AIXÍ QUE EL MÓN ESPERA OBAMA

“Així que el món espera Obama”, va dir el meu barber;
i les velles tanques al carrer del poble i les flors
que vessaven dels zencs rovellats tenien totes
una lluïssor com de sospir visible i, a dins
de la petita barberia, un cartell electoral
es tocava amb un altre amb els diferents pentinats
a disposició dels joves clients negres, tots al
mateix preu siguis qui siguis –president dels Estats Units,
cap llis com una bola de billar–, el meu barber somriu,
“És un nom àrab o africà, Obama?”,
dolç i suau amb les seves tisorades ràpides,
“Li desitjo sort”, i la sort s’espera en cada
carrer ombrejat de façanes que va cap a la platja.
En Popo s’estima la política, una vegada al vidre
hi havia fotos de Malcolm, King, Garvey, Frederick Douglas
amb el nas arrugat a la finestra de l’arbre de pa, també
els gossos que borden, les mànegues, l’església a Alabama.
En Popo és jove, negre, calb sota la gorra de beisbol,
però a banda de barber és exquisit, expert,
i quan deixo el seu tron, agita els cabells tallats de la falda
i em sento canviat, com una promesa electoral mantinguda.
 


ESBORRO

Esborro missatges del mòbil. Esborro correus electrònics. Les pantalles van desbrossant-se al ritme d’una indulgència cada vegada més flexible. Em dono  a la lectura pacient abans de fer-me’ls desaparèixer: provo d’encabir-los en el context en què es van donar.

Fa deu anys, per exemple, les úniques paraules que haurien deixat empremta del moment, haurien estat les ratlles als meus dietaris o els poemes que haguessin volgut treure el cap. Ara, hi ha tot un embalum de lletra impresa en diverses pantalles que em complementen.

Per primera vegada, el material subjecte a fer-ne literatura, no és eteri; no s’ha de caçar al vol del record, sempre mentider i supeditat a les necessitats del moment. Hi ha retalls de conversa que em donaran les paraules justes. Hi ha dates que confirmaran les estacions. Hi ha hores que donaran notícia del dia o de la nit.

Que vulgui fer-ne cas, ja serà tota una altra història.

VENIR, ANAR

Aquest matí m’he llevat amb el regust encara càlid dels versos que vaig dir ahir al costat de l’actriu Eva Roig.

L’associació Ballets de Catalunya de Barcelona, ens havia convidat a participar en la seva festa de Sant Jordi. Havíem preparat una selecció de poemes per a l’ocasió. Francesc Parcerisas, Maria-Mercè Marçal, Salvador Espriu, Joan Margarit, Gabriel Ferrater, Álex Susanna, Montserrat Abelló, Josep Piera, Ramon Ramon, Margaret Atwood, José Agustín Goytisolo i alguns textos i poemes meus, van barrejar-se amb l’olor de les roses.

Cal treure’s el barret per l’organització d’aquesta vetllada. Acostumats a actes semblants on la claca que un sempre es procura per sentir-se mínimament agombolat per quatre repics de mans amics actua de manera gairebé professional,  trobar-se davant una platea plena, entusiasta i disposada a escoltar amb respecte, és un d’aquells petits plaers que et trobes a la vida.

He participat i participo en nombroses associacions i històries culturals i sé el què costa mantenir una regularitat i fer que la gent respongui als actes que puntualment organitzes. Per això ahir, veure la felicitat amb què tothom s’implicava en organitzar la festa i la recepció que va tenir el nostre petit espectacle, va ser tota una lliço per no acabar de tirar la tovallola i adonar-se que sempre hi ha gent disposada a afegir, de manera anònima, el seu esforç perquè les coses no es perdin: saber d’on venim per saber on volem anar.

Un plaer de veritat!

 

BADA EL SOL

I bada el sol. Et suen les aixelles. La pissarra amb l’aliniació més o menys sabuda de Rambla Catalunya avui se li han afegit tots els suplents del món. Avui, al carrer, tothom juga. I se m’ha dit que la placidesa més o menys establerta de riuades d’estrangeria a les Rambles i a Passeig de Gràcia, se li afegeix, també, extres del país que caminen, com ells, sense esperar res. Sense buscar res.

Però les mentides serveixen per això. Perquè sí que n’hi ha qui cerquen coses: una pàgina potser, una de sola, que els doni la clau, el desllorigador de tot plegat. I els llibreters s’emprenyen, que què s’ha pensat! Que en els llibres això no és troba, que és a la vida escrita d’un que s’hi han de trobar les paraules justes! I ara! Compri. No el llegeixi si vol. Falqui una taula si vol. Però compri i no busqui res.

I les roses, ai les roses. Del blau al groc. Del vermell al drac. I les llances per terra, que són espigues a dojo que unes gitanes lliguen amb les flors allí mateix. I què voleu que punxin? Els cors de quines donzelles esblaïmades abaltiran els batecs? Que no ho veieu que no les hem de protegir de res? Que no ho veieu que són elles les que fa segles que tenen cura de nosaltres sense voler-ho acceptar?

