AMB DOBLE PAS DAMUNT LA TERRA

Dos territoris d’argila. L’un a terra, l’altre és una paret. El que es trepitjarà encara conserva el color rogenc, en el que està alçat, hi ha una pàtina de blanc que cobreix la superfície. El silenci. La llum damunt l’escenari. Els estossecs que van atenuant-se, es pleguen els genolls buscant la postura adequada.

 

 

 

Llavors la terra bombolleja. A cops de puny, la paret comença a entrar en efervescència. Com si tingués la varicel·la o el sarampió. A la terra li comença a sortir acnè. Els culpables, vestits de negre, surten a escena després de deixar la paret boteruda. Un home alt amb els cabells blancs. Un altre de més baixet, pentinat amb els cabells en punxa. Un donava cops, l’altre donava colps.

Ara treuen unes eines i comencen a desfigurar l’espai. A terra hi creixen atzavares de fang. També pegots de terra que es llauren. Els primers dubtes: són pagesos?, són artistes?, són només dos nens fent pastetes? Ells dos no es parlen, només es confonen amb l’espai. Van per feina. Creen, desfigurant. De tant en tant es miren.

Tornen a la paret. Esgarrinxen, al costat del grans sobtats, tot de petits solcs, autopistes fetes amb les puntes dels dits, pentagrames sinuosos, cabells pentinats amb les grapes. No s’hi reconeixen figures. Només gestos, intencions. I comencen a fer-se petits els homes enmig l’exaltacíó que  percudeix el plàstic que protegeix els altaveus que escupen sons, disposats a banda i banda de l’escenari.

I si fos en el moviment en què ens haguéssim de fixar? Potser sí. Però també és la terra que parla, que es desdibuixa. Un buc amb aigua en un extrem. Hi deixen a remullar els eines, ara. Quan tornin a reventar el fang, hi haurà esquitxos. Els pegots es llencen contra el blanc i sobten el buit, el silenci, amb escups de terra i d’aigua, barrejats.

Tots dos es donen a tatuar la pell dels dos espais amb talls que no sagnen: colpegen, destrossen, estrafan… Però la destrucció és creativa i no fan res més que despertar una bèstia adormida que batega a través del seu fer esclau davant la tel·lúrica, magmàtica, disposició de tots dos espais de Terra.

El frenesí augmenta. Ara, tots dos homes, ja bruts, ja confosos els seus vestits d’home amb els de l’argila, comencen a treure atuells tot just sortits del torn. De lluny, el fet que semblin cuits, fa preveure estralls. Però tot participa de la blanor: terra i aigua; els homes vingueren després.

Els atuells són les màscares. Els atuells són els úters. Se’ls van posant al cap i desfiguren la fesomia. Sorgeixen els monstres: s’hi posen ulls i boques i trompes i antenes i nassos i orelles gegants. Després s’ho treuen i ho llencen contra l’espai. La repetició imprimeix, damunt el mur, tot un bestiari efímer.

Un dels homes ara es confon més amb el fons. És el més alt. Es rebrega, vol entrar dins el blanc que ara ja no és blanc perquè el fang de terra, tinta l’albor. L’altre home, cobreix el seu cap, sembla que el vulgui anul·lar, donar-lo en oferiment. El rostre li desapareix. Tot és fang damunt la seva testa i rellisca.

Queda empegat al blanc. L’altre home, ja sol, es determina a fixar la gesta. Amb un líquid, ruixa les superfícies. S’hi està una bona estona. No podem veure a l’altre home diluït, l’home fixat, com un perdedor de la guerra contra els elements: en l’Art ningú hi perd; en l’Art tothom hi guanya. Una cortina del líquid que va ruixant la llum barrejant les volutes de pols amb el que deixa anar la mànega.

I el ball encara no ha acabat. Malgrat que tot queda com gelat, fixat en aquest Ara que s’ha allargat des que sorgiren els primers furóncols, l’home dels cabells com un porc espí, traça més línes accetuant la vermellor del fang cru contra el blanc exaltat que ha deixat el líquid. És un moviment més íntim. Personal. Però l’altre home surt del seu estatge. També vol rematar la feina. I són tots dos, una vegada més, transformadors de la realitat fins que obren uns forats a la paret, uns forats prou grans per deixar-se engolir i acabar, d’aquesta manera l’espectacle.

Quan surten a saludar, amb una vollldam a les mans, ningú admet que per crear res facin falta set dies. Miquel Barceló i Josef Nadj ens han demostrat que, amb una hora, es pot afaiçonar la Bellesa en l’estat més pur. I nosaltres hem estat uns privilegiats per haver-ho presenciat.

MONTSANT


ARA QUE ESCRIC AIXÒ

Ara que escric això, Montsant, la nit

amb un collaret d’estels que al cel brillen

i una corfa de meló fent de lluna,

m’abraça i m’acull endins la foscor.

Voldria dir-te tantes, tantes coses…

però ara estires els dits de les mans,

ara remugues i et tapes la cara,

i jo no trobo paraules per dir

tanta fràgil tendresa com m’assola,

com d’insignificant em sembla tot.

