Els dies i les dones

David Figueres

CAPVESPRE DE RECANATI

0

De vegades arribes a casa i et sents satisfet amb tu mateix. Calia treure-t’ho del davant. Ara estàs fet una piltrafa. Busques per tot arreu baranes i agafadors per no perdre la verticalitat. Però en el fons saps que, quan acabi tot això, hauràs d’acceptar que has fet el que calia.

No hi ha rancor. No hi queda roba bruta al fons del cove. Un nom més. Algú que, de nou, has hagut de moure d’un calaixet de l’ésser a un altre. Ja està fet. Al capdavall amb les coses que ni tan sols han començat sempre és més fàcil tot armistici. Habitar en el seu somriure. Sí, millor això.

No ho exageris. No t’escau el martirologi gratuït. Queda moooolt de camp per córrer. Via. Hi ha molts projectes que ja desfilen com les cartes aquelles de la versió Disney de l’Alícia de Carroll. Se’t planten al davant i t’exigeixen que els donis una ullada, que hi posis fil a l’agulla. Via. Tot triomf és a l’abast.

Pensa que també hi ha un canvi de escenografia i els canvis comporten canvis. De Nou Barris a l’Eixampla. Transites aquests dies entre capses apilades de llibres. Fa dies que has fet neteja de coses inútils que s’acumulaven al fons dels calaixos i dels armaris; tants dels físics, com dels metafòrics.

Una de les capses encara està oberta. Treus un llibre a l’atzar. L’atzar, de vegades, pot ser ben fill de puta: Els Cants de Giacomo Lepoardi. Immillorable traducció de Narcís Comadira. Surts al balcó amb el llibre. Fas un puret i comences a llegir. No saps llegir poesia només per a tu. Així que comences a dir-la amb veu alta.

La bellesa de Leopardi fa aixecar la vista del veí del davant. Un d’aquests australopitecus amb el cap pelat que escolta David Bisbal tot el sant dia i sempre diu a la seva parella que fotrà el camp i mai ho fa. “El tio de delante está hablando solo” i tant et fa, perquè d’aquí un mes no hauràs de suportar-lo més. D’aquí un mes només seràs un personatge d’un conte.

I llavors, quan tu ja estaves a punt de passejar amb Aspàsia, amb Sílvia, sona un mòbil i el planeta para de girar. I plores. Plores, sí; reconèixe-t’ho. Perquè ni  mil cors rebregats poden competir contra els que tot just estan a punt, a punt, de fer bum-bum, per molt que el cigne de Recanati fa uns segles, o tu ara mateix, ho posin en dubte.

LA MAR INCENDIADA

0

SOM EL FOC

          Per a la C. que avui ens hauria convidat a un tall de pastís d’aniversari

No avancen les ombres d’aquest deliri.
Es queden quietes, sinistrament quietes,
esguardant-ho tot amb aquells ulls cecs.
Les seves mirades són de napalm:
gelatinós abric que ens encendrà
la pell i la carn i els ossos. Tot crema.
Som el foc el que tu veus. Som nosaltres
cercant un nou rumb, amarats de flama.
Ens reconeixem i abracem cremant
un dolor eixut que no vol ni sap fer-nos
res més que zombis cercant la sortida;
un únic gest que ens permeti tornar
a la vida ignífuga que portàvem.
No et podrem dir mai la mar incendiada
que ens rosega cada límit del cor,
ni cada flor podrida que trobem
al fons de l’armari del temps flamíger.
Som el foc i no esquivem la ferida,
perquè els dies ablamaran l’enyor
i en retrobar-te a la fotografies,
en cada esvorall de record temut,
serem de nou abrigats pel foc viu
que ens desfigurarà cada present
fent-lo voluble al futur desconcert.
Nosaltres quedem recordant qui ets.
Nosaltres quedem recordant qui som.
I cada nou dia que pareix l’ombra
és una victòria a la mort cabrona,
un camí nou per provar de comprendre
qui és que permet que el temps se’ns emporti
abans de veure créixer els nostres fills.
Qui és que permet la sega del blat
abans que les espigues bleixin d’or.

                                                                      DF

L’AMANSIMENT DE LA FÚRIA

0

Què fas si ets actor i t’avorreixes a l’estiu? Fàcil: agafes una obra de Shakespeare, entabanes a un grapat de col·legues de professió, compres quatre leotardos, busques un espai prou digne per a representacions teatrals a l’aire lliure i l’avorriment, per art de màgia, desapareix.

