ELS MORTS

Primers de novembre. Toquen les castanyes i els panellets. No toquen les carabasses somrients, encara que molt em temo que, quan tota aquesta canalla que ara encara no camina o encara és a les panxes, ens diguin que ells el que volen és anar per les cases a recollir llepolies disfressats, ja veurem si els discursos de la tradició serveixen de res.

Toca pensar en els que no hi són, també. Els que deixaren aquest món perquè tocava. Els que el deixaren perquè l’atzar o alguna desgràcia així ho va decidir. Hi ha el consol de l’altre món pels creients. Hi ha el record viu, la presència ordenada en un altre lloc, pels descreguts.

La mort és la mort perquè la vida és la vida. Almenys la mort reposada, la mort que ve perquè els anys ja han platejat totes les vivències i ja no queda cos per res més com no sigui l’extinció natural, cadascú allà on li correspongui.

Les morts abans de temps no tenen raó. I sí, és cert, punxen i punxen l’ànima dels vius per veure si rebenta. És feina nostra mantenir-nos ferms en el determini de tirar endavant. Perquè la vida és tota nostra i cap dels qui no hi són no voldrien que per cap causa no seguíssim, qui els recordaria a ells, sinó?

La mort, els morts, formen part del que som. I no cal ni sacralitzar-los ni sentir-ne angúnia. Som només una baula en una llarga cadena. Però s’ha de viure. Intensament.

A Reus, els responsables dels serveis funeraris, han tingut una bona pensada: oferir una passejada (ahir i avui)  pel cementiri, amb un toc teatral. Es vol que els nombrosos panteons i tombes, d’un gran valor artístic, quedin integrats amb d’altres monuments de la ciutat. 

Amb l’avi, cada any, hi anàvem a deixar un ram de clavells davant la tomba del seu vell amic l’escultor Joan Rebull, una de les tombes més boniques que es poden admirar (una còpia dels tres nens abraçats, que il·lustra aquest apunt d’ara, es pot veure a l’Ajuntament de Barcelona, també)

La feina de mostrar-nos els secrets del cementiri de Reus ha estat encarregada a la companyia de la mateixa ciutat La Gata Borda i no cal que us afanyeu a buscar entrades perquè l’èxit de la proposta ha estat tal que ja estan totes les places donades. És probable que més endavant hi tornin. Una idea original i que en mans de la companyia esmentada serà un luxe de veure, com tot el que fan.

Un altre proposta per aquests dies. L’aparició d’un nou volum dels reculls de poemes que des d’Ara llibres en Jaume Subirana perfà i que ens acosta la poesia a tots els àmbits de la nostra vida. Una proposta que està tenint una gran acollida -el mateix Jaume al seu bloc ens explica que 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira  ja ha arribat a la tercera edició!- i que ara a Que no mori la llum ens dóna cinquanta maneres d’acomiadar-nos dels nostres morts.

Tant dels qui van exhalar el darrer alè després d’una vida llarga i fecunda com els qui encara els tocava de respirar molta, molta existència.

ACORDANZA DE LA FORMA

INTERVALU

Nun escribo
pa que me sobreviva un versu.

Pa eso ta la castañal inmensa
que mira indiferente pal molín.
Cuando la tierra yá nun guarde
acordanza de la forma d’estos didos,
ella seguirá, com siempre fexo,
                           retoñando al chegar la primavera.

                                                Taresa Lorences. Sobre l’arena

DRUKARKA

Fa uns dies vaig comprar-me una impressora nova. Un paper encallat mentre estava fent una impressió que em corria pressa i el posterior estirament d’aquest paper sense cap mena de precaució, va enviar a Can Pistraus la vella en un esclat de petits caragols i engranatges i més caragols i més engranatges per tot arreu i el conseqüent enviament a l’atur als milions de diminuts senyors que dins la màquina, s’encarregaven de fer-ho anar, tot plegat.

Vaig aprofitar, i com que encara no tenia escàner, la nova màquina que em vaig firar fa uns dies, té l’escàner incorporat (com és natural, ja tinc penjada al suro sengles impressions: del meu rostre i de la meva mà; he aturat aquí la febre impressora del meu cos) cosa que em permetrà tot un ampli ventall de possibilitats.

Per tal de dir al món que havia adquirit una nova impressora, se’m demanava un seguit de dades on-line. Vaig anar apuntant el meu nom, la meva adreça -la postal i l’electrònica- i com sempre, arribem a la pregunta del milió, aquella pregunta que m’imagino que a molts fa pujar la mosca al nas, no pas perquè no sapiguem què contestar, sinó perquè l’opció que nosaltres voldríem, no existeix.

Doncs sí, parpellejant a la pantalla, hi sortia en blanc: “País?”. Ja fa uns anys que vaig deixar de pertànyer a un país el qual no m’ha semblat mai que fos el meu. Com que compro bastant per internet, la meva adreça de Barcelona, pot tenir com a país de destinació: Bòsnia, Tailàndia o Andorra; encara que per motius obvis, la meva nacionalitat adoptiva més comuna és la polaca. Doncs ho vaig fer així.

