ILÍADA DOMÈSTICA

… i deixaren el cavall davant les portes de Troia i els troians, pensant-se que era un present, el feren entrar a la ciutat. I ja era la lluna encesa dalt del cel, quan de dins el cavall, començaren a sortir soldats i més soldats i s’infiltraren al disc dur i no deixaren cap arxiu net. Però ni un.

DE VERSOS I XARXES

Dissabte vaig ser a Vilafranca. El Santi i la Violant van organitzar la primera trobada de poetes que, a més de manegar versos, també maneguem blocs. Sempre és agradable retrobar cares que, de trobada en trobada blocaire, comencen a formar part de la fesomia d’aquesta catosfera literària.

Un altre fet ben curiós aquest de cop i volta adonar-te que rere cada bloc, hi ha una persona i el què és més curiós, una cara. El fet blocaire condiciona que les relacions siguin textuals, llegidores i escrivístiques i que poques vegades puguis fer-te una idea exacte i precisa de qui s’amaga rere cada adreça. Rere cada comentari.

Però és clar, sota cada bloc, hi ha una personeta escrivint. I a vegades, per molt inversemblant que sembli, ens n’oblidem.

És per això que trobar-te cara a cara amb aquestes persones, sobretot si el bloc és dels que hi passeges sovint, et fa restar com engavanyat, sense saber què dir. Col·lapsat. Intentant buscar la manera de traslladar la calidesa fraternal que moltes vegades s’estableix de pantalla en pantalla, en persona.

La veritat és que tenia coses que fer a la tarda i per això el meu pas per la trobada es va limitar a la meva intervenció, saludar els coneguts que ja hi tinc en aquests verals i presentar-me als qui no coneixia. Sempre hi aprens alguna cosa. Sempre. Em va saber greu no poder gaudir del dinar i de la sobretaula.

L’amic Ricard que va tenir la gentilesa de venir a escoltar-me a Vilafranca, en   Ramon, ganxet com jo, amb qui vaig descobrir que compartíem, a més, fascinació pel pintor Joaquim Mir; en Jordi, que té un bocí de cor de sarments i l’altre de mestral; en David, pencaire literari; l’incansable Jesús…  i els que em deixo.

Cal donar les gràcies al Santi i a la Violant per com va anar l’acte. Va ser molt amè i la veritat és que et convidin a llegir els teus poemes,  la poesia és per llegir en veu alta, senyors!, sempre és un plaer que procuro no perdre’m mai.

Potser sí que com diu el David, m’hi va faltar una mica més de diàleg, més que mostrar el que cadascú bonament fa, posar-ho en comú i mirar de debatre-ho per tal d’enriquir-nos-en tots plegats. Segur que el Santi i la Violant en prendran nota.

El que és posa de manifest, cada vegada més, és la vitalitat que té el fenòmen dels blocs i molt més dels escrivim i ens dediquem a portar-ne un. Encara que algú encara cregui que això serà una cosa de quatre dies, el fenòmen creix i s’imposa. S’escriu. Escrivim. I això també forma part de la literatura nostra.

Per un escriptor o per qualsevol artista, tant important és dedicar-se a fer-ho el millor possible com tenir la possibilitat de poder mostrar allò que fas a través dels canals adequats. Malauradament com que el pastís no arriba per a tothom, totes les maneres possibles de donar a conèixer la teva obra són poques. El bloc, n’és una, i jo personalment, si quan vaig començar, al setembre farà cinc anys, m’haguessin dit tot el què m’aportaria, no m’ho hagués cregut pas.

Cal donar un impuls a la catosfera literària. Cal deixar ben clar la nostra amor per les lletres. Em dol que enguany, les jornades de la Catosfera que es faran per segon any a Granollers, no s’hi parli de literatura. Molt més quan l’any passat, les aportacions van tenir tant de seguiment i van ser de tanta qualitat.

La catosfera literària demostra, dia a dia, que mereix un lloc propi. Cal posar el fil a l’agulla per crear unes jornades amb cara i ulls, ambicioses, que donin una visió de tot el què s’està fent, que siguin un punt de trobada i de diàleg pels qui fem jocs de mans amb els mots. Felicitats!

 

POEMS&BLOGS: POETES A LA XARXA

Demà és festa grossa pels qui ens dediquem a enfilar versos. Demà és el Dia Mundial de la Poesia.

Els qui a més d’això dels poemes tenim parada blocaire, demà, a les 11 del matí a l’Escorxador de Vilafranca del Penedès, tenim  una trobada. Hi llegirem poemes i explicarem una mica com és això d’habitar les esferes poètiques.

