Els dies i les dones

David Figueres

CONFERÈNCIA DE SAID YAQUB IBRAHIMI SOBRE L’AFGANISTAN

0

El PEN Català organitza, en col•laboració amb el Grup de periodistes Ramon Barnils, la Comunitat Afganesa de Catalunya i la Plataforma Aturem la Guerra, dos actes en els quals participarà el periodista afganès Said Yaqub Ibrahimi.

L’acte serà avui a les 19,30 al Centre Cultural Francesca Bonnemaison, (Sant Pere més baix 7, Barcelona) i consistirà en una conferència i un sopar

Said Yaqub Ibrahimi és un periodista afganès del IWPR(Institute for War and Peace Report)

La Presentació de l’acte anirà a càrrec d’Eduard Sanjuán, director del programa
30 Minuts” de TV3.

El sopar posterior a la conferència serà a les21:30 al CEIP Cervantes (Sant Pere més baix 31) en solidaritat amb el jove afganès Parwiz Kambakhsh. Els bons d’ajut per participar en el sopar tenen un preu orientatiu de 15€. L’aforament serà d’un màxim de 80 persones.

Yaqub Ibrahimi, és un conegut periodista afganès, col•laborador de l’entitat britànica Institute for War and Peace Report,  per a la qual ha escrit molts articles en el decurs dels darrers anys explicant allò que passa al seu país entre els senyors de la guerra, l’opi, els talibans i l’ocupació.

 És germà del també periodista Sayed Parwiz Kambakhsh, empresonat al seu país des de l’octubre de 2007. Se l’acusa d’haver distribuït un article sobre la relació entre l’opressió de les dones i la religió. Un tribunal el condemnà a mort en primera instància.

 La pressió nacional i internacional aconseguí que li commutessin la pena de mort per 20 anys de presó. El mateix sistema judicial afganès que conculca els drets més bàsics a aquest informador (i molts d’altres) rep tot el recolzament polític, institucional i econòmic dels governs occidentals.

En realitat, el càstig contra Sayed Parwez Kambakhsh és una excusa per mirar de tapar la boca del seu germà gran, Yaqub Ibrahimi, per les seves constants denuncies en els mitjans internacionals dels abusos i violacions als Drets Humans en Afganistan.

(foto: Sayed Parwiz Kambakhsh)

EN CONSTRUCCIÓ

2

Les trucades perdudes a primera hora del matí: una, dues, tres… I finalment poder respondre i la notícia que et destrueix per inesperada, per malaurada, per injusta; sobretot per injusta.

Totes les trivialitats queden reduïdes a la insignificància, vagues despullat, sense saber on agafar-te, sense tenir cap referent. I has de plegar de la feina perquè no et pots concentrar i perquè plores cada dos per tres.

Busques la veu dels altres i rebentes, sense voler, la mica de cuirassa que s’han pogut fer: com tu, no poden articular més de tres paraules seguides sense sanglotar. Els has de dir que hi ets. T’han de dir que hi són.

Agafes el tren i t’hi presentes perquè no en tens prou amb la veu. I les llàgrimes tornen a brollar però en persona. I us abraceu i ploreu plegats. “Ha mort davant el mar”.

No pots buscar Déu perquè Déu no hi és. No t’han ensenyat a buscar-lo, ni ganes. Totes les paraules se n’han anat. No hi ha consol. No hi ha res. Només un dolor molt gran i la seva absència injusta, aclaparadora, total.

Et reuneixes amb els amics i els germans. No vols estar sol. Comparteixes la por. La por de no saber on encabir un somriure que ja no veuràs mai més. La por a ser vulnerables, a no tenir prou forces per desfer-se d’aquesta pena grossa. I la gent va trucant i venint i es tanquen a les habitacions i ploren més.