Ara tot just, una setmana després, m’ha arribat la primera news letterde la casa on vaig comprar la impressora. Cal que digui en quina llengua m’ha arribat? Doncs sí, en la meva llengua materna: el polac! No em queixo pas. Crec que és bonic eixamplar horitzons culturals. Apropar-se a noves llengües que en unes altres circumstàncies no tindrien cap interés.

Gràcies a això, el meu vocabulari polac ha crescut molt: per exemple, he après que impressora en polac és “drukarka”, que paper es diu “rola” i que “truz” vol dir tinta. També he après que “instrukcja obslugi” és manual d’instruccions i que “Drogi klience” vol dir estimat client.

També he descocobert que el títol d’aquest humil bloc vindria a ser alguna cosa semblant a “dzién kobiet” i que “Dzi?kuj? za przeczytanie mnie”, significa “gràcies per llegir-me”.

PARELLA DE REINES

El PEN català està d’homenatge. I per partida doble. I per partida doble, per reblar el clau, homenatja dues escriptores.

Demà dia 27 obrirà aquest doble reconeixement, els actes que a les Illes, tornaran a fer present l’enyorada col·lega blocaire i escriptora Xesca Ensenyat. Dos actes a Palma i un a Pollença, ens acostaran a la realitat teixida de tinta i teixida de píxels d’aquesta reina del teclat i de la ploma.

Però ho dèiem que la cosa no queda aquí.

Dimecres dia 28, el Comitè d’Escriptores de la mateixa entitat, amb el nom clar que una vella sang dicta recordarà el desè aniversari de la mort de Maria Àngels Anglada, deixant-ne vigència a l’Ateneu Barcelonès de la sensibilitat d’aquesta altra senyorassa de les nostres lletres.

EM FARÉ EL ROSTRE PÀL·LID

Deixaré la ciutat que em distreu de l’amor
la meva barca
           el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca-

l’autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
          que és l’avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva

li diré com la copa melangiosa és del vi
-i el meu braç al seu coll-
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré maliciós:
-com un pinyó és la boca que em captiva.

                                         Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis

TXETXÈNIA, DEU ANYS DESPRÉS

Hi ha guerres i guerres. N’hi ha que fan sortir al carrer riuades de gent i n’hi ha que només fan córrer torrentets de tinta o pantalles d’enuig. No ho sé que ho fa que davant la mateixa mort, la mateixa sang, segons com se surti al carrer a esbravar-se i  segons com, no.

La guerra de Txetxènia, per exemple, no ha aixecat gaire indignació. Des de la Lliga dels Drets dels Pobles, concretament des de la seva campanya Txetxènia, trenquem el silenci, sempre amatents a trencar aquest silenci fastigós, volen reivindicar aquest trencament amb un acte commemoratiu d’aquest desè aniversari de falta de llibertat.

Serà demà dia 21 d’octubre al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10 de Barcelona) a les 19 h.

S’emetrà el documental Desconfiança d’Andrei Nekrasov amb l’assistència del propi autor que retrata la situació que es viu a Rússia.

També comptarà amb la intervenció de l’activista Usam Baysaev, membre de la ONG expulsada de Txetxènia Memorial.

KINZENA POETIKA 2009

Avui mateix es dóna el tret de sortida, per novena vegada, de la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès.

Quinze dies on els versos surfejaran damunt pàmpols per tota la vila, quinze dies on la paraula lliure, pura, serà la protagonista; brillarà com mai.

Malauradament, segons els seus organitzadors, amics Sílvia Amigó, Santi Borrell i Jordi Ribas, aquesta edició serà la darrera. Coneixent, però, l’entusiasme que tots tres hi han abocat any rere any,  no em crec que la poesia a Vilafranca desaparegui sense més ni més i que no en tinguin alguna de pensada.

En l’edició de l’any passat vaig tenir el goig i el privilegi de ser convidat a dir els meus poemes. Va ser llavors que vaig copsar amb quina il·lusió preparaven cada acte. Em tractaren de manera immillorable.

No fa gaire, a Vic, el Jordi va ser convidat a parlar sobre què era la Kinzena, dins les jornades sobre Organitzadors de Festivals Literaris organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes. Les seves paraules em feren sentir encara més orgullós d’haver participat en aquesta kinzena on la poesia ho inunda tot.

Sempre hi haurà poesia. Sempre!!!

Mentre escric això sona una tendra i breu melodia de guitarra composada i interpretada per Toti Soler.

DA CAUSIS LINGUAE

Interior. Tarda. Oficina de correus. Una dona d’aspecte sud-americà vol enviar diners a una altra persona. El nom del destinatari és estranger i és una mica enrevessat. La responsable té dubtes. 

RESPONSABLE OFICINA

¿Con ve alta o ve baja?

CLIENTA (fa cara de no entendre què li diu)

RESPONSABLE OFICINA

És que aquí tenemos la ve baja i la ve alta.


CLIENTA

Ah, con ve alta, entonses.


RESPONSABLE

Cómo Barcelona?


CLIENTA

Sí, y cómo vaca.


RESPONSABLE

La baca del cotxe?


CLIENTA

No, no…  la vaca…. la vaca… de muuuuuuuuuuu.

RESPONSABLE

Ve baja, entonces.

CLIENTA

Sí, eso, la xiquita pues. Grasias.

(paga l’import que la RESPONSABLE li diu i surt de l’oficina)