11/9/09: DE MANARS I GARROTADES

Hem de donar les gràcies a Espanya. Ho dic de cor. Si no fos per ells, aquesta Diada, hauria caigut en la mateixa inèrcia de sempre: la dels quatre que encara tenen sentit de país i s’empesquen, any rere any, noves iniciatives per deixar ben clar que nosaltres no hi volem ser al seu Estat, que en volem un per a nosaltres, i el ja acostumat silenci a les televisions i diaris, deixant aquestes manifestacions seguides per molta gent arreu de Catalunya, com apunts brevíssims, anecdòtics. 

Però enguany, oh enguany!, una consulta organitzada per una associació amb el suport d’un Ajuntament d’una població de 8000 habitants, esgarrifa’t!, ha tornat a fer brandar el Santiago I Tanca Espanya activant totes les mòmies retrògrades dels qui encara veuen al Borbó com el continuador del Cabdill, i engegar-la contra la consulta alhora que ratificava una manifestació de Falange -la feina bruta encara la fan els mateixos.

Arenys de Munt ha vist com la còlera de la Pell de Brau li queia al damunt. Ni federalismes assimètriques, ni comunitats autònomes, ni nescafè per tothom: quan es parla d’autodeterminació, de decidir per nosaltres mateixos, les picabaralles partidistes dels partits espanyols, les distàncies ideològiques, per art de màgia s’esvaeixen. Hi ha un ressort en aquesta Espanya seva de cada dia que fa que, en parlar d’Independència, s’activi i els faci anar tots a una. Els catalans, n’hauríem d’aprendre, per molt que ens dolgui.

Cal, ara més que mai, que els polítics es posin a l’alçada de les necessitats del país i en un gest de generositat política, s’acordi un full de ruta compartit per tal d’impulsar la sortida de Catalunya de l’Estat espanyol i la fundació d’un Estat propi que permeti impulsar el país a nivell europeu i mundial. He dit.

 Mentrestant el país, la gent, viurà la Diada Nacional oficial amb un acte “Mediterrani” a la Ciutadella i amb una Estatutet, pobret, pobret, la sentència del Superior del qual, no importarà a ningú, per molt que tot plegat sembli allò dels Marx de la part contractant de la primera part… i ens el tornin rebregat, grapejat i amb pantalons curts i els genolls sagnant. Una manifestació per queixar-nos? Un altre referèndum? Tira, tira. Espanya fa temps que fa servir tele-operadores d’aquelles que es despengen amb un “…pues por independencia no me viene nadaaaa”, mentre tu te les imagines llimant-se les ungles i fent bombolles de xiclet.

Si llegim la interlocutòria que censura l’acord del consistori d’Arenys donant suport a la consulta o la sentència del TSJC fallant a favor de la manifestació falangista, hi trobarem el fonament de la llei perfectament plausible en totes dues decisions. Ara bé, quina llei? Doncs, la seva! 

La Constitució Espanyola és ben clara: l’article 145 diu literalment: “En cap cas es permetrà la federació de les Comunitats Autònomes” (no diur res de les nacions) i això es penja a la paret i la resta són vuits i nous. Qui s’hi posi de cul, clatellada. Qui hi discrepi, clatellada. Qui alci una mica més la cella que l’altre, clatellada. I ha estat així malgrat Cambó, malgrat Pujol. Regeneració? Putrefacció, més aviat.

No sé si a les cavernes més cavernoses de la caspa espanyola hi ha instal·lat un d’aquells sistemes d’alarma que detecta qualsevol insurgència a allò establert mooooooooolt abans del 1978 i que faci trontollar la Unidad de Destino en lo Universal. Al “desafiament” d’Arenys li ha tocat un trist advocat de l’Estat falangista, però cal veure en aquesta correspondència, un gest de repressió massa exagerat com per no preocupar-se.

I és que no hem d’oblidar que molt abans abans, la Mari Consti també ens diu al Títol Preliminar, al seu article 8, que “Les Forces Armades (…) tenen com a missió garantitzar la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional”.

Sigui com sigui, bona Diada a tothom.

 

D’UN TEMPS

Des del casament del J. que no ens vèiem. El meu paper de germà del nuvi va impossibilitar que pogués estar per ells com calia. Sempre dèiem de fer un sopar. Mai arribava. Hi va haver un intent abans de l’estiu que no va fructificar. Dissabte passat, finalment, a Reus, vam poder retrobar-nos.

Ens coneixem de fa molts anys, més de vint, potser. Ens vam trobar a Prades (Baix Camp) de xiquets, compartint la llibertat dels estius de la infantesa i de l’adolescència; des de Sant Joan fins a la Diada.

Matins de piscina a quarts de dotze. Dinar amb una esgarrapada per sortir al carrer amb el bat del sol. Tardes de bicicleta amb una pausa per berenar. Sopar a quarts de deu, també tant de pressa com es pogués, per sortir, encara, fins a quarts d’una…

A l’O., que té bessons de vuit anys, li costa explicar als seus fills què representà tot allò. Avui en dia, aquests estius llargs, plens, inefables, són gairebé impossibles. Nosaltres encara érem dels que teníem les mares que treballaven a casa, ocupant-se de tot. Ara, això, és impensable.

