CAPVESPRE DE RECANATI

De vegades arribes a casa i et sents satisfet amb tu mateix. Calia treure-t’ho del davant. Ara estàs fet una piltrafa. Busques per tot arreu baranes i agafadors per no perdre la verticalitat. Però en el fons saps que, quan acabi tot això, hauràs d’acceptar que has fet el que calia.

No hi ha rancor. No hi queda roba bruta al fons del cove. Un nom més. Algú que, de nou, has hagut de moure d’un calaixet de l’ésser a un altre. Ja està fet. Al capdavall amb les coses que ni tan sols han començat sempre és més fàcil tot armistici. Habitar en el seu somriure. Sí, millor això.

No ho exageris. No t’escau el martirologi gratuït. Queda moooolt de camp per córrer. Via. Hi ha molts projectes que ja desfilen com les cartes aquelles de la versió Disney de l’Alícia de Carroll. Se’t planten al davant i t’exigeixen que els donis una ullada, que hi posis fil a l’agulla. Via. Tot triomf és a l’abast.

Pensa que també hi ha un canvi de escenografia i els canvis comporten canvis. De Nou Barris a l’Eixampla. Transites aquests dies entre capses apilades de llibres. Fa dies que has fet neteja de coses inútils que s’acumulaven al fons dels calaixos i dels armaris; tants dels físics, com dels metafòrics.

Una de les capses encara està oberta. Treus un llibre a l’atzar. L’atzar, de vegades, pot ser ben fill de puta: Els Cants de Giacomo Lepoardi. Immillorable traducció de Narcís Comadira. Surts al balcó amb el llibre. Fas un puret i comences a llegir. No saps llegir poesia només per a tu. Així que comences a dir-la amb veu alta.

La bellesa de Leopardi fa aixecar la vista del veí del davant. Un d’aquests australopitecus amb el cap pelat que escolta David Bisbal tot el sant dia i sempre diu a la seva parella que fotrà el camp i mai ho fa. “El tio de delante está hablando solo” i tant et fa, perquè d’aquí un mes no hauràs de suportar-lo més. D’aquí un mes només seràs un personatge d’un conte.

I llavors, quan tu ja estaves a punt de passejar amb Aspàsia, amb Sílvia, sona un mòbil i el planeta para de girar. I plores. Plores, sí; reconèixe-t’ho. Perquè ni  mil cors rebregats poden competir contra els que tot just estan a punt, a punt, de fer bum-bum, per molt que el cigne de Recanati fa uns segles, o tu ara mateix, ho posin en dubte.

LA MAR INCENDIADA

SOM EL FOC

          Per a la C. que avui ens hauria convidat a un tall de pastís d’aniversari

No avancen les ombres d’aquest deliri.
Es queden quietes, sinistrament quietes,
esguardant-ho tot amb aquells ulls cecs.
Les seves mirades són de napalm:
gelatinós abric que ens encendrà
la pell i la carn i els ossos. Tot crema.
Som el foc el que tu veus. Som nosaltres
cercant un nou rumb, amarats de flama.
Ens reconeixem i abracem cremant
un dolor eixut que no vol ni sap fer-nos
res més que zombis cercant la sortida;
un únic gest que ens permeti tornar
a la vida ignífuga que portàvem.
No et podrem dir mai la mar incendiada
que ens rosega cada límit del cor,
ni cada flor podrida que trobem
al fons de l’armari del temps flamíger.
Som el foc i no esquivem la ferida,
perquè els dies ablamaran l’enyor
i en retrobar-te a la fotografies,
en cada esvorall de record temut,
serem de nou abrigats pel foc viu
que ens desfigurarà cada present
fent-lo voluble al futur desconcert.
Nosaltres quedem recordant qui ets.
Nosaltres quedem recordant qui som.
I cada nou dia que pareix l’ombra
és una victòria a la mort cabrona,
un camí nou per provar de comprendre
qui és que permet que el temps se’ns emporti
abans de veure créixer els nostres fills.
Qui és que permet la sega del blat
abans que les espigues bleixin d’or.

                                                                      DF

L’AMANSIMENT DE LA FÚRIA

Què fas si ets actor i t’avorreixes a l’estiu? Fàcil: agafes una obra de Shakespeare, entabanes a un grapat de col·legues de professió, compres quatre leotardos, busques un espai prou digne per a representacions teatrals a l’aire lliure i l’avorriment, per art de màgia, desapareix.

Més o menys d’aquesta manera, la companyia Parking Shakespeare, de Barcelona, ha decidit fer-se seva la iniciativa que fa molts anys que ja funciona a l’anglosaxònia i portar el geni del dramaturg anglès, a un parc de la Ciutat Comtal.

