OMBRA O ESCLAT

Hi ha l’ombra o l’esclat. Hi ha la son o la felicitat. Del primer, la ciutat desperta a l’estiu. La nova ciutat. Del segon, un xerric imperceptible de tabals, de gralles, persones…

Els miralls són posats l’un davant de l’altre. I la nit sempre hi ha rondat. Sempre.

Són barraques amb pols a la planta dels peus. La primera albada feta venir al costat de l’amic constatant que l’adultesa us ha atrapat a tots dos.

Són revetlles a tocar d’on Gabriel Ferrater va celebrar les seves, potser. Xiulant coets i petards i amistat, com a brivalls de deu anys.

 Són les banyes de l’utopia amb les cervicals a can pistraus potser per haver-se resistit sempre -i que duri- a no acotar el cap per cap motiu.

Són els jaios i les dames escopint veritats i mentint només amb l’art del bell teatre.

Són les tronades amb els mascles petant molt i  tant endins mentre un bitxet de dos mesos calma a son pare, cagat com és, refugiat en un bar.

Són els polítics que no ballen i fan ballar. Són la mulassa i els gegants que sí que ho fan. I el bestiari i la ciutat que es bada com una taronja, té.

Són els balls amb l’alcohol més barat al bar de més amunt i ballar Maiqueljacson sense cap vergonya i fer-se venir el sol i despertar a la ciutat i esmorzar-se la ciutat…

Hi ha l’ombra o l’esclat. Hi ha la son o la felicitat. Hi són.

DAMES I VELLS DE NOU A REUS

Un dels actes més esperats d’aquesta festa major de Reus, és la recuperació, per part de la companyia local de teatre La Gata Borda [bloc i facebook], del ball parlat de Dames i Vells.

Imagineu-vos quatre vells decrèpits casats amb quatre dames que encara busquen guerra. Imagineu-vos que els tals ancians, comencen a dir penjaments de les seves esposes i aquestes dels seus marits. La cosa va pujant de to i l’esquitxada, no només afecta a les pròpies relacions matrimonials, no, sinó que també rep allò que se’n diu l’entorn.

Per posar remei a tal atzagaiada, el batlle, el rector i un mosso d’esquadra miraran de posar-hi ordre i és clar, us penseu que aquests tres en sortiran ben parats?, i ara!, també reben; i reben amb tots els noms i tots els cognoms, perquè és clar, que els han d’explicar a quatre vells i a quatre senyoretes una mica lleugeres de què significa allò de la correcció política?, tira, tira…

A grans trets, això és el que es podrà veure a la plaça del Castell de Reus demà a les 19:00 h. Però no patiu perquè l’actuació es repetirà en diferents parts de la ciutat a les 20:00 i a les 21:00 i el dia 28 tornaran a esbatussar-se més i millor i a fer sortir els colors a més d’un.

Parlar de Dames i Vells, és parlar de Tarrag…, vull dir del “barri marítim”. Tot i que a Reus, al segle XVI consta que ja es feia, a la “pescadora i marinera” el ball s’ha popularitzat d’una manera espectacular i com que en sóc un admirador declarat i cada any cau l’espineta amb cargolins, lleig quedaria en aquests papers, que no en parlés. Molt més quan els responsables del ball pelacanyes, apadrinaran el ganxet. 

Com que he tret el nas més d’una vegada per entre les cortines d’aquest tinglado, sé amb quina passió s’està vivint tot plegat. Crec que per Reus ha de ser tot un honor rebre aquesta recuperació. Una recuperació que més que una recuperació, en són tres:

La primera, la voluntat de tornar a Reus, un element festiu que havia quedat oblidat; allò de no saber on es va si no se sap d’on es ve.

La segona, el fet d’introduir a la festa major una mica d’esperit crític i de mala llet, sense que sigui necessari que per esdevenir un ball de veritat -de fet parlaríem de teatre, que no pas de dansa- hagi d’anar al tediós seguici i pugui tenir el seu lloc en paral·lel als altres elements.