Més o menys d’aquesta manera, la companyia Parking Shakespeare, de Barcelona, ha decidit fer-se seva la iniciativa que fa molts anys que ja funciona a l’anglosaxònia i portar el geni del dramaturg anglès, a un parc de la Ciutat Comtal.

Per donar-se a conèixer i engegar, s’ha triat una comèdia: L’amansiment de la fúria. L’espai, el Parc de l’estació del Nord de Barcelona. Elles i ells són: Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Òscar Garcia, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Ariadna Matas, Santi Monreal, Ricard Sadurní i Víctor Tejera. Dirigits per Pep Garcia-Pasqual a partir d’una nova traducció de Salvador Oliva, que certifiquem, que el dia de l’estrena, va xalar d’allò més.

Hi són cada dia a les 19:00 h. fins el dia 2 d’agost i de gratis!

La comèdia, ambientada en la itàlia encara dividida en ducats, explica la història d’un pare que té dues filles, una de càndida i una mica bleda i una altra que té un geni de mil dimonis, efectivament, la fúria. Les poncelles s’han de casar i tot un reguitzell de mascles de tota mena, aniran fent les mil i una per aconseguir el seu amor o millor dit, aconseguir l’amor del seu pare i no precisament amb les seves virtuts personals sinó més aviat amb les de les seves butxaques. Els equívocs sovintegen, les disfresses més. Tothom no és qui sembla. Els criats fan d’amos, els amos de criats. Al final, com toca, la fúria serà domada i tothom beurà i es casarà i serà feliç, o no. Teatre dins del teatre. Teatre fora de teatre.

L’espai triat per la companyia per donar-se a conèixer, potencia aquesta teatralitat. Deixant de banda que la proposta ens va semblar correcte, al servei de voler fer passar una bona estona amb un text de l’oncle Will -que no és poc- amb una direcció a l’alçada de les circumstàncies i interpretacions notables, és precisament la capacitat d’emmarcar l’espectacle en un espai com aquell, el que més ens va agradar.

Com ja em dit, la comèdia juga tota l’estona amb aquest travestisme. Els personatges entren i surten -ja sigui de l’espai de representació, com dels seus personatges- i ens agrada, que l’espai, circular, pugui participar d’aquest teatre fora del teatre. Així, assistirem a les corredisses dels actors per arribar a temps a la part de l’escena on han d’aparèixer o com fan un glop d’aigua.

Tot i que aquest aspecte sembla anodí, no ens ho sembla, perquè d’aquesta manera, voltant el públic, s’aconsegueix que públic i actors, quedin a un mateix nivell i es potenciï la popularitat de la proposta; una nuesa que defuig, així, la reverència que a voltes, una obra de Shakespeare, provoca. És bo recordar que la companyia del d’Straford, fa més de de tres-cents anys, anava de poble en poble fent funció amb el més mínim.

Aplaudim aquesta fresca proposta. S’encomana, als bancs, la bona sintonia del projecte. Un parc, una tarda, una farsa i riure i deixar-se anar. Res més senzill o res més complicat. Ens agrada la murrieria i bon fer de la direcció de Pep Garcia-Pasqual i sobretot ens agrada que encara  hi hagi persones que sense suport institucional -fins a la data, de subvencions res de res- encara siguin capaços d’encomanar el bon rotllo necessari per fer teatre sense cap altre compensació -i aquesta afirmació no és una llicència literària, perquè les representacions són gratuïtes i ningú cobra ni cinc- que la dels aplaudiments.

Seria una llàstima que un projecte com aquest quedés només com una provatura i no passés d’aquí. Senyors de l’Ajuntament, a posar-se les piles!, que aquests xiquets ja els han fet la feina: hi ha talent, hi ha ganes, hi ha possibilitats, “Shakespeare a la fresca?”, “Shakespeare als Parcs?”, facin-s’ho com vulguin però no ho deixin córrer; l’any que ve en volem més de passar les tardes mentre se’ns representa una comèdia o un drama o el què sigui.

CONTRA LES FLAMES

1

Ahir, en l’incendi que es va originar a la Terra Alta, hi van morir quatre bombers de la Generalitat. Dos més estan ferits. El vent va canviar de direcció de manera sobtada i els va atrapar. Eren les quatre de la tarda.