I camines i penses i ets feliç perquè avui no escriuràs res seriós i tens ressaca perquè ahir vas sopar amb gent que és infeliç de ser lluny de casa seva, perquè voldrien que se’n fessin festes dels seus llibres i poder abraçar les mares i les germanes i donar-los la rosa i el llibre i l’amor de la llunyania, refugiats com estan de la mort i de la por.

I camines i penses que fa bo. Que tens amics. Que deus diners.  Que ets on vols ser. Que tens algú en qui pensar. I bada el sol. Et suen les aixelles.

EL PODER DE LA PARAULA

Salman Rushdie va escriure que vivim les nostres vides i transmetem allò que queda de nosaltres en una història determinada, potser en un parell d’històries determinades. Que la vida és això: habitar històries en la nostra vida diària.

Aquestes històries, segons Rushdie, no són vagatel·les, però. Són quelcom profund, proper a les arrels de la nostra humanitat. Aquestes històries són allò que som i l’intent de controlar-ho, de limitar-ho, de censurar-ho, de reprimir-ho, és alguna cosa més que un ataca a la literatura.

És un atac a la mateixa naturalesa humana.

Per tal de denunciar això, a partir d’avui i fins el dia 22 d’abril, el PEN Català ha preparat a Barcelona, dues trobades internacionals:

Per una banda la IV Assemblea General de la xarxa de ciutats refugi ICORN (International Cities of Refuge Network) de la qual Barcelona n’és membre fundador a través del PEN Català.

Per una altra, la Trobada Internacional del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional, que actualment presideix Josep M. Terricabras, amb la finalitat d’obrir un debat sobre els drets lingüístics i sobre el paper de la literatura, de l’escriptor i del traductor en el context d’un món globalitzat.

Des d’avui i fins dimecres, el nostre país serà el lloc on es decidiran les estratègies pels propers anys per tal de poder donar ajudar més i millor a tants escriptors que per motius polítics la seva vida perilla al seu país; el nostre país serà el lloc on es debatrà sobre el món de la traducció i sobre les agressions que pateixen les llengües minoritàries.

En paral·lel als actes propis de les trobades, s’han organitzat diverses xerrades i actes. Podeu veure la totalitat dels actes aquí.

Sense anar més lluny, avui, a les 21:00 a l’Imprevist (C. Ferlandina, 34) hi haurà un acte literàrio-musical on uns quants escriptors, entre els quals m’incloc, llegirem els nostres textos.

Us convido a participar activament en aquest i tots els altres actes proposats. 

VEREDICTE

“(…) ha d’estar preparat per suportar tot el que li tingui reservat la vida, encara que això signifiqui l’exili, la tasca no reconeguda i l’oprobi. I, si suspèn la prova suprema de l’art, si resulta que finalment no està beneït pel do, també s’ha de preparar per suportar això: el veredicte inflexible de la hstòria, el destí de ser, malgrat tots els sofriments presents i futurs, un artista menor. Molts són els cridats i pocs els escollits. Per cada gran poeta hi ha un núvol de poetes menors, com mosquits brunzint al voltant d’un lleó.”

SETENA MARATÓ DE CONTES DE CASTELLDEFELS

El proper divendres dia 17 d’abril a les 22:00 la Biblioteca Ramon Fernàndez Jurado de Castelldefels, se celebrarà la Setena Marató de Contes d’aquesta població. Enguany, aquesta edició de la marató, em fa especial gràcia doncs un dels contes que s’hi llegirà, concretament el que llegirà l’actriu Ester Cort, és un conte meu.

Es preveu un combat narratiu entre tres actors i tres contacontes. La cosa promet. Si més no, la diversió, està assegurada.

És la primera vegada que algú llegeix alguna cosa meva en públic, d’aquí que els nervis, hi siguin, encara que qui s’emportarà la pitjor part serà l’Ester, que l’haurà de defensar davant de tothom.

Això darrer no em preocupa gens ni mica perquè l’Ester és una actriu de solvència contrastada i és un plaer i un honor que algú amb el seu talent, s’hagi decidit per una narració escrita per mi.

Divendres, doncs, si no teniu res més millor que fer a la nit, cap a Castelldefels falta gent!

MARIA-MERCÈ MARÇAL PER PARTIDA DOBLE

S’apropa Sant Jordi i els actes literaris, bullint lentament dins l’olla tants mesos, comencen a voler desprendre’s de les tapes de les olles i a treure el cap.

De moment, un parell de propostes de la Fundació Maria-Mercè Marçal al voltant de la poeta.

Per una banda, el proper dia 13 d’abril a les 19:00 COM Ràdio recupera La sala de les nines una dramatúrgia que Araceli Bruch va confeccionar a partir d’alguns poemes de la poeta l’any 1979 i que s’ha gravat de nou.

