SÍ QUE HO VULL

M’arriba Per dir sí. 50 poemes per a casaments, el nou llibret d‘Ara Llibres de la col·lecció que iniciaren mesos enrere amb l’exitós 50 poemes per dir dalt de la cadira (ja va per la tercera edició!) i que vol apropar la poesia al cada dia.

El bon fer de Jaume Subirana de nou ens torna a apropar un tast de poesia de totes les èpoques per tal que dalt de l’altar o dalt la taula del jutjat o ajuntament o dalt d’on sigui, puguem quedar com a senyors o senyores.

 També serà una bona eina per plantificar davant els personatges que en ensumar que tu tens alguna cosa a veure amb el fet d’escriure, se’t plantifiquen demanant-te uns versos per la cosina de la neboda del cunyat de l’home que s’encarrega del bar on el cosí del teu cap juga a bitlles, perquè es casa i “li faria taaaaaaaaaaanta il·lusió”.

Més enllà del valor d’aquest versos, es poden llegir com una antologia normal, hi ha la voluntat de fer de la poesia alguna cosa més o menys útil. Ja ho vaig dir quan va sortir l’antologia de poemes nadalencs. La poesia no ha d’estar encimbellada i ser només accessible per uns quants. Calen més llibres com aquest per acostar els versos a tothom.

AHIR COM AVUI?

Aquests dies remeno papers sobre la postguerra. L’exili. Els que no van poder marxar. Els que no van poder tornar. Els que n’han fet literatura. Els que n’han fet poemes. Els que n’han fet cançons. He hagut de revisar alguns dels llibres de l’avi. El seu llegat. La joventut que hi va perdre. Testimonis. Compromisos. Literatura i memòria.

No sé si pels que vam néixer ja encetada la democràcia, ens podem fer la idea del que va representar tot plegat. La por. La misèria. La grandiosa misèria que es va extendre pertot. Potser sí que en som, al cap i a la fi, una mica deutors de tota aquell immnes despropòsit. Els pares, els nostres pares, per tal que no patíssim el que ells van patir, ens van tancar en una bombolla.

Una bombolla feta de les comoditats que ells no van poder tenir. Una bombolla que havia de treure’n, arribat el moment, homenets i donetes sensates que podrien treballar d’allò pel qual havien estudiat una carrera, amb la seva esposa o el seu marit, feliços, en una casa pròpia per-a-tota-la-vida en una feina per-a – tota-la-vida en amor etern i immaculat.

Potser no som tant diferents dels que van pedre la joventut amb espardenyes de betes i un fusell tronat per les Espanyes. També a molts d’ells, des l’Institut Escola, els prepararen per un món que després del 39 no va existir. També a ells els prepararen per viure en un país que va ser aniquilat.

La Guerra. La fam. El fred. Aquells anys dels quaranta, dels cinquanta, dels seixanta. Els camps d’Argelers. El Cara al Sol. Les utopies que es van fer visibles i que caurien pel seu propi pes com les estàtues de Lenin.

El llegat. Les pàgines viscudes. Sofertes. Les equivocacions que no s’han de tornar a repetir. Les dues Espanyes… I amb tot, la il·legalització dels partits, els pactes dels nacionalistes espanyols a Euskadi. L’incompliment de lleis orgàniques com és el finançament o un Estatut que volen mirar-se’l amb més calma i deteniment.

Testimonis. Compromisos. Literatura i memòria. Però també mentides i falsedats. I sempre, sempre, venint del mateix bàndol.

SENSE LLUM

Quarts de dotze. M’estic mirant un capítol de Big love quan tot queda a les fosques. Comprovo els diferencials i no estan pas abaixats. Agafo una espelma, l’encenc i la fixo a una tassa. Surto al balcó. El bloc de cases del davant també és a les fosques. Tampoc hi ha llum al carrer. Molts veïns són als balcons parcialment il·luminats per la llum difusa dels mòbils.

Truco al 010 per demanar el telèfon d’avaries de FECSA. Me’l donen i truco. “Tots els assessors estan ocupats”, em diuen. Truco a la Guàrdia Urbana per donar l’avís, també. Insisteixo amb els de FECSA. Em constesten confirmant que efectivament hi ha una avaria a la zona.

Transito per casa amb l’espelma. Instintivament encenc l’interruptor cada vegada que entro a una habitació. Els objectes aprenen a relacionar-se amb el flam oscil·lant que llepa el ble. Calidesa. Recolliment. L’electricitat ens ha fet véncer la nit i ens ha ensenyat a viure-la.

No estic massa segur que hagi fet el mateix amb certes foscors.

GREMIAL

Esperem el mateix tren. Però ells estan asseguts al banc que dóna a l’altra andana, al meu darrera. Fa estona que els veig neguitosos: s’aixequen amb cada tren que arriba; es dediquen a llençar a la paperera que hi ha al seu davant boles de paper de plata.

Els seus pares fa estona que han perdut la paciència. Els recriminen cada gest. A mi em molesten més els seus advertiments, proferits amb cops de veu que em sobresalten cada vegada, que no pas l’excitació de la canalla. Juguen al poli bo i al poli dolent: sa mare és el dolent, son pare el bo.

En un moment donat, la dona, diu el nom complet d’un dels brivalls i li diu que deixi de pintar-se els texans amb el retolador. El nen obeeix. Jo mateix aixeco el boli de la llibreta on intentava avançar feina. Em giro. El nen està garratibat.

Llavors el pare, acostant-se-li, li passa la mà pels cabells i amb una veu melosa li diu: “no veus fill que semblaràs un poeta?”

Si sabessin…

XESCA

No la coneixia personalment, però ens havíem aclucat mútuament els ulls a través dels respectius blocs.

Amb el temps un aprèn que pot copsar algú per la manera com escriu i la Xesca, era una verbívora vivaç, una d’aquelles persones que no els feia res de deixar-se anar damunt les tecles quan alguna cosa li tocava el cor.

És molt agraït saber que algú respon des de l’altra banda amb tanta sinceritat.

Seguia el seu hidroavió. També era companya del PEN català. Ahir em van dir que havia mort. S’apaga una veu. El meu condol més sincer a la família i als amics.

Que l’ameratge et sigui suau, Xesca, sigui en el mar que sigui.

DÓNA’M LA MÀ

Aquests dies, tot just a les beceroles, beceroles, del recital que estic preparant amb un guitarrista a partir dels meus poemes, la figura de l’Ovidi Montllor se m’ha fet present. Per tots aquells que pugem a un escenari, ja sigui a actuar a dir poemes o a cantar i que no ens resignem a que ens donin gat per llebre, l’Ovidi és molt més que un referent.

L’Ovidi era, no era, ÉS, un dels grans artistes que han donat els Països Catalans. Costa trobar algú que se sàpiga situar tant bé en un escenari, que sàpiga explicar tant bé les seves cançons, els nombrosíssim poemes que musicà i va dir amb aquella veu única, envejable, fascinant. Algú que tingui un domini del seu cos, movent les mans, la mirada…

Aquests dies, més que mai, el teu record, la teva veu, m’acompanya mentre remeno poemes i escolto els primers acords que els vestiran, Ovidi. No t’ho oblidem, no perquè no puguem, sinó perquè no ens ho podem permetre.