Per donar-se a conèixer i engegar, s’ha triat una comèdia: L’amansiment de la fúria. L’espai, el Parc de l’estació del Nord de Barcelona. Elles i ells són: Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Òscar Garcia, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Ariadna Matas, Santi Monreal, Ricard Sadurní i Víctor Tejera. Dirigits per Pep Garcia-Pasqual a partir d’una nova traducció de Salvador Oliva, que certifiquem, que el dia de l’estrena, va xalar d’allò més.

Hi són cada dia a les 19:00 h. fins el dia 2 d’agost i de gratis!

La comèdia, ambientada en la itàlia encara dividida en ducats, explica la història d’un pare que té dues filles, una de càndida i una mica bleda i una altra que té un geni de mil dimonis, efectivament, la fúria. Les poncelles s’han de casar i tot un reguitzell de mascles de tota mena, aniran fent les mil i una per aconseguir el seu amor o millor dit, aconseguir l’amor del seu pare i no precisament amb les seves virtuts personals sinó més aviat amb les de les seves butxaques. Els equívocs sovintegen, les disfresses més. Tothom no és qui sembla. Els criats fan d’amos, els amos de criats. Al final, com toca, la fúria serà domada i tothom beurà i es casarà i serà feliç, o no. Teatre dins del teatre. Teatre fora de teatre.

L’espai triat per la companyia per donar-se a conèixer, potencia aquesta teatralitat. Deixant de banda que la proposta ens va semblar correcte, al servei de voler fer passar una bona estona amb un text de l’oncle Will -que no és poc- amb una direcció a l’alçada de les circumstàncies i interpretacions notables, és precisament la capacitat d’emmarcar l’espectacle en un espai com aquell, el que més ens va agradar.

Com ja em dit, la comèdia juga tota l’estona amb aquest travestisme. Els personatges entren i surten -ja sigui de l’espai de representació, com dels seus personatges- i ens agrada, que l’espai, circular, pugui participar d’aquest teatre fora del teatre. Així, assistirem a les corredisses dels actors per arribar a temps a la part de l’escena on han d’aparèixer o com fan un glop d’aigua.

Tot i que aquest aspecte sembla anodí, no ens ho sembla, perquè d’aquesta manera, voltant el públic, s’aconsegueix que públic i actors, quedin a un mateix nivell i es potenciï la popularitat de la proposta; una nuesa que defuig, així, la reverència que a voltes, una obra de Shakespeare, provoca. És bo recordar que la companyia del d’Straford, fa més de de tres-cents anys, anava de poble en poble fent funció amb el més mínim.

Aplaudim aquesta fresca proposta. S’encomana, als bancs, la bona sintonia del projecte. Un parc, una tarda, una farsa i riure i deixar-se anar. Res més senzill o res més complicat. Ens agrada la murrieria i bon fer de la direcció de Pep Garcia-Pasqual i sobretot ens agrada que encara  hi hagi persones que sense suport institucional -fins a la data, de subvencions res de res- encara siguin capaços d’encomanar el bon rotllo necessari per fer teatre sense cap altre compensació -i aquesta afirmació no és una llicència literària, perquè les representacions són gratuïtes i ningú cobra ni cinc- que la dels aplaudiments.

Seria una llàstima que un projecte com aquest quedés només com una provatura i no passés d’aquí. Senyors de l’Ajuntament, a posar-se les piles!, que aquests xiquets ja els han fet la feina: hi ha talent, hi ha ganes, hi ha possibilitats, “Shakespeare a la fresca?”, “Shakespeare als Parcs?”, facin-s’ho com vulguin però no ho deixin córrer; l’any que ve en volem més de passar les tardes mentre se’ns representa una comèdia o un drama o el què sigui.

CONTRA LES FLAMES

Ahir, en l’incendi que es va originar a la Terra Alta, hi van morir quatre bombers de la Generalitat. Dos més estan ferits. El vent va canviar de direcció de manera sobtada i els va atrapar. Eren les quatre de la tarda.

No conec un ofici que s’exerceixi amb tanta passió. T’ha d’agradar aquesta feina. Tots els bombers que conec -i en conec uns quants- estan formats d’aquella combinació especial feta a parts iguals de follia, responsabilitat i voluntat de servei. Bona gent. Abnegats. Totalment lliurats a una feina desagraïda, mal pagada i amb unes condicions laborals del tot rocambolesques i on les aparents millores, la majoria de les vegades, només són  pur maquillatge mediàtic que no soluciona res. Fa un any, ja vam denunciar la situació del sector en motiu de la malaurada mort del David. 