No conec un ofici que s’exerceixi amb tanta passió. T’ha d’agradar aquesta feina. Tots els bombers que conec -i en conec uns quants- estan formats d’aquella combinació especial feta a parts iguals de follia, responsabilitat i voluntat de servei. Bona gent. Abnegats. Totalment lliurats a una feina desagraïda, mal pagada i amb unes condicions laborals del tot rocambolesques i on les aparents millores, la majoria de les vegades, només són  pur maquillatge mediàtic que no soluciona res. Fa un any, ja vam denunciar la situació del sector en motiu de la malaurada mort del David. 

Probablement, com se sol dir, però, “avui això no toca”. Aquestes quatre defuncions volen dir quatre famílies destruïdes i tot un grapat d’amics que s’hauran d’acomiadar per força de la seva presència. No és poden demanar responsabilitats quan un caprici de l’oratge, afegeix a les cendres del paisatge, aquestes quatre vides. El consol de l’acte de servei no consola. Tampoc la noblesa de  la professió. Una cosa són les baixes i una altra de molt diferent, les persones que ja no tornaràs a veure somriure mai més.

El meu condol a les famílies i amics dels bombers morts. Tots els ànims i coratge als seus companys que encara estan treballant en les tasques d’extinció i en la impagable feina que estan portant a terme.

CORCHERO BALLA FORMOSA

2

Manuel Cuyàs deia, no fa gaire, que l’arquitecte Ricard Bofill era un arquitecte de vestíbuls. Ja pot ser un teatre, un aeroport o un edifici d’oficines: primer el vestíbul, després la resta.

El Teatre Nacional de Catalunya no s’escapa a aquesta concepció. La lluminositat rere les vidrieres amb les lletres vermelles deixant ben clar on et trobes, escampa una benignitat que el marbre blanc acull projectant-la cap a les persones que hi ha esperant d’entrar a les diferents sales.

Cada dia hi esmorzo, jo, al TNC. Hi treballo a la vora. A l’hivern al solet. A l’estiu, o almenys una part, sota una de les oliveres. Al matí hi ha poc moviment. Per això, aquest capvespre de teatre, veure tot aquell gentam amunt i avall, com si fossin figurants d’un anunci d’una coneguda marca de vermut blanc, em sorprèn amablement. Ells amb camises virolades i mocasins. Elles amb vestits blancs lluïnt tomba-i-tomba solar. Paco, la camisa; que som al Nassssional!

Sala petita. El Present vulnerable. Rara avis, la companyia d’Andrés Corchero i Rosa Muñoz, ballen poemes de Feliu Formosa. Fa anys que Corchero i Formosa col·laboren plegats. Un repte això de ballar poemes. Com és balla un poema? Com es dansen els versos? Sabem que s’han basat en el llibre Cançoner. Un bell cant a la pèrdua que Formosa va escriure en perdre la seva primera companya. Hi ha ecos de Ferrater, al meu parer. La poesia de Formosa no és senzilla. L’univers de Formosa no és senzill. Una altra joia, menys complaent que l’anterior llibre: Per puck. Un homenatge en forma de versos, al teatre.

Als versos afegir-hi els els dietaris de Formosa i un volum dels quals, dóna títol a l’espectacle. Un teixit que s’ha de considerar un tot. Lucidesa surant sempre per damunt de paisatges, d’experiències, de pèrdues en clau alemanya. El teatre, la poesia, la traducció, les depressions: Feliu Formosa.

Tres homes i dues dones. Ells són Diego Anido (bèstia escènica, en aquest cas, efectiu però discret, amb tot, creieu-me: qualsevol espectacle on aquest home hi surti, segur que val la pena de veure), Jordi MasXavier Ripoll. Elles són la pròpia Rosa Muñoz i Constanza Brncic, immensa, molt gran.

Una línia vermella separa les dues parts. Els que es queden. Els que se’n van. Però pots quedar-te i ser lluny. Pots ser lluny i ser a la vora. Una estructura de ferro al mig, també. El balanceig, el perill que es precipiti, que caigui, ens dóna la fragilitat.

Pautat l’espai, la desdoblació es reparteix entre ells i elles. Corchero no cau en la banalitat de focalitzar-ho tot en només en la personalització entre ell i ella. Els moments, per exemple, de contacte físic entre Anido i Brncic (commovedor) són d’una profunditat emotiva molt elevada, però si cal remarcar alguna cosa de Corchero, és haver sabut portar a l’escenari, un cert desencís que si es llegeix a Feliu Formosa, moltes vegades la seva obra traspua.