I ho saps que només és qüestió que el temps et passi pel damunt i sàpigues posar, qui va ser, en el receptacle corresponent, però mentrestant, mentre tot plegat està en construcció, no pots sinó pensar, sense respostes, fastigosament impotent, en qui avui haurà dormit sol en un llit massa gran i en qui demanarà on és la seva mare.

23 DE FEBRER DIA INTERNACIONAL DE TXETXÈNIA

0

El 23 de febrer a diversos punts del món es commemora el Dia Internacional de Txetxènia per recordar el genocidi del poble txetxè ocorregut el 1944.

A les acaballes de la Segona Guerra Mundial, Stalin, sense proves, va acusar en massa a quatre nacions del Càucas nord de col·laboració amb els nazis. Això va suposar la deportació de tota la població txetxena, ingúixia, karatxai i balkar a l’Àsia central i a Sibèria.

En operacions d’una eficiència esgarrifosoa, la NKVD (precussora de la KGB) el 23 de febrer de 1944 va deportar a tota la població txetxena i ingúixa. Gairebé 480.000 txetxens i 92.000 ingúixos foren traslladats en trens de bestiar fins al Kazakhstan i a Sibèria. En el transcurs del viatge i durant els primers mesos a l’exili, es calcula que una tercera part dels deportats van morir.

El règim soviètic, després d’haver expulsat aquestes poblacions de les terres dels seus avantpassats, va esborrar dels mapes els noms de les repúbliques liquidades i va destruir els signes de la seva cultura, sense preservar ni cementiris ni mesquites. Es van enviar milers de russos, ucraïnesos, georgians i ossets a ocupar les cases que havien quedat buides.

Els txetxens van veure’s obligats a viure 13 anys en terres estranyes, fins que el president Khruixov va permetre que tornessin a la seva terra. El seu retorn, però, no va ser gens fàcil al trobar-se amb les seves llars ocupades pels nous colons.

El trauma d’aquesta tragèdia encara avui perdura, un llarg silenci ha planat damunt tanta barbàrie sense que ningú, en anys, sabés res d’aquests genocidis.

Moscou va rehabilitar oficialment el poble txetxè el 1991 reconeixent la falsedat de les acusacions d’Stalin. Fins el 2004 el Parlament no va reconèixer el genocidi.

Per tot això, en recordatori d’aquella tragèdia, els amics de la Lliga dels Drets dels Pobles, han convidat avui a l’historiador txetxè Mairbek Vatxagaev i al periodista rus Andrei Babitski.

L’acte serà avui a les 19:00 a la seu de la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans (C. de les Tàpies, 1-3) a Barcelona.

SENSE PALAU I FABRE, UN ANY

1

Voler definir Josep Palau i Fabre amb poques paraules és un treball considerable. Anar per feina amb Palau, voler fer-ne un bitllet ràpid i eficaç, requereix una concissió que potser altres artistes accepten, però no en Palau.

Un mot que podria ser escaient: l’obstinació. Una obstinació per la bellesa, en totes les seves facetes. Una obstinació per fer que la seva obra no esdevingués un fòssil d’altres temps. Una obstinació per no abraçar les modes. Una obstinació per crear una obra polièdrica, viva, singular i de tothom, alhora.

Vaig tenir l’honor de compartir amb ell una tarda. Amb els companys del PEN Català, amb motiu d’un recital del poeta Salem Zenia, acollit a Barcelona dins el programa Escriptor Refugiat, vam voler pujar a saludar-lo a la Fundació Palau de Caldes. Malgrat que ja estava molt delicat de salut, m’emocionà poder conèixer-lo en persona.

El proper dia 23 de febrer, farà un any de la seva mort. Des d’avui mateix i fins el dia 1 de març, per recordar aquest fet, s’han preparat diversos actes.

No serà un d’aquells recordatoris enutjosos on els que es reuneixen, saben que més enllà d’aquell gest, ningú no es recordaria de l’homenatjat.

No, el llegat de la Fundació que porta el nom de Palau, tant el físic com el moral, correspon a la voluntat d’extendre la feina feta per l’Alquimista més enllà del seu decés.

