Els dies i les dones

David Figueres

lletrA i VINYOLI

1

Des de gener de 2001, lletrA ofereix informació i documentació especialitzada en la literatura catalana, adreçada als lectors, professors, estudiants, professionals i, en general, a tothom que s’interessa pel llibre i la lectura en català. Des del 2005, a més, ho fa en anglès i espanyol.

Gràcies al compromís de la Universitat Oberta de Catalunya i de totes les institucions que li han donat suport des dels seus inicis, lletrA s’ha anat consolidant com l’espai de referència a Internet sobre literatura catalana.

Seguint amb aquesta aposta per ser un referent a la xarxa, lletrA ha decidit, posar en solfa tot d’eines 2.0.

Així, des del dia 23 de novembre, ha obert un bloc. L’excusa, l’acte d’homenatge a Joan Vinyoli en el 25è aniversari de la seva mort, que se celebrarà el proper dilluns dia 30 de novembre a l’Arts Santa Mònica.

El bloc, aprofitant aquesta circumstància, ha anat penjant informació sobre Joan Vinyoli que complementa la que es pot trobar a la magnífica pàgina de lletrA sobre el poeta. Pàgina que ha estat visible tot aquest mes de novembre a tall d’homenatge.

A més, lletrA ha estrenat també una pàgina a Facebook i un servei de Twitter.

De fet l’acte d’homenatge a Joan Vinyoli podrà seguir-se en directe on-line a través d’aquestes eines (és un honor que hagin triat aquest que us escriu per encarregar-se’n).

La primera setmana de desembre es farà un col·loqui virtual, obert a tothom i moderat per dos professors dels Estudis de Filologia Catalana de la UOC: Josep-Anton Fernàndez i Teresa Iribarren.

RECITAL A SANT SADURNÍ D’ANOIA

1

El dia 1 d’octubre va començar al bar Vibop de Sant Sadurní d’Anoia, un cicle de recitals poètics on diferents poetes deien els seus versos. El cicle el coordina el Santi Borrell.

La primera a mostrar-nos els seus poemes va ser la Josepa Ribera Vallés, la seguí, quinze dies després -els recitals són cada quinze dies- la Violant de Bru, Juli Micolau va ser el següent el dia 5 de novembre.

I encara hi podreu sentir el dia 3 de desembre el Rubén Garcia i el 17 de desembre el Jordi Vigueras

Demà dia 26 a les 20:00 h seré jo el qui diré els meus poemes al Penedès.

Convidats quedeu!

NORMALITATS

0

L’escena passa en una d’aquestes baluernes comercials dedicades a la venda de tota mena de gaudi cultural a l’engrós. La senyora, d’avançada edat i accent francès, transita per la secció de llibres, subsecció literatura catalana.

S’acosta a un jove dependent i li diu, amb un castellà d’empentes i rodolons, que busca llibres de Quim Monzó.

El jove dependent pregunta: “En catalán?”, i la senyora irada, molesta, respon: “No, no, normal!”

TARDOREJANT DOMINICAL

0

Massa hores davant l’ordinador. La vista, l’esquena, se me’n queixen. Enllestida la darrera ràtzia de la biblioteca, trobo que podria tornar els llibres ara mateix. Avui som diumenge però tenen servei de recollida de vint-i-quatre hores. Necessito estirar la boira, escampar les cames.

La biblioteca queda lluny a peu, però a un cop de bicicleta. Trec el cap per la finestra i constato que al bicing hi ha màquines suficients. Trobo oberta la botiga on sóc conegut, doncs. Em tapo correctament, embosso els dos llibres i baixo al carrer.

Hi ha el fresseig de les fulles dels plàtans, plorades pels arbres, rrrrrrrr damunt l’asfalt mut de cotxes. Em llenço en eslàlom avinguda avall. No està massa il·lumitat el passeig i hi ha perillosos buits on hi hauria d’haver arbres que no hi són. Orgull miop. Sortejo alguns vianants, gossos que per sort van lligats. Orgull miop.