Probablement, com se sol dir, però, “avui això no toca”. Aquestes quatre defuncions volen dir quatre famílies destruïdes i tot un grapat d’amics que s’hauran d’acomiadar per força de la seva presència. No és poden demanar responsabilitats quan un caprici de l’oratge, afegeix a les cendres del paisatge, aquestes quatre vides. El consol de l’acte de servei no consola. Tampoc la noblesa de  la professió. Una cosa són les baixes i una altra de molt diferent, les persones que ja no tornaràs a veure somriure mai més.

El meu condol a les famílies i amics dels bombers morts. Tots els ànims i coratge als seus companys que encara estan treballant en les tasques d’extinció i en la impagable feina que estan portant a terme.

CORCHERO BALLA FORMOSA

Manuel Cuyàs deia, no fa gaire, que l’arquitecte Ricard Bofill era un arquitecte de vestíbuls. Ja pot ser un teatre, un aeroport o un edifici d’oficines: primer el vestíbul, després la resta.

El Teatre Nacional de Catalunya no s’escapa a aquesta concepció. La lluminositat rere les vidrieres amb les lletres vermelles deixant ben clar on et trobes, escampa una benignitat que el marbre blanc acull projectant-la cap a les persones que hi ha esperant d’entrar a les diferents sales.

Cada dia hi esmorzo, jo, al TNC. Hi treballo a la vora. A l’hivern al solet. A l’estiu, o almenys una part, sota una de les oliveres. Al matí hi ha poc moviment. Per això, aquest capvespre de teatre, veure tot aquell gentam amunt i avall, com si fossin figurants d’un anunci d’una coneguda marca de vermut blanc, em sorprèn amablement. Ells amb camises virolades i mocasins. Elles amb vestits blancs lluïnt tomba-i-tomba solar. Paco, la camisa; que som al Nassssional!

Sala petita. El Present vulnerable. Rara avis, la companyia d’Andrés Corchero i Rosa Muñoz, ballen poemes de Feliu Formosa. Fa anys que Corchero i Formosa col·laboren plegats. Un repte això de ballar poemes. Com és balla un poema? Com es dansen els versos? Sabem que s’han basat en el llibre Cançoner. Un bell cant a la pèrdua que Formosa va escriure en perdre la seva primera companya. Hi ha ecos de Ferrater, al meu parer. La poesia de Formosa no és senzilla. L’univers de Formosa no és senzill. Una altra joia, menys complaent que l’anterior llibre: Per puck. Un homenatge en forma de versos, al teatre.

Als versos afegir-hi els els dietaris de Formosa i un volum dels quals, dóna títol a l’espectacle. Un teixit que s’ha de considerar un tot. Lucidesa surant sempre per damunt de paisatges, d’experiències, de pèrdues en clau alemanya. El teatre, la poesia, la traducció, les depressions: Feliu Formosa.

Tres homes i dues dones. Ells són Diego Anido (bèstia escènica, en aquest cas, efectiu però discret, amb tot, creieu-me: qualsevol espectacle on aquest home hi surti, segur que val la pena de veure), Jordi MasXavier Ripoll. Elles són la pròpia Rosa Muñoz i Constanza Brncic, immensa, molt gran.

Una línia vermella separa les dues parts. Els que es queden. Els que se’n van. Però pots quedar-te i ser lluny. Pots ser lluny i ser a la vora. Una estructura de ferro al mig, també. El balanceig, el perill que es precipiti, que caigui, ens dóna la fragilitat.

Pautat l’espai, la desdoblació es reparteix entre ells i elles. Corchero no cau en la banalitat de focalitzar-ho tot en només en la personalització entre ell i ella. Els moments, per exemple, de contacte físic entre Anido i Brncic (commovedor) són d’una profunditat emotiva molt elevada, però si cal remarcar alguna cosa de Corchero, és haver sabut portar a l’escenari, un cert desencís que si es llegeix a Feliu Formosa, moltes vegades la seva obra traspua.

De tota manera, el muntatge no llisca tot el que hauria de lliscar. Encara que no crec que sigui problema de concepció sinó que moltes vegades això del Buhto, pot arribar a ser una mica desesperant si hom no va amb les pedres suficients a les butxaques per tal que, certs moviments o certes coreografies, no et facin volar cap a afers més domèstics o senzillament no et facin marxar de la sala per avorriment.