La tercera, la voluntat d’un grup de gent jove amb iniciativa, talent, que fa les coses com Déu mana i que s’estimen la seva ciutat, per tirar endavant un projecte del qual, més enllà de la satisfacció pròpia que en pugui treure cadascú, serà Reus qui hi sortirà guanyant podent gaudir de la representació. Jo no m’ho perdria per res del món.

  

ANATOMIA D’UN INSTANT

Passen cinc o sis minuts d’un quart de set de la tarda del 23 de febrer de 1981 quan, al Congrés dels Diputats de Madrid, durant la votació d’investidura com a president del govern de Leopoldo Calvo Sotelo, el tinent general de la Guàrdia Civil Antonio Tejero irromp a l’hemicicle pistola en mà. “Quieto todo el mundo“. Manuel Gutiérrez Mellado, vicepresident del govern i general la la reserva, s’hi encara. El propi Tejero intenta reduir-lo: no ho aconsegueix. Immediatament després, els assaltants comencen a disparar al sostre de la sala. Només tres homes restaran asseguts al seu escó: Adolfo Suárez, el mateix Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo.

L’any 2004 l’escriptor Javier Cercas acaba un borrador d’una novel·la partint d’aquest moment, concretament, de la visió de Suárez assegut entre l’estrèpit de les bales que zumzegen al seu voltant, durant l’intent de cop d’estat. Un esquer com un altre per començar a estirar el fil d’una ficció per arribar al final i donar-se un perquè; o un possible perquè. Però a Cercas no li fa el pes el text. Troba que una novel·la sobre aquest tema no aporta res de nou. Així que desfà el camí i converteix la novel·la, en una crònica. Un brillant relat de tot el què va passar a partir de la fascinació per aquest gest de Suárez, que no pel personatge. D’això va Anatomía de un instante.

Cercas és un bon escriptor. Domina l’estructura. Un novel·lista que domini l’estructura, ho és tot. I en aquest cas, malgrat no ser una novel·la, Cercas torna a fer-nos anar per on vol ell. Amb tot, el text, no és una recreació del 23F. N’és tan sols una crònica que sap obrir-se el suficient per fer un retrat, sense caure ni en la pedanteria ni en la pontificació, del moment en què es dóna tot. Un text brillant, sense arestes, per explicar com era aquella Espanya del 1981 i com se suposa que va passar tot. Un text molt didàctic que haurien de llegir tots els joves que l’any 1981 no havien nascut, encara.

Cercas ens dóna un text àgil, bell, molt ben escrit. Un text on es rendeix homenatge als herois de la retirada.  Aquells que traeixen allò que són per crear tota una altra cosa: Gutiérrez Mellado per haver democratitzat l’exèrcit; Carrillo per haver allunyat el PCE del dogmatisme estalinista per fer-ne un partit més obert; i Suárez per haver desarbrat el franquisme.

Malgrat el bon moment passat amb la seva lectura, és un llibre apassionant, sempre et queda el cuquet de saber com s’ho hauria fet Cercas per bastir, a partir d’aquest material, una novel·la.

APRENENT

La tens als teus braços. Se li estan aclarint els ulls. Et diuen que encara no hi veu, però. Ha guanyat pes. Ha crescut. D’aquell cuquet flonjo i aturat, ara és una granoteta bellugadissa que es mou pels mateixos estímuls.

Et costa estar tranquil. És la primera vegada que agafes un nadó. Ella percep aquesta intraquil·litat, segur, i comença a moure’s i a fer cares de desaprovació. El més senzill seria cridar a un dels pares, però no ho fas.

La bressoles, li dius coses; primer amb aquella intencionalitat carrinclona, per quedar bé amb tu mateix més que no pas amb voluntat d’incidència real. Però t’adones que això tampoc funciona. Ni tan sols per a tu.