De tota manera, el muntatge no llisca tot el que hauria de lliscar. Encara que no crec que sigui problema de concepció sinó que moltes vegades això del Buhto, pot arribar a ser una mica desesperant si hom no va amb les pedres suficients a les butxaques per tal que, certs moviments o certes coreografies, no et facin volar cap a afers més domèstics o senzillament no et facin marxar de la sala per avorriment.

Hauríem de parlar de correcció. Hauríem de parlar d’execució pulcre d’un grup de ballarins a les ordres d’algú que ha llegit a través de la gestualitat, l’obra d’un dels grans de les nostres lletres. Corchero l’ha llegit bé, però el muntatge no sempre convenç. Hi ha puntes de sublimitat, tots els ballarins estan a l’alçada de l’exigència, però hi ha vegades, bastit tot el vaixell, que la nau va per una banda i allò que se’ns vol dir, els mariners, per una banda, resolent plantejaments amb un risc potser massa bla.

NATÀLIA ESTEMÍROVA: UNA NOVA VÍCTIMA AL CAUCAS

0

Sembla que les declaracions d’Oleg Orlov, director de l’ONG russa Memorial que operava a Txetxènia (parlo en passat perquè l’organització ha anunciat que es retirava de la zona per falta de seguretat) acusant al president  d’aquesta república Ramzan Kadírov directament de l’assassinat de Natàlia Estemírova, ha causat cert revolt.

Fa temps que la vida a Txetxènia, a Rússia i a tot el Caucas, per tots aquells que denuncien cada violació dels Drets Humans que s’hi comet, no val massa cosa. Tots i cadascun dels periodistes -o potser millor caldria dir activistes- que havien parlat d’aquests casos amb una certa repercussió, han estat assassinats impunement. No són els únics.

Per cadascuna d’aquestes víctimes que tenen darrera persones que saben els seus noms i que afortunadament no deixen, ni deixaran que caiguin en l’oblit, hi ha centenars i milers de cadàvers anònims en fosses, en marjals, en tombes innominades, de suposats “terroristes” que amenacen la seguretat.

Per la juventud, per les persones que veuen que les coses no van bé a Txetxènia, només hi ha dues possibilitats: o marxar al bosc amb un kalashnikov per unir-se a les milícies o fugir del país. La resta és esperar que les forces de seguretat trobin l’excusa més trivial per engegar-te un tret a tu o a algú de la teva família.

Anna Politkòvskaia ja denunciava, fa 10 anys, els horrors de la primera guerra txetxena. Ara de guerra oficial no n’hi ha. Amb una aparent pau restituïda, els crims no han cessat, però, ans al contrari: Kadírov s’ha erigit com putxinel·li de Rússia, s’ha après la cançoneta sabuda de “la lluita contra el terrorisme islàmic” i actua com un gos carnisser davant el menor indici de dissidència, esperonat per Moscou.

La responsabilitat de Rússia, en tot aquest assumpte, és evident. L’imperialisme rus (fa dies veia un cartell del ballet rus. De popular ha passat a tornar a ser imperial) ha sabut posar al capdavant de les diferents repúbliques que conformen la federació russa a gent de la seva confiança. S’abolí el dret de les repúbliques a decidir el seu representant. Ja fa anys que tot es decideix des del Kremlin.

Amb tot, la trista actualitat sobre el Caucas, desgranant-se mort a mort, tan sols és la punt d’un gegantí iceberg. De la mateixa manera que els Estats Units van crear personatges com Sadam Hussein que amb el temps van suposar una amenaça més enllà de perquè se l’havia creat, el Caucas és ple de petits territoris manats per bèsties tant o més perilloses que el mateix Sadam.

Si fa uns anys els moviments tectonicopolítics van donar-se als balcans, amb el  vergonyós paper de la Unió Europea, no hi ha cap mena de dubte que l’actualitat internacional passarà, més tard o més d’hora, per traslladar-se al Caucas. Entre Rússia, Xina i la Índia, el territori està bullint a foc lent perquè d’aquí no gaire comenci a bombollejar de manera molt més present i s’obrin falles i fissures que esquitxaran a tothom.

Una política energètica unitària per part de la Unió Europea, podria parar una mica el cop, però ara com ara, en què els oleoductes que abasten Europa de gas i petroli estan en mans no ja ni tan sols de països, sinó directament de companyies, el panorama d’aquests petits països que s’estan enriquint a gran velocitat, no pot ser altre que el  d’armar-se i començar a amenaçar els territoris veïns a cops de programa atòmic i de genocidi.