Hauríem de parlar de correcció. Hauríem de parlar d’execució pulcre d’un grup de ballarins a les ordres d’algú que ha llegit a través de la gestualitat, l’obra d’un dels grans de les nostres lletres. Corchero l’ha llegit bé, però el muntatge no sempre convenç. Hi ha puntes de sublimitat, tots els ballarins estan a l’alçada de l’exigència, però hi ha vegades, bastit tot el vaixell, que la nau va per una banda i allò que se’ns vol dir, els mariners, per una banda, resolent plantejaments amb un risc potser massa bla.

NATÀLIA ESTEMÍROVA: UNA NOVA VÍCTIMA AL CAUCAS

Sembla que les declaracions d’Oleg Orlov, director de l’ONG russa Memorial que operava a Txetxènia (parlo en passat perquè l’organització ha anunciat que es retirava de la zona per falta de seguretat) acusant al president  d’aquesta república Ramzan Kadírov directament de l’assassinat de Natàlia Estemírova, ha causat cert revolt.

Fa temps que la vida a Txetxènia, a Rússia i a tot el Caucas, per tots aquells que denuncien cada violació dels Drets Humans que s’hi comet, no val massa cosa. Tots i cadascun dels periodistes -o potser millor caldria dir activistes- que havien parlat d’aquests casos amb una certa repercussió, han estat assassinats impunement. No són els únics.

Per cadascuna d’aquestes víctimes que tenen darrera persones que saben els seus noms i que afortunadament no deixen, ni deixaran que caiguin en l’oblit, hi ha centenars i milers de cadàvers anònims en fosses, en marjals, en tombes innominades, de suposats “terroristes” que amenacen la seguretat.

Per la juventud, per les persones que veuen que les coses no van bé a Txetxènia, només hi ha dues possibilitats: o marxar al bosc amb un kalashnikov per unir-se a les milícies o fugir del país. La resta és esperar que les forces de seguretat trobin l’excusa més trivial per engegar-te un tret a tu o a algú de la teva família.

Anna Politkòvskaia ja denunciava, fa 10 anys, els horrors de la primera guerra txetxena. Ara de guerra oficial no n’hi ha. Amb una aparent pau restituïda, els crims no han cessat, però, ans al contrari: Kadírov s’ha erigit com putxinel·li de Rússia, s’ha après la cançoneta sabuda de “la lluita contra el terrorisme islàmic” i actua com un gos carnisser davant el menor indici de dissidència, esperonat per Moscou.

La responsabilitat de Rússia, en tot aquest assumpte, és evident. L’imperialisme rus (fa dies veia un cartell del ballet rus. De popular ha passat a tornar a ser imperial) ha sabut posar al capdavant de les diferents repúbliques que conformen la federació russa a gent de la seva confiança. S’abolí el dret de les repúbliques a decidir el seu representant. Ja fa anys que tot es decideix des del Kremlin.

Amb tot, la trista actualitat sobre el Caucas, desgranant-se mort a mort, tan sols és la punt d’un gegantí iceberg. De la mateixa manera que els Estats Units van crear personatges com Sadam Hussein que amb el temps van suposar una amenaça més enllà de perquè se l’havia creat, el Caucas és ple de petits territoris manats per bèsties tant o més perilloses que el mateix Sadam.

Si fa uns anys els moviments tectonicopolítics van donar-se als balcans, amb el  vergonyós paper de la Unió Europea, no hi ha cap mena de dubte que l’actualitat internacional passarà, més tard o més d’hora, per traslladar-se al Caucas. Entre Rússia, Xina i la Índia, el territori està bullint a foc lent perquè d’aquí no gaire comenci a bombollejar de manera molt més present i s’obrin falles i fissures que esquitxaran a tothom.

Una política energètica unitària per part de la Unió Europea, podria parar una mica el cop, però ara com ara, en què els oleoductes que abasten Europa de gas i petroli estan en mans no ja ni tan sols de països, sinó directament de companyies, el panorama d’aquests petits països que s’estan enriquint a gran velocitat, no pot ser altre que el  d’armar-se i començar a amenaçar els territoris veïns a cops de programa atòmic i de genocidi.

Però ara cal parlar de les persones. Cal parlar dels que hi han deixat la pell perquè almenys, l’oblit, el silenci, no se’ls endugui per sempre. A casa nostra la gent de la Lliga dels Drets dels Pobles estan fent una feina magnífica (podeu signar la carta que s’enviarà a l’ambaixada russa dirigint-vos a txetxenia@dretsdelspobles.org) La globalitat no només ens ha portat la universalització del terror, també ha comportat la universalització de la solidaritat.

Encara que em pesi, sé que d’aquí uns mesos tornaré a parlar del Caucas amb un cadàver calent damunt el teclat de l’ordinador, per no parlar de les morts que no sabrem. És irremeiable, però no caurem en el desànim. Dir. Denunciar. No podem fer altra cosa.