Bona gent a Vilafranca. Records memorables. Doncs res, que si voleu saber com pugen, com baixen, un grapat de poetes que tenen bloc o un grapat de blocaires que escriuen poemes, aneu a saber, demà ens trobareu a Vilafranca.

Ja ho sabeu: POEMS&BLOGS: POETES A LA XARXA

Quedeu tots convidats!

 

 

 

 

 

QUE NO PUGUEU DORMIR

Amb la porra a la mà. Així és com negocia el futur? Qui dubta que el  Pla de Bolonya discriminarà clarament els estudiants que només tinguin el que s’anomena o s’anomenarà Grau, és a dir, la carrera corrent, en contra dels qui puguin aconseguir de fer el màster que toqui? Elitisme? i ara!

Escudem-nos en alguna cosa com per exemple Europa que sempre queda bé. En contra de la impossibilitat de compaginar feina i estudis, en contra de fer que tenir estudis universitaris torni a ser cosa de nens de papà, pose-m’hi allò de la “convergència europea”, que de fet serveix per a tot, i avall que fa baixada.

El jovent es mou. El jovent segueix reclamant la llibertat del seu futur. Ahir era la democràcia, avui ho és la possibilitat que TOTHOM pugui tenir estudis universitaris en condicions. Bolonya és una enganyifa que es revelarà amb tota la seva cruesa quan sigui massa tard, senyors!

Però esclar, calen les bufetades perquè les coses es prenguin seriosament. Si en llegirem de rucades demà als diaris, si en sentirem de bajanades a la ràdio i a la televisió! La repressió existeix. La repressió es dóna. Quan a algú se li inflen les gònades, sempre reben els mateixos. Així era abans i així és ara i sempre.

Potser sí que ara que hi ha detinguts, ara els prendran seriosament als estudiants. Potser sí que ara hi ha hematomes i contusions, algú dirà: “i perquè els han atonyinat a aquesta canalla?”

Que la son se us desvetlli una i mil vegades, aquesta nit, a tots aquells que vau córrer davant els grisos i també portaveu els cabells llargs fins al cul i xiruques i mocadors al coll i deieu que quan fóssiu a dalt canviaríeu les coses.

Que tingueu tots els malsons del món, polítics d’això que se’n diu l’Equerra. Perquè ara ja no teniu motiu de treure pit i dir que també les porteu a la pell les cicatrius de la repressió si només les mostreu, aquestes marques, com a emblema de la niciesa.

Que no tingueu prou somnífers aquesta nit, no. Us ho desitjo de tot cor.

IONQUI

Se’l veu tremolós, vestit amb roba de fa tres o quatre temporades. Fa temps que inverteix tot el que té en la seva addicció. No se’n pot estar. Hi ha una força que l’empeny a consumir una vegada i una altra. Sense aturador. Cada vegada, les visites al seu proveïdor habitual, són més freqüents. Havia arribat a ser capaç d’establir una pauta més o menys assequible als seus ingressos, però fa temps que ha perdut el control.

No recorda la darrera vegada que va consumir. No pas perquè faci molt de temps, sinó perquè en cada recaiguda, la dosi ha de ser d’una puresa més elevada. Tants anys d’estar enganxat ha fet que el seu cos, ja no s’acontenti amb qualsevol cosa. S’ha tornat refinat i per això defuig les ofertes barates i busca consol en material de difícil accés, només destinat a aquells que han arribat a una fase molt elevada de dependència.

Però avui, malgrat tornar-se a plegar davant aquell rau-rau que li regira les tripes, li fa venir taquicàrdies i fins a cert punt li bloqueja les extremitats, avui, diu que controlarà la situació, que no s’abandonarà a la desmesura, que farà el que pugui per sortir-se’n, per tornar al camí recte, per ser una persona més o menys normal.

Busca un comprador la cara del qual li inspiri confiança. Sua. Tremola. La litúrgia de cada compra, de cada trobada amb allò que el fa tocar el cel amb totes dues mans. El comprador li pregunta què vol i ell, que gairebé ni el mira per cenyir-se a una dosi mínima que no li faci mal, diu un títol, un de sol. I el comprador porta el material, l’hi dóna, ell l’entoma i surt de la casa.

Al carrer, desembolica el que ha comprat. N’olora els fulls encara verges. Passeja els palmells de les mans pel llom ben enllustrat. Repassa el tacte agradós del paper amb la punta dels dits. I somriu cofoi d’haver-se resistit a milers i milers d’estanteries que se li haguessin ofert com barjaules desvergonyides per deixar-se llegir de qualsevol manera.