Davant l’estació de Sants, giro a la dreta. Passatgers que tornen, que van, carraaaaaaaac de maletes amb rodes. En contradirecció al costat dels autobusos arrenglerats. Un no-lloc que algú amb bon ull fotogràfic hi faria festa.

Desenfundo i llenço els llibres a la capsa blava sense baixar de la bici. Desfaig el camí. Ara fa pujada, però no gaire. Uns sijs es fan fotos davant de Sants. La nit és una mica freda i fa volar cabells el vent. També aixeca olor d’escorça que jeu al peu d’unes alzines, al capdavall -ara capdamunt- de l’avinguda que ara pujo.

Ja davant de casa, torno a encallar la bicicleta que queda il·luminada pel rètol de neó color fúcsia del “bar especial”. El verd de l’anclatge lliure és el verd de les fulles també. El verd s’extingeix en aclucs fins fer-se el vermell de tota la tardor dels boscos que no veig.   

EN UN MOMENT DONAT

0

Johan Cruyff, el flamenc nou Seleccionador Nacional de Futbol diu que, malgrat el càrrec, continuarà sense parlar ni una sola paraula de la llengua del país que l’ha nomenat Seleccionador Nacional de Futbol.

Cruyff afirma que ja maltracta prou el castellà cada vegada que intenta expressar-se en aquesta llengua com per fer el mateix amb el català.

En unes altres circumstàncies ens pintaríem la cara com a Braveheart (Ramon, ja hi tornes amb la faldilleta!) i començaríem a estripar-nos jerseis i camises i pantalons. És en Cruyff. És el Barça. Encara hi ha classes. Desmaquilleu-vos catalans, desmaquilleu-vos.

Fent referència a l’excusa de Cruyff, dos activistes de la causa amazic, en un perfecte català (un no fa ni un parell d’anys que és a Barcelona i l’altra no en fa ni un) em fan referència al seu país d’origen: Algèria.

Com a activistes la seva feina és molt més feixuga, perquè al país, han de legitimar l’ús d’una llengua minoritària davant el fet que l’àrab parlat a Algèria (barreja de turc, amazic i francès) és considerada un patuà (un argot) i els mitjans de comunicació només fan servir l’àrab clàssic, variant que a Algèria i en general a tota Àfrica, pot ser tan estrany com per nosaltres el llatí.

S’exceptua aquests usos en temps d’eleccions o quan és fa necessària que la població sàpiga alguna cosa de manera clara i directa.

El cas de l’administració és encara pitjor doncs ha quedat la llengua de l’antic ocupant, el francès,  com a llengua d’ús normal.

A tot això, cal encara sumar-hi la violència de l’integrisme islàmic sempre amatent a les suposades desconsideracions contra el sagrat Islam.

“La llengua d’un lloc s’ha de parlar encara que primer la parlis malament”, ho tenen claríssim tots dos.

I jo en un moment donat, hi estic totalment d’acord. I em fa llàstima que persones que podrien donar exemple utilitzant-lo, s’excusin vergonyosament i ningú digui res per ser qui és.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

DIA DE L’ESCRIPTOR EMPRESONAT 2009

0

El proper dia 15 de novembre s’escau el Dia de l’Escriptor Empresonat. Un dia per recordar-nos i recordar tots aquells que escriuen i que per motius polítics, no poden donar a conèixer allò que escriuen en llibertat.

Un any més, el PEN català, a través del seu Comitè d’Escriptors Empresonats, commemora aquest dia amb tot d’actes. Els actes [facebook] seran demà dia 12 de novembre a Barcelona a més d’Agramunt i la ciutat italiana de Potenza. 

A les 11:30 del matí, a l’Ateneu Barcelonès, s’instal·larà la tradicional gàbia on diversos escriptors i periodistes llegiran textos breus d’altres escriptors i periodistes que han estat empresonats. L’acte es repetirà a la tarda.