Avui a les 20:00 a la Plaça Sant Jaume de Barcelona s’ha organitzat una concentració per retre homenatge a Natàlia Esterímova.

SABEM QUI HA ASSASSINAT NATÀLIA ESTEMÍROVA

“Avui han assassinat la nostra amiga i col·lega, una persona molt propera. 

Durant gairebé 10 anys la Natasha ha estat treballant per Memorial al Caucas nord, centrant-se especialment en Txetxènia. La Natasha no es dedicava  només a recollir informació sobre violacions de drets humans a la zona; era una Activista amb majúscules, una gran defensora del poble. Mentre els habitants de Txetxènia es convertien en víctimes de bombardejos, de “netejes”, de segrestos i tortures, la Natasha intentava ajudar-los a tots. Exigia l’impossible a les autoritats: cessar la impunitat. De tant en tant ho aconseguia. Sentir-se segura del seu raonament i del dret que l’amparava, li donava forces. Aquesta feina va fer que la Natasha fos coneguda per tot Txetxènia. Atreia la gent que buscava protecció, encara que fos per intentar que la impunitat no quedaria silenciada.

Moltes vegades va ser amenaçada per funcionaris de diferents graus, però ella no volia deixar la seva feina a Txetxènia, la seva pàtria.

Oleg Orlov, president del Consell de l’entitat “Memorial” diu al respecte:

“Sé, segur, qui és culpable de la mort de Natasha Estemírova. Tots coneixem aquesta persona. Es diu Ramzan Kadírov, és el president de la República Txetxena. Ramzan ja havia amençat la Natasha, l’ofenia constantment, la considerava la seva enemiga personal. Desconeixem si ha estat ell qui ha ordenat l’assassinat de la Natasha o han estat els seus consellers més pròxims per complaure’l. I mentrestant, sembla que al President Medvédev ja li va bé tenir un assassí dirigint una de les repúbliques que formen part de la Federació Russa.

Quan la Natasha va criticar que les autoritats obligaven a les joves txetxenes a posar-se un mocador al cap en llocs públics, va mantenir una conversa amb Kadírov. Va explicar que Kadírov l’havia amenaçat i havia pronunciat les següents paraules: “Sí, tinc les mans tacades de sang, i no em fa cap vergonya. He matat i seguiré matant gent dolenta. Estem lluitant contra els enemcis de la República”.

Els últims informes de la Natasha, que denunciaven nous segrests, execucions extrajudicials i afusellaments públics, van indignar les autoritats txetxenes. Així ho va comentar al director de la nostra oficina de Grozni el suposat Defensor del poble txetxè Nurdi Nukhadzhíev.  Va dir que no volia que passés res, i per això havia de criticar i “renyar” els defensors de drets humans.

Vam asumir un risc que ha resultat injustificat. Ens sentim molt culpables.

Ara volem parlar dient les coses pel seu nom: A Rússia hi regna el terror d’Estat. Sabem que es produeixen assassinats dins i fora de Txetxènia. Maten els que intenten dir la veritat, els que critiquen les autoritats. Ramzan Kadírov ha fet impossible la feina dels activistes a Txetxènia. Els que van matar la Natasha, volien aturar aquest flux d’informació verídica que sortia de Txetxènia.

I potser, ho han aconseguit.”

 

Font: Memorial http://www.memo.ru/2009/07/15/1507093.htm

Traducció: Lliga dels Drets dels Pobles

Des de l’ONG s’ha redactat la carta que us adjunto i que s’enviarà a l’ambaixada de Rússia a Espanya.

Si us hi voleu adherir podeu fer-ho a:

txetxenia@dretsdelspobles.org

Des del PEN Internacional es pot accedir a més informació i deixar missatges de solidaritat a l’ONG on treballava la Natàlia Estemírova així com altres accions de protesta.

DETINGUT L’ACTIVISTA UIGUR IHAM TOHTI

El Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Internacional (WiPC) ha mostrat el seu malestar i preocupació per la detenció el passat dia 9 de juliol a Pequín del professor universitari i membre del PEN uigur, Iham Tohti i demana detalls dels càrrecs que se li imputen així com el seu alliberament immediat.

Tohti va ser detingut després d’haver publicat un article a internet on criticava l’actitud de Nur Bekri, president de la regió autònoma de Xinjiang, afavorint les accions de l’ètnia Han en contra dels uigurs en la revolta començada el dia 5 de juliol a la regió.

Tohti és professor associat de l’Escola d’Economia a la Universitat Central de les Nacionalitats de Pequín. A més és director de la pàgina web uigur Uyghur Online que va ser clausurada pel govern xinès.