Però ara cal parlar de les persones. Cal parlar dels que hi han deixat la pell perquè almenys, l’oblit, el silenci, no se’ls endugui per sempre. A casa nostra la gent de la Lliga dels Drets dels Pobles estan fent una feina magnífica (podeu signar la carta que s’enviarà a l’ambaixada russa dirigint-vos a txetxenia@dretsdelspobles.org) La globalitat no només ens ha portat la universalització del terror, també ha comportat la universalització de la solidaritat.

Encara que em pesi, sé que d’aquí uns mesos tornaré a parlar del Caucas amb un cadàver calent damunt el teclat de l’ordinador, per no parlar de les morts que no sabrem. És irremeiable, però no caurem en el desànim. Dir. Denunciar. No podem fer altra cosa.

Avui a les 20:00 a la Plaça Sant Jaume de Barcelona s’ha organitzat una concentració per retre homenatge a Natàlia Esterímova.

SABEM QUI HA ASSASSINAT NATÀLIA ESTEMÍROVA

3

“Avui han assassinat la nostra amiga i col·lega, una persona molt propera. 

Durant gairebé 10 anys la Natasha ha estat treballant per Memorial al Caucas nord, centrant-se especialment en Txetxènia. La Natasha no es dedicava  només a recollir informació sobre violacions de drets humans a la zona; era una Activista amb majúscules, una gran defensora del poble. Mentre els habitants de Txetxènia es convertien en víctimes de bombardejos, de “netejes”, de segrestos i tortures, la Natasha intentava ajudar-los a tots. Exigia l’impossible a les autoritats: cessar la impunitat. De tant en tant ho aconseguia. Sentir-se segura del seu raonament i del dret que l’amparava, li donava forces. Aquesta feina va fer que la Natasha fos coneguda per tot Txetxènia. Atreia la gent que buscava protecció, encara que fos per intentar que la impunitat no quedaria silenciada.

Moltes vegades va ser amenaçada per funcionaris de diferents graus, però ella no volia deixar la seva feina a Txetxènia, la seva pàtria.

Oleg Orlov, president del Consell de l’entitat “Memorial” diu al respecte:

“Sé, segur, qui és culpable de la mort de Natasha Estemírova. Tots coneixem aquesta persona. Es diu Ramzan Kadírov, és el president de la República Txetxena. Ramzan ja havia amençat la Natasha, l’ofenia constantment, la considerava la seva enemiga personal. Desconeixem si ha estat ell qui ha ordenat l’assassinat de la Natasha o han estat els seus consellers més pròxims per complaure’l. I mentrestant, sembla que al President Medvédev ja li va bé tenir un assassí dirigint una de les repúbliques que formen part de la Federació Russa.

Quan la Natasha va criticar que les autoritats obligaven a les joves txetxenes a posar-se un mocador al cap en llocs públics, va mantenir una conversa amb Kadírov. Va explicar que Kadírov l’havia amenaçat i havia pronunciat les següents paraules: “Sí, tinc les mans tacades de sang, i no em fa cap vergonya. He matat i seguiré matant gent dolenta. Estem lluitant contra els enemcis de la República”.

Els últims informes de la Natasha, que denunciaven nous segrests, execucions extrajudicials i afusellaments públics, van indignar les autoritats txetxenes. Així ho va comentar al director de la nostra oficina de Grozni el suposat Defensor del poble txetxè Nurdi Nukhadzhíev.  Va dir que no volia que passés res, i per això havia de criticar i “renyar” els defensors de drets humans.

Vam asumir un risc que ha resultat injustificat. Ens sentim molt culpables.

Ara volem parlar dient les coses pel seu nom: A Rússia hi regna el terror d’Estat. Sabem que es produeixen assassinats dins i fora de Txetxènia. Maten els que intenten dir la veritat, els que critiquen les autoritats. Ramzan Kadírov ha fet impossible la feina dels activistes a Txetxènia. Els que van matar la Natasha, volien aturar aquest flux d’informació verídica que sortia de Txetxènia.

I potser, ho han aconseguit.”

 

Font: Memorial http://www.memo.ru/2009/07/15/1507093.htm

Traducció: Lliga dels Drets dels Pobles

Des de l’ONG s’ha redactat la carta que us adjunto i que s’enviarà a l’ambaixada de Rússia a Espanya.