Només cal passejar-se pel seu fons o admirar les exposicions i actes puntuals que s’hi celebren, per adonar-se que amb Palau, cosa rara en aquest país, amb tots els matisos que vulgueu, s’ha fet justícia.

EL CURIÓS CAS DE DAVID FINCHER

1

De vegades vas al cinema sense esperar res i en surts gratament sorprès. De vegades vas al cinema sense esperar res i acabes pitjor de com has entrat. De les dues possibilitats, ahir, l’opció B.

No sabia exactament què havia fet David Fincher amb el relat d’Scott Fitzgerald (en vaig parlar fa uns dies aquí) i que consti que no sóc un d’aquells llepafils que li agafen espasmes si veu que la pel·lícula no ha respectat una coma del text del qual es basa. El text és una cosa i la pel·lícula, una altra.

David Fincher havia fet un parell de pel·lícula remarcables: Seven i Fight club. Valia la pena jugar-se-la per veure com s’ho havia manegat en aquesta ocasió. La pel·lícula explica la història del tal Benjamin, un nen que neix amb l’aparença d’un avi de vuitanta i tants anys i va avançant per la vida rejovenint-se en l’aparença de Brad Pitt.

Les possibilitats d’aquest relat eren múltiples. Ja en va parlar Stendhal del joc de miralls. Un personatge en certa manera anodí que obre uns ulls de plat a tot el què passa al seu voltant. No tinc al cap el relat original, però diria que l’han escapçat allargassant-lo com un xiclet i insertant-li una trama totalment innecessàra com és el gastat recurs de la dona que està al llit de mort i vol que la seva filla li llegeixi el diari del seu enamorat.

El principal problema de la pel·lícula és que no sabem en cap moment de què va i el començament és fluix i divaga massa. L’escena del rellotge, tret de donar-nos la metàfora del pas enrere del temps, no aporta res més i fa pudor de socarrim amb allò del “que tornin els nostres soldats” com un artifici de muntatge d’última  hora. Per sentir la veu de Button, hem de passar per aquesta escena i encara trobar-nos amb la trama de la dona agonitzant.

La resta transcorre amb la mateixa ambigüitat, l’atònit Button assisteix al rejoveniment del seu cos sense un enfocament concret. No hi ha la mordacitat de Forrest Gump. No hi ha la passió de The English Patient. Dos films que em vingueren al cap i que podien connectar-s’hi.

Un avenç lineal sense suc ni bruc amb la conseqüent línia amorosa en mans d’una Kate Blanchet rebullida que no resulta creïble i que no aporta un contrapunt que emfatitzi l’acció principal, senzillament perquè no hi és.  Afortunadament Blanchet no fa ombra a un Brad Pitt que passeja la seva bellesa amb l’habitual manca de recursos interpretatius, vestit de diferent manera en cada escena, així que es desfà del maquillatge de vellet.

En resum, un producte fallit, llarg com un dia sense pa, pesat (aquest crític de pa sucat amb oli, de les tres hores que dura el suplici, va aguantar-ne només dues) indefinit, bla i molt lluny de les altres dues pel·lícules del director. Desconcert màxim.

JAÇ DE GINESTERES

0

I

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
d’alta cella vermella
al jaç de ginesteres es mou espessament
Jonàs, sota el fibló d’un manament:
—Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orella
retruny per la ciutat:
“Jo, Iahvè, sé la vostra malvestat:
de tant de pes la meva destra s’ha cansat.”

                                                                     Josep Carner. Nabí

PLORAR

1

-I q?

-Em va nviar 1 mnsjito.

-On vau kedar?

-Al Flopis.

-I va plorar?

-No.

-Dncs si no plora, tia, es ke no sta arrepentit.