No m’agrada mitificar res. Ho deixo per la literatura, això, però sí que és veritat que els estímuls rebuts durant aquells dos mesos llargs, valien per la resta del curs. Una educació vital i sentimental. La sensació que del juny al setembre, tot, absolutament tot, era possible.

Per damunt dels cabassos i cabassos d’anècdotes -quantes n’havia oblidat!- que ens van fer saltar llàgrimes de tant com vam riure, la sensació d’estar encabit en una fraternitat absoluta, compacta, que ens nua amb un temps on la felicitat, encara que innocent, infantil si es vol, va ser possible. 

Un reducte de temps viscut amb una potència vital que no he tornat a sentir, impossible d’adjectivar amb precisió, igual, m’imagino, com els passa a la resta dels que dissabte vam tornar a fer cabanes amb branques de pins, jugar a futbol-bici o anar a pescar granotes des de la nostàlgia feta present de reviure aquella llibertat i tornar a ser feliços rabejant-nos-hi.

 

BAND OF BROTHERS

Corria el 1998 quan Steven Spielberg va estrenar Salveu al soldat Ryan. La pel·lícula explicava les peripècies d’una companyia de Ràngers de l’exèrcit de l’Estats Units, durant les acaballes de la Segona Guerra Mundial, comandada pel capità John H. Miller (Tom Hanks), tot just desembarcada a les platges de Normandia, per tal de trobar al soldat que dóna nom al títol de la pel·lícula i portar-lo sa i estalvi cap a casa. Els seus tres germans són morts i es considera que ja hi ha hagut prou sang dels Ryan malaurada en la guerra.

La sintonia entre Hanks i Spielberg i l’interès mutu per aquella guerra, els portà, el 2001, a embrancar-se en un projecte comú també amb la gran contesa com a referent. Es tractà de la minisèrie de televisió Band of Brothers, (que aquí es va traduir com a Hermanos de Sangre) i que va ser emesa per la cadena de televisió per cable HBO.

Spielberg i Hanks tornaran a col·laborar en un altra minisèrie, també ambientada en al Segona Guerra Mundial i per la mateixa cadena: The Pacific (en podeu veure fotos del rodatge i el tràiler) que veurà la llum el 2010.

Basat en el llibre del mateix nom d’Stephen E. Ambrose, la minisèrie, de 10 capítols, segueix la trajectòria de la companyia E del 506 Regiment d’Infanteria de paracaigudistes de l’exèrcit dels Estats Units, des de la formació, passant pel llançament a les costes de França i seguint en diverses missions fins arribar a l’alliberament final d’Europa.

Amb el segell de qualitat de tots els productes televisius a què ens té acostumats la cadena de televisió, la sèrie són  deu monuments a la ficció televisiva, tant pel que fa als guions, la interpretació com en l’ambientació, tot deutor del film citat.

Focalitzant l’acció en la companyia, els personatges (deixant de banda Winters, l’oficial que anirà ascendint) estan esbossats sempre en referència al conjunt per molt que en molts episodis, en off, sigui la veu d’un soldat qui faci de narrador. Podríem dir que la companyia actua com un personatge en sí. A vegades recorda, salvant les distàncies, l’adaptació al cinema del 300 de Frank Miller.

Com a nota curiosa, podrem veure l’actor David Schwimmer (el Ross de la mítica Friends) fent de malcarat instructor. Com és natural, molt poc creïble després de tants anys veient-lo fer comèdia.

Abans de cada episodi, el testimoni dels protagonistes reals, imprimeix a la sèrie un deix de veracitat històrica. Un recurs que també dóna caràcter èpic a la sèrie impregnada d’aquella sensació de desconcert i ansietat que Spielberg provoca quan filma escenes de combat i que ja va  insuflar al film orígen de la sèrie, amb aquells memorables 10 minuts on, personalment, ha estat  la vegada que ho he passat pitjor en un cinema.

No hi trobareu joves tothora pentinats en aquesta sèrie. Ni banderes, ni himnes, ni heroïcitats. Hi ha mort. Molta mort. I cames i braços arrancats  i ferides de tot tipus. El mateix missatge antibelicista mostrat a la pel·lícula, aquí es reparteix en totes i cadascuna de les accions que porten a cap els soldats. Tots, en un moment o altre, es pregunten el perquè de tota aquella barbàrie. Quin sentit té veure caure els teus amics, l’un darrera l’altre. Què faran quan s’acabi tot allò…

 Bands of Brothers és bellesa feta televisió (recomano veure els capítols amb presentació i tot, Michael Kamen en va fer una gran banda sonora) a partir d’una guerra la qual se’n commemora, aquests dies, el setantè aniversari.

ELS APUNTS MÉS LLEGITS (AGOST 2009)

(Em fa feliç constatar que, malgrat que aquest agost hem fet vacances, les visites no han minvat. Gràcies a tots!)