Són les primeres coses que us dieu sense paraules. La primera vegada que esteu sols. Probablement, anys després, recordaràs aquest moment i n’escriuràs més coses mentint tot el que calgui.

Decideixes reincorporar-te una mica. No tractar-la com un farcell o un sac de patates. Sentir-t’hi còmode, desentendre’t de tu mateix. La mare crida si necessites ajuda. No et donaràs per vençut, no. No la fas callar, aquelles exclamacions tant angunioses en una presència tan menuda, et fan riure i li ho dius.

Llavors ella calla i et mira sense veure’t: no ha calgut ni posar-li la xupa. Ara mou els braços i obre la boca. Sense somriure’t, et somriu i tu li dones un dit i ella te l’agafa i tots dos reposeu per l’influx del moment, sense saber qui abraça a qui.

NO CALLAR

De l’1 al 6 de juny es va celebrar a Oslo (Noruega) el Fòrum Global per la Llibertat d’Expressió.

Dins dels actes programats, els dos primers dies, es va celebrar la trobada anual del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Internacional (Writers in Prision Comite), comitè present, en l’actualitat, en 64 centres PEN d’arreu del món inclòs el català. 

Precisament els companys delegats del comitè del PEN Català que van assistir a la trobada, van remarcar, per damunt de tot, l’eficàcia de les diferents accions que el comitè porta a terme a nivell mundial fent especial esment en la denúncia particular dels casos dels escriptors i periodistes empresonats injustament i que el PEN Internacional segueix.

En aquest sentit, el congrés, va tenir el testimoni de diversos escriptors que havien estat empresonats i en els quals l’acció del PEN va fer possible que les condicions de captiveri fossin més suportables, posant-se de manifest, com de reconfortant pot arribar a ser saber que hi ha algú més enllà de la reixa que sap que ets allí, i per altra banda, la necessitat de fer visible la detenció o l’abús per tots els mitjans possibles, de cara a que el cas tingui una rellevància pública i la pressió exterior apaivagui restriccions més severes i n’acceleri l’excarceració.

Entre altres testimonis, a Oslo, es va comptar amb la presència de l’activista Mexicana Lydia Cacho. La publicació del seu llibre Los demonios del Edén: el poder detrás de la pornografia, del qual se’n va ver un documental va ser objecte de persecució per les relacions que Cacho denunciava d’alts funcionaris del govern mexicà amb xarxes de pornografia infantil i com el fet de difondre’s el seu cas l’ha ajudada en diverses ocasions que fins i tot ha hagut de témer per la seva vida.

De fet, Mèxic, conjuntament amb Veneçuela i Cuba, són els tres països d’Amèrica del Sud on el PEN Internacional ha focalitzat una campanya conjunta Freedom to write in America, doncs són en aquests tres països on, en els darrers anys, s’han constatat més casos de violacions de la llibertat d’expressió. El cas de Mèxic és preocupant: en els darrers quatre anys han mort 20 periodistes i 4 més resten desapareguts amb la majoria d’aquests crims sense resoldre. 

Assumint la trista realitat que la llibertat d’expressió continua sent atacada arreu, ens queda el consol que a la globalitat del terror podem confrontar la globalitat del la solidaritat i la lluita per denunciar, des de tots els centre PEN del món, cada nou cas d’injústicia.

 

MOU-TE PELS QUIETS

Em faig ressò d’una bona iniciativa que el proper dia 14 de juny es farà a l’Auditori.

Es tracta del concert benèfic basat en textos del llibre Quiet, de Màrius Serra, amb les actuacions d’El Tricicle, Nina, Quimi Portet, Gossos, Lluis Gavaldà i Joan Reig (Els Pets), Pau Riba, Pep Bou, Joan Miquel Oliver, Bruno Oro, Elisabet Raspall, Ivette Nadal, Gòspel Viu.