Si us hi voleu adherir podeu fer-ho a:

txetxenia@dretsdelspobles.org

Des del PEN Internacional es pot accedir a més informació i deixar missatges de solidaritat a l’ONG on treballava la Natàlia Estemírova així com altres accions de protesta.

DETINGUT L’ACTIVISTA UIGUR IHAM TOHTI

0

El Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Internacional (WiPC) ha mostrat el seu malestar i preocupació per la detenció el passat dia 9 de juliol a Pequín del professor universitari i membre del PEN uigur, Iham Tohti i demana detalls dels càrrecs que se li imputen així com el seu alliberament immediat.

Tohti va ser detingut després d’haver publicat un article a internet on criticava l’actitud de Nur Bekri, president de la regió autònoma de Xinjiang, afavorint les accions de l’ètnia Han en contra dels uigurs en la revolta començada el dia 5 de juliol a la regió.

Tohti és professor associat de l’Escola d’Economia a la Universitat Central de les Nacionalitats de Pequín. A més és director de la pàgina web uigur Uyghur Online que va ser clausurada pel govern xinès.

AQUARIS

1

Segueixo tot això del finançament amb certa indiferència. El ball de números i de principis i de clàusules i de percentatges i de rànquings, se m’escapa. Tampoc no crec que s’hagi fet un esforç per acostar-ho tot plegat; per fer-ho més paidor.  Però vista la manera com en les passades eleccions europees ens van explicar Europa, què es pot esperar?

 

 

 

 

Ni el cofoisme del PSC ni l’amenaça perfectament interpretada de no acceptar el pacte per part d’ERC, ni el seguir la corda d’IU -però tampoc la invocació de Satanàs per part de CiU- no em fan ni fred ni calor. Em queda lluny. Una funció més de teatre polític. Un estira i arronsa estèril.

Ja fa uns quants sopars que el tema de la desafecció política surt damunt la taula. Tinc amics amb carrera, amb dos dits de front, que no voten. Un abstentisme militant a tots nivells: tant municipal, nacional, estatal com europeu. No troben ningú que els representi. Cada vegada els entenc més.

No tinc prou edat com per parlar amb la prespectiva necessària, però em penso que ara mateix el país, és com un jersei. Per una banda l’estem construïnt a cop d’agulla -millor o pitjor- per dalt; i per una altra, per sota, s’està esfilagarsant a un ritme que molt em temo que va en augment. No sé si tardarà molt o poc a desfer-se la llana, però la possibilitat hi és i sembla que això només importi als quatre de sempre que cridem.

La solució a tot plgegat no la sé, però el que es posa de manifest és que amb anar a votar cada quatre anys, no n’hi ha prou. Els polítics han d’entendre que damunt seu tenen set milions de caps que haurien de tenir més mecanismes per controlar la seva gestió. Que s’han d’imposar restriccions de mandat. Que la política no pot ser una carrera més, sinó un servei públic.

Els polítics han d’entendre que existeix un abisme entre les necessitats reals del país i tot el que en teoria, des dels seus escons, tracten com a assumptes del màxim interès. Però també existeix un abisme entre les cúpules dels partits polítics i les bases que reclament que se’ls escoltin molt més.

Els partits polítics s’han convertit en màquines més o menys precises de guanyar eleccions, no pas per resoldre res. Mentrestant Espanya ens van donant peixet. Trenta anys d’anar darrera la pastanaga no crec que ens hagi portat res de bo. Cal un pacte nacional per fer un cop de cap i adonar-se que la sortida natural pel nostre futur -però també per la preservació del nostre passat- és la independència. 

Ara com ara dubto que els polítics estiguin per la feina i tot i que procuro donar suport a totes les causes que des de la societat civil s’endaguen per fer cridar l’atenció, la majoria de les vegades em cau l’ànima als peus veient que hi ha al darrera més bona voluntat que no pas altra cosa.