RETRAT DE L’ARTISTA ALS TRENTA-CINC

I no s’escurça l’horitzo, no; al contrari: cada vegada es fa més enterbolilt. O això és el que es pensa. O això és el que necessita pensar. I continua sense saber qui és però les fulles cauen a la tardor i la gent menja gelats a l’estiu igualment. El vent. El troba a faltar. El mestral inclement filtrant-se carrer de la Victòria, amb el seu germà i la seva germana que li agafava un dit, els matins d’anar a col·legi…

Sap qui no vol ser. Això sí. I s’empesca personatges i regira calaixos amb papers per emprovar-se paraules d’altres o de pròpies. No sempre se’n surt i maleeix aquests moments. S’enfurisma el just per tornar a la càrrega i tornar a fracassar. No n’apendrà mai, però li estengueren el carnet del club anys enrere i les renovacions, a aquests alçades, ja són automàtiques.

El silenci l’hi agrada. I el vent. Però això ja ho hem dit. Callar, ja menys. I són moltes les veus que han passat pel sedàs de la disconformitat perquè sí, perquè no hi pot fer més. Perquè el fan emprenyar certes coses i pensa que les ha de dir. No hi ha cap heroïcitat en aquest gest: És i prou. L’assalta i no s’hi vol resistir, vet-ho-aquí.

Depèn d’un grapat de persones. La dependència és bàsica per ser lliure. Per moure’s per tot arreu. Malaurat qui només es tingui a sí mateix. Malaurat el qui, fins i tot sol, es vanti de no tenir ningú. I ha estabornit distàncies quilomètriques amb un cop de ser-hi i vol creure que hi és si se’l crida amb confiança. Lamenta les pèrdues que no han sabut creure’l. Les desatencions.

De la façana, no podem reprimir-nos: si hom se li queda mirant l’abdomen,  diuen, algun dia potser el cap d’un ànec o d’una bèstia semblant, el farà del tot propietari d’un d’aquells flotadors perquè els nens no s’ofeguin a les piscines o als mars. Però això s’ha de dir petit perquè podria espantar els amors: ja menjarà amanides i ajornarà els gintònics demà, segur. Seguríssim.

I les graderies són plenes de gom a gom. El partit encara és viu i pot passar de tot. Que el contrari finalment vegi que no hi ha gaire cosa a fer. Que l’àrbitre anul·li tots els còrners. Que els de seguretat no puguin contenir la riuada d’imponderables. Fins i tot fins i tot que l’horitzó s’escurci, sense cap raó justificada, només per veure què passa. Només per tocar la pera.

HARRY CALLAHAN, DESCANSI EN PAU

La pel·lícula que va fer que sistemàticament vagi a veure qualsevol cosa que estreni Clint Eastwood, va ser Bird, el magistral retrat del no menys magistral Charlie Parker, de qui a més del tribut d’Eastwood, Cortázar també l’hi rendí  homenatge al seu relat El perseguidor.

Abans d’això, com molts, jo era dels qui creia que Eastwood era un d’aquells reaccionaris feixistes que ja li anava bé interpretar tipus com en Callahan o militars amb pocs amics,  i que aquest tipus de cintes, eren només vestits fets a mida.

Res més lluny: gratar en la filmografia i biografia d’Eastwood, és trobar-se, abans de res, amb algú que sap l’ofici de fer cine. Algú que es volta de bons guionistes, de bons operadors de càmeres i d’actors que es posen al servei de la història que es vol explicar. Algú que té coses a dir i les sap dir i que a més és compositor de la majoria de les seves bandes sonores.

Eastwood és dels pocs de la vella escola, els qui no s’estan d’orgues i tiren pel dret. A vegades l’encerta, a vegades no tant, però anar a veure una peli de l’Eastwood és anar a aprendre alguna cosa. Mai no en surts de buit. Grandioses Million Dollar Baby o Sense perdó (Unforgiben) però també remarcables Bronco Billy; Caçador blanc cor negre(White Hunter, Black Heart); Mitjanit al jardí del bé i del mal(Midnight in the Garden of Good and Evil) o Un món perfecte (A perfect world) per citar-ne les que més m’agraden.

Aquests dies, encara calenta l’estrena de L’intercanvi (The changeling) amb una Angelina Jolie que no em va acabar de convéncer, la pel·lícula sí, podem assistir de bell nou a una lliçó de cinema amb la darrera proposta: Gran Torino.

