NOCTURN AL CÍRCOL MALDÀ

Ens ho havien dit que a principis d’aquest any, l’actor Pep Tosar, havia desembarcat al Círcol Maldà de Barcelona per tal d’establir-s’hi i fer teatre. Això de fer teatre, pot semblar una frase més, però tractant-se de Pep Tosar, no ho és en absolut.

Amb dues obres estrenades: La casa en obres i Molts records per a Ivanov(Premi de la crítica), que ens vam perdre, a principis d’aquest octubre, Tosar encetava temporada amb un nou muntatge: Nocturn, un espectacle que corroborava allò que dèiem més amunt.

A partir de l’obra d’Antonio Tabuchi Rèquiem, Tosar afegeix a aquest text, altres fragments de l’italià enamorat de Portugal, sobretot contes, per tal d’encaixar-los i donar-nos un espectacle sobri, íntim, preciosista i fins i tot llòbrec en l’escenografia i plantejament rítmic, peró lluminós pel que fa als resultats que assoleix.

En un Portugal intemporal, un escriptor decideix tornar a mirar-se Les temptacions de Sant Antoni del Bosch, un quadre que solia admirar amb alguns amics en el passat. D’aquesta confidència a un dels cambrers del bar del museu i de la visita que fa l’escriptor a la casa on durant  un any va intentar escriure una novel·la i on va conèixer un estrafolari escriptor, Tadeus, i s’enamorà d’Isabel, assistirem a un recorregut, oníric del tot, que l’escriptor fa a través del temps per tal de demanar als fantasmes de tots dos, uns perquès que en cap cas, com sol passar en aquests casos, no apaivagaran cap incertesa. Hi ha més coses, però tot i que la història no amaga cap cop d’efecte (Tosar és savi i sap que sempre és el COM i mai el QUÈ) ens n’abstindrem de desvelar-se res més.

Amb els nocturns de Chopin de fons, la proposta de Tosar és d’una precisió subtil i emocionant. Res hi sobra: ni les projeccions, ni la música en directe. Tot emociona. El ritme cadenciós amb què es mouen els personatges atorga un tempo bell, que Tosar no fa servir en tota l’obra, només en les parts en que Isabel llegeix la carta que l’escriptor li va escriure. A aquest esllanguiment calmat, el complementa un tempo més realista que ens relata la peripècia pròpia de l’escriptor salpebrada amb un humor que resta feixuguesa a la proposta però que en cap cas s’allunya de l’atmosfera donada. Una senzilla pantalla translúcida, emfasitza físicament aquesta dualitat: la del somni i la de la realitat, sempre confonent-se.

Pel que fa a les interpretacions, Tosar, com a protagonista, imprimeix al seu personatge un allunyament de la concepció general de l’espectacle, com un espectador de tot plegat, molt ben confeccionat i acollit pels seus companys: Víctor Pi ens dóna un cambrer misteriós i un Tadeus, l’escriptor que coneix el protagonista, ple de racons i de subtileses; Anna Carné, en papers menors, demostra una gran versatilitat sempre creïble i Cecilia Ligorio és Isabel, la dona que llegeix les cartes de l’escriptor i que demostra un gran ofici començant el paper des de tan amunt i sense defallir en tot l’espectacle. Una proposta, la de Tosar, que ens reconcilia amb la fal·lòrnia aquella, cada vegada més estesa, que en el teatre l’art d’explicar una història en tota la seva dimensió, ha desaparegut. Seguirem de molt a prop aquest Círcol Maldà.

“Un dia, mirant Les temptacions de Sant Antoni vaig pensar que si l’home dels nostres temps havia perdut totes les temptacions, encara li quedava el remordiment. I així, vaig imaginar-me un personatge presa de l’obsessió del remordiment. Perquè el remordiment sí que existeix. I de vegades ens condueix on ell vol, fins i tot a la temptació suprema”, ens diu Tabuchi al programa de mà.

Remordiments tindreu vosaltres si no aneu al Círcol Maldà. Teniu temps fins el dia 15 de novembre. Imprescindible de debò!

UNA SORTIDA DIGNA

Parlar de Jesús M. Tibau és parlar de molt més que d’un escriptor. La feina feta a través del seu bloc, distingit amb tot la justícia del món, amb el premi Lletra d’enguany, és per tot el món blocaire català, prou coneguda. Qui no ha concorregut mai en algun dels seus imaginatius concursos? Qui no ha esbossat un somriure còmplice amb les seves desdefinicions?

A més hi ha el fet distintiu de la geografia. Tortosa. L’Ebre. Allò que en diuen el Sud. Pels qui som del nord del sud, per entendre’ns, tenim una relació prou curiosa amb aquesta terra. En la sabem propera físicament però molt llunyana per idiosincràsia. Durant molt de temps, l’Ebre, només va se un apèndix invisible de Tarragona, sense matisos, tot era igual: La Cava, Tortosa, Amposta… i em sembla que amb els tres exemples, prou diferents si és coneix una mica la zona, ja dono una idea del desemparament i ignorància que patiren aquestes terres de riba.