                                                            (Línia 5. Entre Sgrera i Vrrei Amat)

FUMEM

0
El dia s’ha posat un abric de fred. Però fa sol i al matí la gent ha sortit a passejar. Amb el cap cobert, amb bufandes i anoracs, però ha sortit. Els nens han desafiat els pares disparats amb les seves bicicletes urbanes fins a la ratlla de la vorera. “Jonathan no cruces!!!”, s’esgolava un. I Jonathan, que la sap llarga, premia els frens just arran de precipici. Com l’escena aquella dels cotxes a Rebelde sin causa.

Diumenge és el dia dels catòlics. Tant dels practicants com dels que un dia els van donar el bateig sense haver-ho demanat mai. Dia de litúrgia. Uns la concreten a l’església, altres la concreten amb el tortellet i el diari i prevenint als seus plançons d’una mort probable si creuen la calçada amb allò que podríem descriure com un projecte d’Indurain. “Jonathan no cruces!!!”.

Ara que és la tarda i el sol va plegant veles, la meva litúrgia és la de fumar-me el meu puret encabat de dinar. Ho faig cada dia després de la migdiada. Però els festius, a l’aixecar-me tard, la migdiada només són capcinades davant l’enèssim telefilm previsible. Mera justificació de l’abaltiment que la digestió comporta.

Surto al balcó per fumar. Dir-li terrassa seria excessiu. M’he quedat sense els purets habituals i he de tirar de la reserva de cubans que tinc guardats per les grans ocasions. Són una mica més llargs i amples que els altres. Més delicats de gust, camforats. Observo els terrats i el cel. Un aiguabarreig de núvols i brosses que són els avions i que s’endinsen en els cotons com les proves aquelles que et fan quan t’has de treure una llicència d’alguna cosa. Una rectangulet que entra en un altre rectangle més gran i tu has de predir el moment que surt accionant un botó.

Al cap d’un moment, el veí del costat també s’afegeix a la festa. Em saluda amb la camaderia que marca el fet que tinguem un artefacte llarg a la boca amb la punta encesa. És un adolescent simpàtic que porta una samarreta que vol ser com una parada de metro d’aquelles de Londres però amb la llegenda “Camp Nou”. Es veu que en deu haver fet alguna perquè ahir i avui, els he sentit cridar a l’altra banda de la paret.

A la terrassa de l’edifici del davant -ara sí que parlo amb propietat- també hi surt un home a fumar. Però aquest no saluda. No ens saluda. Es recolza a la barana i juga amb un parell de cedés que pengen d’un fil. M’imagino que deu ser per espantar el ocells. Una collonada més, com aquells pares Noels grimpadors que fan tan mal efecte.

Cremen els seus respectius cigarrets sense espera. Amb una fruïció donada per l’urgència d’estar enganxats, m’imagino, a la nicotina. Jo sóc novell en això de deixar anar fum i m’ho prenc amb tota la calma de la qual puc disposar. La meva asma no em permetria cremar tabac com cremen els addictes. Per això i perquè vull creure que hi trobo un cert plaer, una complaença lenta.

Josep Pla deia que es feia els cigarrets ell mateix i que en el procés, buscava adjectius. Jo fumo per trobar-hi més coses que adjectius. És el moment per ordenar idees, per baixar el teló del meu jo civil i alçar el que em farà estar una o dues o tres hores davant l’ordinador desengranant mots, com els que ara disposo, encara amb el gust a la boca del tabac caribeny.

TÈCNICS DE LLUM

0
Davant de cada cas d’un escriptor empresonat injustament per allò que pensa, sempre hi ha algú que em pregunta: “Però vols dir que serveix de res protestar?”.

La meva resposta sempre és afirmativa. Sí, serveix d’alguna cosa.

La majoria de les vegades, la protesta, no serveix perquè aquella persona sigui excarcerada al moment o al cap d’uns dies, però sí que serveix perquè qui s’encarrega de la macabra supervisió del presoner, rebi ordres de donar-l’hi un plat de sopa de més o li lliuri una o dues cartes dels seus familiars.