Un treballador jubilat de la Ford, víduu de fa poc, pesca al seu veí, un xiquet d’una família oriental, intentant robar-li el seu cotxe: un Ford Gran Torino del 1972, pressionat pels membres d’una banda juvenil. Després de la malifeta, s’establirà entre el brivall i en Walt, una relació de mestre i alumne, que s’anirà estrenyent a mesura que va coneixent els altres membres de la seva família (d’ètnia Hmong) i convivint amb ells fins al punt de venjar-los quan els membres de la banda juvenil, decideixen tirotejar i apallissar la germana del noi.

És a partir d’aquest personatge que Eastwood retrata el seu voltant. De fet els paral·lelismes amb un western són evidents. Si en la primera seqüència de Sense perdó, vèiem al pistoler retirat intentant fer entrar uns porcs a la cort, tota una senyora manera de presentar un personatge, aquí es presenta Walt grunyint com un òs quan s’adona del pírcing que duu la seva neta al melic, al funeral de al seva esposa.

Els Mhong serien els nous vinguts que demanen, com les putes de Sense perdó, que els ajudi a deslliurar-se dels malfactors, que es deixi de porcs i de granges -de la vida feliç de jubilat, en aquest cas- i torni a agafar les armes que té al sòtan i faci allò que sap fer millor. Matar gent.

El vell pistoler en aquest cas és algú que no encaixa que s’hagi quedat sol sense conèixer a fons els seus fills i néts -que intenten tancar-lo en una residència-, torturat pel trauma d’haver matat joves soldats a Corea i sense entendre que tots els habitants del seu barri, ara siguin orientals.

Afegir a la saca, la presència d’un jove capellà que li va al darrera perquè és confessi, segons ell, perquè la seva difunta esposa, li ho va demanar personalment. Una trama que a Eastwood li serveix per inflar l’aire de redempció de l’acte final, que no desvelarem, però que al meu parer, tant pel problema de càsting amb l’actor que interpreta el sacerdot, poc creïble, com per la previsió de tot plegat, s’hauria pogut suprimir perfectament i fer-ho d’una altra manera.

Un plantejament exposat d’aquesta manera, podria donar un drama considerable, però Eastwood posa a l’altra plat de la balança, un humor a base de riure’s d’ell mateix i d’aquest estereotip que interpretà en moltes pel·lícules de la seva filmografia. Moments estel·lars: l’escena quan rescata la noia oriental de les urpes d’uns joves de color o la memorable escena de la barberia intruïnt al jove aprenent què vol dir ser un home de veritat. Pur John Ford.

En el rostre d’aquest Walt s’hi concentren tots els personatges antipàtics que ha hagut d’interpretar Eastwood, però malgrat aquesta autoparòdia, de la qual com actor Eastwood se’n surt de meravella, no se n’avergonyeix. El missatge d’Eastwood és clar: tots aquests fills de puta formen part del que sóc us agradi o no. Per això, el final, gran final de Walt, és un merescut homenatge a tots ells, un final conseqüent, redemptor, molt més quan Eastwood ha anunciat que penja els guants com a actor després d’aquest combat.

Eastwood no ha fet aquest cop una grandiosa pel·lícula, Gran Torino, si parléssim en termes literaris, és un bell conte curt, una d’aquelles narracions que expliquen el just i que podrien desenvolupar-se més, sí; del qual en podria sortir un senyor drama, sí; però no cal escriure sempre novel·les, de vegades els relats curts contenen més intensitat que no pas pàgines i pàgines de buidor.

Eastwood tornarà al cinema aviat. Aquest cop, ha fet de Morgan Freeman tot un Nelson Mandela a The Human Factor, basat en el llibre del mateix títol. Esperem retrobar el bon fer del mestre, esperem trobar l’empremta del qui amb els dits damunt un piano tocant jazz, un dia ens va enganyar a tots fent-nos creure que aquests mateixos dits, només servien per prémer el gallet d’una Magnum 44 i poca cosa més.

ENCOMANA L’ÀRAB

“Fa molt poc era en un grans magatzems de València ciutat. Volia comprar un teclat, però com que també tenien una llibreria prou extensa, m’hi vaig apropar. De cop i volta noto que hi falta alguna cosa: llibres en català.

Només hi havia L’últim patriarca, de Najat El Hachmi. Això sí, en versió castellana. És un llibre que fa bo de llegir i també de regalar, i vaig demanar-li a una noia de l’establiment si tenien la versió original. Va fe una ullada ràpida a la coberta, i va dir: “Lo siento. Aún no tenemos sección literaria en árabe””.

             Albert Sànchez Piñol. Suplement de Cultura de l’Avui. 7/3/09