Afortunadament, vull creure, que les coses han canviat. Amb tot, literàriament, l’ostracisme encara segueix i aquest sí que s’escampa cap amunt: ja sigu cap al Camp de Tarragona com cap a la zona de la Franja. Vivim en la globalitat, però allò que no es faci a Barcelona… La militància del Jesús Tibau, en aquesta aspecte, és exemplar. S’ha espavilat. Ha sabut aprofitar les eines que pot tenir qualsvol i no s’ha limitat a ser un escriptor local. De tortosa -passant per Cornudella és clar- al món. Parlava de la Franja. Un altra màquina de no parar: Octavi Serret, distingit, novament amb total justícia, amb el Premi Nacional de Cultura, en seria un altre meritori exemple.

I a més de tot això, el Jesús escriu. El seu darrer llilbre Una sortida digna, el seu quart aplec de contes, compta amb vint-i-sis narracions que són vint-i-sis mirades (iròniques, tendres, sarcàstiques, misterioses) a l’acte de la mort. El llibre editat per Cossetània edicions (un altre exemple de com es poden fer les coses ben fetes a base de treballar i treballar) reuneix l’univers de Tibau, que ja he insinuat més amunt: el frec de lo riu entre els joncs, l’ombra grisa del Montsant…

Tibau domina la llengua. Mena un estil sec, auster, que si s’instal·lés en un electrocardiograma, seria una línia plana amb pics d’ironia i tendresa a parts iguals. Un estil que recorda allò que alguns han anomenat “prosa urbana”, sense artificis, sense galindaines, anant a barraca. Amb tot, aquest fet, és un encert i un error, al meu entendre.

Un encert perquè s’agraeix que Tibau no caigui en el recurs fàcil d’impostar una falsa llengua oral i traslladar-la al paper. Amb tot, la riquesa lingüística de l’Ebre, admetria una blanesa que Tibau no vol utilitzar. Hi està en tot el seu dret, però trobo que l’ús d’aquest estil, amb el qual torno a repetir que Tibau s’hi sent còmode i resolutiu, és poc dúctil i cada vegada que intenta posar-hi algun localisme que fixi veritablement un punt geogràfic en la narració, s’hi fa estrany. L’error, al meu parer.

Algunes vegades, aquest excés de distanciament només salvat per punts irònics o sarcàstics, a més, imposa una resolució massa fàcil, previsible, tenint tant bon material i sent perfectament capaç de bastir contes amb tanta entitat com “Quan dos es barallen”, “Admiració?” o “Última batalla” en què una hivernació en un calaix o altre i una treball més de rellotger, hauria sabut treure tot el seu veritable potencial. Massa precipitació? 

Afortunadament, davant monuments narratius com és “Motius”, només podem callar, treure el mocador i encendre la traca.

Tibau encara s’està construïnt com a escriptor. Al meu parer, s’ha de deixar anar. “Motius” i el conte, més llarg, que tanca el recull, “Viananys”, serien un bon exemple d’explorar noves maneres de dir que permetessin una permeabilitat més acusada del context físic on es desenvolupen els contes, una aposta geogràfica, a través de la seva tasca blocaire reivindica una vegada i una altra i que seria una llàstima que quedés arrambada de la seva literatura.

Amb tot, una sortida més que digna en aquesta nova oportunitat de gaudir d’allò que s’empesca el magí del Jesús Tibau, escriptor, blocaire, de Cornudella i veí de Tortosa, que no és poc.

MARXA NUPCIAL PER A UNA DIFUNTA

Llum de l’INVISIBILITZADOR esborrador de rastres damunt
del circ dels caps d’Europa sense contorns.

                                         Audiència! Més audiència!! Més i més audiència!!!

El pallasso que es nega tres cops amb tinta bibarrada

PUTIN, PUTIN, PUTIN

el clown que gira per la pista sense somriure blanc de cera

pedala en un tricicle entorn d’un mur caigut

IMPERTÈRRIT                                                            TERRORÍFIC

amb el seu barret cònic i tots els espectadors també

amb barrets còmics de mentida i nas vermell de pallassot

la terra deixa de girar quan la trapezista aixeca el vol

fa un TRIPLE MORTAL i abans de caure al buit crida s’esgargamella

Putin és un ASSASSÍ

Putin és un CARNISSER

Putin és un RACISTA PATOLÒGIC

mentre els vint-i-set riuen fort i aplaudeixen EMBADALITS de ser tan europeus

i ella amb el mallot i les cames llarguíssimes segueix volant

va caient per l’INFINIT FORAT de la foscor al cercle d’estrelles

i la pantalla desapareix sota la neu

hi esclata la veritat com un ANUNCI

ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS BOTXINS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS BOTXINS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS BOTXINS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La música del circ l’ofeguen serenates militars

La pàtria de Dostoievski es ven l’ànima perquè tortura infants

La comissió de drets humans connecta amb gasoductes

la llibertat d’expressió, els centres de filtració, les quatre bales a l’ascensoar de casa

les fosses secretes per tot Txetxènia i més m’estimo

EL SILENCI EL SILENCI EL SILENCI EL SILENCI EL SILENCI EL SILENCI

monacal, la lectura de La deshonra russa, la carta en blanc,

el poema sense versos, la pregària del diari,

els ulls closos fort per veure-hi

el silenci que sap el crim i no s’expressa perquè l’horror

no pot ser contingut en les PARAULES que s’han tornat un CARNAVAL

jO MiRo eL rELloTgE no hi ha rellotge

passa el conill d’Alícia i ens interpel·la “Femtard!”

FEMTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAARD!!!!!!!!!!! com si ens cridés pel nom

però Europa no té hora cau en picat s’estimba en culpa lliure

al centre de la pista de l’

U

R

B

I

C

I

D

I

a la una, la culpa muda

a les dues, Vukovar

a les tres, culpa triple, Sarajevo

a les quatre, culpa Grozny

a les cinc s’esfuma Europa

a les sis ja cremen llibres

a les set cremen dones hoems infants ancians

a les vuit et cremen, Anna, a cremadent

a les nou PUTIN diu que eres insignificant

a les deu tos els caps d’Europa quequegen s’entrebanquen

                 EUROPA CALLA MORTA

i a l’hora onzena tornem a començar a traduir una pàtria

aquí, a casa teva, en terra veritable

una pàtria on viure amb tu, ESTIMADA ANNA,

amb tu de nou

al PUNT  de mitjanit


(Intentant escriure alguna cosa sobre aquest tercer aniversari de l’assassinat de l’Anna Politkòvskaia, he topat amb la magnífica i punyent versió que l’amic Carles Torner va fer del poema de Joan Salvat-Papasseit “Marxa Nupcial” i que obre el seu bellíssim darrer recull de poemes La núvia d’Europa. Tot i les limitades opcions tipogràfiques que em dóna el bloc, vull creure que he sabut traslladar totes les sensacions que se’n deriven en llegir-lo al paper, que són moltes. Sigui com sigui, la veu poètica se m’ha imposat colpidora, insuportablement insuperable).

No ens faran callar, Anna. De tu ho vam aprendre.

DESFENT EL NUS DEL MOCADOR

Si feu mai un curs de guió de televisió, hi haurà un moment en que el professor us demanarà que creeu un personatge. Una vegada creat, amb quatre trets principals, us donarà una situació extrema i us preguntarà: “què faria el vostre personatge en tal situació?”. No falla, si la resposta és ràpida, el personatge funciona; si no sabeu què dir, voldrà dir que encara us hi heu de trencar les banyes una mica més.

Trobar un bon personatge en una novel·la és tot un plaer.  A les primeres de canvi t’agafa de la mà i no et deixa i és igual que el que expliqui no sigui res més que un grapat de misèries de perdedors; és igual, te’l creus, te l’estimes i ets capaç de seguir-lo, fins on faci falta. Bé, de fet fins al punt i final.

Si a més l’escriptor és capaç no de dibuixar un personatge així, sinó que sap nodrir, apuntalar, acompanyar, la història, amb altres personatges tant o més ben plantats damunt la terra de la novel·la, la satisfacció pel qui llegeix és multiplica, almenys en proporció al nombre de personatges reeixits.

Ramon Erra a la seva novel·la Desfent el nus del mocador, ho aconsegueix tot això que dic més amunt.

Un cambrer de bar de carretera amb la cara desfigurada per un accident, rememora els vells temps quan atenia a tota una colla de dissortats especímens. En essència, la novel·la, és això. Però com és comprendrà, és molt més.

Erra a més de bastir personatges, sap narrar. I ho fa amb una llengua que s’atura als marjals de la tradició oral, que brunyeix amb una semàntica oberta a una ruralitat que no és ni carrinclona, ni paròdica, ni exemplar, sinó que és útil. I és a partir d’aquesta llengua treballada, mimada frase a frase, gir a gir, que aconsegueix teixir un univers on un esbart de perdedors ens fan partíceps de les seves misèries.

La novel·la no es recolza en cap gran trama. Senzillament és el joc que donen els personatges i la seva relació entre ells, el que fa avançar la història amb un ritme precís, sense decaure mai. Ben travat. Un univers on les olors, els tactes, els sons, els colors, els gustos… formen una pomada espessa que unta al lector i que serveix per partida doble: ja sigui per crear una atmosfera inquietant, a vegades irreal -més que irreal, hiperreal m’atreviria dir- ja sigui per fer abocar al protagonista i a tots els qui l’acompanyen, a una fatalitat decidida, irrenunciable. No pot ser de cap manera.

Costa trobar novel·les on el gust per narrar, per explicar, per saber daurar a foc lent totes les peripècies d’un seguit de gent fictícia -que al cap i a la fi no fan altra cosa que recordar-nos que d’aquí cent anys tots calbs i que cal ballar quan la música sona i els genolls encara no es queixen- sigui aconseguit amb les pàgines justes i amb una riquesa lingüística tant imponent.

Sense cap mena de dubte, si ara un professor de guió de tele, em digués què faria la Maria de Rússia, la gitana Teodomira, l’Olivia, l’Ester o el gran, grandiós Vernis, en una situació extrema, la resposta seria immediata, sense temps pel dubte.

Lleigiu-la.