 “A la tirania no li agraden els focus”, ens va dir Salman Rushdie el 2004 a Barcelona (podeu llegir la resta del text aquí). Als tirans no els agrada que els assenyalin amb el dit, que els enviïn cartes demanant la llibertat d’un escriptor que ells consideren inadequat. Que s’escriguin articles acusant-los de torturadors. Que la gent faci mullader.

Per això, per cobrir-se les espatlles, fan aquestes petites concessions. Són aquests petits privilegis els que el pres valora com petits regals de l’atzar per seguir el seu dia a dia privat de llibertat. Després sabrà que va ser la menció del seu cas a la televisió o que un escriptor d’un cert relleu que s’ha compromès a denunciar la seva injustícia, els que propiciaren aquells petits presents.

 Aquests dies Roberto Saviano, ha visitat Barcelona. Està amenaçat de mort per la màfia italiana. La seva vida és un autèntic infern. Sap, però, que mentre el seu cas estigui en boca dels periodistes, tindrà, a més de la protecció que les forces de seguretat li puguin oferir, el coixí de sentir-se protegit per l’opinió pública.

La dissortada actualitat del cas de Saviano, no ens ha de desviar l’atenció d’altres empresonaments injustificats. El darrer, el de l’activsta i escriptor xinès Liu Xiabo. El seu delicte: la signatura de la Carta 08 que demanava tot un seguit de reformes democràtiques a la Xina.

El PEN Internacional ha iniciat una forta campanya per demanar-ne la llibertat. Des del PEN Català més d’una seixantena d’escriptors catalans entre els quals Maria Barbal, Carme Riera, Jaume Cabré, Ponç Pons, Quim Monzó, Maria-Antònia Oliver o Josep Maria Castellet també s’han afegit a aquesta crida per la llibertat de Xiabo.

De nou els tècnics dirigeixen la llum cap als qui haurien de viure cecs per sempre, enlluernats per la seva pròpia supèrvia.

IDENTITAT

1

Se’m caduca el DNI. El darrer que m’expediren, ja me’l van fer a Barcelona, la ciutat on ara visc. L’adreça que hi figurava encara era la de Prades. Demano hora a través de la xarxa. M’equivoco en el dia. Sense voler introdueixo la data d’un acte que volia anar.

En una d’aquelles màquines que hi ha a les estacions del Metro, em faig retratar. No em satisfan en absolut, però penso que són per identificar-me com a ciutadà d’un país en el qual formar-ne part, com diu Victor Laszlo al Major Strasser a Casablanca, “és un honor que mai no he demanat”. Res de somriure fins que no siguem qui hem de ser.

Em faig un plànol domèstic per arribar a lloc. L’Eixample, de vegades, encara m’és un laberint considerable. Hi arribo mitja hora abans. Un policia nacional (quina mania amb aquest adjectiu!) parla per telèfon. Em confirma l’hora demanada i em dóna un tiquet amb un codi. M’havia emportat L’home lent de Coetzee per passar l’estona, però no caldrà. Em criden de seguida.

Davant meu, una dona de cabells grisos recollits amb una cua. Em demana el carnet vell i les fotografies. Manega amb unes estisores les immortalitzacions per tal d’adequar-les al format. Em fa signar amb un retolador negre. La dona em diu que, en veure el nom de la meva mare, de seguida ha sabut que jo era de Reus. Es veu que el seu marit hi va treballar un temps i sabia el nom de la patrona del meu poble.

Em demana si he canviat les dades del domicili. Dic que sí. Omplo un full amb el nou domicili, el de Nou Barris. Ara m’adono que en posar la data, escric “gener”, en comptes de “febrer”. La dona no se n’adona. Verifico les dades. Després em pren les empremtes digitals amb un lector digital.  Tot correcte. És curiós, a una cara passada per la trifulga del temps, li correspon un domicili diferent. En la propera renovació, viuré al mateix lloc? Seré igual?