Més que mai es fa necessari una actitud crítica. Una actitud que no sigui deixeble del mateix qui dia passa any empeny que se’ns imposa, però també és veritat que ja estic fart de sentir que és la societat civil qui ha de canviar les coses. Segons com el temps de la transició, del córrer davant els grisos, les assemblees de Catalunya i tota la pesca, és el millor que ens va passar; un temps d’esperança, etc. Segons com, tot plegat, forma part de l’ahir, ara el que toca és fer política, res de fer país; això és d’abans, tiri, tiri…

I al mig, em sembla a mi, que ens hem quedat tota una generació que no veu clar cap on va tot plegat. Que assisteix a tot aquest espectacle com aquell que va a mirar els peixos d’un aquari. Ens considerem només catalans, es veu clar que això d’Espanya fa temps que ja no funciona. Però prou feina en tenima amb la hipoteca i amb aconseguir un sou i una ocupació digne, com perquè al damunt, se’ns exigeixi que agafem el trabuc i siguem més bel·ligerants del que som.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

LLIBERTAT NÚRIA PÓRTULAS

0

El 7 de Febrer de 2009 ha fet 2 anys que la Núria Pórtulas va ser detinguda a Girona sota la Llei Antiterrorista i empresonada a Soto del Real (Madrid) durant 4 mesos, d’on en va sortir en llibertat sota fiança. La seva detenció va ser preparada i executada per l’Àrea Central d’Investigació dels Mossos d’Esquadra depenents d’Iniciativa-Els Verds-Esquerra Unida i Alternativa.

Actualment però, encara s’ha de presentar un cop per setmana als jutjats i no pot traspassar les fronteres estatals. A finals de gener, principis de febrer, va sortir la petició del fiscal, que sota l’acusació de col.laboració amb banda armada, demana 5 anys de presó, 6500 euros de multa i 15 anys d’inhabilitació absoluta. La data de judici està prevista pel proper dilluns 13 de juliol de 2009 a l’Audiencia Nacional, a Madrid.

Som conscients que la detenció i empresonament de la Núria no va ser una equivocació. La repressió que exerceix l’Estat sobre les persones i els moviments combatius no és un error sinò una estratègia del poder per tal de criminalitzar-nos. Des de fa anys, els moviments socials som objecte de detencions arbitràries, identificacions, multes i empresonaments.

Cal la solidaritat als atacs contra els engranatges d’un sistema, que en nom del benefici econòmic i del poder, explota, humilia, empresona i tortura. Per això, no ens podem oblidar de l’Amadeu, en Franki, en Jona, l’Omar i tants d’altres repressaliats.

Cal actuar per l’abolició de la Llei Antiterrorista i l’Audiència Nacional; per la desaparició del FIES, l’aïllament i la incomunicació dins les presons; desenmascarar aquesta pau que es basa fonamentalment en l’autoritarisme, l’explotació i el domini; perquè en definitiva, encara ens queden moltes, massa raons per lluitar. 

Per tots aquests motius, i pel moment en que ens trobem EXIGIM:

 A l’Audiencia Nacional l’ABSOLUCIÓ DE LA NÚRIA I LA SEVA LLIBERTAT REAL I SENSE RESTRICCIONS.

Al Departament d’Interior, la fi de la criminalització de les persones i moviments combatius i concretament de la solidaritat amb les persones preses i la dimissió dels responsables polítics d’aquesta operació policial (en aquest cas Joan Saura i Joan Boada) i finalment judicial. Prou impunitat!

Girona, 18 de Març de 2009.

(Manifest aprovat per l’Assemblea de suport a Núria Pórtulas.)

“V. O. S.” DE CESC GAY

2

Dimarts es va estrenar a Barcelona la darrera pel•lícula de Cesc Gay “V. O. S.”. Basada en l’obra homònima de Carol López estrenada al Teatre Lliure el 2005, Gay recupera els actors que van protagonitzar l’obra de teatre per traslladar la història al cinema. Vam tenir el privilegi d’assistir-hi.

Comèdia romàntica sobre dues parelles. L’una formada per dos amics: la Clara (Àgata Roca) i el Manu (Paul Berrondo) que malgrat no ser parella formal, decideixen tenir un fill en comú, tot i que el Manu sent alguna cosa per la Clara. L’altra parella la formen l’Ander (Andrés Herrera) i la Vicky (Vicenta Ndongo). Ander, amic íntim de Manu -novel•lista a l’obra de teatre, ara reconvertit en guionista- acabarà per enamorar-se de la Clara. De fet la pel•lícula s’estructura a partir del guió que Ander està escrivint sobre els fets viscuts, ja amb Clara, mentre assistim a l’enamorament d’ells dos, la destrucció de la parella Ander-Vicky i el naixement del fill de la Clara.