A les 19.00 hores, a l’Espai Mallorca, se celebrarà la sessió “Distància i literatura” amb una conferència de l’escriptor colombià Juan Gabriel Vásquez. Seguidament tindrà lloc una taula rodona amb la participació de Maria Barbal, Manal Al-Sheikh (escriptora iraquiana refugiada a Noruega) i Salem Zenia, moderada per Carme Arenas.

Acompanyaré al Salem Zenia en la lectura de poemes del seu llibre Sol cec. Ell llegirà en amazigh i jo en català.

L’acte clourà amb la celebració d’una vetllada literària amb una lectura de textos d’escriptors empresonats o perseguits.

Serà un plaer compartir aquesta vetllada amb tots vosaltres.

COMADIRA SOBRE FERRATER

0

Torno a Ferrater. Sempre acabo tornant-hi. Però aquest cop no directament. Faig marrada. A L’ànima dels poetes de Narcís Comadira, em trobo amb un article datat el 2002: Ferrater hagués fet vuitanta anys. Diu Comadira sobre els trenta anys de la seva absència:

“Han estat trenta anys llargs i difícils i, a vegades, davant de qualsevol cosa que passa, davant d’un fet, d’un llibre, d’un polèmica, penso: ¿què en diria en Gabriel? (…) en tot aquest anys G. F. ens ha fet molta falta. La seva intel·ligència, la seva llibertat, la seva generositat, la seva independència haurien estat una pedra de toc per aquesta cultura desvalguda i maltractada bàsicament per la incúria dels propis catalans, per aquesta manca de voluntat de ser alguna cosa seriosa, per aquesta sembla que irrenunciable herència plebea que rares vegades ens hem pogut treure de sobre”.

Hi ha un text que prefereixo, tot tendresa, i que va ser escrit el 1975, tres anys després de la mort de Ferrater. Va ser escrit per ser publicat en un llibre d’homenatge als guanyadors de la “LLetra d’Or”, un llibre que Edicions 62 volia publicar. És un text extens i porta per títol “Carta a Francesc Vallverdú on es parla de Gabriel Ferrater, d’uns anys i uns records” i que Comadira va recollir el 1998 a Sense escut:

(…) Al pis de Sarrià hi vam viure dos anys, dos anys que estan íntimament lligats al record de Gabriel Ferrater. Com t’he dit, va venir-hi a viure-hi uns dies, després de l’afer de Montserrat. (…) Va presentar-se un migdia, amb poc equipatge i un gran munt de llibres. Eren llibres per “llegir” per la Seix, la Sexy, com en dèiem nosaltres. La convivència va transcórrer plàcida i agradabilíssima. en Gabriel, llavors, a causa del seu fetge, tenia una mena d’erupció a la pell que li donava molta frisança i un acusat estat nerviós i insomni. Prenia sedants i bevia poc. La Dolors treballava a la Planeta i jo traduïa. En Gabriel llegia de nits i, al matí, tard, quan es llevava, després de preparar-se un nescafè i de rentar minuciosament la tassa, em preguntava si em molestaria que escrivís a màquina. Llavors s’asseia i escrivia els informes dels llibres que havia llegit a la nit”.

Sempre ho he pensat: Narcís Comadira ens deu un llibre sobre Gabriel Ferrater.

EL SILENCI DE DESPRÉS

3

Fa tres mesos que he estrenat pis. Gradualment m’he anat fent a les exigències de les noves parets.

Recobreixo cada racó amb la mica de familiaritat necessària per fer-me l’espai meu, nostre. Mirar de viure-hi, més que d’habitar-lo. Establir els diàlegs íntims entre els llocs comuns i els privats. Transicions entre uns i altres: que allò per compartir no sigui un espai gèlid, desproveït de cap personalitat; que el lloc propi, no sigui una cova atapeïda de coses teves d’on no sortir mai. Un fals refugi.