La dona repeteix l’operació amb el passaport i em demana trenta euros. No hi havia pensat que això de renovar-se qui ets valia diners! Només porto deu euros. La dona s’apiada de mi, pago l’import del DNI i em diu que vagi a un caixer i torni amb la resta. Surto al carrer, em faig escopir els diners i desfaig el camí. Només em perdo una vegada.

La dona reemprèn la feina i em gestiona el passaport. Em dóna el nou document identitari, ara ja amb aplicacions electròniques, i em diu que d’aquí a deu o quinze minuts, tindré el passaport. Quanta rapidesa!, penso per mi.

Continuo amb Coetzee. Uns germans amb uniforme, pantalons blau marí, jersei vermell, s’arrosseguen per terra desobeïnt la seva mare. Perquè han de xisclar? Hi ha tres ferrades rectangulars del mateix color dels jerseis dels brivalls, posades a terra. Miro al sostre: uns forats immensos retallen el fals sostre; no hi cau aigua en aquest moment, però els estralls són ben visibles.

No m’entretinc gens amb l’escriptor sud-africà. La mateixa dona que m’ha atès, al cap de cinc minuts, em porta el meu passaport. Li ho agraeixo. No me’l miro i el poso a la bossa acompanyant Coetzee. Surto al carrer. Consulto el mapa del tresor que m’he confeccionat per retrobar  el Metro.

Quan arribi a casa seré una mica diferent de quan vaig marxar. Però no gaire.

DOMÈSTICS ORACLES

1
Dissabte al matí. Plou. Necessito fer una fotocòpia. En anar a buscar els diaris, pregunto al quiosquer on podria anar. La copisteria que freqüento és tancada. Em diu que baixi fins a Virrei Amat i que a l’altra banda de la plaça, hi ha una papereria on en fan de fotocòpies. Pujo a casa a deixar els diaris i el pa i m’hi apropo.

La botigueta queda amagada. L’espai està molt ben aprofitat. Pertot hi ha material de llibreria. Quan entro, la dependenta, una dona de mitjana edat –la mestressa, m’imagino- atèn una altra dona més jove. La clienta ha de fer un barret pel Carnaval que s’acosta. S’entretenen molt, totes dues, discutint quina mena de paper és el més escaient per la confecció del capell. Sembla que la cosa va per llarg.

Per matar el temps vaig fent una ullada. El material és molt funcional. Res de quaderns ni de plomes estilogràfiques. Només carpetes i arxivadors i més carpetes i més arxivadors. Hi ha contes per a nens, però semblen contagiats per la mateixa funcionalitat gris. Les dones encara que si paper pinotxo, que si paper fi, que si aironfix…

En un dels prestatges, però, hi trobo la salvació al meu tedi. Un volum isolat de la col·lecció de llibres infantils d’aquell nen de rinxols que descobria el món. Aquell nen que anava al zoo, al circ, amb avió… En llegir el títol d’aquest nou volum, somric: un guionista de televisió en podria treure punta.

Unes fetilleres amigues, dies després, pronostiquen que enguany no només m’aparallaré sinó que pel mateix preu, em casaré! És més, m’amenacen que si no faig tots els possibles per complir tots dos vaticinis, elles mateixes es faran càrrec de fer-los arribar a bon port a la força. No són massa explícites en els detalls.
Ho prefereixo.

El que no sabien aquestes estimades bruixes domèstiques era que el senyal, no sé si d’un canvi del meu estat civil o precisament del fat que m’havia de caure al damunt, dies abans ja s’havia desvelat amb tot el seu esplendor.

El llibre d’aquell xiquet del jersei de ratlles blaves, ja presagiava que alguna mena de fitxa havia de moure perquè ell, digueu-li tonto, s’estava espavilant pel seu compte i calia, potser, que en prengués exemple.

El títol del llibre que vaig trobar a la petitat papereria no era altre que En Teo va a casa d’una amiga. A fer-hi què, ho deixo a gust del consumidor.