No faria altra cosa que mirar-te

i resseguir, en la teva fesomia,

tot el futur que tenim per obrir:

els teus primers passos damunt la terra,

els mots  que han d’esberlar tot el silenci;

però també la por a no ser-hi a temps

per prevenir-te de moltes tempestes,

de ser massa lluny quan em necessitis,

de caure en el fàcil parany de creure

que només tu pots aprendre de mi.

Signem un pacte aquesta nit, Montsant.

Descabdellem, damunt aquest poema,

un fil que nuï sense obligacions

ni contractes, ni exigències, ni premis

aquest atzar que ens ha fet, l’un per l’altre,

partíceps d’un camí per dibuixar.

Comprometem-nos a no sucumbir

a la feblesa d’abandonar els somnis,

a plegar-nos davant la hipocresia.

Admetem sense limitacions prèvies

que som estranys l’un per l’altre, i així,

des d’aquesta estranyesa tan visible,

signem damunt aquest versos maldestres

un espai únic de llibertat plena,

on aprenent a mirar-nos als ulls,

reconeguem en mil d’altres esguards

l’amor que mou el món i que l’atura

i fem-ne una festa per sempre més.

                                                           DF

 

                                     (Per a la meva neboda Montsant nascuda el 29/4/09)

 

A LES PORTES DE ROMA

“Un cop s’hagué reunit amb les seves cohorts a la vora del Rubicó, que era el riu que limitava la seva província, s’aturà una estona i, pensant en la gran empresa que covava dintre seu, digué, girat als del seu voltant (…) “Anem”, digué Cèsar, “cap on ens criden els signes dels déus i la iniquitat dels nostres enemics. La sort ha estat tirada”

                                                                           (Suetoni. Vida dels dotze Cèsars)

COLONITZACIÓ PER RAILS

Torno a fer servir l’estació de Sants per baixar a Reus. Normalment, perquè em queda més a prop de casa, agafo el tren a l’estació de Sant Andreu Comtal. Ara, amb les obres de l’AVE, ja no és possible viatjar a la capital del Baix Camp des d’allí.

L’estació de Sants ha guanyat en lluminositat. D’aquelles andanes fosques i llòbregues, s’ha passat a una renovació on el blanc hi és per tot i hom ja no apura a esperar l’avís de l’arribada del teu tren per baixar a un espai molt més amable, espaiós i sobretot, clar.

És llàstima, però, que la remodelació no s’hagi fet per millorar al servei de Rodalies o de Mitja Distància, sinó que hagi vingut donada per la connexió d’alta velocitat amb Madrid. Des de Sants, és infinitament més senzill anar a la meseta que no pas a Amposta, Falset, Marçà o el mateix Reus.

En tota colonització, encara que sigui subtil, l’escenografia és important. I si ens asseiem, encara que sigui un moment, en un dels bancs de l’estació, ens adonarem que, ara com ara, Sants és a grans trets una gran llançadora per anar a Madrid.

L’afirmació no és gratuïta. S’han instal·lat màquines dispensadores de bitllets per utilitzar l’AVE -també n’existeixen per rodalies, no pas per Mitja Distància- i els accessos al tren cap a les espanyes són més que visibles, criden l’atenció amb aquells senyors vestits de verd i els escàners per controlar l’equipatge.

Així, es pot donar, amb tota tranquil·litat, que algú que no hagi tingut temps per comprar el seu bitllet d’alta velocitat, pugui treure’l en qualsevol de les màquines, mentre que algú que vagi amb el temps just i vulgui anar a alguna de les poblacions a què em referia abans, hagi de fer una cuada esperant el seu torn per comprar el bitllet, a velocitat més que lenta.

No cal dir que els retards de 10 a 15 minuts continuen donant-se. Potser no des de Barcelona al sud, però sí del sud a Barcelona, donant aquella sensació de deixadesa i de pixar-se’ns al damunt i dir que plou. La impossibilitat de sentir la teva llengua als revisors, les calefaccions excessives, els aires condicionats excessius, la impossibilitat de preveure posar més vagons en dies claus…

Des del govern de la Generalitat s’ha repetit que no es volen fer-se càrrec del servei de Rodalies sense tenir els recursos necessaris. Un error al meu parer. Algú recorda algun retard en els ferrocarrils de la Generalitat? No surten puntuals donant una sensació d’eficiència i sobretot de proximitat que, com és obvi no es dóna en els servei de Mitja Distància?

No ens desenganyem. El fet que no s’hagi desenvolupat un pla de ferrocarrils coherent -els Països Catalans començaran a ser alguna cosa quan s’uneixi el corredor del Mediterrani- és un preu exclusivament polític. Maragall ho ha explicat moltes vegades: la construcció de l’eix Madrid-Sevilla va ser una compensació per la inversió de les Olimpíades del 1992.

Mentrestant, no hi ha cap mena de voluntat d’Adif per vertebrar un model transport ferroviari que veritablement sigui això, un mitjà de transport i no pas una pantalla per justificar inversions que en teoria fan avançar el país.

Algú creu, per exemple, que l’estació de l’AVE al Camp de Tarragona, concretament a la Secuita, parada enmig del no-res i amb un accés complicadíssim,  ha aportat alguna cosa a aquesta zona?