Llegit fins aquí, pot semblar que la pel•lícula sigui una convencional comèdia romàntica més amb un argument d’allò més corrent. Per sort, el mestratge de Gay, fa que es defugi la linealitat de la història i assistim a la filmació de la pel•lícula mentre veiem la pel•lícula i com es traeix la realitat en favor de la ficció. Cinema dins el cinema. L’originalitat del guió, on els tècnics, per exemple, traspassen el seu paper en el rodatge per complementar fets de la història que se’ns explica, integra perfectament aquesta circumstància afegint-hi frescor i fugint d’allò tant tediós i pesat de les pel•lícules basades en textos teatrals on filmar actors dient el text pla-contraplà es considera fer cinema.

En aquest sentit, els actors, dins de la història-pel•lícula o fora, no surten mai del personatge. Una troballa que juga a favor de donar a la pel•lícula una agilitat que l’audàcia dels diàlegs acaba de reblar. En unes manifestacions, el propi Gay, després de veure la representació teatral, va tenir la temptació de tancar la història i fer-la créixer cap endins. El punt de vista de l’espectador, allò que en diuen la quarta paret, en tota adaptació cinematogràfica, és complicat de traslladar. Celebrem que Gay obtés per substituir aquesta percepció dels que estan a la butaca, per mostrar-nos què es cou rere la càmera.

Tot i que pot ser banal aquesta opció, no l’és en absolut. La dimensió diguem-ne moral que hagués pogut prendre la història rodada estil “Bergman”, malgrat ser una comèdia, hagués pogut llençar els personatges cap a l’excés; cap a l’intensitat existencial. Una intensitat amb què Gay ja va treballar en els seus dos darrers films. El mateix Gay parla de la influència de Lars Von Trier en la concepció de l’espai en pel•lícules com Dogville, on la falta d’una escenografia concreta no fa altra cosa que afegir a la narració un punt d’asfixiant incomoditat per falta de referents escenogràfics que dóna a la història un valor afegit.

En el cas de “V. O. S.”, aquesta nuesa, s’empelta directament amb les contrarietats que senten els personatges. Així, mentre es va desenvolupant la història, malgrat que són perceptibles els conflictes de cadascun d’ells, el to de comèdia ens els fa menys evidents. Ara, quan els personatges queden descontextualitzats de l’acció pròpia, afloren aquestes incomoditats d’una manera natural confrontant el to lleuger, que no frívol, amb un cert deix d’amargor.

Cesc Gay torna a sortir-se’n amb nota amb aquesta nova pel•lícula. Mostra un domini dels recursos evidents i deixa estirar les accions fins al caire de precipici fins que amb un gir o una frase, en redreça l’acció per tal de no passar-se de frenada. Sense que l’excés de diàlegs quedi artificial, els quatre actors estan impressionants donant als personatges la versemblança necessària per veure’n les poliedricitats al servei d’una direcció precisa i esplèndida. Gay s’oxigena i passa la prova de la comèdia, un examen en els quals molts autors fracassen. Infinitament és més fàcil fer plorar que no pas fer riure.

En definitiva, un surt de “V. O. S.” amb la sensació que Woody Allen, Howard Hawks i Alain Resnais haguesin quedat per fer una cervesa i la pel•lícula hagués sortit d’aquesta trobada: fresca, divertida, original i fins a cert punt, sofisticada sense caure en la pedanteria. Un plaer.

3 POEMES MEUS MUSICATS

2

La Carol i el Nadim (Sal de mar) van venir-me a veure mentre posava veu a escriptors que havien estat a la presó. Estaven buscant poemes per musicar i em van dir si em feia res que els en deixés de meus.

Portaven bones cartes de recomanació, així que no vaig poder negar-me a fer-los arribar un grapat de versos meus. Ara mateix no puc dir què n’esperava, si és que n’esperava alguna cosa. Però hi tenia poca cosa a perdre.

El cas és que al cap d’un temps, vaig ser convidat al part que va suposar transformar dos dels meus poemes (Kilimanjaro i Plaça del Castell), en dos precioses cançons. Mesos més tard, Nocturn d’estiu, va ser afegit també a la maqueta que n’han gravat.

Si feu click aquí, podeu escoltar-los amb dos cançons més i jutjar per vosaltres mateixos.

Aquest cap de setmana faran doblet a Barcelona.

Divendres dia 10 a les 22:00 seran a La Casa de los Cuentos i el dissabte dia 11 seran a l’Olokuti de Gràcia a les 19:00.

Si voleu fer un bany de sensibilitat i preciosisme musical us hi heu de capbussar de totes totes, féu-me cas.

En Joan Pinyol en parla al seu bloc