Per una altra, el mateix dia 23 d’abril, amb el diari AVUI, de manera gratuïta, s’hi adjuntarà el disc Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons. Coordinat per Enric Hernàez, podrem escoltar les propostes de Toti Soler, Jabier Muguruza, Maria del Mar Bonet, Gerard Quintana, Marina
Rossell, Guillermina Motta, Lídia Pujol,
Txiki Berraondo i Anna Subirana, Teresa Rebull, Túrnez
i Sesé, Sílvia Pérez Cruz, Marga Bufí, Mercè Serramalera i Maria Cinta.

La
portada del disc, que il·lustra aquesta apunt, és de Perejaume.

Us ho perdreu?

POSTAL DE SETMANA DE SANTA AMB MALALTS AL FONS

El taxi em deixa just davant la porta. Plou. Sortejo un parell d’ambulàncies de color groc. Rere els finestrals, veig la sala d’espera amb la gent, fent cara de pomes agres, fent exactament allò per la qual uns senyors que no conec van dissenyar la sala: per esperar. Provo d’entrar per una porta, però una senyora em diu “Por aquí solamente se sale”. Deuen tenir por que una vegada a fora, vulguin desfer el camí, penso jo. Torno cap a les ambulàncies. Una rotllana de segurates amb uniforme marró riuen i fumen. Busco l’entrada, els dic. “Por aquí, por aquí”, em diu un assenyalant amb el seu Ducados cap a una d’aquelles portes de plàstic, com d’escorxador o de tren de neteja de cotxes.

Passo les portes inconsistents. Parada de cadires de rodes i de llits
amb rodes. Una, arraconada a la paret té penjat un rètol al damunt
escrit a mà. “Por favor, por favor, camilla de urgencias. No quitar”.
Entro a una mena de despatxet. Un rètol més em crida l’atenció: “No se
extraen muelas”. Dins, una metgessa vestida de verd, molt jove i amb un
estetoscopi penjant de les espatlles em pregunta: “Què le passa?”. Té
accent porteño. “Que bueno que viniste”, m’hagués agradat més. Explico
els meus símptomes, que ja fa una setmana que arrossego. M’encallo a
l’hora de buscar en español, un eufemisme al meu “anar de ventre” o
“anar de cos”. He constatat que quan li he parlat de la panxa, la
doctora m’ha mirat com si fos alienígena. Ella es refereix a “las
cacas”, doncs parlem de caques.

Amb un resum de les meves
indicacions, ara ja sí, passo a la sala plena de gent. Dono el paperet
a un jove que davant l’ordinador, tecleja quatre coses, passa la meva
targeta sanitària, em pregunta si he vingut sol o acompanyat i em dona
una braçalet d’aquells dels festivals de música. Em sento protagonista
d’un esdeveniment que porta els meus cognoms i nom; en aquest ordre. Em
criden al cap d’una estona. Un senyor també vestit de verd, amb el
cabell blanc, carregat d’espatlles. Porta una d’aquelles Converse de
jugar a bàsquet velles i potroses. Primer crida un nom eslau i després
a mi. El nom eslau són dues persones. Un noi i una noia. Ella va
vestida amb una rebeca blanca i una faldilla prisada de color negre i
bailarines. És com de porcellana. L’acompanya un noiet amb el cap molt
gran on li pengen unes cortinetes a mode de cabell.

Ens passen a
una altra sala. Hi ha un home molt gros capcinejant. Té tot de bosses
al seus peus, de turmells inflats, sense mitjons, com si volguessin
explotar de les esportives que els calcen. El terra de la sala és de
rajoletes en forma d’hexàgon. És brut. S’hi poden advertir diversos
xiclets enganxats i que algú ha intentat arrencar sense aconseguir-ho.
Hi ha una dos televisors. Un no funciona. A l’altre, hi passen un
telefilm que donen a TV3: la vida de Santa Teresa de Calculta. Ric
quan, en el moment que veiem la solidària monja a la pantalla evitant
que un metge sanguinari, xurrac en mà, deixi sense cama un pobre indi,
entren un senyor gran amb cadira de rodes i el peu embenat.

Per
una mena d’intercomunicador encastat a la paret, diuen el meu nom. Em
trobo al passadís amb una doctora d’ulls sortits. Menuda. Aquesta va
vestida de taronja. Igual estranyesa en sentir la paraula “panxa”, ho
deixo córrer i ataco l’espanyol. Aquesta parla de “deposiciones”. Em fa
un senyor interrogatori i després m’estira i em palpa el ventre. A la
cambra hi ha corrent d’aire. Entre per una finestra que no tanca. Quan
em pregunta si tinc esgarrifances de fred, li hauria volgut dir: “ara
sí”. No descobrim res de nou. No he tingut febre ni nàusees ni diarrea.
Entomo les receptes pertinents i l’hora pel digestòleg.

En
passar per davant la sala, veig la parella d’eslaus. Tots dos molt
pendents de la pantalla on, la germana canonitzada, ara s’enfronta a la
Cúria Papal.esgrimint tot allò del “…ell va morir per tots nosaltres
a la creu”. Ella té el cap sobre el pit d’ell i ell li passa el dors
del dit índex per un dels seus pòmuls de porcellana. Com si li digués
que no s’ha d’amoinar de res, que tot, tot, anirà molt i molt bé.