També Carles Capdevila, Sergi López, Albert Om, Queco Novell, Bruno Oro, Neus Bonet, Jordi Herralde, Matthew Tree, Jordi Martínez, Marta Angelat…, llegiran diversos fragments del llibre.

Màrius Serra exercirà de mestre de cerimònies en un espectacle vibrant de dues hores en el qual les lectures de breus fragments de Quiet exerciran de fil conductor entre les diverses actuacions musicals i teatrals que il·lustraran les diverses emocions que comporta la convivència amb la pluridiscapacitat.

Podeu seguir els quiets a: http://moutepelsquiets.blogspot.com

EUROPA?

Ho reconec. Sóc un dels que ahir va engreixar el percentatge d’abstencionistes en les eleccions europees.

Amb tot, no era aquesta la meva intenció a priori. Els senyors que porten això del trens de casa nostra -ja no sé si és ADIF o RENFE o què- van ocupar-se amb la diligència habitual, que el tren que venia de Lleida i que havia de passar per Reus per recollir-me a mi i a uns quants passatgers més, no passés a les 17:15 com estava previst, no -temps de sobra per arribar a Barcelona i poder anar al col·legi electoral de torn- sinó que arribés a les 18:45!!!!

Com és natural, el tancament del col·legi, m’agafà en un vagó afegint-me a altres passatgers abstencionistes que potser tenien la vaga il·lusió de procedir de la mateixa manera que jo o els que, senzillament, ni que haguessin tingut el col·legi al costat de casa, haguessin fet la menor de les insinuacions que poguessin demostrar que volien ser partíceps d’allò que alguns il·luminats anomenen “festa de la democràcia”.

En arribar a Sants, com és natural, la cua de clients emprenyats com jo -val a dir que RENFE ens va pagar trinco-trinco a tots, el bitllets, només faltaria- era descomunal i d’alguna manera donava metàfora de la mena de país en el qual vivim. Aquesta Espanya on es paguen impostos de primera per un servei de tercera o de quarta. Aquesta Espanya que vol ser Europea i en qüestió de trens s’assembla més a l’Índia que no pas a cap d’aquests països nord enllà.

Europa? Si en queda de lluny! No pot ser que per un avaria d’un mercaderies no sé on -segons en informaren a Sants- pugui col·lapsar tota la xarxa. No pot ser que cada dos per tres -jo que utilitzo aquesta línia potser una vegada o dues al mes!- hagi de fer-me sang cada vegada per tornar a constatar la ínfima qualitat del transport ferroviari i el que és pitjor, la constatació que aixó fa anys que dura i que ningú no vol canviar-ho.

NEGRA

Sento que s’acosten fent molt de terrabastall. Com que el passadís on hi ha les xocolates, la llet i més enllà els cereals, és molt estret, els deixo passar. Tots tres -una mare i els seus dos bessons- s’internen en l’àrea dolça com si els anés la vida. Es planten davant la Nocilla.

La mare, n’agafa un got amb la crema de llet, avellanes i sucre, de dos colors. Els dos xiquets protesten a l’úníson. La mare la posa al cistell i fa com si res. Els dos brivalls, com dos porters de discoteca, se li pengen dels braços sense deixar-la avançar. “Què passa?” protesta la mare.

Un dels nens agafa el got, el mostra a la mare i xiscla: “Aquesta, no” i després, com si tots dos germans s’haguessin posat d’acord tornen a perforar tímpans amb un sol “NEGRAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA” que fa que es girin un o dos clients. Jo entre ells.

La mare pren la crema del nen i mirant-los, amb cara de llàstima, exageradament còmica, els diu: “Sempre hem de fer el que vosaltre vulgueu, no?” i es plega de braços, com un infant enfadat, falsament resignada a no haver aconseguit els seus objectius.

Llavors els nens es miren i com qui no vol la cosa, assenteixen tots dos deixant que la seva mare pugui gaudir del seu caprici, almenys per aquella vegada.

La mare em somriu satisfeta quan passa pel meu costat.