Dissabte, primer encontre multitudinari. Fins a setze persones s’hi aplegaren. Tots vinguts de la capital del Baix Camp. Gatzara. Crits. Riure. A veure qui la diu més grossa… Res no s’apartà del guió previst i necessari. Cap trobada d’aquesta magnitud, però, admet la cadència del detall. Tot va ser com una torrentada. Fraternal torrentada.

D’aquestes trobades, m’agrada el silenci que queda després. Quan tothom ja ha marxat. Contemplar la taula parada: les restes de menjar, algun got isolat, un tap de cervesa o de vi; una taca, una cadira girada…

Una instantània del lloc sense els seus protagonistes. El que n’ha quedat després. 

Somriure per cada deix de presència. Com s’ha escridassat el maldestre que no ha encertat a posar aigua al got. El ganivet que no tallava i que ha esventrat el braç de gitano de les postres. Un bocí d’avellana que ha sortit disparat del segon plat…

 

PER DIR-NE D’ALGUNA MANERA

1

Passo el diumenge a la tarda mirant la declaració davant el jutge del senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet.

No és gaire entretingut. Les preguntes dels diferents advocats representants de les acusacions particulars, no són gens originals. A més, el senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet, és dur d’orella -o s’ho fa- i gairebé en cada pregunta deixa anar un enervant “eeeeh?” que posa molt nerviós.

 Recorda una mica a la gran Doña Rogelia  i el seu “mandeeee?”

Se’ls perdona. Ningú no  podia preveure que les cintes es filtressin. Espero que en les propers compareixences, tots plegats tinguin en compte aquesta possible circumstància i afegeixin una mica de marro o que contractin, els senyors, per dir-ne d’alguna manera, del País o del Mundu, uns guionistes que editin les imatges afegint comentaris tendenciosos; com si fos un reality, vaja.

A més, pel que es veu, el senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet, es dedicava, bàsicament, a firmar tot el que el senyor, per dir-ne d’alguna manera, Montull, li posava davant els morros. “Això ho haurien de preguntar al senyor Montull”, és una de les respostes preferides del senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet.

M’imagino els fills del senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet, cada trimestre, amb els butlletins de notes obertes davant del seu pare i la satisfacció que els devia produir el fet que encara que els fulls estiguessin plens d’insufis, el seu pare, intrèpid gargotaire, signador professional, estampés el seu vist-i-plau sense fer preguntes.

Encara que també me’ls puc imaginar el dia de Reis, obrint paquets i més paquets, amb regals que no tenen res a veure amb el que havien demanat a la carta preceptiva.

Veig les seves carones tristes, decebudes, reclamar davant el seu pare el perquè d’aquells errors i veig, igualment, el posat desmenjat del senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet, adreçar-se a la seva descendència amb un lacònic: “Això, nens, ho heu de preguntar al senyor Montull”, per dir-ne d’alguna manera.

ELS DIES FELIÇOS

0

“(…) la vida és una barreja de dies i estones d’anar passant com una seda, amb moments que queden, amb estones grandioses que se’ns planten a la memòria, però amb intervals una mica dolorosos, tristos, pesats, que provem d’oblidar. I això sense comptar les estones d’avorriment mortal, on no passa res de nou ni es veu res en perspectiva, si no és un fred de peus paralitzador, una gana salvatge o un mal d’estómac infernal.

                                 Ramon Erra. Desfent el nus del mocador

IESSI

2

Sona el telèfon fix després de dinar. Despenjo. “Digui?”. Una veu una mica esquerdada, desagradable, vulgar. “¿Oiga, que no vienen a la reunión?”. “Perdoni?”. “La reunión de padres, ¿vienen o no vienen?”.

Els explico que és possible que s’equivoquin de número. “Cómo?”. “Que em sembla que s’equivoca de número”. “Ah, pero no es el 93…” i efectivament és el meu.

“I usted no és el padre de la Iessi?”, contesto que no. “Ah, pués perdone” i penja.

Iessi, quina una n’has fet ara?