó dels abanderats de l’humor idiota mereixa aquesta continuïtat, i més, per encabir tota la gent que s’ha quedat i es quedarà sense poder veure l’espectacle. No sempre per falta de seients (Espektra, tot i ser curta de vista, és efectiva).

Ens traiem el barret davant de la feina feta tot esperant tornar a deixar-nos rabejar de nou per tanta absurditat perfectament dirigida, tornar a deixar-nos passejar per una Europa que no existeix amb uns personatges que seria un perill per a la humanitat que existissin.

UN FIL

2

MATÍ AL BAR

S’han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l’enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l’abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.

                                                       Francesc Parcerisas. L’edat d’or

DESENES

0

TXETXÈNIA, DEU ANYS DESPRÉS

Els bombardejos eixorden la població civil refugiada on pot: és la primera por. Quan els projectils deixen de caure, arriba la segona. Potser la pitjor. El brogit dels tancs trepitjant la mica de silenci alliberador. Són tancs amb matrícules falses o directament sense matrícules. Homes amb passamuntanyes treuen els homes de casa. Busquen terroristes. Els reuneixen a tots i se’ls emporten fora del poble. En naus abandonades, agents del FSB, el KGB d’ara, han aixecat el que se’n diu “punts de filtració”. La filtració consisteix en tot tipus de tortures. Busquen informació entre crit i crit. Mentrestant, al poble, els soldats s’han instal•lat a les cases sense homes. Les dones, al contrari dels crits dels seus homes, que són cap enfora, els seus de crits, són cap endins. Si se sap que han estat amb els soldats, encara que sigui sense el seu consentiment, pot ser que les repudiïn. Que no les vulguin. Per això callen. La por. La por ho amara tot. Ho amarava tot fa deu anys i ho amara en l’actualitat a Txetxènia.

Això ens ho explica Usam Baysaev, de rostre colrat, és membre de la ONG russa Memorial. L’ONG que decidí deixar Txetxènia a l’estiu: l’assassinat de Natàlia Estemírova i de Zalema Sadulaieva i el seu marit, van fer-los dir prou. Una petita recompensa: el premi Sakharov 2009 tot just donat pel Parlament Europeu per la seva tasca humanitària. L’ONG catalana Lliga dels Drets dels Pobles, a través de la seva campanya “Txetxènia, trenquem el silenci”, l’ha convidat a Barcelona per fer-nos recordar aquests deu anys de barbàrie. Baysaev també ens diu que ara la situació és pitjor. Parla de “txetxenització”. Ramzan Kadírov, el governant titella investit per Putin, ha instaurat una dictadura al culte del seu ínfim senderi. Ara ja no cal que els soldats o els assassins del FSB entrin a Txetxènia. S’ha aconseguit la macabre divisió entre els qui acusen als seus propis veïns davant les autoritats i els que han de fugir a la muntanya a unir-se a les milícies si no volen ser “filtrats”.

Basayeb no és l’únic que ha vingut a parlar-nos de la situació a Txetxènia, a Rússia. Al seu costat, cabell de cendra esborrifat, Andrei Nekràsov ens mostra el seu documental Desconfiança. Parla de com el setembre de 1999, tot just Putin nomenat nou Primer Ministre, unes explosions a diferents edificis de cases a Rússia, causen més de 300 morts i nombrosos ferits. De com de seguida s’atribueix aquestes explosions als terroristes txetxens i s’anuncia una segona guerra contra la república caucàsica. Però tot plegat fa pudor de socarrim. Una nit, la policia de Riazan, és alertada: uns sospitosos estan fent alguna cosa al soterrani d’un edifici de pisos. El policia que revisa què hi ha al soterrani, puja blanc com el paper. Fa desallotjar tot el bloc i el districte sencer. Es reparteixen retrats robots dels qui han pogut posar explosius als mateixos fonaments de l’edifici. Hi ha detinguts. Però tot plegat es tapa. Els detinguts s’identifiquen com agents del FSB. Al cap de dos dies, el FSB diu que als sacs trobats només hi havia sucre i que allò només eren maniobres. Tot això ho mostra Nekràsov al seu documental. També hi ha por. Diferent. La por que siguin tan pocs els que vegin que Rússia és un estat policial.

 Per què Putin va voler insistir en Txetxènia de nou? Ningú ho sap. Segons Basayeb, a l’abril i a l’estiu, s’envià un fort contingent a la zona que feia pressagiar el pitjor. Els atemptats als pisos, foren la metxa d’una bomba que ja estava preparada, doncs? Possiblement. Putin necessitava una bona campanya electoral per sortir victoriós a les eleccions del 2000. Ho aconseguí amb molts, molts morts a l’esquena. Ningú no els tornarà als seus familiars, com no tornaran Anna Politkòvskaia, Stanislav Markelov, Anastàsia Baburova o la mateixa Natàlia Estemírova. L’única cosa que podem fer és dir que aquestes coses passaven i passen. L’única cosa que podem fer és no callar. L’única cosa que podem fer és trencar el silenci.

                                                              (Article publicat al Punt el dia 11/01/10)

PERE ANGUERA

0
Publicat el 5 de gener de 2010

Directament, potser vam parlar dues o tres vegades a tot estirar. Havia de ser a la força al Centre de Lectura de Reus. No en recordo els perquès. La seva figura prima, despistada, va passejar per les estances d’aquella casa, tota la vida, fins a arribar a ser-ne el president.

Tinc ara a les mans, una nota manuscrita que em va fer arribar. En un article que havia publicat a la Revista del Centre, jo corregia l’atribució que ell havia donat al llibre sobre la història d’aquesta entitat, d’una conferència donada a la mateixa casa feta pel meu besavi, quan en realitat l’havia donat el meu avi. Compartien nom i cognom, d’aquí la confusió. Vaig trobar que era un gest que algú de la seva vàlua, es dignés a agrair aquella fotesa.

Coincidíem, també, quan jo encara vivia a Reus, a les sessions del Cineclub del divendres a la nit, al mateix Centre, i a nombroses representacions de teatre, ja fos al Fortuny o al Bartrina.

Pere Anguera era un home respectat. Un intel·lectual del màxim nivell. Va decidir viure a Reus i per Reus. La seva obra historiogràfica no pot deslligar-se de la seva activitat cívica. Per la seva ciutat i pel seu país. Des del mateix Centre, no cal dir-ho, des de la militància al PSAN als anys setanta i des de la voluntat de no fer de la seva obra, alguna cosa apte només per ser engolida per la pols.

El seu activisme era ferm i decidit. Sense concessions. Em consta que sempre que se’l cridava o necessitava, responia. Recordo brillants articles on defensava que, gràcies a les classes populars, després del Decret de Nova Planta, el català havia tingut continuïtat davant la deserció de les classes altes que s’havien passat a la llengua de l’ocupant. Els seus bitllets quinzenals al Punt sempre contenien, tot i el reduït espai, aquella espurna viva de la lucidesa sàvia, molt sàvia.

Reconegut per la seva ciutat en aquests darrers mesos, ja molt avançada la malaltia que ha pogut amb ell amb només 56 anys, la nova biblioteca pública, portarà el seu nom. Un bell gest que m’imagino que li degué fer molta il·lusió.